El pols de la llengua als Països Catalans

Un llibre editat a Espanya (a Palència) sobre la diversitat lingüística de la Península Ibèrica d?entrada pot ser una bona notícia. El resultat, però, ratlla el ridícul per l?absoluta manca de rigor.

L?editorial Ibarantia de Palència va editar el 2005 el llibre Lenguas de la Península Ibérica / Languages of the Iberian Peninsula. D?entrada que una editorial espanyola fes un llibre sobre la realitat lingüística plural de l?Estat espanyol, de Portugal i d?Andorra, encara que únicament es tractés d?un lèxic il·lustrat d?unes 1100 paraules més algunes informacions esparses ja és una bona notícia, i més quan es diu en el pròleg que vol ser ?una introducción al conocimiento y al entendimento de la pluralidad de culturas y las lenguas de la Península Ibérica y especialmente de España?.  La llàstima, però, és que alhora de fer-ho s?han barrejat criteris lingüístics, polítics, potser editorials… amb pocs coneixements. Vegem-ne algunes exemples.

Ja a la portada ens sorprèn de llegir que aquestes llengües de la Península Ibèrica són l?anglès (deu ser per Gibraltar?), el castellà, l?euskera, l?occità-aranès, el català, el valencià, el català de ses Illes Balears (sic!), l?aragonès, l?asturià-bable, el gallec, el portuguès i el francès (?).

A la introducció llegim que es tracta d?un ?Diciconario visual? que recull el lèxic més senzill (segurament vol dir bàsic) de les llengües que oficialment estan reconegudes per les Constitucions de Portugal, d?Espanya i d?Andorra. Certament, a les constitucions respectives els noms que es citen no es corresponen de cap de les maneres als que hem citat anteriorment:

§         A la de Portugal s?especifica que l?idioma oficial és el portuguès i en tot cas s?hauria d?incloure el mirandès (un parlar astur-lleonès), que fou declarat cooficial a la zona a la zona est i nord del districte de Bragança l?any 1998.

§         A Andorra la Constitució estableix que el català és la llengua de l?Estat.

§         Pel que fa a l?Estat espanyol, només cal recordar que, segons la Constitució, ?el castellà és la llengua espanyola oficial a l?Estat?, mentre que ?les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d?acord amb els seus Estatuts?. És a dir, només una llengua espanyola té nom, castellà, la qual, a més, ?tots els espanyols tenen el deure de conèixer i el dret d?usar?. Les altres, en canvi, no se sap ni quines són.  Curiosament, i malgrat la Carta Magna, l?idioma de l?Estat espanyol reconegut com a oficial a la Unió Europea és l?espanyol, segons podem comprovar en tota la documentació europea, i fins i tot en el projecte de Tractat pel qual s?institueix una Constitució per a Europa, on es llegeix, a la pàgina 273, lengua española. En el llibre que ens ocupa sempre es parla de castellà, i per ser coherents, la bandera que identifica la llengua castellana és la de castellà. En canvi, les banderes ?autonòmiques? catalana, valenciana i balear ajuden a diferenciar aquestes tres modalitats ?o llengües segons el llibre.

És més en el cas de l?Estat espanyol el pròleg de llibre cita que són oficials des de la Constitució de la Segona República (1931). Curiós oblit del període 1936-1978. I, per cert, recordem què deia l?esmentada Constitució pel que fa a les llengües:

§         El castellano es el idioma oficial de la República.

§         Todo español tiene obligación de conocerlo y derecho a usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones.

§         Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento y el uso de una lengua regional.

A més s?afirma que aquesta oficialitat també s?expressa als estatuts de Galícia, Astúries, País Basc, Navarro, Aragó, Catalunya, València i Illes Balears. Una lectura dels textos estatutaris, que el llibre ens ofereix a la pàgina 120, ens fa veure ràpidament que ni a Aragó ni a Astúries hi ha cap mena de reconeixement oficial de la llengües que no són l?espanyol (el català i l?aragonès en el primer cas, l?astur-lleonès en el segon), en tot cas només es parla d?una ambigua protecció. Evidentment, en el llibre no s?esmenta que el gallec també es parla a Astúries i a Lleó, que el portuguès es parla a poblacions d?Extremadura i de Salamanca, que el català també es parla a una comarca de Múrcia o que encara es parla astur-lleonès a Lleó i a Cantàbria (per cert, a cap de les esmentades zones els estatuts d?autonomia no diuen res d?aquestes llengües).

Els mapes que ens ofereix el llibre mereixen un comentari específic. Se?ns ofereix el lloc on es parlen les llengües (incloses l?anglesa i la francesa) i el nombre de parlants que tenen. El més curiós és el cas del català, quan es parla de ?català? en el mapa es situen totes les terres de parla catalana, però, a més, hi ha un mapa del ?valencià? i del ?català de ses illes?.  A quina conclusió es pot arribar?: que a València es parla català i valencià; i a les Illes , català i català de ses Illes. Visca l?embolic! Com a contrapartida el mapa de l?astur-lleonès i del gallec són força correctes.

En definitiva, bones intencions, pocs coneixements i un llibre que pot embolicar més que aclarir. Potser, per la part que ens toca, si algú fa un estudi de les 1100 paraules del català, del valencià i del català de ses illes que en ofereix, arribarà a la conclusió que són llengües tan semblants que potser es tracta de la mateixa llengua.

Pere Mayans

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!