Un país de butxaca

Com ja hem fet en altres ocasions, El taxista del tsar i Una educació francesa, volem destacar en aquest apunt els aspectes de sociolingüístics que en aporta l’obra literària de l’escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), que acaba de publicar a l’Editorial Empúries de Barcelona Un país de butxaca, on, després d’haver reflexionat sobre els seus orígens familiars russos (i sobre els seus orígens catalans!) i sobre l’educació “desmesuradament” francesa que va rebre de petit, ens endinsa en el seu descobriment de la catalanitat i de com s’ha transformat (s’està transformant), també sociolingüísticament, aquesta part de Catalunya que és a l’Estat francès.

La primera pàgina del llibre no pot ser més aclaridora del que ens hi trobarem: després de dir-nos que no ha viscut cap fet excepcional ni cap vivència única, ens diu, sense embuts, que “només ha conegut la mort d’una llengua. Un assassinat programat amb milers d’assassins i còmplices”. I també ens explica què va significar per a ell el seu primer contacte amb la catalanitat que es respirava, perquè encara s’hi respirava, a Nils, un poblet del Rosselló, els anys 60 del segle passat, en “aquest trosset de Catalunya” on Bezsonoff va aprendre dels seus avis la llengua catalana. Era un Nils en què els nens encara s’estranyaven quan un rodamón, vingut del nord enllà, no parlava català! I on encara tots els llinatges eren catalans (Nicolau,  Llovet, Faliu, Batlle, Julià, Riera…). Una catalanitat que el petit Daniel viu com un oasi de repòs i que contraposa a la seva vida com a fill de militar (fins als onze anys havia viscut a sis ciutats i a dos estats –al francès i a l’alemany–. Una catalanitat on, fa vint-i-cinc anys, encara es podia jugar en la nostra llengua a jocs catalans, ara ja perduts, i “gens francesos” i on tots els cent habitants del poble parlaven català tret d’una parella de vells d’origen espanyol i d’una desena de persones vingudes de França. Bezsonoff, però, ens situa de cop a la realitat actual: “ara el poble té dos-cents habitants i queden vint catalans (…).  La llengua de Ramon Muntaner s’ha evaporat com la boira d’un matí d’estiu”, ja que els catalans, amb l’habitual sornegueria del nostre autor, “han canviat d’adreça i ara s’estan tots al petit cementiri enmig de les vinyes”. I sort en tenim de la catalanitat que encara es manté gràcies a l’escola catalana de La Bressola (els mainatges encara saben català, ens diu): la Bressolade Nils va ser la segona de les escoles catalanes que es va fundar a Catalunya Nord.

Pel que fa la procés d’aprenentatge de la llengua, Bezsonoff explica com la va aprendre del seu avi, el qual, encara que en un principi veia estrany que el petit Daniel intentés parlar en català, va acabar parlant-li sempre en català (malgrat que s’escrivissin en francès, ja que li costava molt llegir en la nostra llengua, víctima d’una diglòssia que també han viscut els catalans del sud). Fent un repàs als usos lingüístics de la seva família, Bezsonoff també ens fa un repàs a la història sociolingüística del nostre nord: la mare mig rossellonesa, mig empordanesa –l’avi havia nascut a Nils, però de pares empordanesos-, per tant, catalana de soca-rel (la mare de Bezsonoff havia nascut el 1942 i fins als 6 anys no sabia un mot de francès, l’escola, la gran fàbrica de fer “francesets” va fer, però, la seva feina); el pare, malgrat el  cognom d’origen rus –del seu pare–, tenia la mare catalana, filla d’un militar nord-català i d’Anna Pujol, de Bulaternera, encara que ja havia nascut ja a Chartres,- aquesta àvia tot i que comprenia la llengua no la parlava. Bezsonoff era, com tants nord-catalans, fill d’un país de funcionaris que s’anaven desnaturalitzant…

