El mapa dels Països Catalans a l’escola

Imatge

Realment ha estat un encert que, amb motiu de l’Any Fabra (2018), l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) publiqui el facsímil del Mapa de les terres de llengua catalana i que se’ns recordi que l’original, de 120×98 centímetres, entelat i envernissat, es conserva a la Cartoteca de l’Institut des del 1993.

L’original tenia un ús escolar i per això portava unes fustes a la part superior i inferior que permetien penjar-lo a la paret de l’aula. Quan es va publicar, el 1921, es podia comprar en paper per 12 pessetes i per 20 pessetes l’exemplar entelat.  Aquesta iniciativa formava part dels moviments de modernització pedagògica a la Catalunya del primer terç del segle XX i, justament, un dels àmbits que va adquirir més rellevància va ser l’ensenyament de la geografia, que va comportar un estímul a la publicació de diversos mapes escolars en català, entre els quals el Mapa de les terres de llengua catalana.

I d’això aviat farà 100 anys… Quantes aules actuals del nostre país tenen un mapa com aquest penjat? I, en alguns casos, els que el tenen són acusats d'”adoctrinament”, com va passar a l’institut de Benicàssim. El món certament al revés. Poder fer veure els alumnes on es parla la nostra llengua, quines són les terres amb les quals compartim història, cultura, literatura… mai no pot ser perseguit! Però, és clar, molesta als qui només volen una Espanya castellana…

 

Una gran iniciativa: Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyons

Imatge

Tots els catalanoparlants en general, i en especial els algueresos, ens hem d’alegrar per aquesta iniciativa de la Plataforma per la Llengua de l’Alguer: editar un llibre-disc amb un recull de cançons i poemes d’arreu de la nostra terra adreçades als infants, i interpretades i modernitzades per un cor infantil alguerès i per músics dels diversos territoris catalans és, sens dubte, una excel·lent noticia.

Els impulsos de la iniciativa, amb Irene Coghene al capdavant, destaquen que aquesta iniciativa “naix amb l’objectiu d’oferir a les noves generacions d’algueresos -que no gaudeixen de gairebé cap tipus d’ensenyament en llengua catalana a l’escola- un producte cultural d’homenatge a la sua cultura”. Per aquest motiu, la major part dels intèrprets de les cançons alguereses (en concret, quinze de les vint-i-dues cançons) han estat els mateixos minyons o joves que en aquests anys han après a cantar en alguerès a l’escola, seguint l’ensenyament d’alguns mestres de la nostra ciutat. Paral·lelament, s’ha volgut que cantessin artistes de Catalunya, del País Valencià, de l’Alguer mateix (amb l’Àngel Maresca, el nostre estimat barber)…per tal de fer conèixer als algueresos altres maneres de dir el català i recordar que és un patrimoni comú que tenim 10 milions d’europeus. Paral·lelament, la resta de catalans podran descobrir la riquesa a la nostra diversitat que aporta l’alguerès.

En el llibre disc (el podeu trobar gratuïtament a: https://www.plataforma-llengua.cat/campanyes/mans-manetes/ ), per cada cançó trobareu una introducció al text amb referents històrics i socials; informacions sobre els autors i els arranjadors; referències discogràfiques; i, a part, trobareu també els acords per acompanyar les cançons amb guitarra.

La producció artística del disc i els espectacles de presentació a les ciutats de Tarragona, l’Alguer i Barcelona han anat a càrrec de Marc Serrats (Xerramequ) i del nord-català Raph Dumas, i han comptat amb la col·laboració del músic alguerès Claudio Gabriel Sanna.

Les cançons del projecte són obra de Pino Piras, Pasqual Gallo, Antonello Colledanchise, Franco Cano i Mariano Piras, a més de les lletres populars i tradicionals de la música infantil. La Coral de l’Alguer, Joan Garriga, Arnau Caparó, Carles Sanjosé (Sanjosex), Meritxell Gené, Pot Petit, Guillem Roma, Carles Belda, Neus Berenguer, Pau Elias (Aquafonia), Mireia Vives, Xarli Oliver i Pau Alabajos, a més del ja citat Àngel Maresca han estat els encarregats de posar la veu i el ritme a les 22 cançons del llibre-disc.

