Desconcert total: la Societat Catalana de Pedagogia de l’IEC accepta el trilingüisme a les aules

La Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar una Declaració que pretén defensar un model de la gestió de les llengües al nostre sistema educació que és presentat com el resultat de l’evolució de la immersió lingüística. Obliden, d’entrada, que el nostre sistema educatiu no és, per essència, d’immersió lingüística, sinó que aquesta metodologia d’ensenyament i d’aprenentatge en segones llengües s’aplica, o s’hauria d’aplicar, només en aquells contextos en què el català no és la primera llengua familiar dels alumnes; a la resta parlaríem d’ensenyament en català, i prou.

Segons explica la mateixa Societat Catalana de Pedagogia, “la finalitat d’aquesta Declaració és la d’oferir als centres educatius, AMPA, consells escolars, entitats educatives i partits polítics un instrument amb fonamentació científica que els permeti explicar a les famílies, i a la ciutadania en general, el model d’escola catalana, avui plurilingüe”.

Doncs bé, no ens podem estar de comentar un d’aquestes suposats fonaments científics que, certament, no és que ajudin gaire a fer del català la llengua de referència del sistema educatiu. Diu la Societat Catalana de Pedagogia:

Presa de decisions fonamentades i contextualitzades. El trilingüisme uniforme que es presenta com a model generalitzable per a totes les escoles ha resultat altament ineficaç i desorientador en els territoris on s’ha imposat, atès que no és cap model fonamentat ni reflexionat per l’equip docent, sinó una simple distribució horària que compartimenta les llengües sense tenir en compte la relació que s’estableix entre les llengües i les societats. L’Administració ha d’atorgar als equips docents l’atribució de prendre les decisions ajustades tenint en compte les finalitats projectades en el Marc europeu comú de referència per a les llengües i els referents de cada context. La distribució horària del 30% només pot ser efectiva si és el resultat d’una presa de decisions fonamentades i contextualitzades”.

És a dir, d’entrada, si el trilingüisme és una imposició  d’un Govern (amb una clara referència al cas balear) és incorrecte, però si és producte d’un consens (de qui?) sí que pot ser efectiva la distribució horària del 30% en cadascuna de les llengües en joc (català, castellà i anglès)… És a dir, si un claustre (o potser millor dit una direcció o una patronal) amb el vist-i-plau dels pares decideix fer aquest repartiment seria una decisió correcta… Doncs, mireu, és el que ja fan moltes escoles privades de Catalunya i sense cap mena de vergonya, passant del fet que, segons la llei de la qual, entre tots, ens vam dotar democràticament, el català és la llengua que normalment s’ha d’emprar a l’escola, entre d’altres motius perquè és un dels pocs àmbits en què és llengua primera. Si és igual fer les classes en una llengua que en una altra, doncs, tranquils, al català li queden quatre dies, perquè, a més, a la resta d’àmbits de la societat aquest missatge és continu i omnipresent…

Plurilingüisme sí, però no a costa del paper del català com a llengua de referència del sistema educatiu.

Deixa un comentari