Els avis materns de Bezsonoff, en canvi, havien après la llengua com sempre s’han après les llengües: parlant-la a casa i al carrer amb tothom. Si algú venia del nord, li parlaven en un francès amb un accent molt marcat. Després de la Segona GuerraMundial tot comença a canviar, però, ja que, per la pressió de l’escola, de l’església, dels mitjans de comunicació, els catalans creuen que el català és una llengua que dificultarà el progrés social dels seus fills. Tothom va començar a parlar francès als fills, “fins i tot uns catalanistes famosos vinguts del sud”! -destaca Bezsonoff. Com a exemple, ens recorda uns dels mètodes per ensenyar francès que li van “aplicar” al seu avi: “si el mestre sentia una paraula en la llengua vernacla, donava un senyal[1]a un alumne. Aquest tenia la possibilitat de redimir-se encolomant el senyal a un company. A la fi de la jornada, el mestre demanava qui tenia la marca infamant. El mestre li donava una clatellada, recordant-li que França era el país dels drets humans. Per què s’entossudien a parlar una llengua inferior, sense futur, sense cap imperi al darrere? Un cop, el padrí va rebre el senyal, perquè dit “El Siam” en comptes de “Le Siam”. Un company va denunciar-lo: –Monsieur, il a dit «enciam»”. Malgrat tot, la seva àvia no entenia el president Mitterrand!

És molt interessant quan comenta que de petit, tot i que el seu avi li parlava en francès, aquest, sense pensar-hi, d’esma, es passava al català. La reacció del pare  de Bezsonoff, militar i de família pràcticament del tot descatalanitzada, era prou clara: “Parlez-lui français ou vous n’en farez qu’un con de paysan…”.

També és molt interessant la reflexió sobre les identitats i com ens fa veure que els catalans hem manllevat les realitats de la vida moderna a l’idioma dels amos: els catalans del nord s’ha afrancesats; els del sud s’han castellanitzat. Això ha portat que per a molts nord-catalans els autèntics catalans siguin ells mentre que els del sud són simplement espanyols (el besavi empordanès de Bezsonoff fou sempre titllat d’”espanyolàs de merda”!). De fet, no és tan lluny a com els catalans del sud consideren actualment els nord-catalans, però just al revés: els catalans som els del sud, els altres són simplement francesos. Per què TV3 té com a marc referencial únicament l’Estat espanyol i oblida massa sovint el que passa Catalunya Nord o l’Alguer, es pregunta el nostre autor.

Bezsonoff també ens fa descobrir la llengua de molts potesnegres (els pied-noirs): valencians i  illens que s’havien instal·lat a Alger i que, amb la independència d’aquest país àrab i amazic, s’havien instal·lat a la metròpoli: una descoberta per a nord-catalans i per a valencians i illencs.

I en aquest context, com neix la catalanitat de Bezsonoff?  Doncs com hem dit vivint els estius amb  els seus avis a Catalunya Nord, descobrint i fent seva la catalanitat que als anys 60/70 surava aquí i allà, vivint a França i veient com era de diferent al Rosselló i visitant Catalunya Sud i veient que la gent parlava la mateixa llengua que al Rosselló, passant l’agost a la Universitat Catalanad’Estiu, anant, quan feia el soldat, al Casal Català de París… De fet, ell afirma que el Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat català neix a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent el 1985 als 22 anys!

 

Pel que fa a la llengua, hi trobem, malgrat que l’acusin de fer servir moltes paraules del sud (sudeja massa, li diuen), alguns rossellonismes administrats intel·ligentment: sallen, rats bufots, grapaus, cans, voluden, brua, mainatges, llapins, eixancats…, que ens ajuden a conèixer el català del nord- Un català que a Catalunya Nord sempre s’ha dit català i no pas rossellonès, un invent dels lingüistes per designar un català de l’Empordà arcaic amb un grapat de mots, de girs francesos i sobretot occitans.

En definitiva, ens trobem davant un autèntic tractat de sociolingüística, sociologia i història contemporània, molt i molt interessant per entendre el nostre nord, i fet sobre la literaturalització de l’autobiografia.

 

 



[1]Penyora

Afegeix un comentari

Deixa un comentari