El pols de la llengua als Països Catalans
Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans
Algunes possibles idees per a una gestió democràtica de les llengües en una hipotètica Catalunya independent
El model lingüístic de la nova Catalunya (dels nous Països Catalans) s’hauria de bastir a partir del fet, evident, uqe vivim en un nou context sociolingüístic i sociocultural, nou a la història socioiingüística d’aquest país, en el qual, a més del català i del castellà (i del francès al nord), conviuen moltíssimes llengües més.
En primer lloc, pensem que caldria fer una aposta clara per tal que el català, la llengua pròpia i històrica d’aquestes terres, fos la llengua de cohesió social, la llengua comuna de les persones que convivim en aquest territori i, per justícia, i com fan tots els estats que volen garantir la continuïtat històrica de la seva llengua, l’única llengua oficial. Aquests arguments són també vàlids per a l’occità a la Vall d’Aran i, en un futur, per a les variants de l’espanyol que es parlen a les zones castellanoparlants (i, en algun cas, abans aragonesoparlants) del País Valencià.
Aquesta oficialitat única del català no hauria d’impedir, però, que consideréssim que en aquesta nova Catalunya (en aquests nous Països Catalans) uns dels objectius com a país no fos el de treballar pel plurilingüisme dels nostres ciutadans.
Un plurilingüisme que ha de tenir el català com a llengua de referència, però que no ha d’oblidar ni el castellà –llengua amb la qual molts ciutadans d’aquests país tenen lligams afectius i llengua que ens permet obrir-nos a una part important del món–; ni el francès –per raons molt similars a les anteriors, especialment al nord de Catalunya–; ni, evidentment, l’anglès –la llengua realment internacional avui en dia–; ni les llengües que provenen de la nova immigració –un patrimoni que ens permetrà tenir ciutadans que, pel capbaix, poden arribar a saber quatre o cinc llengües.
Valorar i gestionar la diversitat lingüística com a riquesa i no com a problema ha de ser un dels arguments que, com a societat, hem de saber explicar, practicar i exportar. És el valor afegit que els catalans podem aportar a un món que massa vegades tendeix a la grisor de la uniformitat.
Per tant, els nostres objectius com a país, i que s’haurien de vehicular, principalment, mitjançant el sistema educatiu haurien de ser: transmetre la llengua històrica del país, tant a les persones que la tenen com a primera llengua, com per a les que la tenen com a segona, tercera o quarta; potenciar pautes d’ús lingüístic favorables al català; garantir un òptim coneixement del castellà, llengua amb la qual bona part dels catalans tenen un relació molt especial; garantir el coneixement de, com a mínim, una llengua internacional; fer polítiques de manteniment actiu de les llengües procedents de la immigració; afavorir una educació intercultural que ens permeti valorar allò que ens aporta la persona que ve de fora; tractar la llengua com una eina que facilita la cohesió social; i entendre-la també com l’element clau que permet l’accés crític a la informació dels ciutadans i de les ciutadanes.
Per completar aquests arguments i ajudar a qüestionar-nos propostes de cooficialitat, o de doble cooficialiat (perquè, de fet, no ens acaben d’explicar a què es refereixen exactament), us recomano aquest article, en què diversos lingüistes, entre els quals el catedràtic de Lingüística General de la Universidad Autónoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera, autor de llibres com El nacionalisme lingüístico, una ideología destructiva, exposen quin creuen que hauria de ser el posicionament cap al castellà d’una Catalunya independent. En l’arxiu adjunt, trobareu el document Raons de ser d’un full de ruta per a la gestió de les llengües en la Catalunya independent, que, crec, ajuda a clarificar aquests discurs sobre el castellà a Catalunya que han engegat Voltas, Duarte, Mas, Jonqueras… (amb la mitja rialla del PP, Ciudadanos i companyia, els quals se senten molt còmodes amb aquestes polèmiques).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!