El bilingüisme avança

Imatge

Aquests dies una part de la parròquia s’ha esverat moltíssim perquè l’Ajuntament de la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat (la segona ciutat del Principat de Catalunya i cinquena dels Països Catalans, després  de Barcelona, València, Palma i Alacant) ha decidit que a partir d’ara la retolació pública serà bilingüe. És allò de Prohibit Aparcar / Prohibido Aparcar…

És evident que iniciatives d’aquest tipus l’únic que volen és que el català no pugui funcionar sol, que no hi hagi cap mena de pressió perquè la gent s’hagi d’esforçar (una mica…) a entendre la llengua del país. Un missatge clar: el català és prescindible a Catalunya, és igual una llengua que l’altra, per tant, quedem-nos amb la que entén i parla tothom…

Però la corrua de despropòsits bilingüistes no té límits (tot i que una volta vaig poder veure a l’estació de RENFE de Mataró un insuperable Vía/Via) i la mostra és aquest escrit que trobareu a la imatge que una Escola Oficial d’Idiomes (que depenen del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya) envia al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya…, malgrat que la Llei d’educació digui, explícitament que “L’Administració educativa i els centres han d’emprar normalment el català tant en les relacions internes com en les que mantinguin entre si, amb les administracions públiques de Catalunya i de la resta del domini lingüístic català i amb els ens públics que en depenen”.

Què no es pot entendre d’aquest escrit? Qui de l’Administració no el pot entendre? Qui del carrer no ho pot entendre?

Per cert, caldria advertir a la coordinadora dels cursos especials que els noms de les llengües en català i castellà s’escriuen en minúscules (ja sabem que la pressió de l’anglès fa estralls)…

 

Pasolini i les llengües friülana i catalana

Imatge

Pasolini i la seva mare

El poeta -en llengua friülana i en llengua italiana-, assagista, narrador, activista polític i, sobretot, cineasta Pier Paolo Pasolini (Bolonya,1922 – Òstia, Roma, 1975) pot ser considerat una de les veus del segle XX més rotundament crítiques, que no va defugir cap dels grans debats d’una Europa que tot just havia acabat de patir la 2a Guerra Mundial.

I entre els temes que va tractar, volem destacar, en el marc d’aquest bloc sobre sociolingüística, la seva opinió sobre el concepte dialecte, un tema aleshores i ara controvertit a Itàlia, i la seva concepció sobre les llengües diguem-ne no estatals, en aquest cas, el friülà, la llengua que li va transmetre la seva mare, que era del Friül, i el català, la realitat  de la qual li va fer conèixer l’eclesiàstic, escriptor i traductor català Carles Cardó.

D’entrada, us volem oferir un text, escrit originalment en friülà el 1944, en què tracta del tema, sempre complicat, de les relacions entre llengua i dialecte a Itàlia, on el paper del toscà com a base de l’italià estàndard s’havia anat imposant en els àmbits formals per damunt dels dialectes italians i per damunt, també, de les altres llengües que es parlaven (es parlen) a l’Estat italià, com el sard, el català, el friülà, el ladí, l’occità, el francoprovençal, l’eslovè, l’albanès, el grec, el serbocroata o, fins i tot, l’alemany. A més, cal recordar que Pasolini el va escriure en un context d’una Itàlia que tot just estava sortint del feixisme, que havia entès l’italià estàndard com la forma d’expressió de l’Imperi que creien que estaven creant[1]:

(…)

Per això el dialecte és la manera més humil i comuna d’expressar-se, només és parlat, a ningú no se li acut mai d’escriure’l.

Però i si a algú se li acudís aquesta idea? Vull dir la idea de fer servir el dialecte per expressar els seus sentiments, les seves passions? No, tingueu-ho ben clar, no per escriure dues o tres carallotades de fer riure, o per contar dues o tres historietes velles del poble (perquè aleshores el dialecte no deixa de ser dialecte), sinó amb l’ambició de dir coses més elevades, potser fins i tot difícils; si algú, en definitiva, cregués que s’expressava millor amb el dialecte de la seva terra, més nou, més fresc, més fort respecte de la llengua nacional apresa als llibres? Si a algú se li acut aquesta idea, i és bo realitzant-la, i d’altres que parlen el mateix dialecte li van al darrere i l’imiten, i així, de mica en mica, s’arreplega una bona quantitat de material escrit, aleshores aquell dialecte esdevé “llengua”. La llengua seria doncs un dialecte escrit i usat per expressar els sentiments més alts i secrets del cor.

És així que heu de saber –per exemple- que l’italià en un temps, fa molts segles, era també només un dialecte, parlat per la pobra gent, pels pagesos, pels criats, pels manobres, mentre que els rics i els instruïts parlaven i escrivien en llatí.

El llatí era en definitiva el que és ara per a nosaltres l’italià (amb el francès, l’espanyol, el portuguès), era un dialecte del llatí, com ara, per a nosaltres, l’emilià, el sicilià, el llombard… són dialectes de l’italià.

(…)

Fragment de Stroligùt di cà da l’agà, abril de 1944.

Pel que fa al friülà, Pasolini l’any 1946 recordava en aquest fragment de la publicació Il Stroligùt, núm. 2: “… i, esmentant els noms de Provença, de Catalunya, de Romania, no amagàvem les nostres difícils ambicions, ja que implícitament s’entenia que parlàvem, amb el friülà, d’una llengua i no d’un dialecte; les conseqüències d’aquest imprevist canvi de mirada, no només filològica, sinó sobretot estètica, van més enllà dels límits de la poesia, i per una subtil coherència, només ens poden posar davant la Pàtria del Friül com un problema estretament lligat amb el poètic.”

Aquest compromís de Pasolini amb la seva llengua materna (en aquest cas el terme és literal, ja que era la llengua de la mare), també el fa posicionar favorablement davant de les variants de l’italià, per això el seu interès pel romanesc, la variant de l’italià parlada a Roma (de fet, Pasolini va ser reclamat per alguns directors de cinema que volien donar dosis de versemblança lingüística a les seves obres).

