Convidat pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), participo aquest dilluns en aquestes jornades, on parlaré del “Multilingüisme en el marc actual de l’ensenyament superior”.
D’entrada, ha estat un plaer conèixer joves estudiants del sud del nostre país, com Guillem Sellés. Estudiant del màster de porfessorat de secundària i llicenciat en filologia catalana, amb una preparació molt més àmplia que la teníem nosaltres als vint-i-escaig d’anys, ell mateix resumeix el que ha passat i pot passar a les terres més meridionals del nostre domini lingüístic: nét d’avi alacantí, de la dura ciutat d’Alacant, culpabilitzat sociolingüísticament per parlar en valencià i que ja no va transmetre la llengua al fill, el pare d’en Guillem; fill, per tant, de pare valencià que ja no parlava la llengua i de mare castellana, en Guillem va anar, però, a la línia en valencià del seu poble d’Ibi, i ara és un catalanoparlant més -molt més, diríem, ja que en ell es pot resumir pràcticament la famosa cançó del Tio Canya.
Joves com en Guillem malden per fer del català una llengua normal en un context tan dur com és la Universitat d’Alacant (on les classes en català pràcticament es limiten als estudis de filologia catalana, a les de formació de mestres -en la línia en valencià- i a alguna assignatura solta) i són la demostració que, encara, hi ha país malgrat tots els malgrats.
(…)
En molts contextos dels nostres Països Catalans, fins i tot al Principat de Catalunya, la Universitat no ha sabut donar continuïtat al gran esforç que mestres i, en menor mesura, professors han fet per catalanitzar el sistema educatiu. És evident que, per la seva natura diferent als altres ensenyaments, les universitats catalanes no poden tenir únicament la llengua catalana com a llengua vehicular (la internacionalització i la competitivitat de les nostres universitats fan que hi hagi professors visitants que, temporalment, imparteixin classes en anglès o en castellà) , però això no vol dir que el català sigui una llengua testimonial, com passa en segons quines especialitzats vinculades al món del dret, de l’economia o de la ciència, on les classes en castellà són habituals en professors que porten tota la vida aquí.
El missatge pot ser demolidor fins i tot a Catalunya: el català és la llengua de l’educació infantil i primària, és una llengua que ja a secundària no és tan important (quants professors que fan les classes en català canvien de llengua quan algú els parla en castellà?), a moltes especialitats de la formació professionals el català té un pes molt petit i, finalment, si a la Universitat el castellà guanya moltíssim terreny… quina serà la llengua que faran servir els nostres professionals que no treballen a l’administració?
En aquest sentit, només cal recordar que, quan el govern de Catalunya ha premut una mica l’accelerador, la reacció del món universitari no ha estat globalment positiva, tot i que, certament, es demanava al professorat universitari (i no a tots!) un nivell de llengua similar al nivell de llengua dels alumnes de 4t d’ESO! Molt en la línia d’una universitat que no acaba de formar aquells professionals que necessitaria un país -uns països- com el nostre (només cal veure, per exemple, que formem mestres, en moltes universitats, als quals no els expliquem com s’ha d’ensenyar en contextos en què l’alumnat no coneix majoritàriament la llengua de l’escola -la immersió lingüística…).
Sens dubte, la universitat és un àmbit on encara hi ha moltíssima feina a fer malgrat els esforços dels serveis lingüístics d’arreu del país i de molts professionals que topen, però, amb la inèrcia d’una part del professorat que no acaba d’entendre per a quina societat està fent la seva tasca…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!