El pols de la llengua als Països Catalans

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir al lliurament dels premis als guanyadors i finalistes de IV Certamen Literari Escolar en Llengües d’Origen, que organitzen des de fa diversos cursos els Amics de la UNESCO de Barcelona amb el patrocini de la Fundació Viure i Conviure de Caixa de Catalunya.

Noies i nois que llegien les seves obres en català i en la seva llengua familiar: búlgar, urdú, islandès, xinès, castellà, amazic, català… Aquestes foren les llengües dels treballs finalistes, però en el premi es presentaren més de 30 llengües, una bona part de la diversitat lingüística de les nostres aules.

Certament, cal felicitar-nos per una feina de reconeixement de totes les llengües presents al nostre sistema educatiu…

En aquest sentit, cal recordar que, actualment, al Principat de Catalunya tenim alumnat procedent d’uns 160 estats europeus, la qual cosa vol dir que, segurament, tenim alumnat d’unes 300 llengües diferents.

És obvi que el nostre professorat no pot saber totes aquestes llengües, però sí que pot treballar-ne el reconeixement implícit i explícit. I com? Doncs demostrant interès per les llengües familiars de l’alumnat (sabent-ne algun aspecte lingüístic o sociolingüístic: on es parla, en quina situació es troba, alguna paraula clau com, per exemple, la salutació, algun autor literari important…), fent-les aparèixer en algun moment del currículum (en alguna sessió de contes, quan es parla de l’arbitrarietat de l’ortografia, comparant llengües…), organitzant classes de llengües d’origen en horari extraescolar (actualment el Departament d’Educació facilita l’organització de classes d’amazic, àrab, xinès, romanès… en horari extraescolar), o participant en activitats com la que avui presentem.

Es tracta, en definitiva, que l’alumnat (i la seva família) entengui que la seva llengua d’origen no és una cosa a la qual s’hagi de renunciar, sinó que, ans al contrari, és positiu conservar-la i saber-la com més millor. A Catalunya mai no s’ha dit a ningú que abandoni la llengua familiar (quan es va començar la immersió ja es deia que un bon model de llengua familiar -sigui quina sigui- ajudava la llengua de l’escola, perquè les llengües es retroalimenten), perquè els nostres són programes d’immersió lingüística i no pas de submersió lingüística (que és el que vam patir els catalanoparlants durant el franquisme o el que, encara ara, apliquen els francesos no únicament a les minories no franceses de l’Estat francès sinó també a les famílies nouvingudes a les quals aconsellen que parlin en francès als seus fills: així els va la integració!!!).

Sigui com sigui el model català (potser és l’únic que podrem vendre a Europa i al món on hi hagi minories lingüístiques) es basa en una idea molt clara: el català llengua de cohesió social (llengua comuna!) -per això totes les narracions no escrites originalment en català tenien la seva taducció en la nostra llengua-, però valorant el multilingüisme i el poliglotisme com uns béns preuats.  

Tot el nostre alumnat hauria de saber, a part del català, la llengua que hauria de ser d’interrelació entre tothom que visqui a Catalunya (i més, quan són persones de procedències diverses): castellà (la llengua familiar del molta gent del nostre país i la llengua que ens obre portes a la península i a Amèrica); anglès (la llengua realment internacional a hores d’ara); quan sigui possible, una altra llengua estrangera (especialment el francès, però també treballant pel coneixement passiu de llengües com l’occità, el portuguès o l’italià); i, finalment, la llengua d’origen familiar.

A més, tot plegat amanit amb una dosi d’educació intercultural que ens permeti entendre bàsicament quatre coses: no hi ha llengües ni pitjors ni millors, cal aprendre el màxim nombre de llengües possibles segons les capacitats de cadascú, no cal renunciar a res per saber una altra llengua i, finalment, tenir clar que la llengua d’aquí és la llengua catalana, que ha de ser la llengua comuna dels ciutadans i ciutadanes d’quest país, ja que el català si desapareix d’aquí desapareix del món i és un dels elements que ens ajuda a identificar-nos com a poble.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!