El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

15 d'octubre de 2010
0 comentaris

En temes d’interculturalitat no n’hi ha prou amb bona fe: cal creure-s’ho!

Ja sabem que, d’uns anys ençà, tothom s’ha apuntat a la interculturalitat, fins i tot aquells que mai no han entès gaire cosa del que significa la diversitat. Fixem-nos en el que hem trobat en aquesta web del Centro Aragonés de Recursos para la Educación Intercultural: una perla referida a la llengua àrab i una altra a la llengua catalana.

Pel que fa a l’àrab, en l’apartat “Países y lenguas de inmigación“, referint-se als caràcters de l’àrab (l’alifat) trobem les afirmacions següents, que ens recorden tots els tòpics contra els quals hauria de lluitar una autèntica educació intercultural (llengües fàcils / llengües difícils; llengües riques / llengües pobres; llengües de debò / dialectes):

“Presentan éstos una serie de trabas para el estudiante extranjero de difícil solución. La primera de ellas, bastante considerable, es la dificultad de su escritura. Saber leer no significa saber pronunciar. Por otra parte, la gramática está repleta de normas, variedades y excepciones y el léxico es extensísimo. El árabe común moderno o árabe literal facilita las posibilidades de acceso a las formas dialectales”.

No hi ha dubte que, amb aquestes premisses, ningú no es posarà a aprendre la llengua àrab. A part, de com d’inexactes són bona part de les afirmacions que s’hi fan: què vol dir exactament que saber llegir no vol dir saber pronunciar (potser s’hauria d’haver matisat la informació explicant que en l’àrab escrit modern no s’escriuen les vocals); totes les gramàtiques són plenes de normes, varietats i excepcions  (potser algú li hauria de preguntar a un anglès què opina de la flexió verbal de llengües com l’espanyol o el català?); veure com un problema tenir un lèxic extensíssim (si es parlés de l’espanyol seria una mostra de la riquesa d’aquesta llengua! -sense oblidar que aquest suposat lèxic extensíssim no deixa de ser sempre una qüestió relativa: totes les llengües tenen les paraules que necessiten i, si no, les creen); dir que l’àrab comú facilita les possibilitats d’accés a les formes dialectals és com dir que saber castellà estàndard facilita l’accés a l’andalús… a part que el que ells anomenen “formes dialectals” són autèntiques llengües -encara que la majoria no s’escriguin…

“Es rica en consonantes y pobre en vocales, aunque éstas (i, a, u) distinguen entre largas y breves”.

Potser caldria preguntar-los si el castellà és una llengua pobra en vocals ja que només en té 5 (i l’àrab, pel que sembla, 6 i el català 8!).

Pel que fa al català, la “perla” no és tant del que es diu sinó d’on es diu. A l’apartat Materiales sobre el racismo, en concret el conte “El país de los colores”, podem veure com hi ha la versió original en espanyol, després la versió en “altres idiomes”, com el wòlof, l’àrab, el xinès, el rus, el polonès… i el català i l’aragonès. Com es veu no tenen gens clar allò que diu la llei aragonesa: el català i l’aragonès són llengües pròpies de l’Aragó. Més aviat, són llengües que han d’estar a la mateixa alçada que les llengües de la nova immigració! A part us convido a escoltar la versió catalana feta en una variant dialectal difícil d’endevinar… perquè no existeix (es tracta d’un parlant que comet els típics errors de qui sap parlar en català però que mai no hi llegeix!).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!