Del disc Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyonsse n’’han lliurat 10.000 exemplars a minyons i mestres de l’Alguer. Cal dir que ha comptat amb la col·laboració del Festival  BarnaSants i el suport de la Generalitat de Catalunya. També ha comptat amb la participació de l’Institut d’Estudis Catalans, el Municipi de l’Alguer, la Fondazione Meta, Alghero Turismo i l’Obra Cultural de l’Alguer.

Cal destacar que el llibre-disc s’ha pogut finançar també gràcies a una campanya de microdonatius, que ja compta amb les aportacions de més de 300 mecenes i que continuarà oberta fins el mes de març proper. Podeu participar-hi des d’aquesta aquesta pàgina web: https://www.plataforma-llengua.cat/col-labora/donatius-mans-manetes/.

Pasolini i les llengües friülana i catalana

Imatge

Pasolini i la seva mare

El poeta -en llengua friülana i en llengua italiana-, assagista, narrador, activista polític i, sobretot, cineasta Pier Paolo Pasolini (Bolonya,1922 – Òstia, Roma, 1975) pot ser considerat una de les veus del segle XX més rotundament crítiques, que no va defugir cap dels grans debats d’una Europa que tot just havia acabat de patir la 2a Guerra Mundial.

I entre els temes que va tractar, volem destacar, en el marc d’aquest bloc sobre sociolingüística, la seva opinió sobre el concepte dialecte, un tema aleshores i ara controvertit a Itàlia, i la seva concepció sobre les llengües diguem-ne no estatals, en aquest cas, el friülà, la llengua que li va transmetre la seva mare, que era del Friül, i el català, la realitat  de la qual li va fer conèixer l’eclesiàstic, escriptor i traductor català Carles Cardó.

D’entrada, us volem oferir un text, escrit originalment en friülà el 1944, en què tracta del tema, sempre complicat, de les relacions entre llengua i dialecte a Itàlia, on el paper del toscà com a base de l’italià estàndard s’havia anat imposant en els àmbits formals per damunt dels dialectes italians i per damunt, també, de les altres llengües que es parlaven (es parlen) a l’Estat italià, com el sard, el català, el friülà, el ladí, l’occità, el francoprovençal, l’eslovè, l’albanès, el grec, el serbocroata o, fins i tot, l’alemany. A més, cal recordar que Pasolini el va escriure en un context d’una Itàlia que tot just estava sortint del feixisme, que havia entès l’italià estàndard com la forma d’expressió de l’Imperi que creien que estaven creant[1]:

(…)

Per això el dialecte és la manera més humil i comuna d’expressar-se, només és parlat, a ningú no se li acut mai d’escriure’l.

Però i si a algú se li acudís aquesta idea? Vull dir la idea de fer servir el dialecte per expressar els seus sentiments, les seves passions? No, tingueu-ho ben clar, no per escriure dues o tres carallotades de fer riure, o per contar dues o tres historietes velles del poble (perquè aleshores el dialecte no deixa de ser dialecte), sinó amb l’ambició de dir coses més elevades, potser fins i tot difícils; si algú, en definitiva, cregués que s’expressava millor amb el dialecte de la seva terra, més nou, més fresc, més fort respecte de la llengua nacional apresa als llibres? Si a algú se li acut aquesta idea, i és bo realitzant-la, i d’altres que parlen el mateix dialecte li van al darrere i l’imiten, i així, de mica en mica, s’arreplega una bona quantitat de material escrit, aleshores aquell dialecte esdevé “llengua”. La llengua seria doncs un dialecte escrit i usat per expressar els sentiments més alts i secrets del cor.

És així que heu de saber –per exemple- que l’italià en un temps, fa molts segles, era també només un dialecte, parlat per la pobra gent, pels pagesos, pels criats, pels manobres, mentre que els rics i els instruïts parlaven i escrivien en llatí.

El llatí era en definitiva el que és ara per a nosaltres l’italià (amb el francès, l’espanyol, el portuguès), era un dialecte del llatí, com ara, per a nosaltres, l’emilià, el sicilià, el llombard… són dialectes de l’italià.

