Amb aquest títol suggerent, i malauradament sempitern, que va publicar el 2003 Edicions 96 de Carcaixent, M. Josep Escrivà i Pau Sif van fer una antologia de poemes que canten la ciutat de València. Es tracta de poemes que són autèntiques declaracions d’amor a una ciutat, que, a voltes, com afirmen els antòlegs, es menysprea, es destrueix o es deixa destruir, amb la qual cosa aquest amor esdevé, massa sovint, un plany, un retret. Una lectura, per tant, que continua d’actualitat.
L’antologia comença amb un seguit de poemes fets en llengua àrab pels habitants de la València prejaumina, en les versions catalanes de l’escriptor valencià Josep Piera i del filòleg també valencià Sanchis Guarner. En aquesta primera part, que duu el títol de Madinat at-Turab (segles XI-XII), al costat dels poemes d’Al-Waqqaixí, Ibn Khafaja, Ibn az-Zaqqaq, Ibn Tàhir, Ar-Russafí, Ibn Amira, Ibn al-Abbar i Al Sumaysir, que ens parlen, en un primer moment, d’una exaltació de la bellesa de la ciutat i, en un segon moment, de l’enyor per una ciutat que els musulmans han perdut, també hi ha un fragment del Poema del Mio Çid, que ens ajuda a entendre la destructiva entrada dels castellans a València, i un poema de Vicent Andrés Estellés que explica com el rei Jaume recorda el moment en què, en conquerir València, en va besar un grapat de terra.
La segona de les parts duu el títol de Diuen que volen entrar (1850-1939) i recull poemes d’autors com Teodor Llorente, V. W. Querol, Miquel Duran de València, Joan Maragall, Carles Salvador… De tots aquests poemes, en volem destacar un: Mal ensomni, de Teodor Llorente, la gran figura de la Renaixença al sud de la nostra comunitat lingüística. Aquest poema, literàriament molt interessant, té una importància sociolingüística especial, com ja va destacar Lluís V. Aracil a Dir la realitat (Edicions Països Catalans. Barcelona, 1983). Fixem-nos només en aquests quatre versos:
És ja estranger en la pàtria
el parlar que nostre fón?
Ja en mon temps el menyspreaven
alguns: l’oblidaren tots?
Certament, al voltant de 1909, Llorente ens dóna les claus del procés de substitució lingüística que començava a fer-se latent a la segona ciutat del nostre país. A partir d’un malson, Llorente ens fa reflexionar sobre el futur probable de la nostra llengua si continua aquest menyspreu que cada volta arrelava més i que ens pot dur a l’oblit de l’idioma, i com es pot passar d’alguns a tots…
La tercera de les parts del llibre, Oda impossible a València (1940-2002), recull poemes de Maria Beneyto, Jaume Bru, Joan Fuster, Lluís Alpera, Jaume Pérez Muntaner, Marc Granell, Enric Sòria (autor de l’excel·lent pròleg del llibre), Vicent Torrent, V.A. Estellés… Sens dubte, una excel·lent recopilació de la poesia catalana que ha parlat de la València de la segona meitat del segle XX. Es fa difícil destacar-ne cap, però en tot cas, no ens podem estar de recomanar-vos el mític Tio Canya de Vicent Torrent, esdevingut ja un himne; els poemes de Joan Fuster, sempre amb aquell punt de lucidesa que el fa extraordinari; i, òbviament, Estellés, omnipresent al llarg del llibre, amb poemes dedicats a March i a Jaume I, i del qual, en aquesta part, podem trobar elegies com Cant de Vicent, on el poeta es fon en la seua ciutat per deixar en el lector aquest sentiment agredolç que tants cops tenim amb València, i que ens han de servir per explicar-nos què passa realment al sud de la nostra terra.
Per completar l’antologia, el llibre és acompanyat del CD Ai, València! del grup Oh, foll Amor!, en el qual trobarem la recitació d’una bona part dels poemes, que ens ha d’ajudar a assaborir, encara més, la mel i la fel de la nostra segona ciutat.
Pere Mayans
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!