Presentació del llibre “Cròniques negres del català a l’escola”

Imatge

El proper dijous 13 de juny a les set de la tarda els Amics de la Bressola i Enllaçats per la Llengua us convidem a la presentació del llibre Cròniques negres del català a l’escola de l’autor mataroní Pere Mayans, amb presència de l’autor i presentació a càrrec de M. Carme Junyent, doctora en Lingüística i professora de la Universitat de Barcelona.

Amb portada de Jordi Borràs, el catedràtic de llengua i literatura catalanes Pere Mayans Balcells, ex-cap del Servei d’Ensenyament del català de la Generalitat de Catalunya, presenta el llibre Cròniques negres del català a l’escola, d’Edicions del 1979, un llibre que vol fer conèixer els atacs que ha rebut la nostra llengua a l’escola de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, de la Catalunya Nord, de la Franja, de l’Alguer i, fins i tot, a Andorra.

Un llibre que l’autor “dedica” a totes aquelles persones que dia sí i dia també ataquen l’escola catalana.

Aquesta presentació la farem a la seu del Centre Comarcal Lleidatà (Gran Via de les Corts Catalanes, 592, 1, 08007 Barcelona) a les 19h el dia 13 de juny de 2019.

Publicació del llibre “Cròniques negres del català a l’escola”

Imatge

 

Títol: Cròniques negres del català a l’escola

Autor: Pere Mayans Balcells
Editorial: Edicions del 1979 Col·lecció: «Llevat», 17
Portada: Jordi Borràs
Pàgines: 230
Dimensions: 14×21
Edició: Abril del 2019
Preu: 14 €
ISBN: 978-84-947201-4-7
L’any 1995 es publicava El llibre negre de Catalunya –de Felip V a l’ABC– de l’historiador i polític Josep M. Ainaud de Lasarte, un recull de textos que documentaven els atacs que havia sofert Catalunya des de 1714 i fins al 1994. L’èxit del llibre feu que, fins i tot, altres pobles en copiessin la intencionalitat, el format i l’estructura –de lectura i consulta fàcils. Gairebé vint-i-cinc anys després, aquestes “cròniques negres” que teniu a les mans volen fer-ne una actualització, aquest cop, però, centrada en el món de l’ensenyament, que, com es pot comprovar, s’ha convertit, conjuntament amb la ràdio i la televisió públiques catalanes, en el camp de batalla polític i mediàtic, com en els anys 90, de tots aquells qui no volen que la llengua catalana sigui primera llengua en algun àmbit de la societat catalana, de tots aquells qui no volen que la llengua espanyola perdi, per poc que sigui, posicions, de tots aquells qui creuen, en el fons, que Catalunya, i per extensió la resta dels Països Catalans, no és més que una mera extensió d’un projecte espanyol, d’arrel bàsicament castellana… Per tant, en aquest llibre trobareu disposicions legals, escrits periodístics, assajos sociolingüístics pretesament científics, declaracions de polítics, etc. que evidencien la voluntat explícita d’anar contra el català a l’escola. També hi trobareu fets que han afectat negativament la presència de la nostra llengua en algun dels sistemes educatius de la nostra comunitat lingüística.
Per tant, un llibre que vol fer conèixer els atacs que ha rebut la nostra llengua a l’escola de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, de la Catalunya Nord, de la Franja, de l’Alguer i, fins i tot, a Andorra. Un llibre que l’autor “dedica” a tots aquells que dia sí i dia també ataquen l’escola catalana.
Per cert, un tastet d’aquest llibre el podeu trobar en aquest blog, en les entrades que porten com a títol “Cròniques negres del català a l’escola”, que he anat publicant des de novembre de 2016.

Desconcert total: la Societat Catalana de Pedagogia de l’IEC accepta el trilingüisme a les aules

Imatge

La Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar una Declaració que pretén defensar un model de la gestió de les llengües al nostre sistema educació que és presentat com el resultat de l’evolució de la immersió lingüística. Obliden, d’entrada, que el nostre sistema educatiu no és, per essència, d’immersió lingüística, sinó que aquesta metodologia d’ensenyament i d’aprenentatge en segones llengües s’aplica, o s’hauria d’aplicar, només en aquells contextos en què el català no és la primera llengua familiar dels alumnes; a la resta parlaríem d’ensenyament en català, i prou.

Segons explica la mateixa Societat Catalana de Pedagogia, “la finalitat d’aquesta Declaració és la d’oferir als centres educatius, AMPA, consells escolars, entitats educatives i partits polítics un instrument amb fonamentació científica que els permeti explicar a les famílies, i a la ciutadania en general, el model d’escola catalana, avui plurilingüe”.

Doncs bé, no ens podem estar de comentar un d’aquestes suposats fonaments científics que, certament, no és que ajudin gaire a fer del català la llengua de referència del sistema educatiu. Diu la Societat Catalana de Pedagogia:

Presa de decisions fonamentades i contextualitzades. El trilingüisme uniforme que es presenta com a model generalitzable per a totes les escoles ha resultat altament ineficaç i desorientador en els territoris on s’ha imposat, atès que no és cap model fonamentat ni reflexionat per l’equip docent, sinó una simple distribució horària que compartimenta les llengües sense tenir en compte la relació que s’estableix entre les llengües i les societats. L’Administració ha d’atorgar als equips docents l’atribució de prendre les decisions ajustades tenint en compte les finalitats projectades en el Marc europeu comú de referència per a les llengües i els referents de cada context. La distribució horària del 30% només pot ser efectiva si és el resultat d’una presa de decisions fonamentades i contextualitzades”.