Pel que fa a la llengua catalana va escriure: “La dictadura feixista de Franco ha condemnat la llengua catalana a l’ostracisme més dur, expurgant-la no tan sols de l’escola i dels jutjats, sinó també de la tribuna, de la ràdio, de la premsa, del llibre i, fins i tot, de l’església. Això no obstant, els escriptors catalans continuen treballant a les catacumbes en espera del dia, potser no gaire llunyà, en què el sol de la llibertat tornarà a brillar sobre aquesta llengua, hereva de la provençal, que va ser la segona en importància -després de la italiana- a l’edat mitjana, i que actualment parlen a Espanya, França (Pirineus Orientals) i a Itàlia (l’Alguer, a Sardenya) no menys de sis milions de persones“. Quaderno romanzo núm. 3. Pubblicazioni dell’Accademiuta, Casarsa (el Friül), juny de 1947.

Una aposta, en definitiva, per la diversitat, per la realitat, per la igualtat de les llengües (que vol dir la igualtat de les persones), contra la uniformitat… Era el gran Pasolini!

[1] Pel que fa al cas alguerès, és interessant la lectura del llibre El feixisme a l’Alguer  de Marcel A. Farinelli, pp. 80-94, per entendre com es va anar imposant l’italià i com, malgrat intents de recuperació, es van posar les bases per a la substitució de la nostra llengua, que es va accelerar a partir dels anys 60 amb l’arribada de l’anomenada “modernitat”).

Ara, a Catalunya, s’hi parla aragonès, una franja de llevant aragonesa?

Imatge

M’acaba d’arribar informació sobre la  IV Seminario sobre el plurilingüismo en España, orrganitzat per la Fundación Ortega – Marañon i per la Fundación Joan Boscà, que es va celebrar el divendres dia 21  al Senat espanyol. Es tracta de la quarta sessió del Seminari sobre el Plurilingüisme a Espanya, en la qual el representant del Comitè d’Experts de la Carta Europea de les llengües regionals i minoritàries, Fernando Ramallo , va impartir una conferència sobre el compliment d’aquest tractat internacional, el director general de Política Lingüística del Govern d’Aragó, José Ignacio López Susín, va fer conèixer la situació a la comunitat autònoma d’Aragó, fent especial èmfasi en la situació de l’aragonès (del català no cal, és clar) i, finalment, es va parlar de la Lengua de signos en España (encara que, com tothom sap, n’hi ha dues, la catalana i l’espanyola).

Tres curiositats, aquesta Fundació Joan Boscà, que té com a objectiu “Impulsar cualquier iniciativa dirigida a promover la unidad en la diversidad política y social y el intercambio personal, cultural y económico entre las distintas regiones y nacionalidades que conforman la España constitucional” (ho poso en castellà perquè la versió en català no funciona), té com a membres del seu patronat personatges com Josep Ramon Bosch, fundador de Somatemps, un col·lectiu que defensa «la identitat hispana de Catalunya», que va presidir la plataforma unionista Societat Civil Catalana.

En el mapa que s’ofereix en el tríptic del seminari, es pot veure clarament com l’aragonès entra dins de Catalunya, desapareix d’una part de la Franja i, en canvi, ara es parla al costat de la zona nord del País Valencià… Falta de rigor, falta de coneixement, intencionalitat clara de potenciar l’hibridisme de la Franja, ves a saber…

Curiosament també, en el programa hi ha apareixen dos socialistes catalans, com a codirector del seminari, Carles Martí i Jufresa, primer secretari de la Federació de Barcelona i membre del Consell Nacional del PSC, i, com a coordinadora, Paquita Sanvicén Torné, exdirectora general de Política Lingüística en l’època del tripartit i en nom també del PSC.

Certament, no sé què pensar…

 

 

L’histerisme per l’anglès (o per l’elitisme)

Imatge

En els cursos darrers, estem assistint a la proliferació de projectes educatius en què la llengua principal és l’anglès. Un anglès que, evidentment, només es pot ensenyar per immersió lingüística ja que aquestes escoles van dirigides a població autòctona amb una capacitat econòmica elevada. Curiosament, ningú no es queixa d’aquesta immersió en anglès, que tothom veu beneficiosa… Lluny queden les defenses de l’ensenyament en la llengua familiar que tant argumenten els contraris a la catalanització del sistema educatiu.

Avui en veurem tres exemples, dos de dues escoles i un altre que exemplifica el paper d’algunes elits pel que fa a l’anglès (i, òbviament, pel que fa al català).

El primer dels casos és el que respon a la imatge d’aquest apunt. Es tracta d’una escola rural a Mataró (sic), creada recentment, en una zona agrícola (si més no, sobre el paper) al costat del barri de Rocafonda (un dels barris amb més densitat de població de la ciutat i amb un índex més alt d’estrangers, principalment persones procedents d’Àfrica). No sembla, d’entrada, que aquesta escola respongui a les necessitats de l’entorn immediat, sinó que és una escola que pouarà d’altres zones de la ciutat o d’altres pobles de la comarca del Maresme.

Segons s’explica, l’escola va néixer com un projecte singular que el Departament d’Ensenyament va denegar perquè no acomplia els requisits mínims que ha de tenir una escola. La solució per obrir l’escola: anar al consolat britànic i demanar-ne el reconeixement… I com diu la directora de l’escola:

“És una llàstima que projectes educatius com aquest i semblants no es puguin tirar endavant amb els nostres mestres, la nostra llengua, la nostra història i la nostra cultura. Ara Granja Escola Casa Nostra  és International Rural School. Quina pena!

N’hi ha que ho veuen un avantatge, ah, mira tot en anglès, però en el fons amaga una realitat denunciable, és impossible la creació d’autèntiques escoles noves”.

Doncs per 350 € (més dinar), teniu una escola arrelada a la natura (o això diuen), però desarrelada de la llengua del país, de l’entorn més immediat, de la gent que viu al voltant…

Un altre cas és el d’una escola també del Maresme, d’elit total… Mireu què hem trobat a la pàgina web de l’escola:

2n Cicle d’Educació Infantil: Tenint en compte que vivim en un entorn bilingüe (castellà-català), l’Escola ha optat per la integració en llengua anglesa fins els 6 anys. Mitjançant aquest sistema, aconseguim que els nostres alumnes adquireixin un anglès col·loquial espontani equiparable al de les altres dues llengües vehiculars de l’Escola. Una hora al dia els nostres alumnes tindran classe en castellà/català per realitzar tota la tasca de lecto-escriptura en aquests idiomes”.

