El pols de la llengua als Països Catalans
Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans
Recentment l’editorial Pagès, de Lleida, ha publicat el llibre de Jusèp Loís Sans Socasau Occitan en Catalonha, on l’autor, una de les persones que més ha treballat per l’occità d’Aran i que actualment és el director del programa “Occitan en Catalonha” de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, analitza des de diferents punts de vista l’ocasió històrica que representa el fet que l’Estatut d’Autonomia hagi declarat l’occità llengua oficial a tot Catalunya. Sens dubte, el desenvolupament d’aquesta oficialitat pot esdevenir un model per a altres situacions similars (no cal dir que l’Aran és a Catalunya el que Catalunya hauria de ser a l’Estat espanyol, si realment aquest estat es cregués la seva diversitat lingüística i la reconegués explícitament, amb noms i cognoms, a la seva Constitució).
Al punt 5 de l’article 6 (La llengua pròpia i les llengües oficials) del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya s’estableix que “la llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya…”. Per tant, segons la nostra llei marc (amb el permís, és clar, del Tribunal Constitucional), Catalunya té dues llengües pròpies: l’occità (a l’Aran) i el català (a la resta del territori administrat per la Generalitat de Catalunya, tot i que hi ha una contradicció en el redactat de l’Estatut quan en el punt 1 d’aquest mateix article es diu que “la llengua pròpia de Catalunya és el català” i no es fa cap referència a l’occità –potser el legislador entenia que l’Aran no és Catalunya?[1]). I, a més d’aquestes dues llengües pròpies, Catalunya té tres llengües oficials a tot el territori: el català, l’occità i el castellà (la llengua oficial a tot l’estat).
En el mateix Estatut, a l’article 36 (Drets amb relació a l’aranès), s’acaba de precisar què implica aquesta oficialitat:
– A l’Aran totes les persones tenen el dret de conèixer i utilitzar l’aranès i ésser ateses oralment i per escrit en aranès en llurs relacions amb les administracions públiques i amb les entitats públiques i privades que en depenen.
– Els ciutadans de l’Aran tenen el dret d’utilitzar l’aranès en llurs relacions amb la Generalitat.
A partir d’aquest nou marc legal, certament interessantíssim ja que pot esdevenir un exemple de legislació lingüística autènticament democràtica, Sans fa en la primera part del seu llibre un interessant repàs sobre la singularitat històrica, sobre la cultura i sobre l’escola de l’Aran. En la segona part aprofundeix en l’oficialitat de l’occità a Catalunya i com cal treballar en aquest gran espai occitanocatalà, on tracta temes tan latents com l’encaix de l’aranès en el conjunt de la llengua occitana. Voldríem destacar el capítol Catalonha: obligacion e interès, que de fet haurien de ser els dos principis bàsics que haurien de regir el desenvolupament de l’oficialitat de l’occità a Catalunya, on l’autor fa una reflexió que hauríem de tenir molt en compte: “es sectors anticatalanistes[2] pòden progressar en quinsevollh moment degut a ua mancança de sensibilitat de Catalonha e pòden vier animats per accions exteriores”,
Aquestes reflexions de Sans i, malgrat el que digui el text estatutari, que encara cal veure com s’anirà desenvolupant (i com el desenvoluparan els diversos departaments de la Generalitat), ens fa recordar el que fa anys fa escriure el filòleg Martí Garcia-Ripoll (recentment traspassat) a un article, ple de ràbia i d’ironia, que es deia De l’aranès a l’anglès (Y tiro porque me toca), publicat a Seminari de Sociolingüística. La diversitat (im)pertinent (Editorial El Llamp, 1987): “l’aranès havia de ser al català el que el català era a l’espanyol”, amb incomprensions incloses! (llegiu l’article que Teresa Pàmies publicà al diari Avui el dia 15 de setembre de 1979 per entendre què volem dir quan parlem d’incomprensions, tant les dels sectors dits “progressistes” com de la del sector defensor de les essències regionals al qual poc importava els drets aranesos).
Sigui com sigui, un llibre que pensem que té la virtut de fer-nos posar en la pell d’aquells que volen, per a Catalunya, el mateix que voldríem nosaltres per al conjunt de l’Estat, és a dir, un tractament en igualtat de condicions de totes les llengües.
[1] Tot i que és evident que aquest no era l’esperit dels qui van redactar aquest estatut, cal recordar l’exemple que cita Sans en aquest llibre: Arnau Gonzàlez a La Nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), publicat per l’Editorial Afers de Catarroja el 2006, ens recordava que “alguns grups independentistes com Nosaltres Sols! reclamaren que l’Estatut de Núria contemplés la concessió del dret d’autodeterminació a la Vall d’Aran com a conseqüència de formar part de la nació catalana … alguns elements d’ERC van ser acusats de provocar amb les seves accions i actituds un separatisme gascó que pretendria independitzar la Vall”.
[2] A l’Aran els sectors anticatalanistes són, com a la majoria de llocs, bàsicament espanyolistes (l’observació és nostra i no pas de l’autor del llibre).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!