El sud del sud (2): la ciutat d?Alacant

Com us dèiem en l’apunt anterior, hem estat uns dies a la ciutat Alacant, la qual cosa ens ha permès de conèixer un xic de més a prop la realitat sociolingüística d’aquesta ciutat del sud del País Valencià. D’entrada, cal recordar que Alacant no forma part, ni de bon tros, de l’imaginari col·lectiu dels catalanoparlants (si és que n’hi ha) i poca gent de consciència que es tracta de la quarta ciutat, en nombre d’habitants, de la nostra comunitat lingüística (310.330), només superada per Barcelona (1.578.546), València (785.732) i Ciutat de Mallorca (368.974) i per davant de ciutats com l’Hospitalet de Llobregat (250..536), Badalona (214.874), Elx (209.439), Sabadell (193.338), Terrassa (189.212), Castelló de la Plana (163.088),  Tarragona (123.584), Lleida (119.935), Santa Coloma de Gramenet (116.503), Mataró (114.114), Perpinyà (107.241)… Poca broma, per tant, amb el pes que té aquesta ciutat en la comunitat lingüística catalana.

El procés d’interrupció de la transmissió de la llengua a la ciutat d’Alacant ha estat a bastament estudiada pel professor Brauli Montoya (tant des del punt de vista sociolingüística: Alacant: la llengua interrompuda, publicat per l’editorial 10 Denes el 1996; com pròpiament lingüístic: Els alacantins catalanoparlants: una generació interrompuda, publicat per l’IEC l’any 2000), on quedava molt clar que el procés de castellanització de la ciutat ja es comença a notar el segle XIX (Milà i Fontanals escrivia el 1875: “En Alicante la clase baja habla el valenciano mezclado de palabras castellanas, pocas en número: la media y alta lo emplea en su trato con aquella y entre sí poco, cada día menos y así irá perdiéndolo pues a los niños se les hace hablar en familia en castellano”) i es va consolidant durant tot el segle XX. Fixem-nos en aquestes dues referències al procés substitutori que passà després de la Guerra Civil, que Brauli Montoya titlla de “bot abrupte”:

  • De colp, com per un acord tàcit, la massa de valencianoparlants alacantins, encara considerable, es va posar a parlar en castellà als fills. La brutalitat del fenomen causa estupefacció (SEVA, Antoni. La llengua entre les dents. 1992 –text inèdit).

  • Els canvi és tan dramàtic, que trobem famílies que parlen en català als fills nascuts abans de la guerra, però que canvien d’actitud amb els nascuts després, i els parlen castellà (RODRÍGUEZ-BERNABEU, E. Alacant contra València. Editorial Curial, Barcelona, 1994).

 Per això, no ens pot estranyar, seguint altra volta Brauli Montoya, que fins i tot entre el grup d’alacantins autòctons dels 129.463 declarats el 1991 només uns 40.000 podien parlar en català. A més, cal no oblidar que la ciutat ha rebut una intensa immigració de parla castellana (el 1991 eren 102.514) que ha trobat poquíssimes oportunitats per aprendre la llengua i més quan a la ciutat d’Alacant les línies en valencià són pràcticament anècdota. Només l’arribada de persones procedents de la resta dels Països Catalans (unes 25.000 persones, de les quals 16.500 eren catalanoparlants) permetia oferir uns resultats una mica millors.

En aquesta dècada, i segons dades del 2001, el 81% dels alacantins entenien el valencià i un 28% eren capaços de parlar-lo (especialment població gran o joves que han après català a l’escola; només una dada de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua del 2004: únicament un 6% dels pares usen el valencià amb els fills). Amb aquestes dades no és estrany que, quan es parla en català (o valencià), et puguin etzibar, sense problemes, “a mi no me hable en valenciano”, mig ofesos: l’autoodi o el menyspreu pel que és valencià és omnipresent. El problema a Alacant no és el nom de la llengua, sinó l’abandonament de la llengua per part dels catalanoparlants (que hi ha hagut durant el segle XX) i l’allau migratori castellanoparlant (que rarament coneix la llengua del país). Potser els “defensors” d’una suposada llengua valenciana (sempre en perill per causa del pancatalanisme) a Alacant descobriran quin és l’autèntic risc per al valencià (el problema és que sí que ho saben, és clar…).

La situació és complicada i només des de la fermesa en l’ús de la llengua s’acaba descobrint que hi ha més catalanoparlants que no pas el que sembla (com, de fet, passa a bona part del país on la llengua és clarament en perill: Perpinyà, València, l’Alguer…). Entremig, però, pots trobar un cambrer que no entén la paraula meló, el mot vi o la paraula aigua… i que t’arriba a contestar amb una certa agressivitat… o el taxista que et marca clarament territori amb uns “Buenos días” de contesta davant el teu “Bon dia” (encara que això també passa, i cada cop més, a Barcelona). És el país que tenim…

 

Deixa un comentari