Exemple de distribució horària, per llengua vehicular, d’un curs de primària:

Assignatura Hores 3r educació primària
Llengua i literatura catalanes 3,5 Català
Llengua i literatura castellanes 3,5 Castellà
Llengua i literatura angleses 5 Anglès
Matemàtiques 4 Castellà
UCMAS (Universal Concept of Mental Arithmetic System) 1 Castellà
Medi Natural Social i Cultural 5 Anglès
Educació Física 2 Anglès
Música 1 Anglès
Educació Visual i Plàstica 1 Anglès
4a llengua 2 Fra/Ale/Xin
Contes per pensar 1 Anglès
Informàtica 1 Anglès
teatre 1 Anglès
escacs 1 Anglès
Piscina/Pati 1 Cat/Cas/Ang
Assemblea 1 Cat/Cas/Ang
Tutoria 1 Cat/Cas/Ang

Per a algunes escoles, privades no concertades, de Catalunya és possible convertir el català en una simple assignatura “maria”. Fixem-nos en el cas de 3r de primària, només és en català l’assignatura de llengua i literatura catalanes  i, suposadament, són trilingües la piscina (poc s’hi deu parlar!), el pati (?), l’assemblea i la tutoria (un total del 13% de la càrrega lectiva) … La resta són anglès (54% de la càrrega lectiva) i castellà (27%)…

I, finalment, el cas, sagnant, d’un polític independentista, que en una entrevista d’Andreu Barnils intitulada “Alfred Bosch, el candidat que parla en anglès als fills” va dir el següent el 2015:

“Alfred Bosch (1961) va néixer a Barcelona i el seu pare el va matricular en una escola on s’ensenyava en anglès. L’Angloamerican School[1]. Per aquesta raó l’ara candidat a la batllia de Barcelona té un domini de la llengua anglesa molt superior a la mitjana del país. No només això. Bosch va decidir que als seus fills els parlaria en anglès tot i que ell, la mare, i els fills, són nascuts a Catalunya. La germana d’Alfred Bosch ha fet el mateix.

(…)

Alfred Bosch: Com a persona que va ser educada en anglès, aquest és un tresor que tinc. I quan penso en els meus fills, penso en quin és el tresor més preuat que els puc donar. I vaig decidir que aquest n’era un.

(…)

 

La nostra pregunta és, per fer parlants competents en llengua estrangera, cal renunciar al català, a la llengua del país? No s’està fent el mateix que el que van fer els burgesos catalans després de la Guerra Civil (però aleshores amb el castellà), o els nord-catalans amb el francès o els algueresos amb l’italià… Renunciar a la llengua pròpia en benefici d’un cert elitisme social… Com a societat, hem de formar parlants nadius de l’anglès, o parlants competents com a nadius en català amb competència lingüística molt elevada en espanyol, en anglès i, si és possible, en una altra llengua estrangera? Hi ha moltes maneres de fer-ho, sense renunciar a la llengua del país…

[1] Actualment, The British School of Barcelona. La quota anual d’aquesta escola oscil·la, en aquests moments, segons el curs, entre els 10.000 i els 12.000 euros (més una quota d’entrada de 3.000 €).

 

Cròniques negres del català a l’escola/6: els segles XVI i XVII

Imatge

La pesta, el gran enemic de la població catalana

Segle XVI. Pestes arreu de les terres catalanes.

El 1590 la pesta causa 11.792 morts només a la ciutat de Barcelona.

 

1520. Comencen les guerres de Germanies

(al País Valencià, a Mallorca i hi ha conats en algunes ciutats del Principat).

La derrota propicià la creació d’un Estat cada cop més centralitzat i autoritari.

 

1553. Catalunya té uns 40.000 habitants menys que el 1359.

 

Segle XVI. Atacs a les costes catalanes.

El 1558, Menorca perd 5.000 habitants a conseqüència d’un atac de pirates musulmans.

 

Segle XVI . Castella, que cada cop s’identifica més amb Espanya,

aconsegueix ser una de les primeres potències mundials.

 

Segle XVI. Continuen les guerres contra França.

 

2a meitat del segle XVI. Bandolerisme als Països Catalans.

 

1581. Felip II és reconegut com a rei de Portugal.

Per primer cop a la història, un rei governa tots els regnes hispànics.

 

Segles XVI i XVII “Edat d’Or” de la literatura castellana.

 

Segles XVI i XVII
La pressió demogràfica castellana

provoca canvis fonètics en el català de València

i la seva àrea d’influència (la zona de l’actual valencià apitxat).

 

Temps d’impàs

En aquests segles el català continuarà sent llengua institucional i la població seguirà sent, en un percentatge altíssim, pràcticament total, monolingüe en llengua catalana. Ara bé, la pèrdua de la Cort (que s’instal·larà definitivament a Castella i que serà monolingüe en castellà), la pèrdua de pes econòmic de la Corona catalanoaragonesa en general, una Castella que emergeix com a gran potència mundial (que, alhora, cada cop més s’identifica amb Espanya en singular i ja no amb les Espanyes en plural com havia passat en èpoques anteriors, en les quals es podien englobar les terres catalanes i Portugal), l’atracció que provoca entre les capes cultes catalanes la literatura del Segle d’Or espanyol (a les biblioteques particulars, a més d’obres en català i en llatí, s’hi comencen a trobar llibres en aquesta llengua –abans també se n’hi trobaven en italià)… fan que el català reculi en alguns àmbits formals arreu dels Països Catalans.

Aquestes paraules que va escriure en el pròleg d’una traducció el jesuïta reusenc Pere Gil (1551-1622) ens donen moltes pistes de quina era la situació de la llengua en aquell moment (1621):

“Alguns per ventura judicaran que en aquest temps no era necessari imprimir-se lo present llibre en esta llengua, puis la castellana, dita ja espanyola, és casi universalment entesa. Però com se veja i toque ab les mans que, exceptades algunes poques ciutats, com són Barcelona, Tarragona, Gerona, Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà, Vilafranca del Penedès, Cervera, Tàrrega, Fraga, Montsó i semblants, que estan en camins reals, en les altres demés ciutats, viles y llochs no és ben entesa la llengua castellana de la gent comuna i ninguna dones la usen, ans bé la llengua catalana entra algunes llegües dins lo regne d’Aragó i de França, i és parlada casi en tot lo regne de València i en les illes de Mallorca, Menorca, Ivissa i en part de la de Sardenya, per ço me ha paregut ser de glòria de Déu vertir est llibre en les paraules més planes i comunes de la llengua catalana per a que tota manera de gent puga d’ell aprofitar-se”[1].

