Dolor, ràbia… per la mort de Joan Solà i per les mesures cautelars de TSJC

Aquests són els sentiments que em vénen al cap aquests dies. Dolor per la mort massa aviat de Joan Solà, una d’aquelles persones de les quals un país, una comunitat lingüística, s’ha de sentir especialment orgullós, una persona que, pel seu rigor, per les seves ganes de saber i d’analitzar, pel seu compromís amb la llengua i amb el país, ha estat un referent indiscutible. Joan Solà ja forma part d’aquests lingüistes com Antoni M. Alcover, Pompeu Fabra, Francesc de B. Moll, Joan Coromines que han ajudat a vertebrar la nostra llengua i que, sens dubte, són un luxe per a qualsevol comunitat lingüística.

 (…)

Però també ràbia, per la mort, efectivament massa jove, d’una persona que en el seu camp ha estat un referent indiscutible i que, especialment, en els anys darrers, ha pres un posicionament públic, clar, sense embuts, exigent amb els altres i, especialment, amb ell mateix, de defensa de la llengua: “Jo també estic convençut que ens trobem en els moments finals de l’ús del català. Però també crec que la llengua, la cultura i el poble han demostrat al llarg de la història, i tenen encara avui, prou capacitat de reacció. Avui encara hi seríem a temps. Demà, no” -ens deia en un article del diari Avui del dia 14 de novembre de 2002 (ara fa 8 anys!).
 

I ràbia també perquè aquests dies estem veient com aquells qui no aconsegueixen que els seus arguments contra “la normalitat” de la llengua catalana els donin prou rèdits electorals per governar recorren als tribunals per imposar la seva visió del país i de la llengua. La recent suspensió cautelar dels reglaments lingüístics de la Diputació de Lleida i de l’Ajuntament de Barcelona, per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que sembla evident que segueix la línia encetada amb la sentència recent del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, segons la qual el català no pot ser llengua “preferent” a Catalunya (!).

 

Si el català no té com a mínim alguns àmbits en què és la primera llengua (com ja es va establir en la Llei de normalització lingüística de 1983, fent del català primera llengua de la toponímia, dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, de l’Administració de Catalunya i de l’ensenyament no universitari), quin futur li queda?

Una llengua s’aprèn, sobretot, si és necessària. Abans, fins i tot en plena dictadura, als anys 40, bona part de la immigració aprenia la nostra llengua perquè era la llengua del carrer, de la vida, dels veïns… I l’aprenien normalment, naturalment… Ara la realitat no és ben bé així, perquè a bona part del país la llengua del carrer és ja una altra, la que sap tothom. Per tant, o afavorim la llengua pròpia del país en alguns àmbits o aviat serà una llengua prescindible per viure en aquest territori. Com, de fet, ja ho és en alguns contextos: des del professor d’Universitat que està per damunt del bé i del mal a la persona immigrada a la qual tothom parla en castellà, passant pels jutges, als quals no podem demanar ni que ens entenguin…

Dies confosos, certament, però com deia el mestre Joan Solà hem de plantar cara, des del món intel·lectual (com feia ell), però també des de tots els altres àmbits (principalment els polítics, els judicials, els socials, els econòmics…) i aviat no s’hi valdran mitges tintes i deixar-nos d’ambigüitats calculades, que en el fons, han marcat bona part de la política lingüística del nostre país per part dels dos partits majoritaris… 

El millor homenatge al mestre Solà és continuar treballant en la línia del que ell mateix ens deia en el seu darrer article, de la setmana passada… La seva lectura, imprescindible…