És a dir, d’entrada, si el trilingüisme és una imposició  d’un Govern (amb una clara referència al cas balear) és incorrecte, però si és producte d’un consens (de qui?) sí que pot ser efectiva la distribució horària del 30% en cadascuna de les llengües en joc (català, castellà i anglès)… És a dir, si un claustre (o potser millor dit una direcció o una patronal) amb el vist-i-plau dels pares decideix fer aquest repartiment seria una decisió correcta… Doncs, mireu, és el que ja fan moltes escoles privades de Catalunya i sense cap mena de vergonya, passant del fet que, segons la llei de la qual, entre tots, ens vam dotar democràticament, el català és la llengua que normalment s’ha d’emprar a l’escola, entre d’altres motius perquè és un dels pocs àmbits en què és llengua primera. Si és igual fer les classes en una llengua que en una altra, doncs, tranquils, al català li queden quatre dies, perquè, a més, a la resta d’àmbits de la societat aquest missatge és continu i omnipresent…

Plurilingüisme sí, però no a costa del paper del català com a llengua de referència del sistema educatiu.

El mapa dels Països Catalans a l’escola

Imatge

Realment ha estat un encert que, amb motiu de l’Any Fabra (2018), l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) publiqui el facsímil del Mapa de les terres de llengua catalana i que se’ns recordi que l’original, de 120×98 centímetres, entelat i envernissat, es conserva a la Cartoteca de l’Institut des del 1993.

L’original tenia un ús escolar i per això portava unes fustes a la part superior i inferior que permetien penjar-lo a la paret de l’aula. Quan es va publicar, el 1921, es podia comprar en paper per 12 pessetes i per 20 pessetes l’exemplar entelat.  Aquesta iniciativa formava part dels moviments de modernització pedagògica a la Catalunya del primer terç del segle XX i, justament, un dels àmbits que va adquirir més rellevància va ser l’ensenyament de la geografia, que va comportar un estímul a la publicació de diversos mapes escolars en català, entre els quals el Mapa de les terres de llengua catalana.

I d’això aviat farà 100 anys… Quantes aules actuals del nostre país tenen un mapa com aquest penjat? I, en alguns casos, els que el tenen són acusats d'”adoctrinament”, com va passar a l’institut de Benicàssim. El món certament al revés. Poder fer veure els alumnes on es parla la nostra llengua, quines són les terres amb les quals compartim història, cultura, literatura… mai no pot ser perseguit! Però, és clar, molesta als qui només volen una Espanya castellana…

 

Una gran iniciativa: Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyons

Imatge

Tots els catalanoparlants en general, i en especial els algueresos, ens hem d’alegrar per aquesta iniciativa de la Plataforma per la Llengua de l’Alguer: editar un llibre-disc amb un recull de cançons i poemes d’arreu de la nostra terra adreçades als infants, i interpretades i modernitzades per un cor infantil alguerès i per músics dels diversos territoris catalans és, sens dubte, una excel·lent noticia.

Els impulsos de la iniciativa, amb Irene Coghene al capdavant, destaquen que aquesta iniciativa “naix amb l’objectiu d’oferir a les noves generacions d’algueresos -que no gaudeixen de gairebé cap tipus d’ensenyament en llengua catalana a l’escola- un producte cultural d’homenatge a la sua cultura”. Per aquest motiu, la major part dels intèrprets de les cançons alguereses (en concret, quinze de les vint-i-dues cançons) han estat els mateixos minyons o joves que en aquests anys han après a cantar en alguerès a l’escola, seguint l’ensenyament d’alguns mestres de la nostra ciutat. Paral·lelament, s’ha volgut que cantessin artistes de Catalunya, del País Valencià, de l’Alguer mateix (amb l’Àngel Maresca, el nostre estimat barber)…per tal de fer conèixer als algueresos altres maneres de dir el català i recordar que és un patrimoni comú que tenim 10 milions d’europeus. Paral·lelament, la resta de catalans podran descobrir la riquesa a la nostra diversitat que aporta l’alguerès.

En el llibre disc (el podeu trobar gratuïtament a: https://www.plataforma-llengua.cat/campanyes/mans-manetes/ ), per cada cançó trobareu una introducció al text amb referents històrics i socials; informacions sobre els autors i els arranjadors; referències discogràfiques; i, a part, trobareu també els acords per acompanyar les cançons amb guitarra.

La producció artística del disc i els espectacles de presentació a les ciutats de Tarragona, l’Alguer i Barcelona han anat a càrrec de Marc Serrats (Xerramequ) i del nord-català Raph Dumas, i han comptat amb la col·laboració del músic alguerès Claudio Gabriel Sanna.

Les cançons del projecte són obra de Pino Piras, Pasqual Gallo, Antonello Colledanchise, Franco Cano i Mariano Piras, a més de les lletres populars i tradicionals de la música infantil. La Coral de l’Alguer, Joan Garriga, Arnau Caparó, Carles Sanjosé (Sanjosex), Meritxell Gené, Pot Petit, Guillem Roma, Carles Belda, Neus Berenguer, Pau Elias (Aquafonia), Mireia Vives, Xarli Oliver i Pau Alabajos, a més del ja citat Àngel Maresca han estat els encarregats de posar la veu i el ritme a les 22 cançons del llibre-disc.

Del disc Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyonsse n’’han lliurat 10.000 exemplars a minyons i mestres de l’Alguer. Cal dir que ha comptat amb la col·laboració del Festival  BarnaSants i el suport de la Generalitat de Catalunya. També ha comptat amb la participació de l’Institut d’Estudis Catalans, el Municipi de l’Alguer, la Fondazione Meta, Alghero Turismo i l’Obra Cultural de l’Alguer.