De fet, assistim a un procés molt similar al que actualment podem veure amb la llengua anglesa a casa nostra. L’anglès (com el castellà aleshores) no és la llengua familiar de la població catalana d’origen autòcton, la gent no viu en anglès normalment, l’anglès no és una llengua necessària per viure el dia a dia a Catalunya (com tampoc no era el castellà aleshores) ni tan sols en la majoria d’àmbits formals…, però l’anglès (com el castellà, aleshores) és la llengua dels intercanvis internacionals, dels models de referència literaris, del poder econòmic en una escala per damunt de la nostra realitat. Per tant, com passa ara quan alguns pares decideixen portar els fills a escoles íntegrament en anglès, no ens pot estranyar, no seria just que ens estranyés, que l’aristocràcia en un primer moment i altres capes benestants després s’atansessin a llengua dominant.

Aquesta castellanització de baixíssima intensitat (percentualment parlant) afecta bàsicament la predicació i la universitat. La introducció de ordes religiosos castellans als Països Catalans comportà el costum d’usar aquesta llengua. En general, però, els bisbes catalans s’hi oposaren i només al País Valencià, amb bisbes castellans nomenats directament pel rei, el procés de castellanització del clergat fou important. En l’ensenyament secundari i a les universitats, en poder també dels ordes religiosos, també es començà aquesta castellanització, especialment, altre cop, al País Valencià, on, des del segle xvi, hi havia escoles dels jesuïtes, un dels agents més castellanitzadors del moment. De fet, les escoles dels jesuïtes Sant Pau de València (1544), Monti-sion (1561) i Sant Martí (1630) de Mallorca, Sant Miquel (1588) de l’Alguer (la ciutat catalana de Sardenya), Sant Llorenç (1601) de Perpinyà, i Betlem (1545) i Cordelles (1636) de Barcelona es convertiren en centres de castellanització de les elits del nostre país.

Tot i que les mostres sobre la unitat de la llengua són constants, comença la fragmentació de la comunitat lingüística i, de fet, la desconnexió entre els territoris catalans també fa que vagin prenent forma les diferències dialectals. A Qüestió de noms (Barcelona: Edicions d’Aportació Catalana, 1962), Joan Fuster ens hi recorda que fins al segle xv el mot català tenia un abast “total”, com ho demostra l’ús que n’havien fet l’empordanès Ramon Muntaner (Peralada, 1265 – Eivissa, 1336), el mallorquí Anselm Turmeda (Ciutat de Mallorca, 1355 – Tunis, d. 1423) o el Papa valencià Calixt iii (Torreta de Canals, 1378 – Roma, 1458), però que, a partir d’aquell moment, “el gentilici comú es regionalitza” i “el localisme s’hi aferra. D’un costat, al País valencià i a les Illes (…) una denominació com la de «catalans», que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una específica aplicació regional –que no és la d’ells. De l’altre cantó, al Principat, també el terme «català» ha adquirit una accepció restrictiva”. “El particularisme, doncs, hi és, a tot arreu. S’ha convertit en una mena d’automatisme mental, per a uns i per als altres”. Però Joan Fuster en recorda que, pel que fa a les Illes i al País Valencià, el “fenomen no és res més (…) una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat”. Sigui com sigui, en aquests segles els referents, establerts per la Cort, es traslladen fora del país.

 

1609. Expulsió dels moriscos del País Valencià.

Es perd un terç de la població.

1610. Expulsió dels moriscos al Principat de Catalunya.

[1] IGLÉSIES, Josep. Pere Gil, S.I., 1551-1622, i la seva Geografia de Catalunya, seguit de la transcripció del llibre primer de la historia Cathalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2002, p. 328.

Cròniques negres del català a l’escola/5: les nostres contradiccions

Imatge

Cal dir, però, que, deixant de banda Andorra, en aquells territoris en què el català té un reconeixement oficial, en aquest cas, conjuntament amb l’espanyol, a bona part dels centres educatius en què se segueix un sistema educatiu estranger (francès, alemany, suís, italià, nord-americà, japonès… en el cas del Principat de Catalunya), el català és una assignatura optativa[1]. Cal recordar que els acords que fan possible l’existència d’aquestes escoles a casa nostra són entre estats, els quals determinen que la llengua de l’Estat receptor (espanyol en el nostre cas) és també obligatòria en l’escola estrangera corresponent, de la mateixa manera que, per exemple, el francès és obligatori a les escoles espanyoles de França. Del català, no se’n diu res. Per tant, hi ha alumnes al Principat de Catalunya, a les Illes i al País Valencià que es poden estalviar perfectament no l’ensenyament en català, sinó, fins i tot, l’aprenentatge del català[2].

Un altre cas seria el cas de les comarques castellanoparlants del País Valencià, on el català (el valencià) és una llengua altre cop optativa. Curiosament, l’espanyol és una llengua obligatòria a les escoles del Principat, de les Illes i del País Valencià, perquè és la llengua oficial de l’Estat, però el català no és obligatori al tot el País Valencià[3] malgrat que a l’Estatut d’Autonomia es digui literalment que “l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià”[4]. El raser no sempre és igual… I quan s’intenta, provoca reaccions airades dels qui, com sempre, veuen perillar l’estatus de privilegi del castellà[5].

I podríem anar més enllà, els pactes de la transició política van fer possible que, en aquells territoris on el català era una assignatura obligatòria, determinats alumnes en poguessin estar-ne exempts. Una norma que va néixer per “tranquil·litzar” militars i funcionaris estatals en general que portaven els seus fills a les escoles catalanes i que creien que la seva estada al país seria relativament curta. Aquestes exempcions van acabar convertint-se en una mena de “colador”, que va servir, fins i tot, en els casos més extrems, perquè fills de famílies catalanes que havien anat a fer el batxillerat fora del país (a voltes només un curs) demanessin l’exempció de la prova de llengua catalana a les Proves d’Accés a la Universitat.

