Pel·lícules per treballar la sociolingüística/5: La fi de l’esperit

La pel·lícula La fi de l’esperit més que interès sociolingüístic (que, en tot cas, caldria trobar-lo en el fet que, en tot moment, els waoranis parlen en la seva llengua, el wao terero, i que són els estrangers, bàsicament anglòfons nord-americans, els qui aprenen la seva llengua) ens permet reflexionar sobre si és lícit o no que el món occidental (en aquest cas el dels evangelistes nord-americans o el de la societat castellanoparlant equatoriana) tingui dret a qüestionar la manera de viure de pobles que, fins ara, pràcticament han viscut al marge del “suposat” món civilitzat.

Aquesta pel·lícula, per tant, de la qual tenim a disposició la versió catalana, pot ser una bona eina per reflexionar sobre l’evangelització d’Amèrica, sobre els drets dels pobles a viure com sempre ho han fet, sobre quins són els límits de la preservació del que hom entén per cultura, sobre si entén diferent la violència segons qui la practica…

Fixeu-vos en la sinopsi d’aquesta pel·lícula que es basa en fets reals:

La tragèdia comença quan un grup de missioners evangelistes nord-americans viatja al cor de la selva de l’Amazones a la recerca dels Waorani, una de les tribus, que, segons es diu a la pel·lícula, és de les més violentes del planeta i que és aprop de l’extinció a causa de les morts per venjança.

Quan cinc dels missioners moren atacats per les llances d’aquest grup tribal, les seves famílies decideixen quedar-se a l’Equador i arriscar la seva vida vivint entre els Waorani.

El jove Steve, fill d’un dels missioners morts, lluitarà per descobrir el secret de la mort del seu pare. Haurà d’aprendre a acceptar una tragèdia que no pot canviar en aquesta història real de sacrifici, coratge i, segons es diu també a la pel·lícula, “redempció”.

Per completar la informació sobre aquest poble, també conegut amb el nom de huaorani (llegiu atentament aquest enllaç per donar-vos la idea del que hi pot haver darrere la “bonesa”), cal saber que és una de les 13 nacionalitats reconegudes per l’Estat equatorià i que parlen una llengua que no està emparentada amb cap altra. Actualment viuen a tres províncies de l’Amazones (Orellana, Pastaza i el Napo).

Els contactes amb el món occidental van començar, com es diu a la pel·lícula, l’any 1958. Actualment són unes 2000 persones (i, fins i tot, hi ha grups fora de contacte, com els Tagaeri o els Taromenane) i viuen en un territori “legalitzat” d’unes 7.000 hectàrees (el seu territori històric era de dos milions d’hectàrees!). S’agrupen en famílies ampliades formades per la unió de 6 o 10 famílies (la qual cosa queda reflectida en la pel·lícula). Més informació.

El seu màxim organisme és el Consell Byle Huorani, que és l’Assemblea de tota la nacionalitat. L’organització més gran de representació externa és l’Organització de la Nacionalitat Huaorani de l’Amazònia Equatoriana (ONHAE).

Deixa un comentari