El pols de la llengua als Països Catalans
Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans
Ara que es torna a parlar de l’aprovació d’un tractat pel qual s’institueixi una Constitució per a Europa (després dels fracassos en els referèndums en alguns estats europeus) mitjançant votacions als parlaments dels diversos estats, convé recordar què és el que es deia –o millor dit el que no es deia– en el projecte a propòsit de la llengua catalana.
Ara que es torna a parlar de l’aprovació d’un tractat pel qual s’institueixi una Constitució per a Europa (després dels fracassos en els referèndums en alguns estats europeus) mitjançant votacions als parlaments dels diversos estats, convé recordar què és el que es deia –o millor dit el que no es deia– en el projecte a propòsit de la llengua catalana.
El 2001, el Consell Europeu va considerar que la Unió Europea es trobava en un moment decisiu de la seva existència, per la qual cosa va convocar la Convenció Europea sobre el futur d’Europa. Aquesta Convenció havia de formular propostes sobre com atansar els ciutadans al projecte europeu i a les institucions europees, com estructurar la vida política i l’espai polític europeu en una Unió ampliada, i com fer que la Unió es converteixi en un factor d’estabilitat i en un model en la nova organització del món.
Els treballs de la Convenció van culminar amb l’elaboració d’un projecte[1] de Tractat pel qual s’instituïa una Constitució per a Europa. En paraules de Valéry Giscard d’Estaing[2], president de la Convenció, aquest text, presentat el 20 de juny de 2003 al Consell Europeu, hauria de constituir el fonament d’un futur tractat pel qual s’institueixi la Constitució Europea.
En el text es proclamava que la Unió es fonamenta en valors com la igualtat i la no discriminació, per exemple a l’article I-44 podem llegir que “la Unión respetará en todas sus actividades el principio de la igualdad de sus ciudadanos” i que aquests “gozarán por igual de la atención de las instituciones de la Unión”. En els articles I-3 i II-22 s’afirma, respectivament, que “la Unión respetará la riqueza de su diversidad cultural y lingüística y velará por la preservación y el desarrollo del patrimonio cultural europeo” i que “la Unión respeta la diversidad cultural, religiosa y lingüística”. Així, a l’article III-181 també se’ns diu que “la Unión contribuirá al florecimiento de las culturas de los Estados miembros, dentro del respeto de su diversidad nacional y regional, poniendo de relieve al mismo tiempo el patrimonio cultural común”. També en aquest article es referma en la idea que “la Unión tendrá en cuenta los aspectps culturales en su actuación en virtud de otras disposiciones de la Constitución, en particular a fin de respetar y fomentar la diversidad de sus culturas”. Tot això, la Unió ho farà afavorint la cooperació entre Estats membres i, si és necessari, donarà suport i completarà l’acció d’aquests en els àmbits següents: la millora del coneixement i la difusió de la cultura i la història dels pobles europeus, la conservació i protecció del patrimoni cultural d’importància europea (?), els intercanvis culturals que no siguin comercials i, finalment, la creació artística (entesa en un sentit ampli) i literària. Quan es fa referència a l’Educació, en l’article III-182, es diu explícitament que “la Unión contribuirá al desarrollo de una educación de calidad fomentando la cooperació entre los Estados miembros y, si fuere necesario, apoyando y completando la acción de éstos. Respetará plenamente la responsabilidad de los Estados miembros en cuanto a los contenidos de la enseñanza y la organización del sistema educativo, así como su diversidad cultural y lingüística”.
Ara bé, una lectura d’aquest projecte ens fa veure com en temes lingüístics, i malgrat els grans principis, a Europa hi ha llengües de primera i llengües de segona. Així, al punt 2 de l’article I-8 se’ns diu que els ciutadans de la Unió tenen el dret de “formular peticiones al Parlament Europeo, de recurrir al Defensor del Pueblo Europeo, así como de dirigirse a las instituciones y organismos consultivos de la Unión en una de las lenguas de la Constitución y de recibir una contestación en esa misma lengua”. Però quines són aquestes llengües de la Constitució? A l’article III-12 se’ns especifica que “las lenguas en las que todo ciudadano de la Unión podrá dirigirse a las instituciones u organsimos en virtud del artículo I-8 y recibir una contestación son las que se enumeran en el artículo IV-10”. I, finalment, arribem a saber quines són aquestes llengües: “El Tratado por el que se instituye la Constitución, redactado en un ejemplar único, en lenguas alemana, danesa, española, finesa, francesa, griega, inglesa, irlandesa, italiana, neerlandesa, portuguesa, sueca, checa, estonia, letona, lituana, húngara, maltesa, polaca, eslovaca y eslovena, cuyos textos en cada una de estas lenguas son igualmente auténticos…”.
És la història de sempre, la història que només escriuen els Estats (al projecte no es reconeix en cap moment els drets de les nacions sense Estat). No importa que el català sigui parlat en un territori de 11 milions de persones i que superi Grècia, Portugal, Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Lituània, Letònia. Eslovènia, Estònia, Malta i, òbviament, el moribund gaèlic irlandès. Totes les llengües d’aquests països seran a Europa, i hi seran perquè els pobles que les parlen han pogut esdevenir un Estat. Nosaltres, mentrestant, només hem entrat per la porta del darrera perquè tenim un estat que explícitament no ha dit que té quatre llengües oficials: el castellà (l’espanyol), el català, el gallec i el basc. Com podem demanar a Europa allò que no ens permeten al Parlament espanyol i que ens nega la Constitució espanyola?
[1] Les citacions literals que farem d’aquest projecte són en llengua espanyola, ja que és la versió amb la qual hem treballat.