Com tantes altres àmbits de la nostra societat, l’arribada massiva d’alumnat nouvingut de nacionalitat estrangera al nostre sistema educatiu va fer replantejar el tema de les exempcions. Actualment, en el cas del Principat de Catalunya ja està més o menys resolt gràcies als plans individuals, que, en cap cas, reconeixen l’exempció de fer l’assignatura de llengua catalana, sinó, només, l’exempció de l’avaluació final de l’assignatura a batxillerat. Malgrat això, encara es preveuen exempcions per als alumnes que porten menys de dos anys (de residència) a Catalunya per a les proves de selectivitat, d’accés als cicles formatius de grau mitjà i superior, i per a l’obtenció del graduat en educació secundària (proves lliures). En el cas dels cicles formatius, és curiós el gran nombre de persones d’Aragó que vol fer formació professional a Catalunya (especialment a Lleida), entre els quals alguns alumnes de la Franja que demanen l’exempció de català perquè no han tingut o no han volgut fer català a les escoles franjolines. Cal recordar, en aquesta línia, que una  persona de nacionalitat estrangera que acabi d’arribar aquí pot no examinar-se de català, però sí, obligatòriament, d’espanyol a la selectivitat, a les proves d’accés als cicles formatius i a la prova lliure per obtenir el graduat en educació secundària (un clar exemple de desigualtat jurídica entre les dues llengües oficials).

 Finalment, només fer esment de dos fets que són vox populi, però que ningú no acaba d’assumir-ne la responsabilitat i, molt menys, posar-hi remei, ja que són incòmodes i  demostren la feblesa del país i de la llengua.

D’entrada, fins i tot al Principat de Catalunya, hi ha escoles que, encara que facin el currículum diguem-ne català, en no ser ni públiques ni mantingudes amb fons públics (per tant, no són escoles concertades), fan una mica el que volen (o el que pensen que els pot atraure més públic elitista). Hi posarem un exemple: en un publireportatge de La Vanguardia (és a dir, sense amagar-se’n en absolut, ans al contrari) de juliol de 2012 vam poder llegir que una escola inaugurava noves instal·lacions a Esplugues de Llobregat, al costat del barri barceloní de Pedralbes. En la notícia, que era una propaganda encoberta del centre (es destaca que té aules de psicomotricitat, altres amb projectors digitals interactius, informàtica –de fet, com qualsevol escola pública del país…! –, a part de piscina coberta, pista de pàdel –sic! –, tennis, bàsquet, futbol), es comentava que s’oferia un projecte educatiu catòlic (els nois i les noies van separats! i només es troben en el pati) amb un sistema bilingüe anglès–espanyol (!) a infantil i amb una introducció gradual del català a primària, en uns percentatges que són els que veureu en la il·lustració següent:

A la pàgina web[6] del centre, hem pogut comprovar que no es tracta d’un centre que depengui d’un altre sistema educatiu. En teoria, per tant, es regeix per la normativa catalana. Ara bé, sembla que la normativa lingüística catalana en el món de l’ensenyament no està pensada per a l’escola privada no concertada (uns trenta centres a tot Catalunya, els quals no tots, sortosament, segueixen aquest patró lingüístic). L’elitisme educatiu passa per una presència marginal del català, que ja, d’entrada, és una llengua inexistent a l’educació infantil, on, per cert, ja es poden treballar els usos  lingüístics dels alumnes (i que, segurament, el que es consolidi en aquesta etapa perdurarà al llarg de bona part de l’escolaritat). Fixem-nos com a la seva pàgina d’inici es pot llegir literalment que tenen com a finalitat que l’alumne s’expressi amb “fluïdesa en castellà i anglès”, però no es fa cap referència a la llengua del país.

I, en segon lloc, recordar que, malgrat que, des de la dècada dels 90, semblava jurídicament (i remarquem “semblava”) clar que la llengua normalment emprada al sistema educatiu en el cas de Catalunya havia de ser el català, alguns professionals, tant de centres públics com concertats, unilateralment n’han fet cas omís. Aquesta situació era –és– més accentuada en zones urbanes de vella immigració de l’Estat espanyol (i ara de la resta del món) i en segons quins tipus d’estudis (formació professional, adults…).

Només un exemple, que no és, justament, un dels més extrems del país: en l’article, publicat el 2013, de Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària: el projecte RESOL a la ciutat de Mataró, on es recullen les primeres dades d’un projecte de recerca del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona, es fa palesa “la feblesa de l’oferta –si més no, de l’oferta atractiva– en el camp de la televisió, la música i Internet en català” per als joves o que entre el pas de primària a secundària hi ha “una caiguda molt significativa del català i un augment del castellà” entre les persones que no tenien el català com a llengua inicial  o, en definitiva, que, “en general”, hi ha un retrocés del català”. S’ofereix, però, una dada especialment preocupant, la de la llengua (model d’ús lingüístic) del professorat, especialment a secundària…

La llengua emprada pels professors (sense comptar els de llengua) amb els alumnes (segons han declarat els alumnes, i no segons declaren els professors): mentre que a 6è de primària un 75,1% dels professors feien classe només o sobretot en català, a primer d’ESO aquest percentatge baixava a un 66,5% de les classes. Un 22,8% a primària i un 31,6% a secundària feien la classe en català i castellà, usant, segurament, les mateixes normes lingüístiques que fa un ciutadà “estàndard” que sàpiga, i vulgui, parlar en català: dirigint-se en castellà a qui s’adreça en castellà i canviant de llengua sense adonar-se. Sortosament, només un 2% feien les classes sobretot en castellà…

Una dada també preocupant és que només un 67,9% dels alumnes de 6è de primària i un 59,1% dels de primer de secundària s’adrecen sempre als seus professors en català. Un 29,2% a primària i un 36,5% a secundària alternen les dues llengües i, també, sortosament, només un 3 i 4,4% respectivament s’adrecen sempre en castellà. Sigui com sigui, el que és evident que el grau d’exigència en l’ús del català cau considerablement en el pas de primària a secundària.