Cal destacar que el llibre-disc s’ha pogut finançar també gràcies a una campanya de microdonatius, que ja compta amb les aportacions de més de 300 mecenes i que continuarà oberta fins el mes de març proper. Podeu participar-hi des d’aquesta aquesta pàgina web: https://www.plataforma-llengua.cat/col-labora/donatius-mans-manetes/.

Pasolini i les llengües friülana i catalana

Imatge

Pasolini i la seva mare

El poeta -en llengua friülana i en llengua italiana-, assagista, narrador, activista polític i, sobretot, cineasta Pier Paolo Pasolini (Bolonya,1922 – Òstia, Roma, 1975) pot ser considerat una de les veus del segle XX més rotundament crítiques, que no va defugir cap dels grans debats d’una Europa que tot just havia acabat de patir la 2a Guerra Mundial.

I entre els temes que va tractar, volem destacar, en el marc d’aquest bloc sobre sociolingüística, la seva opinió sobre el concepte dialecte, un tema aleshores i ara controvertit a Itàlia, i la seva concepció sobre les llengües diguem-ne no estatals, en aquest cas, el friülà, la llengua que li va transmetre la seva mare, que era del Friül, i el català, la realitat  de la qual li va fer conèixer l’eclesiàstic, escriptor i traductor català Carles Cardó.

D’entrada, us volem oferir un text, escrit originalment en friülà el 1944, en què tracta del tema, sempre complicat, de les relacions entre llengua i dialecte a Itàlia, on el paper del toscà com a base de l’italià estàndard s’havia anat imposant en els àmbits formals per damunt dels dialectes italians i per damunt, també, de les altres llengües que es parlaven (es parlen) a l’Estat italià, com el sard, el català, el friülà, el ladí, l’occità, el francoprovençal, l’eslovè, l’albanès, el grec, el serbocroata o, fins i tot, l’alemany. A més, cal recordar que Pasolini el va escriure en un context d’una Itàlia que tot just estava sortint del feixisme, que havia entès l’italià estàndard com la forma d’expressió de l’Imperi que creien que estaven creant[1]:

(…)

Per això el dialecte és la manera més humil i comuna d’expressar-se, només és parlat, a ningú no se li acut mai d’escriure’l.

Però i si a algú se li acudís aquesta idea? Vull dir la idea de fer servir el dialecte per expressar els seus sentiments, les seves passions? No, tingueu-ho ben clar, no per escriure dues o tres carallotades de fer riure, o per contar dues o tres historietes velles del poble (perquè aleshores el dialecte no deixa de ser dialecte), sinó amb l’ambició de dir coses més elevades, potser fins i tot difícils; si algú, en definitiva, cregués que s’expressava millor amb el dialecte de la seva terra, més nou, més fresc, més fort respecte de la llengua nacional apresa als llibres? Si a algú se li acut aquesta idea, i és bo realitzant-la, i d’altres que parlen el mateix dialecte li van al darrere i l’imiten, i així, de mica en mica, s’arreplega una bona quantitat de material escrit, aleshores aquell dialecte esdevé “llengua”. La llengua seria doncs un dialecte escrit i usat per expressar els sentiments més alts i secrets del cor.

És així que heu de saber –per exemple- que l’italià en un temps, fa molts segles, era també només un dialecte, parlat per la pobra gent, pels pagesos, pels criats, pels manobres, mentre que els rics i els instruïts parlaven i escrivien en llatí.

El llatí era en definitiva el que és ara per a nosaltres l’italià (amb el francès, l’espanyol, el portuguès), era un dialecte del llatí, com ara, per a nosaltres, l’emilià, el sicilià, el llombard… són dialectes de l’italià.

(…)

Fragment de Stroligùt di cà da l’agà, abril de 1944.

Pel que fa al friülà, Pasolini l’any 1946 recordava en aquest fragment de la publicació Il Stroligùt, núm. 2: “… i, esmentant els noms de Provença, de Catalunya, de Romania, no amagàvem les nostres difícils ambicions, ja que implícitament s’entenia que parlàvem, amb el friülà, d’una llengua i no d’un dialecte; les conseqüències d’aquest imprevist canvi de mirada, no només filològica, sinó sobretot estètica, van més enllà dels límits de la poesia, i per una subtil coherència, només ens poden posar davant la Pàtria del Friül com un problema estretament lligat amb el poètic.”

Aquest compromís de Pasolini amb la seva llengua materna (en aquest cas el terme és literal, ja que era la llengua de la mare), també el fa posicionar favorablement davant de les variants de l’italià, per això el seu interès pel romanesc, la variant de l’italià parlada a Roma (de fet, Pasolini va ser reclamat per alguns directors de cinema que volien donar dosis de versemblança lingüística a les seves obres).

Pel que fa a la llengua catalana va escriure: “La dictadura feixista de Franco ha condemnat la llengua catalana a l’ostracisme més dur, expurgant-la no tan sols de l’escola i dels jutjats, sinó també de la tribuna, de la ràdio, de la premsa, del llibre i, fins i tot, de l’església. Això no obstant, els escriptors catalans continuen treballant a les catacumbes en espera del dia, potser no gaire llunyà, en què el sol de la llibertat tornarà a brillar sobre aquesta llengua, hereva de la provençal, que va ser la segona en importància -després de la italiana- a l’edat mitjana, i que actualment parlen a Espanya, França (Pirineus Orientals) i a Itàlia (l’Alguer, a Sardenya) no menys de sis milions de persones“. Quaderno romanzo núm. 3. Pubblicazioni dell’Accademiuta, Casarsa (el Friül), juny de 1947.

Una aposta, en definitiva, per la diversitat, per la realitat, per la igualtat de les llengües (que vol dir la igualtat de les persones), contra la uniformitat… Era el gran Pasolini!

