Seguim insistint o potser tenim la clau?
Atrapats com estem, immersos en l´enganyifa d´aquest món d´ambiguitats i limitacions constitucionals i estatutàries, ha quedat ben palès què aquest estat – l´espanyol – no ens convé oi?
Malgrat el que s´hi ha treballat, malgrat la inversió feta desde Catalunya en tants i tants anys en tots els àmbits, intelectuals, polítics, econòmics, etc. – que no ens tocava – per a construir un estat en el que ens hi podiem haver encabit amb opcions d´èxit per ambdues parts, no han estat acceptades per la resta dels habitants d´aquesta “pell de brau”, ara, ja no cal insistir en aquest projecte. Queda clar que no volen intromissions, doncs… ens en desenpalleguem, i llestos.
Us imagineu una Confederació d´Estats Hispànica amb la possibilitat d`un Portugal que potser s´hi hauria afegit també i amb projectes polítics novedosos deixant enrera l´esclerosi en que s´ha instalat la política sense futur dels cops de colze en la que com sempre s´ha dit que “en cada bugada es perd un llençol”
Llàstima! Hauriem estat potser, un model de progrés, i perquè no, el “Miracle europeu”, però, no cal, ja ens ho farem nosaltres sols, i com deiem, no seguirem insistint perquè l´esgotament ens ha dut al límit, i perquè no? a adoptar la frase d´un Joan Maragall esgotat també quan digué, “Adéu Espanya”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!