En aquests dies nadalencs és habitual rebre a les cases escrits que apel·len a la nostra solidaritat envers els “necessitats”. Ara, acabo de rebre una “afectuosa” carta que em fa arribar la representació a Madrid d’un ordre religiós que té missions a les “selves amazòniques”.
El redactat, ple de referències a aquestes dates (“Feliz Navida para Vd. y para todos sus seres queridos”, “Acogemos con alegría al Niño-Dios, com lo hace Vd. en estos entrañables días de Navidad”, “nos acercamos hasta su hogar en esta Navidad para desearle unos felices días en compañía de sus seres queridos”), ens demana el nostre ajut, el nostre “aguinaldo navideño”, per tal que tinguem l’”alegría” d’unir-nos a la “tarea humana, cristiana y misionera” que duu a terme l’ordre religiós a la selva amazònica peruana, i que consisteix “en la evangelización y en la promoción social de aquelles etnias que han sido olvidadas y postergadas siempre”.
Certament, el redactat fa patir una mica, ja que ens recorda excessivament temps pretèrits. No em puc estar de recordar el que el bisbe Pere Casaldàliga ens deia al magnífic llibre de Francesc Escribano Descalç sobre la terra vermella: a la fi de la dècada dels 70 en un encontre internacional d’antropòlegs es va fer una crida apel·lant a la consciència cristiana perquè aturés la manera d’actuar de les missions, amb un esperit colonitzadors que no respectava les cultures indígenes i en provocava la desintegració. Es va arribar a afirmar que alguns religiosos, plens de bona fe, estaven “matant aquests pobles. Els maten les cultures i els maten les ànimes”.
Per això els sectors més progressistes de l’Església a Amèrica parlen de processos d’inculturació i no pas d’una evangelització massa sovint colonitzadora. Fixem-nos en aquest fragment del llibre d’Escribano, quan es parla dels tapirapè:
Al mateix temps, constato un fet significatiu: no hi ha un sol d’aquests nens que estigui batejat. Després de cinquanta anys de convivència a la tribu i des d’una perspectiva missionera clàssica això seria un fracàs. «Fracàs?… –Casaldàliga em llança una mirada ferma i segura-. Els tapirapè no són cristians perquè no estan inscrits a l’Església, però tenen més llibertat, més solidaritat, més pau i més esperança que molts cristians. La resurrecció de Crist no va deixar l’Església instituïda, sinó només la llavor perquè, amb el temps, ressuscités el seu esperit i es fes la feina que no podríem admetre mai, en versió diguem-ne missionera, és allò que deien els conqueridors, que l’únic indi bo és l’indi mort. Imagina’t si nosaltres diguéssim: l’indi bo és l’indi batejat encara que sigui mort. El que és important és que els indis puguin viure, batejar o no batejar vindrà després. Ja sé que això portaria a una conversa llarga i que si m’escoltessin alguns teòlegs, una mica més posats, potser em contestarien, però tinc la plena convicció, com més va més, que Déu és més gran que nosaltres i que salva molt més que nos ens pensem. Ha salvat el poble tapirapè: tenen vida i tenen vida en abundància. Tenen la terra. Tenen fins i tot els seus professors i infermeres. Tenen la seva gramàtica i vocabulari, que no en tenien. Hem salvat un poble… Jo tinc la impressió que si Jesús arribés visiblement al Tapirapè hi firmaria, oi? És clar que les germanetes volen, i jo també, que aquestes indis coneguin cada vegada més Jesús, d’una manera lliure, adulta, i puguin viure cristianament, però com a tapirapès.»
Com veiem, dos plantejaments força diferents: uns plategen l’evangelització i una gens clara “promoción social”; els altres plantegen salvar un poble, una llengua, una cultura, una manera d’entendre el món…
A qui ajudaria vostè?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!