[1] Pel que fa al cas alguerès, és interessant la lectura del llibre El feixisme a l’Alguer  de Marcel A. Farinelli, pp. 80-94, per entendre com es va anar imposant l’italià i com, malgrat intents de recuperació, es van posar les bases per a la substitució de la nostra llengua, que es va accelerar a partir dels anys 60 amb l’arribada de l’anomenada “modernitat”).

Cròniques negres del català a l’escola/6: els segles XVI i XVII

Imatge

La pesta, el gran enemic de la població catalana

Segle XVI. Pestes arreu de les terres catalanes.

El 1590 la pesta causa 11.792 morts només a la ciutat de Barcelona.

 

1520. Comencen les guerres de Germanies

(al País Valencià, a Mallorca i hi ha conats en algunes ciutats del Principat).

La derrota propicià la creació d’un Estat cada cop més centralitzat i autoritari.

 

1553. Catalunya té uns 40.000 habitants menys que el 1359.

 

Segle XVI. Atacs a les costes catalanes.

El 1558, Menorca perd 5.000 habitants a conseqüència d’un atac de pirates musulmans.

 

Segle XVI . Castella, que cada cop s’identifica més amb Espanya,

aconsegueix ser una de les primeres potències mundials.

 

Segle XVI. Continuen les guerres contra França.

 

2a meitat del segle XVI. Bandolerisme als Països Catalans.

 

1581. Felip II és reconegut com a rei de Portugal.

Per primer cop a la història, un rei governa tots els regnes hispànics.

 

Segles XVI i XVII “Edat d’Or” de la literatura castellana.

 

Segles XVI i XVII
La pressió demogràfica castellana

provoca canvis fonètics en el català de València

i la seva àrea d’influència (la zona de l’actual valencià apitxat).

 

Temps d’impàs

En aquests segles el català continuarà sent llengua institucional i la població seguirà sent, en un percentatge altíssim, pràcticament total, monolingüe en llengua catalana. Ara bé, la pèrdua de la Cort (que s’instal·larà definitivament a Castella i que serà monolingüe en castellà), la pèrdua de pes econòmic de la Corona catalanoaragonesa en general, una Castella que emergeix com a gran potència mundial (que, alhora, cada cop més s’identifica amb Espanya en singular i ja no amb les Espanyes en plural com havia passat en èpoques anteriors, en les quals es podien englobar les terres catalanes i Portugal), l’atracció que provoca entre les capes cultes catalanes la literatura del Segle d’Or espanyol (a les biblioteques particulars, a més d’obres en català i en llatí, s’hi comencen a trobar llibres en aquesta llengua –abans també se n’hi trobaven en italià)… fan que el català reculi en alguns àmbits formals arreu dels Països Catalans.

Aquestes paraules que va escriure en el pròleg d’una traducció el jesuïta reusenc Pere Gil (1551-1622) ens donen moltes pistes de quina era la situació de la llengua en aquell moment (1621):

“Alguns per ventura judicaran que en aquest temps no era necessari imprimir-se lo present llibre en esta llengua, puis la castellana, dita ja espanyola, és casi universalment entesa. Però com se veja i toque ab les mans que, exceptades algunes poques ciutats, com són Barcelona, Tarragona, Gerona, Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà, Vilafranca del Penedès, Cervera, Tàrrega, Fraga, Montsó i semblants, que estan en camins reals, en les altres demés ciutats, viles y llochs no és ben entesa la llengua castellana de la gent comuna i ninguna dones la usen, ans bé la llengua catalana entra algunes llegües dins lo regne d’Aragó i de França, i és parlada casi en tot lo regne de València i en les illes de Mallorca, Menorca, Ivissa i en part de la de Sardenya, per ço me ha paregut ser de glòria de Déu vertir est llibre en les paraules més planes i comunes de la llengua catalana per a que tota manera de gent puga d’ell aprofitar-se”[1].

De fet, assistim a un procés molt similar al que actualment podem veure amb la llengua anglesa a casa nostra. L’anglès (com el castellà aleshores) no és la llengua familiar de la població catalana d’origen autòcton, la gent no viu en anglès normalment, l’anglès no és una llengua necessària per viure el dia a dia a Catalunya (com tampoc no era el castellà aleshores) ni tan sols en la majoria d’àmbits formals…, però l’anglès (com el castellà, aleshores) és la llengua dels intercanvis internacionals, dels models de referència literaris, del poder econòmic en una escala per damunt de la nostra realitat. Per tant, com passa ara quan alguns pares decideixen portar els fills a escoles íntegrament en anglès, no ens pot estranyar, no seria just que ens estranyés, que l’aristocràcia en un primer moment i altres capes benestants després s’atansessin a llengua dominant.

Aquesta castellanització de baixíssima intensitat (percentualment parlant) afecta bàsicament la predicació i la universitat. La introducció de ordes religiosos castellans als Països Catalans comportà el costum d’usar aquesta llengua. En general, però, els bisbes catalans s’hi oposaren i només al País Valencià, amb bisbes castellans nomenats directament pel rei, el procés de castellanització del clergat fou important. En l’ensenyament secundari i a les universitats, en poder també dels ordes religiosos, també es començà aquesta castellanització, especialment, altre cop, al País Valencià, on, des del segle xvi, hi havia escoles dels jesuïtes, un dels agents més castellanitzadors del moment. De fet, les escoles dels jesuïtes Sant Pau de València (1544), Monti-sion (1561) i Sant Martí (1630) de Mallorca, Sant Miquel (1588) de l’Alguer (la ciutat catalana de Sardenya), Sant Llorenç (1601) de Perpinyà, i Betlem (1545) i Cordelles (1636) de Barcelona es convertiren en centres de castellanització de les elits del nostre país.

