El pols de la llengua als Països Catalans
Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans
Més de 40 llengües tenen més de dos mil parlants a Catalunya
Segons un estudi fet per la lingüista de la Universitat de Barcelona Carme Junyent, actualment a Catalunya hi ha més 40 llengües procedents de la nova immigració que tenen més de 2000 parlants. La dada és prou significativa i podria ser un element que haurien de tenir en compte tots aquells que tan alegrament diuen que cal fer els primers ensenyaments en la llengua familiar (bé, en diuen materna, tot recordant models basats en una estructura clàssica de la família i partint de la idea, també falsa, que una família = una llengua).
Amb aquesta afirmació no estem dient que no calgui tenir aquestes llengües en compte, ans al contrari. En tot cas, reforça la idea que ens cal una llengua de cohesió social, que a Catalunya ha de ser el català. Creiem, per tant, que cal una política de reconeixement simbòlic d’aquestes llengües (especialment dins del sistema educatiu) i quan sigui possible potenciar-ne l’ensenyament fora de l’àmbit curricular, però dins del marc escolar, o mitjançant les Escoles Oficials d’Idiomes. A més, és clar, a l’hora d’establir els mecanismes d’acollida al nostre país, aquesta informació ens pot servir per fer polítiques actives: per exemple, els serveis de traducció que funcionen en molts serveis públics (ensenyament, sanitat, serveis municipals, jutjats…), o en informatius com els que podem veure a Barcelona TV.
Per centrar el debat, però, veiem quines són aquestes llengües i d’on procedeixen…
D’Europa, a part de les grans llengües (numèricament parlant) com l’espanyol, el francès, l’italià, l’alemany o el portuguès (i podríem afegir els parlants del gallec –en un temps la segona immigració del nostre país), a Catalunya trobem més de 2000 parlants d’albanès, búlgar, eslovac, eslovè, estonià, hongarès, letó, lituà, polonès, romanès, serbocroat i txec.
D’Àfrica, tenim llengües com l’àkan (parlada principalment a Ghana), l’amazic (segurament la tercera llengua més parlada a Catalunya després del castellà i del català), l’àrab dialectal del Magrib[1], el bàmbara (parlat a Mali, al Senegal i a Costa d’Ivori), el bubi (llengua autòctona de Bioko, a l’actual Guinea Equatorial), l’edo (parlat a Nigèria), fang (la llengua de la Guinea Equatorial continental), el ioruba (llengua parlada per més de 25 milions de persones al golf de Guinea –a Nigèria principalment), el manding (parlat a Guinea, Senegal, Gàmbia…), el soninke (parlat a Mauritània, Mali, Senegal i Gàmbia) i el wòlof (parlat a Senegal, Gàmbia i Mauritània).
De l’Àsia, tenim l’armeni, el georgià, però també el bengalí (una llengua que en el seu lloc d’origen, l’Índia i Bangla Desh és parlada per més de 200 milions de persones), el coreà, el tagàlog o filipí (en la imatge d’aquest apunt podeu veure un diccionari filipí/català, iniciativa de la pròpia comunitat filipina), el hindi (i l’urdú, que n’és la versió musulmana), el marati (llengua també de l’Índia, parlada per desenes de milions de persones), el nepalès, el panjabi, el paixtu[2], el tibetà i el xinès segurament wu[3].
D’Amèrica, tenim la llengua guaraní (parlada principalment a Paraguai, on és llengua oficial), el nàhuatl (parlada a Mèxic) i el quítxua (parlat a Perú, Bolívia i Equador).
[1] Recordem que entenem per àrab: l’àrab estàndard modern, comú a tots els estats que s’autoidentifiquen com a àrabs (el que s’ensenya a l’escola, s’utilitza en els documents formals i es difon en els mitjans de comunicació -orals i escrits-), i l’àrab dialectal (cal tenir en compte que aquestes varietats regionals poden ser mútuament inintel·ligibles). Al Marroc, l’àrab col·loquial és conegut amb el nom darija. En l’àmbit religiós es fa servir, com a tots els països musulmans, l’àrab clàssic.
[2] Les llengües més parlades del Pakistan (se’n calcula una seixantena) són el panjabi (48%), el paixto (13%), el sindhi (11,8%), el saraiki o lahnda (9,8%) i l’urdú (7,6%), que és la llengua oficial. L’urdú és una llengua indoària, bàsicament anàloga al hindi (de fet, n’és la versió musulmana), parlada tant alPakistan com a l’Índia.
[3] El xinès és la llengua oficial de la Xina (un estat amb més de 1.000 milions d’habitants), tot i que s’hi parlen unes 50 llengües més (per exemple, el zhuang, parlat a la zona fronterera amb el Vietnam, és la llengua de quasi 14 milions de persones!). Pel que fa a la llengua que hom anomena xinès, es tracta realment d’un conjunt de dialectes (de fet, podríem parlar de llengües) que molt sovint són incomprensibles entre si. Ara bé, malgrat que no es puguin entendre oralment, cal destacar que existeix un únic sistema d’escriptura per a totes les variants del xinès, que fa que la llengua escrita sigui llegible per a totes les persones alfabetitzades. Els xinesos pròpiament dits s’anomenen generalment hans, i representen el 90% de la població.
Actualment a l’escola s’ensenya el putonghua (la llengua comuna). De fet, es tracta d’una llengua estàndard moderna basada en el dialecte mandarí de Pequín, que és oficial a tot Xina des de 1917. A part del mandarí (que té diversos grans dialectes), hi ha totes les varietats del sud (que, a voltes, anomenen simplement dialectes, però que es tracta realment de llengües independents): wu (costa central), min (Taiwan i Fujian), cantonès o yuè (Guangdong, Guangxi, costa sud i a l’interior), xiang (Hunan), Gan (Jaingxi i al sud-est de Hubei) i Hakka (sud de la Xina).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!