L’idioma català el 1884

Barcelona en la mano : guía de Barcelona y sus alrededores : ilustrada con grabados foto-tipográficos y cinco planos / per J. Roca y Roca..– Barcelona : E. López, 1884. — XVI, XVI, 375, 79 p., [4] f. pleg. : il. fot., plàn. ; 14 cm

Fa quasi 140 anys, en una guia de Barcelona, hi podíem llegir:

Idioma: -El idioma de Barcelona es el catalán, que con pocas variantes se habla en la mayor parte del antiguo reino de Valencia, en las islas Baleares, en la República de Andorra (sic), en el Rosellón, en la Cerdaña francesa y en algunos pueblos de la isla de Cerdeña (sic). -Es lenguaje nervudo, enérgico, expresivo, lleno de onomatopeyas, parco en calificativos, rico en monosílabos y susceptible de primores y dulzura. Procede directamente de la lengua rústica latina, lo que le da grandes puntos de semejanza con algunos dialectos de las costas italianas: ha sufrido la influencia literaria provenzal y en el uso vulgar sufre actualmente la del catellano, rebelde empero á muchas de las disinencias  (sic) de este, al ceceo y á las guturales fuertes. La pronunciación catalana facilita considerablemente el dominio de todos los idiomas europeos, especialmente los neo-latinos, germánicos y sajones. Usado el catalán como idioma literario desde el siglo XII, después de haber producido obras admirables, cayó casi en desuso durante los siglos XVII y XVIII; pero á mediados del siglo XIX ha renacido engendrando una verdadera pléyade de poetas y escritores que cultivan, algunos con verdadero talento, todos los géneros literarios, formando una literatura, digna por cierto de detenido estudio.

Com es pot veure, un text que des del punt de vista sociolingüística ens dona molta informació:

Els catalans cultes de Barcelona eren plenament conscients que la seva llengua era compartida amb molts altres territoris, fins i tot d’altres estats (Andorra, França i Itàlia).

El català era una llengua viva, vigorosa, ja que era, en definitiva, l’única llengua de la majoria de les classes populars i la llengua principal de relació de la resta de classes socials.

En ser una llengua romànica hi veien contacte amb les variants dialectals italianes, segurament del nord, on es parlen variants gal·loitaliques. En aquell moment la majoria dels “italians” només sabien la seva pròpia variant “dialectal” i en desconeixien l’estàndard, que és de base toscana.

Eren coneixedors de la influència trobadoresca (occitana) en la nostra poesia medieval.

També reconeixien la influència del castellà en els usos més col·loquials, encara que als parlants dels catalans els costés pronunciar la ce castellana (d’una part del castellà), alguns sons consonàntics (potser es refereix, per exemple, a la -D en posició final, que els catalanoparlants pronunciem [t]) i fer un ús com el del castellà dels morfemes flexius, especialment els dels verbs.

Atribueixen el fet de conèixer altres llengües (altres llengües romàniques, anglès i alemany) al coneixement del català, tot i que potser obvien dues coses: que aquest aprenentatge d’altres llengües segurament es donava més en classes socials elevades, les quals eren les úniques que ja coneixien dues llengües i, per tant, els era més fàcil aprendre’n una tercera; i que aquestes classes socials tenien més oportunitats per aprendre i practicar aquestes llengües.

Tenien notícia de la història literària i, sobretot, del renaixement de les lletres catalanes (cultes), que estaven vivint en directe.

En definitiva, un text prou interessant que ens dona moltes informacions sobre quina era la situació de la llengua en aquell moment a Barcelona…