El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

4 d'agost de 2011
0 comentaris

No ho poden entendre… o sí!

És cert que en aquests anys darrers hi ha hagut una certa voluntat política de fer avançar l’ensenyament del català i en català a la Franja, que hi ha hagut persones amb responsabilitats tècniques però també en alguns casos polítiques que han mostrat una sensibilitat per la llengua com, segurament, mai no hi havia hagut des del Govern d’Aragó… Cal ser conscients, però, que segurament s’hauria pogut anar més enllà si l’anticatalanisme no impregnés bona part de la política aragonesa (a voltes penso que un suposat aragonesisme, profundament espanyolista, només s’entén des de l’anticatalanisme…), el qual ha servit de fre (o d’autofre) al català a la Franja…

I també és cert que els qui ara arriben fan por, molta por. Sembla una broma de mal gust nomenar com a consellera d’educació, universitat, cultura i esport  una catalana que escriu el que escriu, i més en un moment en què dos dels ligitis “nacionals” aragonesos són l’art de la Franja i una llei de llengües que li diu català al català… (no sembla casual la tria, no), però ja sabem el que diu la cançó:

Què té aquesta terra nostra
que congria traïdors,
diputats i senadors,
hi ha mestres i professors,
i també el senyor rector,
i aquests són els pitjors:
ells diuen que són senyors
i sols en tenen per mostra,
semblen? tot triats a posta.

 

Com dèiem a l’entrada d’aquest apunt, però, l’anticatalanisme que impregna bona part de la societat aragonesa ha fet que sempre s’hagi de justificar  per què es fan actuacions a favor del català des del Govern d’Aragó i que els diversos responsables sempre hagin actuat amb molta prudència.

Una prudència que, a voltes, ha fet escriure el que ara us reproduïrem (l’entrada a un capítol del llibre Pan de lectura del Gobierno de Aragón -sugerencias para un plan de lectura, escriptura y expresión oral, publicat a Saragossa el 2011):

“Lo que sigue es una parte del articulo que Antonio Bengoechea dedica a Desideri Lombarte, con ejemplo de sus primeras poesías donde el arraigo a su tierra nutrió los versos pese a una larga emigración a Cataluña”.

L’article ens suggereixes dues idees, una de positiva i una de negativa:

La positiva és que en un llibre dedica a un Pla de lectura (el títol Pan de lectura no és cap equivocació!) hi apareixen alguns articles en català (el que us he presentat només té aquesta entradeta en espanyol) i en aragonès. I això potser aviat serà part de la història.

La negativa la podem trobar en frases com les anteriors. Desideri Lombarte fou un escritpor en llengua catalana no malgrat la seva llarga emigració a Catalunya (i tan llarga, quasi tota la vida!), sinó, segurament, perquè anà a viure a Barcelona, on ves per on, es parlava la mateixa llengua que al Matarranya… Però la visió que es dóna a l’entrada és la d’entendre que el Matarranya forma part d’una realitat, indiscutible, que és l’Aragó (haguessin escrit el mateix si Lombarte hagués emigrat a Saragossa?, i, per cert, hagués escrit en català?). I això és el que crec que costa tant d’entendre, fins i tot per part d’aquells qui creuen, sincerament, que cal treballar per la llengua catalana a la Franja, però per als quals la frontera (ja em direu quina frontera!) pesa excessivament…

El que ve, però, apunta que serà molt pitjor…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!