El pols de la llengua als Països Catalans

Hem estat col·laborant, a petició del professor de la Universitat d’Alacant Vicent Brotons (director de la Unitat per a l’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant) en el curs Ensenyar segones llengües als contextos esducatius actuals que aquesta Universitat organitza en el marc de la Universitat d’Estiu Rafael Altamira.

La nostra aportació ha estat la d’explicar a, bàsicament, alumnat que és a punt d’acabar la carrera de mestre/a o que tot just l’ha acabada, les noves línies del programa d’immersió lingüística que s’aplica a les escoles del Principat de Catalunya, el que hem anomenat la nova immersió.

La primera sorpresa ha estat trobar-nos, segurament, amb una de les poques universitats d’aquest país on es forma els estudiants -els futurs mestres del nostre país, molts dels quals exerciran també a les Illes Balears i Pitiüses i, no cal dir, al Principat de Catalunya, on la presència de professors del sud és importantíssima- en didàctica de segones llengües, és a dir, en la didàctica que es necessita per ensenyar en una llengua que no és la llengua de la majoria de l’alumnat (on, per tant, s’haurien d’aplicar les estratègies del programa d’immersió lingüística)…

Segurament aquesta afirmació pot sorprendre, però, ens agradi o no, a la immensa majoria d’universitats d’aquest país no s’ha format, en els vint anys darrers, els mestres (i els professors de secundària) que aquesta comunitat lingüística necessitava. Al Principat de Catalunya especialment, la confusió (a la qual també han contribuït els polítics i els responsables d’educació en general, especialment els dels anys 90) entre què vol dir ensenyament en català (en contextos en què la majoria de l’alumnat coneix, perquè l’ha après a la família o l’entorn social proper, la llengua de l’escola) i ensenyament on s’han d’aplicar les estratègies del programa d’immersió lingüística perquè a l’alumnat cal donar-li alhora la llengua de l’escola i els continguts que pertoquen a l’etapa educativa.  

És evident que l’especial situació que es viu al País Valencià ha permès diferenciar més clarament aquesta doble realitat, ja que, cal recordar-ho, hi conviuen, com a mínim, tres tipus d’ensenyament -des del punt de vista lingüístic: el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV), per a catalanoparlants; el Programa d’Immersió Lingüística (PIL), per a alumnat castellanoparlant que segueix l’ensenyament en català; i el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP), per a alumnat sense especificar i on el català és solament una assignatura i poca cosa més (en aquest apunt ens estalviem de comentar els casos en què els programes s’han enriquit amb la incorporació primerenca d’una llengua estrangera). I també és evident que la política de la Generalitat Valenciana no ha afavorit especialment les línies en la nostra llengua: segons dades que es van oferir en el curs per part de la inspectora Tudi Torró només segueixen programes que tenen el valencià com a eix vertebrador dels seu projecte lingüístic (PEV-PIL) el 34% de l’alumnat d’infantil, el 31% de primària, cap alumne d’educació especial, el 25% de l’ESO, el 16% de batxillerat, el 4% de l’alumnat de cicles formatius i l’11% dels programes de garantia social…

És evident que la situació no és de cap de les maneres envejable, però tampoc no ho és que la generalització de l’ensenyament en català al Principat de Catalunya hagi portat a no saber quines metodolgies d’aprenentatge de la llengua (i de continguts) estem aplicant quan només el 40%, aproximadament, de l’alumnat que arriba a les nostres aules té ja unes competències comunicatives que li permetin comunicar-se sense cap problema amb el seu professorat…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!