(…)

Fragment de Stroligùt di cà da l’agà, abril de 1944.

Pel que fa al friülà, Pasolini l’any 1946 recordava en aquest fragment de la publicació Il Stroligùt, núm. 2: “… i, esmentant els noms de Provença, de Catalunya, de Romania, no amagàvem les nostres difícils ambicions, ja que implícitament s’entenia que parlàvem, amb el friülà, d’una llengua i no d’un dialecte; les conseqüències d’aquest imprevist canvi de mirada, no només filològica, sinó sobretot estètica, van més enllà dels límits de la poesia, i per una subtil coherència, només ens poden posar davant la Pàtria del Friül com un problema estretament lligat amb el poètic.”

Aquest compromís de Pasolini amb la seva llengua materna (en aquest cas el terme és literal, ja que era la llengua de la mare), també el fa posicionar favorablement davant de les variants de l’italià, per això el seu interès pel romanesc, la variant de l’italià parlada a Roma (de fet, Pasolini va ser reclamat per alguns directors de cinema que volien donar dosis de versemblança lingüística a les seves obres).

Pel que fa a la llengua catalana va escriure: “La dictadura feixista de Franco ha condemnat la llengua catalana a l’ostracisme més dur, expurgant-la no tan sols de l’escola i dels jutjats, sinó també de la tribuna, de la ràdio, de la premsa, del llibre i, fins i tot, de l’església. Això no obstant, els escriptors catalans continuen treballant a les catacumbes en espera del dia, potser no gaire llunyà, en què el sol de la llibertat tornarà a brillar sobre aquesta llengua, hereva de la provençal, que va ser la segona en importància -després de la italiana- a l’edat mitjana, i que actualment parlen a Espanya, França (Pirineus Orientals) i a Itàlia (l’Alguer, a Sardenya) no menys de sis milions de persones“. Quaderno romanzo núm. 3. Pubblicazioni dell’Accademiuta, Casarsa (el Friül), juny de 1947.

Una aposta, en definitiva, per la diversitat, per la realitat, per la igualtat de les llengües (que vol dir la igualtat de les persones), contra la uniformitat… Era el gran Pasolini!

[1] Pel que fa al cas alguerès, és interessant la lectura del llibre El feixisme a l’Alguer  de Marcel A. Farinelli, pp. 80-94, per entendre com es va anar imposant l’italià i com, malgrat intents de recuperació, es van posar les bases per a la substitució de la nostra llengua, que es va accelerar a partir dels anys 60 amb l’arribada de l’anomenada “modernitat”).

Cròniques negres del català a l’escola/6: els segles XVI i XVII

Imatge

La pesta, el gran enemic de la població catalana

Segle XVI. Pestes arreu de les terres catalanes.

El 1590 la pesta causa 11.792 morts només a la ciutat de Barcelona.

 

1520. Comencen les guerres de Germanies

(al País Valencià, a Mallorca i hi ha conats en algunes ciutats del Principat).

La derrota propicià la creació d’un Estat cada cop més centralitzat i autoritari.

 

1553. Catalunya té uns 40.000 habitants menys que el 1359.

 

Segle XVI. Atacs a les costes catalanes.

El 1558, Menorca perd 5.000 habitants a conseqüència d’un atac de pirates musulmans.

 

Segle XVI . Castella, que cada cop s’identifica més amb Espanya,

aconsegueix ser una de les primeres potències mundials.

 

Segle XVI. Continuen les guerres contra França.

 

2a meitat del segle XVI. Bandolerisme als Països Catalans.

 

1581. Felip II és reconegut com a rei de Portugal.

Per primer cop a la història, un rei governa tots els regnes hispànics.

 

Segles XVI i XVII “Edat d’Or” de la literatura castellana.

 

Segles XVI i XVII
La pressió demogràfica castellana

provoca canvis fonètics en el català de València

i la seva àrea d’influència (la zona de l’actual valencià apitxat).