Tot i que les mostres sobre la unitat de la llengua són constants, comença la fragmentació de la comunitat lingüística i, de fet, la desconnexió entre els territoris catalans també fa que vagin prenent forma les diferències dialectals. A Qüestió de noms (Barcelona: Edicions d’Aportació Catalana, 1962), Joan Fuster ens hi recorda que fins al segle xv el mot català tenia un abast “total”, com ho demostra l’ús que n’havien fet l’empordanès Ramon Muntaner (Peralada, 1265 – Eivissa, 1336), el mallorquí Anselm Turmeda (Ciutat de Mallorca, 1355 – Tunis, d. 1423) o el Papa valencià Calixt iii (Torreta de Canals, 1378 – Roma, 1458), però que, a partir d’aquell moment, “el gentilici comú es regionalitza” i “el localisme s’hi aferra. D’un costat, al País valencià i a les Illes (…) una denominació com la de «catalans», que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una específica aplicació regional –que no és la d’ells. De l’altre cantó, al Principat, també el terme «català» ha adquirit una accepció restrictiva”. “El particularisme, doncs, hi és, a tot arreu. S’ha convertit en una mena d’automatisme mental, per a uns i per als altres”. Però Joan Fuster en recorda que, pel que fa a les Illes i al País Valencià, el “fenomen no és res més (…) una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat”. Sigui com sigui, en aquests segles els referents, establerts per la Cort, es traslladen fora del país.

 

1609. Expulsió dels moriscos del País Valencià.

Es perd un terç de la població.

1610. Expulsió dels moriscos al Principat de Catalunya.

[1] IGLÉSIES, Josep. Pere Gil, S.I., 1551-1622, i la seva Geografia de Catalunya, seguit de la transcripció del llibre primer de la historia Cathalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2002, p. 328.

Cròniques negres del català a l’escola/5: les nostres contradiccions

Imatge

Cal dir, però, que, deixant de banda Andorra, en aquells territoris en què el català té un reconeixement oficial, en aquest cas, conjuntament amb l’espanyol, a bona part dels centres educatius en què se segueix un sistema educatiu estranger (francès, alemany, suís, italià, nord-americà, japonès… en el cas del Principat de Catalunya), el català és una assignatura optativa[1]. Cal recordar que els acords que fan possible l’existència d’aquestes escoles a casa nostra són entre estats, els quals determinen que la llengua de l’Estat receptor (espanyol en el nostre cas) és també obligatòria en l’escola estrangera corresponent, de la mateixa manera que, per exemple, el francès és obligatori a les escoles espanyoles de França. Del català, no se’n diu res. Per tant, hi ha alumnes al Principat de Catalunya, a les Illes i al País Valencià que es poden estalviar perfectament no l’ensenyament en català, sinó, fins i tot, l’aprenentatge del català[2].

Un altre cas seria el cas de les comarques castellanoparlants del País Valencià, on el català (el valencià) és una llengua altre cop optativa. Curiosament, l’espanyol és una llengua obligatòria a les escoles del Principat, de les Illes i del País Valencià, perquè és la llengua oficial de l’Estat, però el català no és obligatori al tot el País Valencià[3] malgrat que a l’Estatut d’Autonomia es digui literalment que “l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià”[4]. El raser no sempre és igual… I quan s’intenta, provoca reaccions airades dels qui, com sempre, veuen perillar l’estatus de privilegi del castellà[5].

I podríem anar més enllà, els pactes de la transició política van fer possible que, en aquells territoris on el català era una assignatura obligatòria, determinats alumnes en poguessin estar-ne exempts. Una norma que va néixer per “tranquil·litzar” militars i funcionaris estatals en general que portaven els seus fills a les escoles catalanes i que creien que la seva estada al país seria relativament curta. Aquestes exempcions van acabar convertint-se en una mena de “colador”, que va servir, fins i tot, en els casos més extrems, perquè fills de famílies catalanes que havien anat a fer el batxillerat fora del país (a voltes només un curs) demanessin l’exempció de la prova de llengua catalana a les Proves d’Accés a la Universitat.

Com tantes altres àmbits de la nostra societat, l’arribada massiva d’alumnat nouvingut de nacionalitat estrangera al nostre sistema educatiu va fer replantejar el tema de les exempcions. Actualment, en el cas del Principat de Catalunya ja està més o menys resolt gràcies als plans individuals, que, en cap cas, reconeixen l’exempció de fer l’assignatura de llengua catalana, sinó, només, l’exempció de l’avaluació final de l’assignatura a batxillerat. Malgrat això, encara es preveuen exempcions per als alumnes que porten menys de dos anys (de residència) a Catalunya per a les proves de selectivitat, d’accés als cicles formatius de grau mitjà i superior, i per a l’obtenció del graduat en educació secundària (proves lliures). En el cas dels cicles formatius, és curiós el gran nombre de persones d’Aragó que vol fer formació professional a Catalunya (especialment a Lleida), entre els quals alguns alumnes de la Franja que demanen l’exempció de català perquè no han tingut o no han volgut fer català a les escoles franjolines. Cal recordar, en aquesta línia, que una  persona de nacionalitat estrangera que acabi d’arribar aquí pot no examinar-se de català, però sí, obligatòriament, d’espanyol a la selectivitat, a les proves d’accés als cicles formatius i a la prova lliure per obtenir el graduat en educació secundària (un clar exemple de desigualtat jurídica entre les dues llengües oficials).

 Finalment, només fer esment de dos fets que són vox populi, però que ningú no acaba d’assumir-ne la responsabilitat i, molt menys, posar-hi remei, ja que són incòmodes i  demostren la feblesa del país i de la llengua.

