El pols de la llengua als Països Catalans

És sabut que l’Estat francès és un dels estats més centralistes d’Europa i que, en nom d’una suposada igualtat de tots els ciutadans i totes les ciutadanes, quasi ha aconseguit fer desaparèixer les llengües que s’hi parlen: neerlandès, bretó, alemany, occità, francoprovençal, basc, italià (cors) i, òbviament, català.

Ara bé, en els mesos darrers, hi hagut un certs moviments que, encara que en la majoria dels casos no passen de ser merament simbòlics, albiren un cert reconeixement d’aquestes llengües, que podria permetre aconseguir espais d’ús segurament impensables fa pocs anys. Ens centrarem, com és lògic, en el cas nord-català. De tota manera, com ja comentàvem en un dels apunts de fa un dies d’aquest mateix bloc, qualsevol intent de reviscolament de les llengües que no siguin la francesa toparà amb l’oposició de la França eterna i universal, però pensem que, com a mínim, el debat és sobre la taula i no com fa uns anys en què pràcticament ni existien les llengües dites regionals.

Anem a veure alguns d’aquests moviments:

1. Contactes institucionals:

Fa uns mesos representants de l’Acadèmia de Montpeller (administració pública, que depèn del Ministeri francès d’Educació, responsable del sistema educatiu de la regió Llenguadoc-Rosselló, on es troba la Catalunya Nord), que eren de visita oficial al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, van sorprendre gratament els seus homòlegs del Sud quan els van presentar diversos llibrets editats pel CRDP de l’Acadèmia de Montpeller que, tot i ser escrit en francès, volien ser una eina per fer conèixer les llengües catalana i occitana (que són les llengües que es parlen a la regió Llenguadoc-el Rosselló: Petite anthologie des littératures occitane et catalane (antologia bilingüe occità/francès, català/francès, on el marc de referència de la literatura catalana són tots els Països Catalans), Précis d’occitan et de catalan (on es fa una breu història de cadascuna d’aquestes llengües, se’n defineixen les característiques principals i les empremtes d’aquestes llengües en el francès regional -cal destacar que al final de llibre hi ha un interessant apèndix on trobem referenciants els texts legals que donen cobertura a l’ensenyament de les llengües “regionals”) serien dos dels títols més interessants des d’una òptica catalana i occitana.

Paral·lelament, l’Acadèmia de Tolosa (la que té la responsabilitat de l’educació a l’altra part del Llenguadoc i a una part de la Gascunya -la fronterera amb la Vall d’Aran) també ha intensificat les relacions amb el Departament d’Educació per potenciar, entre d’altres qüestions, l’ensenyament de l’occità (ja han començat a sorgir diversos intercanvis escolars entre centres de Catalunya i d’aquesta zona d’Occitània que permeten descobrir als escolars occitans que és possible viure en una llengua que no és la llengua de l’Estat i més quan aquesta llengua -el català- és tan propera a la seva -l’occità).

2. Moviments polítics

El 10 de desembre proppassat el Consell General dels Pirineus Orientals va aprovar una carta en què reconeixia oficialment la llengua catalana i on reconeixia l’Institut d’Estudis Catalans com a màxima autoritat lingüística. La Carta comprometia al Consell a impulsar el català en aquells àmbits en què té competència: retolació carreteres, escoles, afers socials (http://www.cg66.fr/culture/patrimoine_catalanite/catalanite/charte.html). Potser tot plegat només simbòlic, però, si més no, per primera vegada, i per escrit, l’administració departamental s’obliga a promocionar la nostra llengua.

El regidor d’ERC Enric Vilanova, a l’oposició a l’Ajuntament de Perpinyà, intervé des de la primavera passada únicament en català en les seves intervencions en els plens municipals.

El maig proppassat un diputat nord-català, Daniel Mach (diputat d’IMP, el partit de Sarkozy), va parlar en català a l’Assemblea francesa. Tot i que el president de la cambra el va interrompre (com passa també a Madrid), a l’Assemblea es va proposar modificar l’article dos de la Constitució francesa que estableix que el francès és la llengua de la República, per afegir-hi que també s’han de respectar les llengües minoritàries que formen part del patrimoni francès. Com sabeu, el senat, posteriorment, va tombar aquesta proposta, per molt tímida que ens pugui semblar des d’altres àmbits.

Sigui com sigui, el cert és que alguna cosa es mou més enllà dels cercles estrictament catalanistes… en l’Estat en què fa uns anys era pràcticament un somni parlar d’aquests temes públicament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!