Aquestes dades ens confirmen que, malgrat tot, el català no és “la” llengua vehicular única del sistema educatiu ni tan sols a Catalunya i que no s’han treballat en aquests anys adequadament unes pautes d’ús lingüístics favorables a la llengua  catalana. A més, si tenim present que Mataró és una ciutat amb quasi 125.000 habitants, que no és ben bé cinturó de Barcelona, però que tampoc no és una capital comarcal diguem-ne estàndard i no té tampoc una presència majoritària de catalanoparlants inicials (el 2007, segons dades de l’IDESCAT, només un 28,9% dels mataronins tenien com a primera llengua parlada el català, mentre que al conjunt del Principat era d’un 32’2%), la ciutat té una representativitat força interessant del que pot ser el conjunt de Catalunya (amb una lleugera tendència a favor de la llengua castellana si ho comparem amb el conjunt del territori).

 

[1] Podríem trobar excepcions com la del Liceu francès de Barcelona que, a la pàgina web, explicita clarament que:

“L’educació impartida pel centre està homologada pel Ministeri d’Educació Nacional francès, i va des de l’educació infantil (preescolar) fins al Batxillerat, de conformitat amb el sistema educatiu francès.
Però el Lycée, igualment reconegut i autoritzat pel Govern espanyol, integra programes complementaris previstos per l’acord cultural francoespanyol en Llengua i Literatura, així com en Història-Geografia (“Ciències Socials”). A això s’hi afegeix un ensenyament obligatori del català en compliment de les decisions del govern autònom local, competent en matèria d’educació.”

Font: http://www.lfb.es/cat/benvinguts.html [data de consulta: 23 d’agost de 2014].

 

[2] Només un exemple, en aquest cas de Mallorca: el col·legi suec de Palma anuncia a la pàgina web que “L’escola segueix el pla d’estudis suec. La llengua principal és el suec, però tots estudien suec, castellà i anglès. El català és opcional per a aquells alumnes que ja tenen bon nivell de castellà”. Font: http://www.svenskaskolanmallorca.com/om-skolan.php?language=ca [data de consulta: 23 d’agost de 2014].

[3] A l’article 24 de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià s’afirma que els pares o tutors residents a les zones castellanoparlants poden obtenir l’exempció de l’ensenyament del valencià per a llurs fills i tutelats, quan així ho sol·liciten en formalitzar-ne la inscripció.

[4] Article sisè de la LLEI ORGÀNICA 1/2006, de 10 d’abril, de Reforma de la Llei Orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana:

http://www.docv.gva.es/datos/2006/04/11/pdf/2006_4177.pdf [data de consulta: 13 de juliol de 2014].

A l’Estatut de 1982 ja es deia, en aquest cas a l’article 7è que “els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los”:

http://ca.wikisource.org/wiki/Estatut_d’autonomia_de_la_Comunitat_Valenciana_(1982) [data de consulta: 13 de juliol de 2014].

[5] Consulteu l’article de Xavier Aliaga Exempció, la penúltima batalla lingüística, publicat a la revista El Temps el mes de juliol de 2016: http://www.eltemps.cat/ca/notices/2016/07/exempcio-la-penultima-batalla-linguistica-15738.php  [data de consulta: 2 d’agost de 2016].

[6] http://www.colegiohighlands.net/ca/ [data de consulta: 23 d’agost de 2014]

 

L’Alguer, en català, al Vaticà

Imatge

20161210_112035

En aquest punt trobareu un exemple que la catalanitat de l’Alguer era coneguda més enllà del nostre país, però també de com poden ser de nacionalistes els estats que ens envolten.

 

És simpàtic trobar a la Galleria delle carte geografiche del Museu Vaticà una representació del segle XVI de Sardenya on pots trobar el topònim de l’Alguer (escrit Lalger –ja sabem que l’ortografia és arbritària!) en llengua catalana, axí com el Mont Girat o el cap de la Caça… Com podeu observar en les imatges, el mapa està orientat d’una forma diferent a la que estem acostumats actualment: la part baixa del mapa és el nord, mentre que la zona de Càller és a la part alta. Segons ens informa l’historiador Marcel Farinelli, també a la Sala delle Carte del Palazzo Vecchio de Florència n’exposen una igual, on surt “Lalger”.

Aquesta singularitat catalana de Sardenya encara guanya valor després de llegir la informació que es dóna d’aquesta galeria a les pàgines d’informació dels Museus Vaticans (basades en un article de l’Osservatore Romano, de 27/28 de setembre de 2010, intitulat Come prepararsi al 150° dell’unità passeggiando per la Galleria delle Carte Geografiche. Giro d’Italia senza uscire dal Vaticano d’Antonio Paolucci), en la qual podem llegir una exaltació nacionalista italiana, segurament fora del lloc: «Capiranno, prima di tutto, che l’Italia era costituita in unità ben prima che Cavour e Garibaldi giocassero il grande azzardo. Univano il Paese non la politica ma la storia, la cultura, la bellezza, la religione. Per la prima volta nel catalogo delle arti figurative, nel cuore dei Palazzi Apostolici, questa idea di unità assume forma così consapevole da rimanere indimenticabile. Per la prima volta viene offerta allo stupore del mondo con gloriosa e allo stesso tempo didattica evidenza. […] È la Chiesa di Roma che con i suoi miracoli e con i suoi santi copre come un salvifico provvidenziale mantello la patria italiana. […] E poi c’è il mare, il luminoso azzurrissimo mare italiano increspato di onde leggere, vivo e come rabbrividente al soffio di venti bizzarri che gonfiano le vele di navi dalle fogge più singolari. L’Italia è, fra tutti i paesi del mondo, il “più nobile” intendendo nel termine tutto quello che è Storia, Memoria, Cultura, Varietà, Bellezza. Così pensava Gregorio XIII Boncompagni. Così sta scritto nei cartigli che sovrastano la carta dell’Italia antica (Commendatur Italia locorum salubritate, coeli temperie, soli ubertate) e quella dell’Italia moderna (Italia artium studiorumque plena semper est habita). Così, ancora oggi, alla vigilia del centocinquantesimo anniversario del fatale 1861, noi continuiamo a pensare».

