Roc Boronat, una història per recordar i reivindicar

Amb nou equip, i amb idees renovades, l’Editorial Mediterrània de Barcelona continua la col·lecció de les Petites Històries de… Haig de confessar que, malgrat la bona intenció que sempre hi he trobat, sobretot pel que fa a divulgar personatges, entitats i fets de la nostra història col·lectiva, també sempre hi havia trobat una diferència molt gran entre uns dibuixos clarament infantils i un text per a adults (i a voltes amb un grau important d’especialització).

Amb aquesta nova reorientació de la col·lecció, que podem veure ja en la Petita història de Roc Boronat, finalment podem disposar d’un text molt més apropiat a les il·lustracions (o, si voleu, unes il·lustracions més apropiades al text que les acompanya).

I està molt bé que, per començar, s’hagi fet amb la figura, quasi oblidada, de Roc Boronat, el fundador de l’Associació de Cecs de Catalunya, que, després de la Guerra Civil, seria absorbida per l’Organización Nacional de Ciegos Españoles (ONCE). Cal llegir, per exemple, com s’explica a la Vikipedia en castellà, des d’una òptica espanyola, la suposada fusió de les diverses entitats que treballaven per als cecs: “Unificándose de esta manera los esfuerzos de las distintas asociaciones de ciegos existentes se consiguió el reconocimiento y la protección del Estado para la venta del Cupón Pro-Ciegos (más conocido actualmente como Cupón de la ONCE), una lotería que permite a la entidad financiarse, a la vez que da puestos de trabajo a muchos de sus afiliados”. Tot es pot justificar…, sobretot perquè la unificació es va fer per la força de les armes dels guanyadors de la Guerra.

Doncs bé, la Petita història de Roc Boronat ens fa descobrir un idealista que va treballar pel seu país (va participar en el Fets de Prats de Molló, en el qual voluntaris catalans, sota el comandament de Francesc Macià, volien alliberar Catalunya) i per la justícia social (va crear el Sindicat de Cecs de Catalunya, per evitar que els cecs haguessin de recórrer a l’almoina, i es va inventar el “cupó dels cecs”). I ens la fa descobrir amb un llenguatge planer, fàcil d’entendre per a un públic ampli, inclòs, és clar, el més jove.

Si haig de posar-hi una objecció sociolingüística, només dir que en llibres ben intencionats com aquest, amb personatges tan clarament identificats amb els país, els autors no es poden estar de desempallegar-se de la visió estatal de la història: “se’n va anar a França il·lusionat” (Prats de Molló),  “No podia tornar a Espanya” (Catalunya Sud), “Un cop a França” (Perpinyà). Com es veu, el que fa realment és sortir o tornar a la Catalunya del Sud o viure a Perpinyà, que, en aquells moments, podem dir que encara era una ciutat molt catalana… És el que passa amb una poble al qual li han amagat la història…, que no l’acabem d’assumir ni en l’ús dels referents…

És com l’altre dia, anant amb uns alumnes de la Catalunya Sud (de Cardedeu) a una trobada amb alumnes de línies educatives bilingües (francès/català) de la Catalunya del Nord que es feia al Pertús (un poble que té una vorera a l’Empordà, que pertany a la Jonquera, i una vorera al Vallespir) i una professora que els acompanyava, que era de francès, va dir, sense problemes: “ara nois heu de parlar en francès perquè som a França…”. El que fan les fronteres estatals en el cap de la gent! Encara que sigui només traspassar un carrer…

Tret d’aquest petit detall, l’obra, molt recomanable.

Deixa un comentari