D’entrada, fins i tot al Principat de Catalunya, hi ha escoles que, encara que facin el currículum diguem-ne català, en no ser ni públiques ni mantingudes amb fons públics (per tant, no són escoles concertades), fan una mica el que volen (o el que pensen que els pot atraure més públic elitista). Hi posarem un exemple: en un publireportatge de La Vanguardia (és a dir, sense amagar-se’n en absolut, ans al contrari) de juliol de 2012 vam poder llegir que una escola inaugurava noves instal·lacions a Esplugues de Llobregat, al costat del barri barceloní de Pedralbes. En la notícia, que era una propaganda encoberta del centre (es destaca que té aules de psicomotricitat, altres amb projectors digitals interactius, informàtica –de fet, com qualsevol escola pública del país…! –, a part de piscina coberta, pista de pàdel –sic! –, tennis, bàsquet, futbol), es comentava que s’oferia un projecte educatiu catòlic (els nois i les noies van separats! i només es troben en el pati) amb un sistema bilingüe anglès–espanyol (!) a infantil i amb una introducció gradual del català a primària, en uns percentatges que són els que veureu en la il·lustració següent:

A la pàgina web[6] del centre, hem pogut comprovar que no es tracta d’un centre que depengui d’un altre sistema educatiu. En teoria, per tant, es regeix per la normativa catalana. Ara bé, sembla que la normativa lingüística catalana en el món de l’ensenyament no està pensada per a l’escola privada no concertada (uns trenta centres a tot Catalunya, els quals no tots, sortosament, segueixen aquest patró lingüístic). L’elitisme educatiu passa per una presència marginal del català, que ja, d’entrada, és una llengua inexistent a l’educació infantil, on, per cert, ja es poden treballar els usos  lingüístics dels alumnes (i que, segurament, el que es consolidi en aquesta etapa perdurarà al llarg de bona part de l’escolaritat). Fixem-nos com a la seva pàgina d’inici es pot llegir literalment que tenen com a finalitat que l’alumne s’expressi amb “fluïdesa en castellà i anglès”, però no es fa cap referència a la llengua del país.

I, en segon lloc, recordar que, malgrat que, des de la dècada dels 90, semblava jurídicament (i remarquem “semblava”) clar que la llengua normalment emprada al sistema educatiu en el cas de Catalunya havia de ser el català, alguns professionals, tant de centres públics com concertats, unilateralment n’han fet cas omís. Aquesta situació era –és– més accentuada en zones urbanes de vella immigració de l’Estat espanyol (i ara de la resta del món) i en segons quins tipus d’estudis (formació professional, adults…).

Només un exemple, que no és, justament, un dels més extrems del país: en l’article, publicat el 2013, de Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària: el projecte RESOL a la ciutat de Mataró, on es recullen les primeres dades d’un projecte de recerca del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona, es fa palesa “la feblesa de l’oferta –si més no, de l’oferta atractiva– en el camp de la televisió, la música i Internet en català” per als joves o que entre el pas de primària a secundària hi ha “una caiguda molt significativa del català i un augment del castellà” entre les persones que no tenien el català com a llengua inicial  o, en definitiva, que, “en general”, hi ha un retrocés del català”. S’ofereix, però, una dada especialment preocupant, la de la llengua (model d’ús lingüístic) del professorat, especialment a secundària…

La llengua emprada pels professors (sense comptar els de llengua) amb els alumnes (segons han declarat els alumnes, i no segons declaren els professors): mentre que a 6è de primària un 75,1% dels professors feien classe només o sobretot en català, a primer d’ESO aquest percentatge baixava a un 66,5% de les classes. Un 22,8% a primària i un 31,6% a secundària feien la classe en català i castellà, usant, segurament, les mateixes normes lingüístiques que fa un ciutadà “estàndard” que sàpiga, i vulgui, parlar en català: dirigint-se en castellà a qui s’adreça en castellà i canviant de llengua sense adonar-se. Sortosament, només un 2% feien les classes sobretot en castellà…

Una dada també preocupant és que només un 67,9% dels alumnes de 6è de primària i un 59,1% dels de primer de secundària s’adrecen sempre als seus professors en català. Un 29,2% a primària i un 36,5% a secundària alternen les dues llengües i, també, sortosament, només un 3 i 4,4% respectivament s’adrecen sempre en castellà. Sigui com sigui, el que és evident que el grau d’exigència en l’ús del català cau considerablement en el pas de primària a secundària.

Aquestes dades ens confirmen que, malgrat tot, el català no és “la” llengua vehicular única del sistema educatiu ni tan sols a Catalunya i que no s’han treballat en aquests anys adequadament unes pautes d’ús lingüístics favorables a la llengua  catalana. A més, si tenim present que Mataró és una ciutat amb quasi 125.000 habitants, que no és ben bé cinturó de Barcelona, però que tampoc no és una capital comarcal diguem-ne estàndard i no té tampoc una presència majoritària de catalanoparlants inicials (el 2007, segons dades de l’IDESCAT, només un 28,9% dels mataronins tenien com a primera llengua parlada el català, mentre que al conjunt del Principat era d’un 32’2%), la ciutat té una representativitat força interessant del que pot ser el conjunt de Catalunya (amb una lleugera tendència a favor de la llengua castellana si ho comparem amb el conjunt del territori).

 

[1] Podríem trobar excepcions com la del Liceu francès de Barcelona que, a la pàgina web, explicita clarament que:

“L’educació impartida pel centre està homologada pel Ministeri d’Educació Nacional francès, i va des de l’educació infantil (preescolar) fins al Batxillerat, de conformitat amb el sistema educatiu francès.
Però el Lycée, igualment reconegut i autoritzat pel Govern espanyol, integra programes complementaris previstos per l’acord cultural francoespanyol en Llengua i Literatura, així com en Història-Geografia (“Ciències Socials”). A això s’hi afegeix un ensenyament obligatori del català en compliment de les decisions del govern autònom local, competent en matèria d’educació.”

