El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

17 de juny de 2007
0 comentaris

Les llengües al sistema educatiu de Catalunya: per un model arrelat al país i obert al món

En l’apunt anterior plantejàvem quin havia de ser el paper de la llengua catalana en el nostre sistema educatiu, en aquest que us oferim ara volem expressar quin hauria de ser el paper de les diverses llengües: català, espanyol, anglès, francès (i altres llengües romàniques), llengües de la nova immigració (àrab, xinès, amazic…).

És evident que el futur de la nostra comunitat lingüística s?ha de bastir en un nou context on caldrà fer una aposta clara pel plurilingüisme i pel respecte a la diversitat lingüística. Sense tenir clares aquestes premisses, que, a voltes, tanta por han provocat, difícilment podrem garantir un dels principals objectius del nostre sistema educatiu: transmetre la llengua pròpia del país, tant a les persones que la tenen com a primera llengua, com per als que la tenen com a segona;  potenciant, alhora, pautes d?ús lingüístic favorables al català.

És aquest el gran repte de l?educació a Catalunya en temes lingüístics. Així, en acabar l?ensenyament obligatori, hauríem d?haver aconseguit que el català fos la llengua primera, la llengua necessària, en tots els àmbits de la vida escolar. Amb aquesta afirmació no estem dient que l?escola hagi de suportar tot el pes del procés de normalització de la llengua (com ha semblat que ha passat en aquests anys darrers), ja que seria no entendre la funció real de l?escola del segle xxi. Si la política lingüística no és transversal i no incideix en el món econòmic, en el món sociocultural, en la indústria del lleure…, difícilment les nostres escoles i els nostres instituts podran capgirar la situació en la qual viu la llengua catalana. Ara bé, els nostres centres educatius sí que poden esdevenir el pal de paller d?una part molt important d?aquesta nova política lingüística. Cal parlar de plans d?entorn, com els que s?havien començat a fer en els anys 80 (amb el nom de plans intensius de normalització lingüística), on s?hi han d?involucrar els pares i les mares (als quals cal oferir en el propi centre classes de llengua catalana i en llengua catalana ?de fet, en altres països les escoles d?adults estan incorporades dins de les escoles ordinàries), els ajuntaments (coordinant, per exemple, el món del lleure, el qual ha d?oferir una continuïtat de la llengua en coherència amb el sistema educatiu), els altres departaments de la Generalitat, els moviments socials… Si no sumem esforços, tot el que facin els professionals de l?ensenyament pot quedar en el no-res (com, de fet, pot passar ara en les zones on s?ha potenciat la immersió lingüística, però on, per exemple, en els centres de secundària no es té clar quina és la llengua vehicular a Catalunya).

Tot aquest gran repte, on en definitiva l?únic que faríem és deixar clar quina és la llengua de cohesió social en la nova Catalunya, no implica que el nostre sistema educatiu no hagi de fer possible el coneixement de la llengua espanyola, l?ensenyament de la qual ha de tenir garantida una presència adequada en els plans d?estudi, de manera que tots els joves, qualsevol que sigui la seva llengua habitual en iniciar l?ensenyament, han de poder-la utilitzar normalment i correctament al final de l?educació obligatòria. El tractament pedagògic de la llengua espanyola haurà de ser diferent segons el territori, òbviament no és el mateix ensenyar aquesta llengua a la Terra Alta que ensenyar-la al Baix Llobregat, on és la llengua familiar de la majoria dels alumnes. Els materials didàctics, per tant, haurien de tenir en compte aquesta diferenciació.

