El pols de la llengua als Països Catalans

La cançó ens narra la història sociolingüística d’una part de les famílies del País Valencià durant el segle XX, especialment les que, en principi, no vivien a València ciutat, però que, per raons de veïnatge i capitalitat, hi tenien relació. Mitjançant aquesta cançó podem observar com els processos de substitució lingüística es poden accelerar en un període relativament curt de la història.

La història comença amb el besavi de la darrera de les generacions que apareix a la cançó. Un home de poble, el tio Canya, monolingüe (per tant, nascut, segurament, al final del segle XIX o començament del segle XX). En aquesta primera part, se’ns expliquen les burles i els menyspreus que patí per no saber l’espanyol, al qual els autors titllen de llengua forastera, i com els valencians (o, si més no, els catalanoparlants del País Valencià) ja no són els qui manen a casa seva.

El fill de tio Canya, també anomenat tio Canya, ja va anar a escola primària (la primera generació de la família), però una escola on no s’ensenyava en la llengua del país i on, a més, com que no coneixia el castellà, va restar mut aguantats càstigs i renyades. Es visualitza clarament el procés de submersió (que no d’immersió) que van viure molts catalanoparlants arreu del territori en el moment de la implantació definitiva dels sistemes educatius espanyol, francès i italià.

Els néts d’aquell primer tio Canya sí que ja varen estudiar i, fins i tot, varen arribar a la Universitat. Com en tantes altres famílies d’aquest país són les primeres generacions que poden arribar a l’ensenyament superior (en situen en el moment del “desarrollo” franquista, a la dècada dels 60). Som en els anys darrers de la dictadura del General Franco, però aquests fills del segon tio Canya opten pel castellà com a llengua fins i tot personal: la llengua de la Universitat, la llengua del poder, la llengua de les classes benestants valencianes –especialment les de la ciutat de València-, la llengua de l’Estat, segurament la llengua de la majoria dels seus companys d’Universitat…

Sortosament, els fills d’aquesta generació que ha abandonat la llengua ja creixen en un altre context (el de l’arribada de la democràcia –la cançó és dels primers anys de la transició–) i tornen a recuperar el català, una llengua que ja no han après dels seus pares, sinó que han après, encara, amb la gent del poble (i amb el seu avi).

L’última part és una crida, personificada en la figura del tio Canya, a reviscolar la llengua, al fet que la llengua es torni a parlar a València, perquè encara hi som a temps… La resta de la història ja la sabem: gràcies a l’escola en català (a les línies en valencià) sembla que s’ha frenat en algunes zones aquest procés de substitució lingüística, d’altra banda molt avançat a ciutats com València i especialment a zones del sud com Alacant o Benidorm… I també sabem que tot aquest procés de recuperació hagués avançat molt més si des de la dreta espanyolista (amb el vit-i-plau d’algunes anomenades esquerres) no s’hagués sostingut el debat artificial sobre la unitat del català i sobre un suposat imperialisme català (una mobilització immobilitzadora, vaja).