Nosaltres, els julians (autobiografia d’Antonia Cervai)

Nosaltres els julians

 

Vaig conèixer, casualment, els Cervai al final de la dècada dels 90, arran d’una carta al diari Avui de Barcelona que va publicar el més jove dels germans d’aquesta família, en Gianfranco. En aquest escrit, en el qual es presentava com a alguerès, es lamentava que en un cinema barceloní, en una sessió que teòricament havia de ser en català, tot es va fer en espanyol i que, davant la seva queixa, la responsable no podia entendre que hi hagués un catalanoparlant que no conegués l’idioma de l’Estat… (cal recordar que l’Alguer també ha estat un gran desconegut per a molta gent de la resta dels Països Catalans). Per uns amics comuns, vaig saber que, tot i que ell ja havia nascut a l’Alguer, en Gianfranco era d’una família que procedia d’Ístria, d’on uns 300.000 italians havien estat expulsats tot just acabada la 2a Guerra Mundial. Una part d’aquells istrians, d’aquells julians (la regió era coneguda com Venècia Júlia –Venezia Giulia en italià,  Venesia Jułia en vènet, Vignesie Julie en friülà–) havien arribat exiliats a la ciutat catalana de Sardenya, en concret al nucli de Fertília.

ístria  Catalunya l'Alguer

Realment el periple dels Cervai era, sens dubte, molt interessant. Perdedors, sense buscar-ho, d’una guerra on molta població va pagar els excessos dels feixistes italians i els excessos, posteriors, d’una incipient Iugoslàvia, que veia en el final del conflicte armat la possibilitat de venjança i de controlar un territori que durant segles havia estat vinculat a Venècia. Però és més, una part d’aquells julians s’havien instal·lat en una part de la nostra comunitat lingüística, en aquell lloc, com diu l’Antoni
Cervai, on la gent fa els plurals en -s i no en -i! Era, per tant, una petita comunitat (unes 400 persones) que havia arribat en una altra relativa petita comunitat dins del conjunt de Sardenya (que, a voltes, és també una minoria dins de l’Estat italià). I ho havia fet a Fertília (el nom, donat pel feixisme italià, ja ho diu tot), un nucli de població que s’havia creat als anys 30 per l’Ente Ferrarese di Colonizzazione amb la finalitat de facilitar l’arribada de ferraressos, ja que, en aquell moment, es va considerar que era una manera de calmar les tensions socials d’aquesta zona de la península Itàlica.

 

I justament aquesta apassionant, i a voltes oblidada fins i tota a Itàlia, història dels julians és la que va recuperar Antonia Cervai en el seu exquisit llibre Nosaltres, els julians (l’herència d’un èxode oblidat del segle XX), 15è Premi Romà Planas i Miró de Memòries Populars 2012 de la Roca del Vallès (Catalunya), que explica, en clau autobiogràfica, l’èxode d’aquests julians i la seva sensació de desarrelament una mica perpetu.

El llibre ens permet recuperar els moments de l’exili, l’arribada, passant per la península Italiana, a l’Alguer, els primers records, el contacte amb la població autòctona, els records lingüístics (és especialment interessant la relació que Cervai fa del seu vènet colonial amb el català, diguem també colonial, de l’Alguer), l’arribada a Catalunya (on va viure l’Antonia des de 1977), el retrobament amb la terra d’origen, el mar que ens agermana a istrians, algueresos i catalans de la resta dels Països Catalans…

Un llibre escrit des de l’emoció, des del dolor de l’èxode, des l’evocació d’unes arrels mig perdudes, però també amb el retrobament d’un nou país que va passar a ser definitivament el país de l’Antonia Cervai, com l’Alguer ho ha estat per a la resta de la família.

La part, especialment trista, va ser que Antonia Cervai ens va deixar el 16 de novembre de 2013 i, malauradament, no va poder veure el seu llibre presentat ni a l’Alguer (cosa la qual es féu el dia 25 d’abril de 2014 –el dia de Sant Marc, patró de la Sereníssima República de Venècia) ni a la seva estimada Fertília (que es féu el 25 de febrer proppassat).

Per sort, però, la seva vida, la seva experiència vital des d’Orsera (actualment, en croat, Vrsar) fins a Barcelona, passant, és clar, per Fertília i l’Alguer, ha quedat recollida en unes memòries que són, en definitiva, també la memòria d’aquells julians que s’instal·laren, si voleu per causa de la fatalitat, a les nostres terres.

 

Deixa un comentari