Pel que fa a la llengua espanyola, només cal observar els resultats obtinguts en les proves d?avaluació de les competències bàsiques que el Departament d?Educació fa. En general, els resultats són més favorables en llengua espanyola que en llengua catalana. Aquesta afirmació encara és més apreciable quan s?observen les dades de l?ensenyament secundari. Fins i tot en les competències bàsiques de les quals només tenim resultats d?una de les dues llengües, es percep que, com en el cas de la llengua oral, l?expressió en català és clarament inferior a la feta en castellà. De fet, les proves de secundària ens indiquen que mai no hem de valorar el coneixement del castellà que tenen els nostres fills i filles a partir de la nostra experiència com alumnes. Nosaltres només apreníem una llengua, ells, dues. Nosaltres apreníem com si visquéssim a Valladolid, ells aprenen el castellà com a segona llengua i, per tant, el procés és més lent, però arriba allà mateix. A més les dades de secundària (quan encara falten dos anys per acabar l?ensenyament obligatori) ens confirmen que el nostre alumnat no té més problemes amb el castellà del que tenen els nens i nenes de la resta de l?Estat i del problema que tenen amb la seva llengua pròpia molts alumnes europeus. Cal demanar als pares i mares també una certa paciència amb el tema del castellà. Si un nen o una nena de 6 anys del nostre país només parla en català, no és un problema perquè les dades objectives ens demostren que l?acaben parlant. El problema és que, a voltes, per exemple, metges, venedors, etc. no canviïn de llengua davant d?un infant catalanoparlant. Es veu que, per natura, un nen d?aquest país és bilingüe mentre que gent que, a vegades, porta trenta -o més- anys vivint aquí i que, fins i tot, pot tenir una carrera i potser parlar perfectament l?anglès, és incapaç de dir ni bon dia en català.

Pel que fa a les llengües que han de tenir el plantejament pedagògic de llengües estrangeres, creiem que el nostre sistema educatiu ha de vetllar perquè, en acabar l?ensenyament secundari, l?alumnat comprengui i produeixi missatges orals i escrits amb propietat, autonomia i creativitat, en una d?aquestes llengües, fent-la servir per comunicar-se (apostaríem per l?anglès, la llengua més utilitzada internacionalment). Ara bé, per tal de fer possible aquest objectiu, ja marcat en la normativa actual, cal un replantejament de l?ensenyament  d?aquesta llengua: decidir si és profitós o no la incorporació primerenca de l?anglès; apostar per una millor formació del professorat d?anglès de primària; estudiar la possibilitat de fer alguna assignatura o activitats extraescolars en llengua anglesa; organitzar colònies d?immersió… L?ensenyament de l?anglès, a més, hauria de tenir una clara continuïtat en les escoles oficials d?idiomes (EOI) i en el món universitari. En les EOI l?alumnat podria optar per l?aprenentatge d?altres llengües d?origen germànic, com seria el cas de l?alemany.

Un tema a part podria ser el de les altres llengües romàniques: francès, italià, portuguès i, per què no, occità (una llengua tan i tan semblant a la nostra, que, a més, es parla en el territori de l?actual Principat de Catalunya). Creiem que l?aprenentatge d?aquestes llengües ja es podria introduir a primària (com, de fet, fan algunes escoles Calandretes d?Occitània), aplicant el mètode EuroComRom[1], que permet l?aprenentatge simultani de les llengües romàniques. EuroComRom potencia el plurilingüisme a partir de l?explotació cognitiva del parentiu existent entre les llengües d?una mateixa família. El mètode és especialment realista perquè els objectius se centren, en un primer moment, en les capacitats receptives (d?entrada, la competència lectora). A secundària, aquestes llengües s?haurien de poder ja estudiar per separar (el nostre alumnat ara ja pot optar per una segona llengua estrangera) i, a més, caldria garantir-ne la continuïtat a les EOI.

