De vacances per les repúbliques bàltiques

Sóc de vacances a Estònia, Letònia i Lituània i, què voleu que us digui, haig de confessar que em fan una sana enveja. Per a un turista normal, sense aprofundir-hi gaire, fa la sensació que els idiomes estonià, letó i lituà són llengües plenament normalitzades en el seu propi territori i que la presència del rus és pràcticament testimonial (en alguns cartells de partits polítics (!), en les esglésies ortodoxes, en llocs turístics, en alguns canals televisius…).

En altres apunts ja entraré en detalls d’una realitat que, evidentment, és molt més complicada que els matisos que ens dóna una simple primera observació. Ara bé, sí que vull destacar que una persona per a la qual el tema de les llengües no sigui precisament el seu punt d’interès principal s’emportarà la sensació que les tres llengües esmentades s’han escapat del jou de la llengua russa i que són llengües “normals” com ho són totes les llengües que al darrere (o al davant!) tenen una estructura estatal… La seva realitat és ja molt lluny de les llengües minortizades:  malauradament, a voltes, per saber si una llengua es parla o no en un territori cal fer una tasca quasi “detectivesca”, com seria la situació del català a molts dels territoris on es parla, en canvi, aquestes tres llengúes bàltiques tenen una presència visual abassegadora… 

És el que fa ser independents o no. Amb vint anys han fet molta més feina que la que hem fet nosaltres en 35! I, sobretot, com canvien els discursos (històrics, lingüístics) quan es té estat o quan ets una simple regió sotmesa als capricis d’un Estat i dels seus òrgans.

I una altra cosa que m’ha sorprès és l’alt nivell de coneixement de la llengua anglesa que et pots trobar a benzineres, restaurants, no cal dir als hotels i, en general, a la societat. Per exemple, moltíssima informació de restaurants, de museus, d’informació al carrer és bilingüe, amb l’anglès com a segona llengua -i, per cert, molt rarament en rus! Una lliçó de la qual, segurament, hauríem d’aprendre. Segons s’explicava a Estònia hi ha hagut moments en què s’ha dedicat el 20% del PIB (sic!) a la formació lingüística en anglès (enviant, per exemple, massivament, els mestres a fer formació de llengua anglesa al Canadà!). De fet, l’explicació és clara: el rus era un autèntic perill per a la supervivència de les llengües bàltiques i de l’estonià -perquè era una llengua que es parlava (es parla!) i molt i era la llengua de l’Estat- mentre que l’anglès és la llengua que obre al món, però que no és de ningú… Per pensar-hi…

A la imatge: un dels pocs escrits que vaig trobar en rus a Vilnius, la capital lituana…