[2] Expresident de la República Francesa (1974-1981), curiosament un dels Estats europeus que menys reconeix les seves minories lingüístiques. Per part de l’Estat espanyol han estat membres del Praesidium de la Convenció Europea Ana Palacio (fins a març de 2003) i Alfonso Dastis (a partir d’aquesta data). A part, Josep Borrell i Gabriel Cisneros eren els representants del Parlament nacional (sic).
El 2001, el Consell Europeu va considerar que la Unió Europea es trobava en un moment decisiu de la seva existència, per la qual cosa va convocar la Convenció Europea sobre el futur d’Europa. Aquesta Convenció havia de formular propostes sobre com atansar els ciutadans al projecte europeu i a les institucions europees, com estructurar la vida política i l’espai polític europeu en una Unió ampliada, i com fer que la Unió es converteixi en un factor d’estabilitat i en un model en la nova organització del món.
Els treballs de la Convenció van culminar amb l’elaboració d’un projecte[1] de Tractat pel qual s’instituïa una Constitució per a Europa. En paraules de Valéry Giscard d’Estaing[2], president de la Convenció, aquest text, presentat el 20 de juny de 2003 al Consell Europeu, hauria de constituir el fonament d’un futur tractat pel qual s’institueixi la Constitució Europea.
En el text es proclamava que la Unió es fonamenta en valors com la igualtat i la no discriminació, per exemple a l’article I-44 podem llegir que “la Unión respetará en todas sus actividades el principio de la igualdad de sus ciudadanos” i que aquests “gozarán por igual de la atención de las instituciones de la Unión”. En els articles I-3 i II-22 s’afirma, respectivament, que “la Unión respetará la riqueza de su diversidad cultural y lingüística y velará por la preservación y el desarrollo del patrimonio cultural europeo” i que “la Unión respeta la diversidad cultural, religiosa y lingüística”. Així, a l’article III-181 també se’ns diu que “la Unión contribuirá al florecimiento de las culturas de los Estados miembros, dentro del respeto de su diversidad nacional y regional, poniendo de relieve al mismo tiempo el patrimonio cultural común”. També en aquest article es referma en la idea que “la Unión tendrá en cuenta los aspectps culturales en su actuación en virtud de otras disposiciones de la Constitución, en particular a fin de respetar y fomentar la diversidad de sus culturas”. Tot això, la Unió ho farà afavorint la cooperació entre Estats membres i, si és necessari, donarà suport i completarà l’acció d’aquests en els àmbits següents: la millora del coneixement i la difusió de la cultura i la història dels pobles europeus, la conservació i protecció del patrimoni cultural d’importància europea (?), els intercanvis culturals que no siguin comercials i, finalment, la creació artística (entesa en un sentit ampli) i literària. Quan es fa referència a l’Educació, en l’article III-182, es diu explícitament que “la Unión contribuirá al desarrollo de una educación de calidad fomentando la cooperació entre los Estados miembros y, si fuere necesario, apoyando y completando la acción de éstos. Respetará plenamente la responsabilidad de los Estados miembros en cuanto a los contenidos de la enseñanza y la organización del sistema educativo, así como su diversidad cultural y lingüística”.
Ara bé, una lectura d’aquest projecte ens fa veure com en temes lingüístics, i malgrat els grans principis, a Europa hi ha llengües de primera i llengües de segona. Així, al punt 2 de l’article I-8 se’ns diu que els ciutadans de la Unió tenen el dret de “formular peticiones al Parlament Europeo, de recurrir al Defensor del Pueblo Europeo, así como de dirigirse a las instituciones y organismos consultivos de la Unión en una de las lenguas de la Constitución y de recibir una contestación en esa misma lengua”. Però quines són aquestes llengües de la Constitució? A l’article III-12 se’ns especifica que “las lenguas en las que todo ciudadano de la Unión podrá dirigirse a las instituciones u organsimos en virtud del artículo I-8 y recibir una contestación son las que se enumeran en el artículo IV-10”. I, finalment, arribem a saber quines són aquestes llengües: “El Tratado por el que se instituye la Constitución, redactado en un ejemplar único, en lenguas alemana, danesa, española, finesa, francesa, griega, inglesa, irlandesa, italiana, neerlandesa, portuguesa, sueca, checa, estonia, letona, lituana, húngara, maltesa, polaca, eslovaca y eslovena, cuyos textos en cada una de estas lenguas son igualmente auténticos…”.
És la història de sempre, la història que només escriuen els Estats (al projecte no es reconeix en cap moment els drets de les nacions sense Estat). No importa que el català sigui parlat en un territori de 11 milions de persones i que superi Grècia, Portugal, Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Lituània, Letònia. Eslovènia, Estònia, Malta i, òbviament, el moribund gaèlic irlandès. Totes les llengües d’aquests països seran a Europa, i hi seran perquè els pobles que les parlen han pogut esdevenir un Estat. Nosaltres, mentrestant, només hem entrat per la porta del darrera perquè tenim un estat que explícitament no ha dit que té quatre llengües oficials: el castellà (l’espanyol), el català, el gallec i el basc. Com podem demanar a Europa allò que no ens permeten al Parlament espanyol i que ens nega la Constitució espanyola?
[1] Les citacions literals que farem d’aquest projecte són en llengua espanyola, ja que és la versió amb la qual hem treballat.
[2] Expresident de la República Francesa (1974-1981), curiosament un dels Estats europeus que menys reconeix les seves minories lingüístiques. Per part de l’Estat espanyol han estat membres del Praesidium de la Convenció Europea Ana Palacio (fins a març de 2003) i Alfonso Dastis (a partir d’aquesta data). A part, Josep Borrell i Gabriel Cisneros eren els representants del Parlament nacional (sic).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!