Curiosos pensaments aplicats a la Sardenya del segle XVI, part integrant de la Corona catalanoaragonesa, amb institucions calcades a les de Barcelona en algunes ciutats –com la mateixa Alguer–, amb una catalanització (i en alguns casos, a partir del segle XVI, amb una incipient espanyolització –sinònim de castellanització–, a causa de la presència de militars, càrrecs reials i d’ordes religiosos d’aquesta procedència) de moltes de les capes socials dominats de l’illa. En tot cas, el que, aleshores, podia unir Sardenya amb el conjunt de l’actual Estat italià, amb la Itàlia de llengua toscana, era la presència al nord de l’illa de colons corsos, que havien portat la seva variants toscana de Còrsega a la Gal·lura i que tant havien influït en el parlar sassarès… Però ja se sap la història és un relat que es construeix… i en aquestes paraules de  l’Osservatore Romano es vol defensar el paper del Vaticà en la unitat d’Itàlia. Quedem-nos, de tota manera, amb la presència catalana en la toponímia de l’Alguer, que demostra que la catalanitat de la ciutat era coneguda més enllà de l’illa, a la mateixa Roma.

Els altres catalans d’Itàlia

Imatge

20161209_193704

Les relacions entre els diversos pobles que trobem en la nostra part del Mediterrani han estat, històricament, molt i molt intenses. No ens pot estrany, per exemple, l’existència de molts cognoms d’origen itàlic a terres catalanes[1]  (Bozzo, Dòria, Galiana, Crespí, Rigo, Orlandis, Pisà, Genovès, Llombard…), com tampoc no et pot sorprendre que el cognom “catalano” es trobi escampat per tot l’actual Estat italià (podeu consultar: http://www.mappadeicognomi.it/index.php?sur=catalano&s=Genera).

En aquest sentit, Sardenya és el punt central d’aquestes relacions humanes. A part de la influència immensa del català en els parlars sards, també cal recordar que es conserven uns quants cognoms catalans: Aymerich, Cardona, Roych/Roich/Rojch, Garau, Canelles/Caneglias, Elies/Elias, Cavalleri, Graneri, Palau, Ros… Població catalana s’instal·là, a part de l’Alguer, a ciutats com Sàsser o Càller.

En altres punts d’Itàlia també hi hagué una presència de població catalana important,  com, per exemple, a Sicília, amb un nombre significatiu de famílies nobles catalanes.

Cal citar, a més, un altre contingent de població d’origen català molt i molt oblidat: la dels jueus (hebraics) catalans (o també catalans d’origen hebraic) que foren expulsats de la Corona catalanoaragonesa el 1492. En aquesta data també foren expulsats, òbviament, els jueus algueresos. Aquests jueus catalans s’instal·laren al nord d’Àfrica, a Liorna[2] (d’aquí la famosa frase “qui va a Liorna no torna”), a Roma i a Nàpols (d’on foren expulsats, però, a mitjan segle XVI)…

A causa de l’arribada de la població hebraica procedent dels regnes hispànics (no només hi arribaren jueus catalans, sinó també els procedents del Regne de Castella), la comunitat hebraica de Roma va créixer considerablement, i hi van haver cinc escoles, una per a cada comunitat jueva:  Scuola del Tempio (que era la de població jueva romana), Scuola Nuova (la de la resta dels Estats pontificis, ja que Roma era l’única ciutat on tenien dret a viure, tret d’Ancona) i les  Scuola Siciliana, Scuola Castigliana i Scuola Catalana, que eren de ritus sefarditai que es corresponien a tres dels regnes de la Corona hispànica. Per aquest motiu, a Roma encara hi ha la piazza delle Cinque Scuole.

Quant de temps aquells catalans jueus van conservar la llengua catalana? Es van integrar lingüísticament amb el grup sefardita majoritari numèricament (el castellà)? Van aprendre ràpidament la llengua dels jueus locals? No tenim respostes, però sí que sabem que la seva presència, si més no, queda reflectida en el nom d’un dels carrers de Roma, urbanitzat després de l’enderroc de 1870, quan es van eliminar els murs del ghetto i quatre de les illes de cases més velles, i en record d’una d’aquelles comunitats que arribaren al ghetto romà al final del segle XV.


[1] Per ampliar la informació sobre aquest tema, podeu llegir:  MIRA, Francesc. Nosaltres i els italians. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2004. Consultable en línia:  http://www.iec.cat/butlleti/anterior/galera/2004/092704Presid_Mira1.pdf

[2] Livorno en italià.

Informe sobre la situació de la llengua 2015/2: l’ensenyament al Carxe

Imatge

Territoris administratius que formen el Països CatalansTerritoris administratius que formen el Països Catalans

Des de l’any 2005 s’imparteixen cursos de valencià a la Universitat Popular de Iecla (1), que depèn de l’Ajuntament ieclà i que compta amb la col·laboració de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). El curs de valencià ha tingut molt bona acceptació. Les persones que s’hi han inscrit han tingut diversos objectius: el d’aprendre el valencià per tal d’obrir-se noves possibilitats laborals i el de descobrir una llengua i una cultura per plaer.

El curs, d’entrada d’un únic nivell, ha seguit impartint-se de manera continuada fins a l’actualitat, però a partir del curs 2011/2012 s’ha ampliat l’oferta i s’ha ’impartit un nou curs de nivell elemental-mitjà per a totes aquelles persones que ja havien assolit un nivell inicial i volien continuar la seva formació en valencià. L’AVL és l’encarregada de pagar la docent d’aquests cursos i la Universitat Popular de Iecla, a través de l’Ajuntament, és la que cedeix les instal·lacions i facilita els materials que es lliuren a l’alumnat.

Durant el curs 2014/2015, divuit persones, d’entre 22 i 30 anys i amb estudis superiors, s’han inscrit en el curs de nivell elemental i onze, d’entre 25 i 50 anys i també amb estudis superiors, en el de nivell mitjà. Cal destacar que cap d’aquests alumnes és catalanoparlant. El curs 2015/2016 també s’han ofert cursos de nivell elemental (llengua oral) i de nivell mitjà. S’oferien 30 places a cada nivell (hi hagué 16 inscrits a nivell elemental i 15 a mitjà).

Pel que fa a l’ensenyament reglat, el català és, en canvi, inexistent als tres municipis murcians (Iecla, Favanella i Jumella) on hi ha població catalanoparlant.

