La revista per a minyons algueresos “Mataresies”, tot commemorant els 15 anys del Centre de Recursos Pedagògics “Maria Montessori” de l’Alguer

L’any 1993 naixia a l’Alguer, de la mà de Francesc Manunta, el CRP “Maria Montessori” amb la finalitat d’introduir a les escoles un tipus d’alguerès el més normatiu possible, tot i mantenint-ne l’algueresitat., i d’anar dotant d’eines el professorat que, d’una forma pràcticament voluntària, feia classes de llengua catalana.

En altres apunts hem explicat com a partir d’aquesta iniciativa s’han anat fent materials didàctics, com ha continuat el Projecte Palomba de classes de llengua catalana a les escoles… però avui ens volem centrar en la revista Mataresies, que fa quasi quinze anys que es publica.
  

El primer número de Mataresies (periòdic al servici dels minyons)apareix el gener de 1995 de la mà del primer coordinador del CRP “Maria Montessori Andreu Bosch i Rodoreda, aleshores lector de català a la Universitat de Sàsser (a hores d’ara és alcalde de Teià), i una de les persones que amb més rigor ha treballat per la llengua normativa a l’Alguer. Algun dia s’haurà de fer una anàlisi del que va representar l’estada d’aquest filòleg maresmenc  a l’Alguer.

Andreu Bosch aconseguí engrescar un grup de, aleshores, joves que feren possible diverses adaptacions a l’alguerès de clàssics com Contes de Tolstoi,  Pinotxo, Robin Hood, Alí Babà… i, fins i tot, una versió en alguerès de Tin Tin al país de l’or negre” (una autèntica peça de col·leccionisme). Aquests joves es constituïren en un grup anomenat “Arboix” (de fet, l’actual coordinador del CRP, Luca Scala, fou un dels joves que treballà conjuntament amb Bosch: actualment Scala és una de les persones de referència pel que fa al català normatiu de l’Alguer). 

Producte d’aquella empenta inicial i, sobretot, gràcies ara a persones com Luca Scala el CRP “Maria Montessori” continua editant aquesta revista dedicada als minyons (uns 1800 anualment) que aprenen la nostra llengua en el país català de Sardenya. Veureu-ho que és una revista senzilla, però cal veure-hi també l’esfoç voluntarista de les persones que l’han feta possible en aquests quasi quinze anys darrers.

Deixa un comentari