El Maestrat i els Ports de Morella: una història lingüística

Onada Edicions, l’editorial benicarlanda que dirigeix l’incansable Miquel Àngel Pradilla, acaba de publicar (octubre de 2018) l’obra El Maestrat i els Ports de Morella: una història lingüística,  de Lluís Gimeno Betí (Castelló de la Plana, 1948), catedràtic jubilat de la Universitat Jaume i, i persona de referència pel que fa a la història de la llengua catalana i a la geolingüística, especialment a les comarques centrals del territori lingüístic.

Gimeno ens exposa en primer lloc algunes de les llengües que han estat parlades en aquest espai geogràfic i que han deixat rastre (o no) en el català actual: l’ibèric, el fenici, el grec, el visigot, l’àrab. Seguidament ens introdueix en la romanització del nostre territori, per passar després a explicar el procés de formació inicial de la llengua catalana.

Al final de la primera part del llibre es fa ja referència al català del Maestrat i dels Ports de Morella en el moment de la conquesta i com aquest era el que portaven els colons provinents principalment de les terres meridionals catalanes que s’havien ocupat un segle abans (Lleida 1147, Tortosa 1148). És especialment interessant l’aportació sobre algunes evolucions fonètiques del català que van afectar tardana la zona d’estudi i que agermana aquestes variants amb els parlars meridionals de Catalunya, és a dir, amb el que popularment s’anomena tortosí.

En una segona part, el llibre se centra en la llengua actual del Maestrat i dels Ports de Morella. Comença amb una interessantíssima introducció sumària als topònims majors de la zona, amb una majoria de procedència àrab, però també amb noms anteriors al període musulmà i, fins i tot, anteriors a la romanització, sense oblidar els portats directament pels repobladors catalans.

En aquesta part, la més extensa i exhaustiva del llibre, l’autor ens introdueix a la fonètica del català de la zona  (vocalisme i consonantisme) i a la seua morfologia (nom, pronom, mots invariables -adverbis, preposicions, conjuncions), la qual cosa ens permet caracteritzar unes variants de la llengua catalana que són el pont, conjuntament amb les de les Terres de l’Ebre, entre els parlars del nord del català occidental (el català d’Andorra, de la Franja, del que s’anomena província de Lleida) amb les variants meridionals d’aquest català occidental, anomenat des de fa segles valencià (i que es parla al País Valencià i a la zona del Carxe, a Múrcia).

 

 

Deixa un comentari