La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Les intermitències de la mort

Una de les últimes novel·les del gran Saramago planteja dues hipòtesis curioses: la primera és què passaria si la mort no existira? La segona hipòtesi és: què passaria si la mort s’anunciara? si hom sabera que s’ha de morir en un termini breu de temps? I si, per a anunciar-ho, la mort enviara cartes de color morat?

Ara oblidem-nos de la novel·la. Centrem-nos en el present local, ací i ara: què passaria si Les intermitències de la mort no foren ciència-ficció? Què passaria si ja hi hagueren llistes amb la previsió de QUI ha de morir, i s’anunciara no amb cartes de color morat, sinó amb moradures camulfades sota maquillatges i samarretes de màniga llarga en estiu?

Aquesta resposta la tenim per a casos on la mort s’envia per carta: empresaris o polítics amenaçats per grups terroristes que es cobreixen les vides amb guardaespatlles -no sé si subvencionats o no per cap govern-.
Per a les mortes com les de hui, en canvi, que venen anunciades només amb moradures, no existeixen guardaespatlles.

Cada xica que mor a mans d’un maltractador assassí és una xica prevista en una llista l’any anterior. I cada any l’encerten. Perquè elles no tenien mesures preventives? En la meua època de periodista vaig treballar en reportatges sobre la violència de gènere: un dels problemes era que no es pot detindre a algú abans de cometre el delicte. Però no es poden detindre d’alguna manera aquestes morts escrites?


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.