El pols de la llengua als Països Catalans

Joan Triadú (1921-2010) fou professor i director de la Institució Cultural del CICF

Final dels 40 i dècada dels 50. Incorporació de l’ensenyament del català en algunes escoles de forma clandestina. Classes de català i en català a la Institució Cultural del CICF (Centre d’Influència Catòlica Femenina), creada el 1950.

Una llarga postguerra.  S’expandí molt a poc a poc per tot Catalunya un moviment de renovació pedagògica, suma de la tradició escolar catalana, el moviment catòlic català i liberal, i el desenvolupament dels partits oposats al règim. Formaren part d’aquest moviment les escoles Virtèlia, Nausica i Betània (1941), Andersen (1946), de la Molina (1950), Laietània (1953), Sant Gregori (1955), Talitha (1956), Santa Anna, Costa i Llobera (1953), Thau (1963) i Ton i Guida (1963).

La Comissió Delegada d’Ensenyament, que el 1968 es transformà en la DEC,  neix quan Òmnium Cultural és a punt de ser clausurada (1963-1967)

Dècada dels 60. Sorgeixen iniciatives organitzades per superar la depauperació i l’alienació en què es trobava l’escola catalana. Tot i que amb enfocaments diferents, Òmnium Cultural, amb la Comissió Delegada d’Ensenyament (1962) transformada posteriorment en Delegació d’Ensenyament de Català  (1968), i l’Escola de Mestres Rosa Sensat (1965) varen significar una fita molt important per a la recuperació d’una educació arrelada al país. Ambdues entitats tenien dos objectius comuns:

1. Els alumnes no havien de ser separats a l’educació per raons de llengua.

2. Tots els infants havien d’assolir el coneixement del català i del castellà en acabar els estudis obligatoris.

Escola d’estiu de 1968, organitzada per l’Escola de Mestres Rosa Sensat, l’ànima de la qual fou Marta Mata (1926-2006)

 Pel que fa a la llengua, l’Escola de Mestres Rosa Sensat proposa un bilingüisme escolar: cada infant ha de ser educat i ensenyat en la seva llengua familiar i a la mateixa classe. De fet, era una continuïtat amb el que s’havia establert en temps de la República.

Examen per a futurs mestres de català. El mateix 1961 es crea, mitjançant un acord entre Òmnium i la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC), per tal d’avaluar els futurs professors de llengua mitjançant exàmens i el lliurament dels corresponents certificats, que s’expediren per a dos graus: elemental i mitjà. Al cap tan sols de dos anys d’existència, la JAEC havia diplomat setanta-set professors, que van exercir per tot el Principat.

En canvi, la DEC d’Òmnium Cultural presentava una proposta diferenciada: l’escola catalana havia de ser en llengua i continguts catalans per a tots els alumnes, independentment de la llengua familiar.

1969. Aprofitant l’Any Fabra (celebrat el 1968), es fa la campanya “Català a l’escola”, organitzada per Òmnium Cultural. S’engega coincidint amb la discussió del projecte de Ley General de Educación –aprovada el 1970– i té com a objectiu incloure l’ensenyament de la llengua catalana als centres
docents públics i privats de tot el territori català.

1970. Tot i l’èxit de la campanya, la Ley General de Educación (LGE) no va recollir les reclamacions de Català a l’escola. La nova normativa va obrir, però,un període de tolerància, amb l’article 1.3 que parla de la incorporación de las peculiaridades regionales i del cultivo de las lenguas nativas. Així, va acabar amb la prohibició total de l’ensenyament del català a les escoles que imposaven les lleis vigents.

Joaquim Arenas, primer des de la societat civil i després des de l’Administració catalana (1978-2003), on fou cap del Servei d’Ensenyament del Català, ha estat un dels principals impulsors d’un model d’escola en què el català és la llengua vehicular per a tothom, amb l’aplicació de la immersió lingüística on calia.

1972. El nombre de classes de català anava creixent. Maria Lluïsa Coromines i Joaquim Arenas aplicarien un pla experimental a Santa Coloma de Gramenet, que va assolir la fita, el primer any, de 4.500 alumnes. Gràcies a les classes d’Òmnium Cultural, a tot el Principat eren més de 10.000 els alumnes que aprenien la llengua.

Portada del Cavall Fort 185 (any 1970), que reprodueix un cartell que Cesc havia fet per a la campanya Català a l’escola

Curs 1975-1976.  El curs en què mor el dictador, la DEC va fer classes de català a 360 escoles, de més de 22 poblacions, amb una participació de 95.904 alumnes, 456 professors i un cost anual de 41.203.000 pessetes d’aleshores, que subvencionaven Òmnium Cultural –un 59% del total–, els ajuntaments –un 32%–, les escoles, alumnes i pares –un 7%– i altres entitats –un 1%.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!