El pols de la llengua als Països Catalans

I encara algú dubta que els nostres joves no saben castellà? Les dades darreres del Baròmetre de la comunicació i la cultura ( www.fundacc.org ) fetes públiques aquest mes d’octubre no poden ser més concloents: el castellà és la llengua més freqüent en la dieta mediàtica i cultural dels joves del nostre país. L’informe és una bona dosi de realisme per als qui, d’una banda, creuen que el català ja és una llengua normalitzada i per als qui, d’altra banda, creuen –o ens volen fer creure– que el castellà és una llengua perseguida a punt de ser eliminada de molts dels àmbits de la nostra societat.

L’estudi, a més de destacar el baix consum cultural al nostre país, també constata que els joves de 14 a 25 anys del Principat de Catalunya consumeixen tres vegades més diaris en castellà que en català, sis vegades més revistes en castellà que en català, quasi un 30% escolta ràdios en castellà mentre els que ho fan en català no arriben al 18% i, atenció!, un 66% veuen televisió en castellà mentre que només un 18% la veuen català. Les dades de consum de pel·lícules, música, videojocs, concerts i llibres[1] també confirmen l’abassegador predomini del castellà. Només a les exposicions (un àmbit certament molt institucional) predomina el català. Als espectacles hi ha un cert equilibri entre ambdues llengües (amb un lleuger predomini del castellà).

Les dades dels joves encara són més preocupants si les comparem amb els majors de 25 anys, els quals consumeixen més en català (els percentatges de consum en castellà, tot i ser també més alts que els consums en català, són, en general, més baixos que els dels joves). Les dades que es donen del País Valencià i de les Illes ens confirmen que qualsevol política que no es faci a favor de la llengua és senzillament política en contra de la llengua.

A quines conclusions podem arribar?

Ø    Un ensenyament íntegrament en català no garanteix un major ús de la llengua tot i que pot ajudar a frenar-ne el procés de substitució.

Ø    Si una política lingüística només es basa en el sistema educatiu no universitari i no treballa altres àmbits d’ús, especialment els relacionats amb l’oci, el lleure i el món socioeconòmic i sociolaboral, poc s’avançarà a fer d’aquesta llengua una llengua imprescindible per viure en un territori (l’únic mecanisme perquè una llengua pugui continuar usant-se).

Ø    Per a molts joves (potser la majoria?), és igual utilitzar una llengua o una altra (i segurament l’única marcada sigui la catalana). Quan això passa, ai de les llengües que no són imprescindibles!

Ø    La quota de penetració dels mitjans de comunicació en català és molt més baixa que fa uns anys, sobretot per l’augment de l’oferta dels mitjans en castellà en el nou marc audiovisual.

Ø    Si no s’hagués fet la política de fer del català primera llengua de l’ensenyament no universitari, dels mitjans de comunicació de titularitat pública (catalana), de l’administració (catalana) i de la toponímia (els quatre eixos en què s’ha repenjat la política lingüística d’aquest país), seríem en una situació força similar al del País Valencià i a les Illes, on és pràcticament inexistent el consum en català de diaris i de revistes i molt baix en ràdio i televisió (i no  cal dir en altres àmbits).

En conclusió, la política lingüística seguida a Catalunya no tan sols és legítima (i ho continua sent), sinó que cal s’ampliï a altres àmbits, perquè, com queda clar en aquest estudi, l’única llengua en perill de desaparició real és la llengua catalana, la qual, a més, és la que és la pròpia d’aquest territori (si el català desapareix dels Països Catalans, desapareix del món, i això aquells que tant es preocupen pel futur del castellà ho obvien jo diria que descaradament).

Pere Mayans

[1] A l’estudi Hàbits de lectura i compra de llibres a Catalunya 2006, fet per l’empresa Precisa Research per a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el Gremi d’Editors de Catalunya amb data de febrer de 2007, es destaquen, entre d’altres següents, les dades següents:

•        El 78,7% dels enquestats declara tenir el castellà com a idioma habitual de lectura, enfront d’un 20,1% per al català, un 0,7% per a l’anglès i un 0,5% per a d’altres idiomes. En canvi, un 56% declara tenir el català com a idioma ocasional de lectura, enfront d’un 21% per al castellà, un 8,3% per a l’anglès, un 3,3% per al francès i un 2,7% per a d’altres idiomes.
•         Al rànquing dels 25 títols més llegits del 2006 només hi apareixen llibres editats en castellà, siguin originals o traduccions.
•         Entre els 20 llibres més comprats el 2006, no hi figura cap títol editat en català i entre els 20 autors més comprats, només hi ha un escriptor en llengua catalana: Albert Sánchez Piñol.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!