I, finalment, l?arribada de la nova immigració ens ha de servir per treballar dos objectius. D?una banda, el professorat ha de saber explicar que la diversitat lingüística no és un problema (un càstig diví: el de la Torre de Babel), sinó que és part de la riquesa cultural del món, un dels mitjans que tenim els humans d?adequar-nos a l?entorn. Cada vegada que perdem una llengua, perdem una manera particular i original d?entendre el món. A hores d?ara al sistema educatiu de Catalunya hi ha alumnat (més de 100.000 alumnes) procedent de més de 150 estats (potser estem parlant, per tant, que hi ha unes 300 llengües).  Els nostres ensenyants han de saber valorar aquesta riquesa. No es pot continuar dient: ?aquest alumne no parla res?. S?imposa, per tant, una ràpida formació sobre la diversitat lingüística i un mínim de formació en les llengües més parlades (en aquest sentit cal destacar materials com els de Carme Junyent[2] i Lluïsa Gràcia[3], que ajuden, en el primer cas, a acostar els estudiants a la diversitat lingüística i a veure la relació que hi ha entre totes les llengües, i en el segon cas a conèixer un xic més la llengua de la nova immigració). L?objectiu ha de ser clar: poder valorar tot allò que ens aporten els nostres estudiants i demostrar-los que nosaltres també ens interessem per allò que, en principi, no és nostre. Paral·lelament, i de forma optativa i quan sigui possible pel nombre de parlants, cal que la nova immigració tingui l?oportunitat d?aprendre en el marc escolar la llengua del seu país d?origen (segurament el més adient és fer-ho en el marc de les activitats que, desencertadament es diuen extraescolars). En aquest sentit, cal aprofundir en el convenis ja existents amb estats com el del Marroc, que aporta professors d?àrab, o amb consolats com el de Xina, que fa classes de xinès a Barcelona els dissabtes al matí. Un convenis que s?haurien d?ampliar amb el màxim d?estats possibles (Romania, Gàmbia, Rússia, Ucraïna, Pakistan, Bulgària, per citar alguns dels estats que aporten més alumnes). Aquestes classes haurien de tenir un clar seguiment per part del Departament d?Educació per garantir, en primer lloc, que l?únic contingut que s?hi fa sigui lingüístic i, en segon lloc, que es respectin i no es culpabilitzin els parlants de llengües minoritzades (el cas més clar seria el de l?amazic). A més, cal continuar potenciant acords amb associacions de nouvinguts per tal de garantir l?aprenentatge d?aquestes llengües minoritzades (amazic, quítxua, panjabi…). L?aprenentatge d?aquestes llengües a més hauria de tenir una continuïtat en les EOI. La Catalunya del segle xxi necessita de persones que, a part del català, siguin competents amb el màxim de llengües possibles. La projecció del nostre país al món és garantida.

En definitiva, una proposta per a una Catalunya que ha d?assegurar el futur de la llengua catalana i que ha d?estar oberta al món més que mai. Ciutadans i ciutadanes que tinguin del català la seva llengua de relació habitual, però que, a més, coneguin perfectament l?espanyol, es puguin comunicar en anglès, tinguin uns coneixements que els permeti, com a mínim, entendre les altres llengües romàniques i, finalment, en el cas de les persones nouvingudes, que puguin tenir coneixement de la seva llengua d?origen. Un repte difícil, però certament engrescador.


[1] CLUA, Esteve; Estelrich, Pilar; KLEIN, Horst G.; STEGMANN, Tilbert D. EuroComRom ? Els sets sedassos: Aprendre a llegir les llengües romàniques simultàniament. Aachen: Shaker Verlag, 2003. Podeu trobar informació sobre EuroCom en dotze llengües a: www.eurocomresearch.net.

[2] En referim als materials publicats per Carme Junyent a l?editorial Octaedro, tant per a primària com per a secundària.

[3] Ens referim a la col·lecció que sota el títol Llengua, immigració i ensenyament del català ha publicat el Departament de Benestar Social: 1. Llengua i immigració, diversitat lingüística i aprenentatge de llengües. 2. L?àrab. 3. El xinès. 4. El soninké i el manding. 5. El berber. 6. El fula i el wòlof. (En preparació els llibres referents al romanès, tagal, panjabi i ucraïnès). Podeu trobar-ne versions actualitzades a www.gencat.net/benestar/immigra/pinze.htm.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!