El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

19 de juny de 2008
0 comentaris

La França eterna…

Davant del possible reconeixement de les “llengües regionals” a la Constitució francesa,  l’Académie Française (l’IEC dels francesos)  ha reaccionant com només pot reaccionar una institució que és la quinta essència de la nació francesa (ai, com s’assemblen als seus col·legues de la Real Academia de la Lengua Española!): una decisió d’aquest tipus podria comportar problemes per a l’accés igualitari de tots a l’administració i a la justícia (sic) i podria afectar “la identitat nacional” i recorda que “després de cinc segles, la llengua francesa ha forjat França”. I per acabar-ho d’adobar, el Senat francès, contràriament a l’Assemblea, també s’hi ha pronunicat en contra (mireu arxiu adjunt).

Què voleu que us digui? Certament ja ens estranyaven els petits avenços que el català i les altres llengües que es parlen a l’Estat francès havien anat aconseguint (i que comentarem en l’apunt següent). Per això em permeto d’aconsellar-vos la lectura del llibre de Joan-Lluís Lluís Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, publicat el 2002 a l’editorial La Magrana. La seva lectura crec que us permetrà entendre com de difícil és manegar-se en un estat com el francès.

En aquest llibre, l’escriptor i periodista nord-català Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), autor de novel·les com Els ulls de sorra (1993), Vagons robats (1996),  Cirera (1997) , El crim de l’escriptor cansat (2000) o El dia de l’ós (2004), i del Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (2006), on demostra el seu gran coneixement de la literatura catalana, ens ofereix un retrat, sense concessions, de França i dels francesos. I ho fa des del punt de vista d’una persona que, senzillament, vol viure en català i poder ser català a la part de Catalunya que actualment pertany a l’Estat francès.

Mitjançant un diàleg amb el seu gos, Joan-Lluís Lluís ens mostra l’autèntica cara d’aquesta frança que tant han idealitzat els nord-catalans i, també, els sud-catalans. Tot i que el llibre continua la línia de títols com El racisme explicat a la meva filla o Carta al meu nét sobre el nacionalisme, se’n distancia clarament ja que l’autor només es pot confiar al seu gos, la qual cosa li permet el punt d’ironia necessari per desemmascarar el mite de la gran França. La França de la grandesa per a la qual cal eliminar tot allò que no sigui francès: català, basc, occità, cors, bretó, alemany d’Alsàcia, neerlandès…

L’obra es divideix en dues parts clarament diferenciades, més un annex on es fa un repàs a la història oficial de França: la història d’un país perfecte sense el qual el món no seria el que és. Així ens recorda com França ha portat els seus mites fundacionals a extrems absurds, quan, en temps de la colonització, feia parendre a àrabs, amazics, vietnamites, wòlofs, canacs, tahitians, arauaks, negres de la Martinica i Guadalupe… que els avantpassats de tots plegats eren aquells senyors amb trenes rosses anomenats gals. Com tothom sap. aquella Gàl·lia, que tan bé representen Astèrix i Obèlix, no és, ni més ni menys, que la França primigènia que ha anat continuant al llarg de la història. Fixeu-vos que la França del llibre La Volta a la Gàl·lia d’Astèrix és exactament igual que la França actual, les fronteres europees de la qual. per cert, daten de 1945!, sense comptar, és clar, que per als francesos Algèria era una part integrant del país: Joan-Lluís Lluís ens recorda que, fins a la independència algeriana de 1962, esl francesos afirmaven que França era una nació partida pel mar. El repàs a la històra de França que fa Joan-Lluís Lluís ens permet descobrir com, en el país que pretén ser l’inventor dels “drets humans”, els personatges històrics més valorats pels ciutadans són Lluís XIV (el rei que acabà amb les llibertats dels nord-catalans), Napoleó (un dictador que va anul·lar les poques llibertats individuals aconseguides amb la Revolució, que va  restablir l’esclavatge, que va accentuar la repressió contra les llengües que no eren el francès, que va empresonar opositors, que va enviar milers i milers de joves a guerres absurdes…) i De Gaulle (el gran prestidigitador de la història recent de França, que ha alimentat el gran mite de la resistència francesa contra el nazisme). Ens fa un repàs a l’autèntica història de França (la que inclou les massacres -per cert, una paraula d’origen francès), que desmitifica un dels pobles (com l’anglès. l’espanyol, l’hebreu, el rus, el nord-americà) que es creu predestinat. “França no és cap país, França és una religió”, afirma, sense embuts, Joan-Lluís Lluís.

En el segon dels capítols, l’autor se centra més en el tema de la llengua, i ens permet entendre què és el que ha passat amb el català en aquesta part de Catalunya. Es tracta, sens dubte, d’una excel·lent històriia sociolingüística de Catalunya, que ens fa descobrir que a la “perfecta” i “democràtica” França es castigava, fins fa poc, els nens que parlaven en català a l’escola. El llibre ens fa adonar que el tema de la repressió lingüística no és, com ens han volgut fer veure, patrimoni de les dictadures, diguem-ne barroeres, sinó que en el “país del a llibertat, de la igualtat i de la fraternitat” es perseguia igual de durament els que érem diferents lingüísticament.

Finalment, a l’apèndix podem trobar tot un seguit de perles del francocentrisme, que van del segle XVIII als nostres dies i que abasten polítics de totes les tendències polítiques. El tema és recorrent: el francès és la llengua més bella del món, és la llengua dels “drets humnas”, i, òbviament, França és el país més bell del món.

La lectura d’aquest llibre ens permet entendre les reaccions del Senat i de l’Acadèmia franceses, des del seu punt de vista és impossible concebre ni el més nímin avenç de les “llengües regionals”, per molt simbòlic que sigui.

Pere Mayans

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!