Cal pensar, sense embuts, quin futur volem per a la llengua

gigaenquesta

 

D’entrada, voldria aclarir que valoro moltíssim la feina que s’està fent des d’Òmnium Cultural i des de l’Assemblea Nacional Catalana per aconseguir que votem el dia 9 de novembre i per aconseguir eixamplar la base social d’aquells qui creiem que aquest país necessita un Estat. Ara bé, no em puc estar de dir que em va sorprendre molt l’esborrany de pregunta núm. 5 de la “gigaenquesta” de la campanya Ara és l’hora, la qual  deia textualment així;

Els principals partits que impulsen la consulta reclamen que en el país nou el castellà sigui oficial, a més del català. Què n’opina?

A) És normal, molts catalans tenen el castellà com a primera llengua.

B) El més important és que a Catalunya es parlin el màxim de llengües

Ara, després de diverses consultes la pregunta (i, de fet, les respostes) ha quedat d’aquesta manera:

Alguns partits catalans s’han manifestat a favor que en el país nou el castellà sigui oficial, a més del català. Què n’opina?

 A) És normal, molts catalans tenen el castellà com a primera llengua.

 B) El català ha de tenir estatus de llengua nacional i el castellà ha de ser protegit perquè ningú pugui ser discriminat per motius lingüístics.

 C) El més important és que a Catalunya es parlin el màxim de llengües: el català, el castellà i moltes més.

Realment, segons el meu parer, un canvi de matís important, perquè, d’entrada, una afirmació com la dels “principals partits que impulsen la consulta” semblava que deixava a fora alguna organització, a la qual ningú no havia preguntat sobre aquest tema (i el que era més greu deixava fora a molts ciutadans que han lluitat durant molts anys per aconseguir un futur digne per a la llengua catalana).

En segon lloc, considero que aquesta cooficialitat del castellà que es donava per feta és una veritable condemna del català a una subordinació creixent, a més de ser una  manipulació per la  forma com es feien decantar les persones enquestades. D’aquesta manera, i amb aquest postulats, el que podem aconseguir és  portar el país a renunciar d’entrada a la normalització social de la llengua catalana, ja que la situació jurídica, legal i també psicològica de la relació català/castellà continuaria essent, si fa no fa, com l’actual, en què la llengua castellana és dominant en molts àmbits, especialment en les relacions interpersonals.

Hi ha maneres diverses i eficaces de gestionar el plurilingüisme que hi ha avui a Catalunya i als Països Catalans, sense haver de condemnar el futur del català.

La Catalunya independent ha de tenir una llengua nacional que pugui portar a terme la seva funció cohesionadora, sense guetos lingüístics i socials. En un estat català independent, les condicions hauran de canviar totalment, de manera que caldrà afavorir que el castellà, l’amazic, l’àrab, el romanès, el xinès wu i totes les llengües que es parlen a Catalunya i als Països Catalans es posicionin com a aliades del català i no com a llengües enemigues i rivals. Cal que el conjunt de la població (independentment de la llengua d’origen) entengui la funció del català com a llengua comuna de relació social i de cohesió, sense  que això implica la renúncia al plurilingüisme dels nostres ciutadans ni a obviar polítiques de manteniment de les llengües d’origen, entre les quals, és clar, el castellà.

No fer això és trair totes les persones que han vingut al nostre país i han fet l’esforç d’aprendre el català i, en molts casos, més del que ens pensem,  d’adoptar-lo com la llengua pròpia i la llengua que han tramès als seus fills, malgrat, a voltes, els hàbits lingüístics dels catalanoparlants que s’entossudeixen a canviar de llengua davant d’una persona que intueixen que no és catalanoparlant. Si el missatge és que és igual el català que el castellà, no es pot dubtar que molta gent es pot sentir enganyada o que molta gent opti per la llengua que val per comunicar-se amb tothom…

 És per això que es va demanar que es valorés la possibilitat de retirar aquesta pregunta del qüestionari, ja que crec que és necessari un debat molt més a fons sobre quin és el futur que volem per al català i, òbviament, per al conjunt de la ciutadania de la futura república catalana, més enllà de declaracions “políticament correctes” o d’afirmacions en les quals, sembla, que el que menys preocupa és el futur de la llengua del país

2 pensaments a “Cal pensar, sense embuts, quin futur volem per a la llengua

  1. La pregunta 5 ja és una anormalitat perque te dues respostes mentre que les altres en tenen tres. És la anormalitat de plantejar quina és la nostra llengua dins el nostre Estat.
    Vaig assitir a una reunió de formació de voluntaris on érem mes de 50 persones, i ningú hi estava d’acord amb la formulació. Mes d’un voluntari ha dimitit perque s’ha negat a fer una enquesta amb aquesta pregunta plantejada així. Jo no he arribat a aquest punt però he exigit saber qui va redactar les preguntes. I no hi va haver resposta, però l’espero.

    Subscric totalment aquest paràgraf:
    “No fer això és trair totes les persones que han vingut al nostre país i han fet l’esforç d’aprendre el català i, en molts casos, més del que ens pensem, d’adoptar-lo com la llengua pròpia i la llengua que han tramès als seus fills, malgrat, a voltes, els hàbits lingüístics dels catalanoparlants que s’entossudeixen a canviar de llengua davant d’una persona que intueixen que no és catalanoparlant. Si el missatge és que és igual el català que el castellà, no es pot dubtar que molta gent es pot sentir enganyada o que molta gent opti per la llengua que val per comunicar-se amb tothom…”

  2. Moltes gràcies pel teu apunt.
    Les persones que voldríem discutir sobre el català en els termes que tu dius ens hauriem d’organitzar, crear una pàgina web, unir-nos a altres iniciatives similars, canalitzar-ho tot plegat i fer veure la nostra opinió.
    Per què no una sectorial a l’ANC?
    Potser alguna cosa d’aquestes ja existeix. Si és el cas podries informar-me’n?
    Pertanyo a la Plataforma per la llengua per exemple, però no tracta d’aquestes qüestions directament.
    En tot cas jo també he observat amb inquietud la “normalització” del castellà com llengua per defecte en les converses professionals, personals, al pati de l’escola. Els que només parlem català en tota circumstància quedem com uns extravagants 🙂
    L’aspecte més dur, des del meu punt de vista, és la integració d’això en bona part de les generacions de menys de trenta-cinc anys, l’edat d’una “Normalització lingüística” que es basà sovint (però no només) en el voluntarisme quan la gent no havia superat prèviament la dominació lingüística de tants segles.
    Parlar en català a una persona que s’expressa en castellà és un esforç enorme, de vegades provoca una gran violència dins de la persona. Et dirà que no li importa, que no vol ser mal educada. Un fenomen sociològic estudiat però no prou divulgat perquè és un tabú.
    Parlar de co-oficialitat és una manera de no confrontar-lo en paraules de polítics que haurien, al contrari, d’assumir-ne les conseqüències pràctiques.
    Potser ho pensen i no ho diuen? Tant se val. El que ens interessa és preparar programes lingüístics que tinguin en compte la realitat social i fer-ho de manera col·lectiva i oberta.
    Gràcies,
    Roser Cussó

Deixa un comentari