(1) 121 Consulteu-ne l’oferta formativa per al curs 2016-2017 a: http://www.yecla.es/Portals/0/Servicios%20Municipales/Cultura/UniversidadPopular/folletos%20cursos/valenci%C3%A0_16.pdf

Informe sobre la situació de la llengua 2015/1: l’ensenyament a l’Alguer

Imatge

PPCC i l'Alguer

Amb aquest apunt, en comencem una sèrie dedicada a la situació de la llengua a l’ensenyament en els diversos territoris catalans l’any 2015. Aquests textos formen part de l’Informe sobre la situació de la llengua (2015) , que ha publicat la Xarxa Cruscat de l’IEC (http://blogs.iec.cat/cruscat/wp-content/uploads/sites/15/2016/11/informe2015.pdf). La part d’Ensenyament l’hem elaborada Maria Areny, Teresa Tort i Pere Mayans.

L’Alguer

Des del curs 2011-2012 a les escoles alguereses ja no s’imparteixen les classes de llengua catalana en la seva variant algueresa, organitzades per Òmnium Cultural de l’Alguer mitjançant el Projecte Palomba. El juny de 2014 també va tancar l’única presència continuada d’ensenyament reglat de la nostra llengua, “La Costura”. Aquesta línia d’ensenyament plurilingüe –alguerès, italià i anglès– fou oberta el curs 2004-2005 a l’escola privada d’educació infantil San Giovanni Bosco, gràcies a un acord entre la Generalitat de Catalunya, Òmnium Cultural de l’Alguer, el Municipi de l’Alguer i l’escola. Cal destacar, però, que, en els cursos darrers, el centre ja no rebia cap suport de les institucions per mantenir la línia en català i que, en tot cas, la continuïtat era iniciativa de la direcció de l’escola. Algunes activitats de la Costura, com les de les cançons en català, també es compartien amb la resta de l’alumnat de l’escola (un centenar). Cal destacar, però, que, gràcies a la Llei regional L.R. 9 març 2015, núm. 5, art. 33, par. 33 –Ensenyament i ús vehicular de la llengua sarda en horari curricular a les escoles de cada ordre i grau–, es torna a fer ús de l’alguerès al sistema educatiu reglat. Cada curs té una durada mínima de 24 hores: dues hores setmanals durant 3 mesos en la mateixa classe. Les imparteixen ensenyants de l’escola o bé un expert extern. En tots dos casos, els ensenyants són de llengua familiar algueresa o tenen una competència activa i passiva de la llengua a nivell C1 del Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües (MECR).

ISTITUTO COMPRENSIVO núm. 3 – infància expert
ISTITUTO COMPRENSIVO núm. 3 – primària expert
ISTITUTO COMPRENSIVO núm. 3 – secundària expert
ISTITUTO ISTRUZIONE SUPERIORE E. FERMI – científic expert
ISTITUTO ISTRUZIONE SUPERIORE E. FERMI – clàssic expert
ISTITUTO ISTRUZIONE SUPERIORE E. FERMI – artístic expert
IST. PRO. PER I SERV. ALBERGH. E RISTOR. “E.LUSSU” expert
IST. C. N. 1 ALGHERO – infància – no finançat Ensenyant de l’escola

En aquesta línia cal recordar que, durant l’any 2015, s’organitzà un curs de llengua i didàctica del català de l’Alguer per a ensenyants dels centres educatius de la ciutat, estudiants que estaven acabant els estudis universitaris i experts externs amb experiència a l’ensenyament. Organitzat per l’Ofici Lingüístic Regional, amb la col·laboració del Municipi de l’Alguer i la Generalitat de Catalunya, hi participaren 45 possibles docents, de llengua familiar algueresa o amb una competència oral i escrita de nivell avançat en alguerès[1].

En l’ensenyament universitari també hi ha hagut canvis significatius. S’ha aconseguit que la llengua catalana ja no sigui una assignatura optativa, sinó una llengua curricular en els graus de Mediazione linguistica e culturale i en el de Turisme. Això vol dir que el català té un reconeixement acadèmic similar al de l’anglès, l’espanyol o l’alemany. Les assignatures són llengua nivell A2, B1 del MECR, i llengua i literatura. A més d’aquests cursos, a la Facultat de Llengua i Literatura estrangeres s’ofereixen dos nivells de llengua (A2 i B1), un curs de llengua i literatura catalanes i un curs de literatura catalana per al màster (postgrau o Specialistica, segons el terme italià). Sàsser, capital de la província on és l’Alguer, és seu dels exàmens per obtenir els certificats de llengua catalana, tot i que, des que no es fan classes a l’Alguer per a alumnes de fora de la universitat, s’ha reduït molt el nombre d’inscrits.

Quant a l’ensenyament de català per a adults, associacions diverses continuen fent cursos, encara que no totes de manera sistemàtica. L’Escola d’Alguerés Pasqual Scanu ofereix cursos de la variant algueresa del català per al públic en general. En concret, durant el curs 2015-2016 hi ha hagut tres classes en funcionament (dues de llengua i història, i una d’aprofundiment): a la primera classe hi ha hagut 15 inscripcions i 12 persones han acabat el curs; a la segona classe, de 30 inscripcions, han acabat el curs 17 estudiants, i, finalment, 30 persones han participat a la formació didàctica de l’última classe, on s’han previst diversos seminaris a càrrec d’experts i professionals.

Durant l’any 2015 l’Ateneu Alguerés ha impartit un curs de literatura catalana l’objectiu del qual ha estat potenciar les habilitats orals a través d’uns exercicis previs a la lectura del text triat. En concret, s’ha fet el curs: “El menjar en les obres del segle XX i XXI, de Carner a Bel Olid”, una visió temàtica que ha servit per fer també una anàlisi històrica i de gèneres. De fet, “Lletres a l’Ateneu”[2] ha esdevingut, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, “Lletres a l’Alguer”.

Enguany, ha continuat la iniciativa d’Òmnium Cultural de l’Alguer d’oferir cursos de llengua catalana. El curs, que va començar el novembre del 2014 i va acabar el maig del 2015, va tenir 33 alumnes matriculats, el 70% dels quals van fer-lo íntegrament. Af final d’octubre de 2015 va començar un altre curs, en dos nivells: el primer, de lectura i de primeres regles d’escriptura; el segon, de gramàtica. En total s’hi van inscriure 40 persones.


[1] Per a més informació: < http://www.regione.sardegna.it/j/v/25?s=286689&v=2&c=11&t=1> [Consulta: 2 juny 2016]

[2] Consulteu l’Informe 2014.