Font: http://www.lfb.es/cat/benvinguts.html [data de consulta: 23 d’agost de 2014].

 

[2] Només un exemple, en aquest cas de Mallorca: el col·legi suec de Palma anuncia a la pàgina web que “L’escola segueix el pla d’estudis suec. La llengua principal és el suec, però tots estudien suec, castellà i anglès. El català és opcional per a aquells alumnes que ja tenen bon nivell de castellà”. Font: http://www.svenskaskolanmallorca.com/om-skolan.php?language=ca [data de consulta: 23 d’agost de 2014].

[3] A l’article 24 de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià s’afirma que els pares o tutors residents a les zones castellanoparlants poden obtenir l’exempció de l’ensenyament del valencià per a llurs fills i tutelats, quan així ho sol·liciten en formalitzar-ne la inscripció.

[4] Article sisè de la LLEI ORGÀNICA 1/2006, de 10 d’abril, de Reforma de la Llei Orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana:

http://www.docv.gva.es/datos/2006/04/11/pdf/2006_4177.pdf [data de consulta: 13 de juliol de 2014].

A l’Estatut de 1982 ja es deia, en aquest cas a l’article 7è que “els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los”:

http://ca.wikisource.org/wiki/Estatut_d’autonomia_de_la_Comunitat_Valenciana_(1982) [data de consulta: 13 de juliol de 2014].

[5] Consulteu l’article de Xavier Aliaga Exempció, la penúltima batalla lingüística, publicat a la revista El Temps el mes de juliol de 2016: http://www.eltemps.cat/ca/notices/2016/07/exempcio-la-penultima-batalla-linguistica-15738.php  [data de consulta: 2 d’agost de 2016].

[6] http://www.colegiohighlands.net/ca/ [data de consulta: 23 d’agost de 2014]

 

Cròniques negres del català a l’escola/4: La importància de l’oficialitat

Imatge

Constitució espanyola

Cal recordar que la situació de la llengua a l’ensenyament en els diversos territoris catalans també dependrà del grau d’oficialitat que la nostra llengua tingui o hagi tingut en un període històric determinat. Una conseqüència, més, de l’oficialitat, de la llengua que sigui, és, si més no en teoria, que els poders públics estan obligats a incorporar-la, com a mínim, com a assignatura obligatòria en el sistema educatiu. Per aquesta raó, la situació de la llengua serà molt diversa en els diversos territoris de parla catalana. Actualment, per exemple, podem trobar llocs on el català no té cap mena de reconeixement legal, com seria el Carxe, la petita zona catalanoparlant de Múrcia,  i on, per tant, el català és inexistent a l’escola de la zona. Llocs on el català es pot ensenyar ja que la legislació, sense reconèixer-ne l’oficialitat, dóna un cert joc a la presència del català a l’escola, tant com a llengua curricular com, també, llengua vehicular d’alguna assignatura (sempre de forma optativa, voluntària, i mai universal a tot el sistema educatiu del territori): seria el cas de la Franja (que depèn del Govern d’Aragó), de la Catalunya del Nord (a l’Estat francès) i, d’alguna manera, encara que en un procés encara molt més endarrerit, a l’Alguer (a l’illa de Sardenya, a l’Estat italià). Llocs on el català té un reconeixement clar com a llengua oficial, conjuntament amb la llengua de l’Estat: Principat de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, on la situació de la llengua al sistema educatiu depèn de les polítiques de cadascun dels governs autonòmics (canviants segons la força política que governi en cada moment, i segons el moment polític, fet especialment significatiu en territoris com les Illes o el País Valencià). I, finalment, un lloc com Andorra, on, encara que el català sigui l’única llengua oficial, la realitat demogràfica i politicoeconòmica fa que sigui, si més no a l’ensenyament, una oficialitat de la qual no es deriva una exclusivitat de la llengua catalana com a llengua vehicular. Recordem que, a més del sistema educatiu andorrà (on conviuen el català, l’espanyol i el francès), hi trobem els sistemes educatius espanyol i francès, que tenen, respectivament, com a llengua vehicular l’espanyol i el francès, tret de les escoles eclesiàstiques que segueixen el sistema educatiu espanyol, però que funcionen, lingüísticament, d’una forma semblant als centres educatius del Principat de Catalunya, per tant, normalment en català.

Cròniques negres del català a l’escola/3: El llarg camí de la substitució, però també un camí de difícil recuperació

Imatge

la llengua no mor...

