El pols de la llengua als Països Catalans

Sens dubte, el tema de l?amenaça, per tal del PP, de tancar els repetidors que distribueixen el senyal de TV3 al País Valencià és un pas més, en ple període preelectoral, en l?intent de separar les dues grans regions de parla catalana. Ara, però, el conseller de cultura de la Generalitat de dalt anuncia que aquesta decisió podria aturar-se si s?accepta la reciprocitat (que significaria que Canal 9 també es podria veure al Principat ?i, deixant-nos de pureses ideològiques, no és una mala notícia, i potser l?única manera que la gent del Principat de Catalunya, on hi ha més blavers que al propi País Valencià, s?adoni que tots plegats parlem una mateixa llengua) i si no es fa servir a TV3 l?expressió ?País Valencià? substituint-la per la de Comunitat Valenciana (un nom, per cert, paral·lel al de Comunitat de Madrid). És la mateixa cançó de sempre: cal diferenciar l?indiferenciable mitjançant el nom de la llengua, el blau de la bandera, el nom del territori (que per al PP no és cap país sinó una més de les comunitats autònomes espanyoles; la que dóna, però, ?glorias? a Espanya?). 

Cal deixar ben clar, d?entrada, que el problema no és de nom. Quan convé els termes són intercanviables i del tot sinònims. Podríem trobar moltíssims exemples: als Estatutos de las Academias Correspondientes de la Real Academia Española, l?associació de les acadèmies dels diversos estats on es parla aquesta llengua, en el punt núm. 14 en una mateixa frase apareix ?habla española? i ?habla castellana? com a sinònims absoluts. Ara bé, quan el que convé és partir una comunitat lingüística perquè interessa políticament, la qüestió del nom ja no és menor. El nom pot esdevenir el camp d?una batalla que pot fer oblidar l?autèntica guerra, la que comporta l?avenç imparable del castellà als nostres territoris.  En aquests dies, és del tot imprescindible de llegir obres com La pesta blava de Vicent Bello o La mestra de Víctor Gómez Labrado, per recordar què va significar realment la ?batalla de València?, les conseqüències de la qual encara ara patim. I mentrestant hi ha qui encara es pensa que la solució passa per crear un nou mot per designar al conjunt de la llengua catalana: ?bacavès?, ?cabarovès? o ?rosalbacavès? serien els extrems més ridículs.

Pel que fa al terme País Valencià només recordar que la lluita anticatalanista ?potser millor dir-li directament antivalencianista i espanyolista? al sud dels Països Catalans s?ha concretat en tres punts: el nom de la llengua, el nom del país i la senyera. Poc va importar que l?any 1978 el 41% dels valencians, en una enquesta del Consell Preautonòmic, preferissin la denominació ?País Valencià? (la segona opció més votada fou ?Regió Valenciana? amb un 21% dels vots) o que la denominació preestatutària oficial (posada per la UCD d?Adolfo Suárez!) fos la de País Valencià, ja que l?Estatut del 1982 va oficialitzar un nom tan fals i tan poc arrelat com el de Comunitat Valenciana, per tal de calmar les ires d?un blaverisme que no és valencianista, com s?ha dit al Principat de Catalunya alguna vegada, sinó que és únicament anticatalanista i profundament espanyolista. Des d?aquell moment, el terme País Valencià ha estat utilitzat pels sectors defensors de la valencianitat (no oposada a catalanitat), és a dir, per la majoria d?intel·lectuals, professorat compromès amb l?ensenyament en la llengua del territori, la majoria de forces polítiques d?esquerres… Però és més, i quina sorpresa, als preàmbuls dels Estatuts d?Autonomia, tant de 1982 com l?actual del 2006, apareix el nom de País Valencià (potser el terme no deu ser tan il·legal, doncs):

• La Comunitat Valenciana va sorgir com a conseqüència de la manifestació de la voluntat autonòmica del poble de les províncies valencianes, després de l’etapa preautonòmica, a la qual va accedir en virtut del Reial decret-llei 10/1978, de creació del Consell del País Valencià.
• Aprovada la Constitució Espanyola, va ser, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es va trobar amb la concepció moderna del País Valencià i va donar origen a l’autonomia valenciana.

Tot plegat, si no fos dramàtic per a la supervivència de la nostra llengua al sud, fa riure i més quan només té una finalitat electoral. Però ja se sap, la política és la política com confessen alts càrrecs de la Generalitat Valenciana que en petit comitè són incapaços de negar l?evidència: que català i valencià són dues maneres diferents de dir el nom d?una mateixa llengua.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!