M”ENTUSIASMAVA COLCAR AMB AQUELL CARRO AMB ALES BLANQUES
Anava amb cotxe cap a la reunió de gestors culturals quan he vist a un costat d’aquella petita carretera secundària que encara no han urbanitzat un fotimer de collidors d’ametlles. M’he aturat en un revolt i he mirat aquella quadrilla que feia feina a consciència. Tres homes pegaven amb uns llargs bastons a les branques de l’ametller. Hi havia com un gran embut de tela de color carabassa just davall la capçada de l’arbre. Un tractor s’encarregava d’arrossegar-lo. Dones i homes amb senalletes colllien enttre els terrossos de call vermell les ametlles que l’embut no havia engolit. Cop en sec m’he vist a Son Bieló, la gran finca del padrí patern, aquell primer estiu en què em vaig apuntar a collir ametlles. Devia tenir catorze anys i duia calçons curts. Passava un guster de colcar amb aquell carro amb ales blanques. Record que la feina era dura. Emperò aquella al·lota, n’Apol·lònia de cas Secall, amb les cuixes musculoses i morenes a l’aire m’animava a continuar. Em recordava molt la meva artista preferida: Silvana Mangano que havia vist d’amagat en una pel·lícula meravellosa i greument perillosa segons els cvapellans: Arroz Amargo. N’Apol·lònia quan descansàvem a l’ombra d’una figuera sempre em feia moixonies. Devia ser de la meva edat emperò pareixia més gran. Quan menjàvem pa amb sobrassada amb figues coll de dama li devorava amb la mirada els mugrons que sobresortien damunt aquella brusa de floretineues vermelles. Va ser un horabaixa quan després de dinar féiem una mica de sesta. N’Apol·lònia em va dir si la volia acompanyar als sestadors. En arribar aquella olor de palla i de frescor fosca m’excità. Pujàrem cap al porxo on s’acumulaven les bales de palla. M’agafà pel coll i em va posar tota la llengua dins la boca. Sé que enravenava com un boig. Ens tiràrem dins la palla mentre ens despullàven un a l’altre. Crec que ens devoràrem de mala manera. Era la primera al·lota que m’oferia tot el seu cos a voler. Li vaig llepar els mugrons, la poma, el forat del cul, el coll, les mans, els genolls, les anques. La vaig ensalivar per tot. La vaig mossegar com un animal afamegat. I quan em vaig escórrer dins aquell forat negre i càlid ella xisclava com una moixa de gener. Em mir la brageta enravenada. Em desemboton. I allà, amb aquell espectacle de gent que toma ametlles, em faig una palla salvatge a la memòria de n’Apol·lonia de cas Secall que no he tornat a veure pus mai més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!