El llarg camí de la substitució

Com hem dit, malgrat tot, i centrant-nos ara en els territoris catalans que han estat sota l’Estat espanyol, si hagués estat fàcil eliminar el català de ben segur que no trobaríem tantes lleis, tantes normes, tants escrits en contra de la llengua catalana (no les trobem pas per a altres llengües com l’aragonès o l’asturià). Totes aquests atacs demostren, en definitiva, que la llengua i per extensió el país han continuat vius. Per aquest motiu, en alguns moments de la història especialment durs, l’Estat ha actuat més incisivament en aquelles parts de la comunitat lingüística en què la llengua es trobava en una situació social millor: pensem, per exemple, com va ser molt més dura després de la Guerra Civil la persecució contra el català al Principat de Catalunya que no pas a les Illes o al País Valencià (on, fins i tot, el 1939 es varen permetre, encara que ocasionalment, la representació dels tradicionals Miracles de Sant Vicent, mentre que Els Pastorets eren prohibits a la província de Barcelona). Ho feren, sobretot, perquè el bàndol guanyador tenia clar que a Catalunya el català havia esdevingut una llengua força normal, amb capacitat d’atracció fins i tot per a parlants d’altres llengües, apta per a tots els usos, mentre que a la resta de territoris catalans que eren dins de l’Estat espanyol la nostra llengua no havia, encara, assolit el mateix prestigi social. Curiosament, o, potser millor dit, significativament, al començament del segle XXI, la situació és un xic diferent, en aquells territoris on governen per períodes llargs forces polítiques clarament desfavorables a la plena normalització del català (al País Valencià, a les Illes Balears i la Franja) és ara on es legisla més durament contra la nostra llengua… Segurament per evitar que el “mal català”, que, segons alguns polítics, s’ha forjat en gran mesura a l’escola, s’escampi, “contamini”, la resta de terres on es parla català. Recordem les paraules del ministre d’Educació espanyol José Ignacio Wert el 2012, segons les quals “hi ha algunes evidències” que relacionen el creixement del sentiment independentista en algunes comunitats autònomes “amb la direcció que ha portat el sentit educatiu”[1].

 


Però també un camí difícil de recuperació

De tota manera, si, com veurem, ha costat força als Estats imposar la seva llengua, també és cert que encara costa més redreçar la situació d’una llengua que ha patit un procés de minorització que ha durat tants segles, sobretot perquè no es disposa (segurament, en algun cas, per sort) dels mitjans dels quals han disposat (i continuen disposant) les llengües estatals. Han tingut una televisió monolingüe durant dècades senceres, únicament en la llengua de l’Estat. Van instaurar un sistema educatiu quan el paper de l’escola era fonamental per a l’educació dels alumnes, on només hi havia una llengua, i l’altra era perseguida o, en alguns caos, folkloritzada, o fins i tot ridiculitzada durant llargs períodes històrics amb mecanismes no especialment democràtics, amb mètodes d’ensenyament molt allunyats de les pràctiques actuals. Tenen una llengua de prestigi internacional, amb una promoció constant per part de l’Estat corresponent (només cal recordar l’Institut Cervantes o els Instituts Francesos o Italians escampats arreu del món). Tenen un mercat cultural molt extens, amb un gran nombre de potencials consumidors. Tenen funcionaris que poden obviar la llengua del país (jutges, militars, policies…). Tenen la força de l’Estat, amb la violència simbòlica que pot exercir, una violència que es percep…

Malgrat tot, però, es pot afirmar que, mentre el català era la llengua de la vida, de les relacions personals, de la feina, de les botigues…, hi havia futur, encara que en molts moments històrics subordinat a la llengua estatal… Tot i que no cal oblidar, ni amagar, perquè és comú a totes comunitats lingüístiques que no han tingut una estructura estatal al darrere, la fascinació que alguns catalanoparlants han tingut pel castellà. De fet, quan un catalanoparlant es proposava -en el xviii, en el XIX escriure en castellà, ho feia, en molts casos sense aconseguir-ho, és clar, per superar el castellà considerat més culte, el de Castella… Antoni de Capmany, Antoni Puigblanch, en podrien ser uns bon exemples. És un discurs que ha durat fins als nostres dies, quan certs polítics es preocupen per l’accent dels nostres alumnes i no pas per una visió més global de la competència lingüística, en aquest cas en castellà[1]. En aquests casos, potser seria útil fer una xic d’història-(sociolingüística)-ficció i pensar què hauria passat si al segle xvii Portugal no hagués aconseguit la independència i, en canvi, el Principat de Catalunya sí. De fet, les revoltes catalana i portuguesa són pràcticament simultànies. La resposta és clara: la situació del portuguès a Portugal seria més o menys la mateixa que la que té ara el català a Catalunya (o potser pitjor perquè, lingüísticament parlant, el portuguès és més proper al castellà que no pas ho és el català), i, en canvi, el català a Catalunya (i a la resta de territoris catalans que s’hi haguessin pogut vincular) seria una llengua tan normalitzada com ho és ara el portuguès a Portugal. És a dir, Portugal (amb Galícia) seria una o potser diverses comunitats espanyoles bilingües i Catalunya un estat d’Europa amb una llengua necessària per viure en aquest territori. I no cal dir que, sense haver de recórrer a la història-ficció, només cal observar casos de “normalitzacions reeixides” com la de l’hongarès, el finès, el txec o el polonès. Per exemple, casos com el del finès són especialment interessants, perquè, a diferència d’altres llengües (com el català), quan comença la seva normalització el segle xx mai abans no havia tingut la condició de llengua de cultura, de llengua nacional[2].

Sigui com sigui, ara, per primera vegada a la història, el català ja no és la llengua dominant al carrer en la majoria de territoris catalans i, en aquells llocs on ha aconseguit una certa normalitat institucional, podem dir que viu sota una doble pinça sociolingüística: d’una banda, el castellà continua sent la llengua de molts àmbits elevats (negocis, segons quins estudis universitaris, publicacions de tota mena, món del dret, món judicial…), però, alhora, és castellà també és la llengua de relació de nombroses capes de la població, arribades amb la immigració espanyola, principalment de la segona meitat del segle xx, i amb la immigració sud-americana de la primera dècada del segle XXI que es van trobar, en ambdós casos, amb una població establerta prèviament en el territori que en la seva totalitat coneixia la llengua castellana i que se’ls adreçava normalment en aquesta llengua…


[1] Font: http://www.sindicat.net/n.php?n=5436 [data de consulta: 13 de setembre de 2014].

[2] JOAN, Bernat. Les normalitzacions reeixides. Vilassar de Mar: Oikos-tau, 1996.