Amb motiu del seu 81è aniversari, i a iniciativa del bloc Triticària, diversos blocs del nostre país ens volem sumar a fer conèixer l’obra d’una de les veus més interessants de la poesia algueresa actual: Antoni Canu.
En aquest bloc de sociolingüística volem compartir un dels poemes d’Antoni Canu que, justament, tenen un més alt component sociolingüística: el poema Vella Alguer, que, a part de llegir-lo, també podreu escoltar, en l’àudio adjunt, en la veu del propi poeta.
VELLA ALGUER
Lo cel
mira
el tou cor atzur,
les muralles
i les torres
ferides.
Vella ciutat,
plena
de malenconia
i de paraules callades,
en les tues ruïnes
se fermi
la mia veu.
T’obriran
encara
les finestres[1]
tancades?
On és
la tua llum antiga
i la llengua dels pares?
Aquí
on són
les reguines[2]
del temps,
ressoni el meu cant
pels antics carrers,
on hi havia
perfums de vida.
[1] En altres versions d’aquest poema, Canu fa servir la forma ventana, un castellanisme històric de l’alguerès.
[2] Paraula d’origen sard: arrels.
Nota: si voleu conìexer més en profunditat la vida i l’obra d’Antoni Canu us recomanem el llibre Itinerari poètic, publicat per l’Editorial Fasolcat, on trboareu la seva obra completa, bona part de les musicacions de la seva obra així com alguns poemes recitats pel propi autor (una mostra la tenim en l’àudio que trobareu en aquest apunt).
Per analitzar sociolingüísticament aquest poema, cal recordar que, a partir dels anys 60 del segle xx, la situació de la llengua catalana a l’Alguer comença a canviar. Fins aquell moment, era la llengua necessària per viure a l’Alguer, tot i que no era la llengua ni de l’Administració, ni la de l’escola…, però era la llengua de la vida.
Cal tenir present que és en aquell moment que el desenvolupament del turisme, la mobilitat de la població, les immigracions, les emigracions, l’allau dels mitjans de comunicació de massa en italià, el despoblament de la ciutat vella són alguns dels elements que fan iniciar el retrocés de la llengua. Moltes famílies van deixar de parlar en català als seus fills i usaven l’italià, la llengua de l’Estat, de l’escola, dels mitjans de comunicació, del turisme, dels nouvinguts. A l’hora d’analitzar aquest fenomen, no hem d’oblidar que l’abandonament de la llengua també s’ha produït, per motius semblants als de l’Alguer, en altres indrets dels Països Catalans: per exemple, cal recordar que a Barcelona, després de la guerra civil (1936-1939), bona part de la burgesia va passar a parlar en espanyol als seus fills.
Aquest poema fet el febrer de 1991 per l’escriptor alguerès Antoni Canu i la seva biografia[1] ens permetran entendre un xic millor el que ha passat a l’Alguer. Hi podem observar com el procés de degradació de la ciutat antiga ha significat també l’enfonsament de la llengua. Pensem que, de les 1850 famílies residents el 1960 a la ciutat vella, l’any 1970 només se n’hi comptaven 850.
[1] Antoni Canu és un autor nascut a Ocier (població sarda del nord de l’illa), que va arribar a l’Alguer a l’edat de 10 anys. En aquell moment, el català era la llengua principal del carrer. Si no parlaves alguerès, no podies jugar amb els altres nens, per tant, era imprescindible per viure a la ciutat. La figura de Canu (casat amb una algueresa i membre actiu d’entitats que lluiten per conservar la llengua) i la seva obra (en català), que no només ha estat reconeguda amb diversos premis a l’Alguer, sinó a nivell de l’Estat italià, és una demostració de com s’han integrat durant segles els sards que arribaven a la ciutat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!