El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

8 de novembre de 2016
0 comentaris

Cròniques negres del català a l’escola/1: El paper dels estats (i no únicament a l’escola…)

Tres escoles per als catalans

El paper dels estats

Com destacava Miquel Pueyo a Tres escoles per als catalans (Lleida: Pagès editors, 1996), d’entrada, el procés de substitució lingüística de la llengua catalana als diversos territoris catalans ha tingut ritmes diferents no tant per la resistència d’uns o altres catalanoparlants, sinó per “l’eficàcia i la velocitat amb què els estats respectius[1] difongueren i imposaren la que havia estat definitivament assenyalada com llur llengua nacional”, és a dir, l’espanyol, el francès o l’italià, segons l’Estat al qual pertanyia cada territori de parla catalana. És el que Pueyo anomena el procés de facilitació del coneixement i l’ús de la llengua nacional dels estats respectius i que, en els fons, és el que posa les bases al procés de substitució lingüística de la llengua minoritzada en tots els àmbits de la vida.

Aquests processos de facilitació de la llengua de l’Estat, a més, apareixen acompanyats de pressions econòmiques, polítiques, legislatives i psicosocials… Com més potent, com més efectiu sigui l’Estat, més ràpid serà el procés de substitució de la nostra llengua, el qual s’accelerarà si, per les circumstàncies que siguin, arriba al territori població que només coneix la llengua de l’Estat (o que, senzillament, desconeix el català i opta per aprendre la llengua que serveix per a tot i per a tothom). De fet, en casos com el de l’Estat espanyol, tal com ens recordava el pedagog i historiador de l’educació Jordi Monés, tot referint-se al segle xix com el segle de la castellanització educativa, “el fracaso de las clases dirigentes españolas para crear una estructura escolar moderna frena, en parte, el proceso de descatalanización”[2].

I, òbviament, i per matisar les afirmacions de Pueyo, quan una part de la nostra comunitat lingüística (com seria el cas del Principat de Catalunya) ha pogut tenir infraestructures que recorden un Estat, més ha pogut frenar aquesta part del país el procés de substitució de la llengua. Unes infraestructures, per cert, que eren possibles perquè una classe política, per raons múltiples, entre les quals també, i potser principalment, les econòmiques, va apostar per aquesta llengua i per aquesta cultura, i no es va integrar amb els braços oberts a la llengua i cultura dominants a l’Estat, com sí van fer les classes dirigents d’alguns dels nostres territoris.

I, justament, en aquest llibre trobarem una bona mostra de com els Estats en què estem (re)partits els catalanoparlants han fet el possible per “facilitar-nos” la llengua que han considerat la seva, com han fet pressions econòmiques, polítiques, legals, judicials… i també pressions de tipus psicològic per tal de crear un estat d’opinió contrari a la normalitat de la llengua catalana… I no oblidarem tampoc l’entusiasme, en algun moment històric i en algunes regions més que en d’altres, d’algunes elits autòctones que mantindran una posició clarament sucursalista i tindran una actitud a voltes d’enlluernament i a voltes de sentiment d’inferioritat envers la llengua i la cultura de l’Estat. Ens centrarem, però, en el cas de l’ensenyament, possiblement una de les eines més potents que han tingut els estats per imposar la seva llengua, tot i que no ha estat pas l’única.

 

Però no únicament a l’escola…

En moments concrets de la història dels catalanoparlants, els serveis militars espanyol, francès i italià (i els conflicte bèl·lics en què han intervinguts aquests estats) han fet un paper tant o més important que l’escola a l’hora de facilitar la llengua estatal, entre d’altres coses perquè hi anaven obligatòriament tots els homes i perquè era un espai on la llengua de l’Estat era imprescindible i on la llengua pròpia era, en molts casos, ridiculitzada, menyspreada… Només un exemple que fa referència a la trobada a la Lorena el mes de maig de 2014 del cos del soldat nord-català Enric (Henri) Pajau, natural d’Eus, al Conflent, mort el 1914, al qual es féu un funeral d’Estat (francès) el setembre de 2014 al seu poble de naixement.  Aprofitant aquest fet, que va comportar un desplegament espectacular del nacionalisme francesa la comarca nord-catalana, el professor de l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà Alà Baylac-Ferrer ens recorda que, “a principis del segle xx l’escola i l’administració havien introduït el francès a la societat nord-catalana, però la llengua de la població era el català. En aquella situació diglòssica es va començar a generar un efecte de menysvaloració, d’autoodi cap el català, que conduiria als anys quaranta en la interrupció de la transmissió familiar del català. Al mig, la Primera Guerra Mundial afegeix un argument suplementari, l’aparició de l’hipernacionalisme francès en el context bèl·lic”. La Primera Guerra Mundial va ser “en un moment clau de l’evolució de la societat nord-catalana en relació amb la seva identitat i la integració en el projecte nacional francès”[3].

Més recentment, i especialment a partir de la dècada dels 60 del segle passat (amb antecedents, però, com el de la ràdio i el de la premsa escrita), també cal tenir en compte la importància sociolingüística de l’arribada massiva de la televisió a totes les llars catalanoparlants, la qual era únicament en la llengua de l’Estat, tant a Espanya, com a Itàlia, com a França. Aquest mitjà, a més, de propagar, consolidar i valoritzar la llengua estatal, també ha servit per crear uns referents culturals, mediàtics, polítics…, un univers, en definitiva, en el qual els catalans, en el millor dels casos, érem (som) una simple comparsa… Una gran eina de descatalanització de la població…

I, finalment, no voldríem defugir de parlar dels moviments migratoris arribats de forma massiva a les diverses regions de parla catalana a partir de la segona meitat del segle xx, que afavoriren l’arribada de persones que desconeixien la llengua del país i que poques vegades tenien l’oportunitat de sentir-la, d’aprendre-la, d’usar-la (evidentment és un fenomen que presenta situacions diferents segons les regions catalanes i, fins i tot, diferents dins d’una mateixa regió). A més, es trobaren amb una població catalanoparlant molt bilingüitzada, a la qual havien inculcat que no era educat parlar en la llengua pròpia davant d’una persona que no la parlava o que, senzillament, la llengua pròpia només era per usar-la a casa i amb la gent que coneixies… Uns usos lingüístics que, malauradament, continuaran fins i tot després que hagin desaparegut, en algunes parts del territori, les circumstàncies polítiques que els van imposar…

 


[1] Espanya, França i Itàlia.

[2] MONÉS, Jordi. «La campaña “Català a l’escola”. Cataluña durante el franquismo. Capítol xv». La Vanguardia. Col·leccionable (1985), p. 245.

[3] PALMER, Jordi. D’Enric a Henri. Barcelona: Nació Digital (26 d’agost de 2014). Consultable en línia: http://www.naciodigital.cat/noticia/73296/enric/henri [data de consulta: 28 d’agost de 2014].

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!