 

Temps d’impàs

En aquests segles el català continuarà sent llengua institucional i la població seguirà sent, en un percentatge altíssim, pràcticament total, monolingüe en llengua catalana. Ara bé, la pèrdua de la Cort (que s’instal·larà definitivament a Castella i que serà monolingüe en castellà), la pèrdua de pes econòmic de la Corona catalanoaragonesa en general, una Castella que emergeix com a gran potència mundial (que, alhora, cada cop més s’identifica amb Espanya en singular i ja no amb les Espanyes en plural com havia passat en èpoques anteriors, en les quals es podien englobar les terres catalanes i Portugal), l’atracció que provoca entre les capes cultes catalanes la literatura del Segle d’Or espanyol (a les biblioteques particulars, a més d’obres en català i en llatí, s’hi comencen a trobar llibres en aquesta llengua –abans també se n’hi trobaven en italià)… fan que el català reculi en alguns àmbits formals arreu dels Països Catalans.

Aquestes paraules que va escriure en el pròleg d’una traducció el jesuïta reusenc Pere Gil (1551-1622) ens donen moltes pistes de quina era la situació de la llengua en aquell moment (1621):

“Alguns per ventura judicaran que en aquest temps no era necessari imprimir-se lo present llibre en esta llengua, puis la castellana, dita ja espanyola, és casi universalment entesa. Però com se veja i toque ab les mans que, exceptades algunes poques ciutats, com són Barcelona, Tarragona, Gerona, Tortosa i Lleida, i algunes poques viles, com Perpinyà, Vilafranca del Penedès, Cervera, Tàrrega, Fraga, Montsó i semblants, que estan en camins reals, en les altres demés ciutats, viles y llochs no és ben entesa la llengua castellana de la gent comuna i ninguna dones la usen, ans bé la llengua catalana entra algunes llegües dins lo regne d’Aragó i de França, i és parlada casi en tot lo regne de València i en les illes de Mallorca, Menorca, Ivissa i en part de la de Sardenya, per ço me ha paregut ser de glòria de Déu vertir est llibre en les paraules més planes i comunes de la llengua catalana per a que tota manera de gent puga d’ell aprofitar-se”[1].

De fet, assistim a un procés molt similar al que actualment podem veure amb la llengua anglesa a casa nostra. L’anglès (com el castellà aleshores) no és la llengua familiar de la població catalana d’origen autòcton, la gent no viu en anglès normalment, l’anglès no és una llengua necessària per viure el dia a dia a Catalunya (com tampoc no era el castellà aleshores) ni tan sols en la majoria d’àmbits formals…, però l’anglès (com el castellà, aleshores) és la llengua dels intercanvis internacionals, dels models de referència literaris, del poder econòmic en una escala per damunt de la nostra realitat. Per tant, com passa ara quan alguns pares decideixen portar els fills a escoles íntegrament en anglès, no ens pot estranyar, no seria just que ens estranyés, que l’aristocràcia en un primer moment i altres capes benestants després s’atansessin a llengua dominant.

Aquesta castellanització de baixíssima intensitat (percentualment parlant) afecta bàsicament la predicació i la universitat. La introducció de ordes religiosos castellans als Països Catalans comportà el costum d’usar aquesta llengua. En general, però, els bisbes catalans s’hi oposaren i només al País Valencià, amb bisbes castellans nomenats directament pel rei, el procés de castellanització del clergat fou important. En l’ensenyament secundari i a les universitats, en poder també dels ordes religiosos, també es començà aquesta castellanització, especialment, altre cop, al País Valencià, on, des del segle xvi, hi havia escoles dels jesuïtes, un dels agents més castellanitzadors del moment. De fet, les escoles dels jesuïtes Sant Pau de València (1544), Monti-sion (1561) i Sant Martí (1630) de Mallorca, Sant Miquel (1588) de l’Alguer (la ciutat catalana de Sardenya), Sant Llorenç (1601) de Perpinyà, i Betlem (1545) i Cordelles (1636) de Barcelona es convertiren en centres de castellanització de les elits del nostre país.

Tot i que les mostres sobre la unitat de la llengua són constants, comença la fragmentació de la comunitat lingüística i, de fet, la desconnexió entre els territoris catalans també fa que vagin prenent forma les diferències dialectals. A Qüestió de noms (Barcelona: Edicions d’Aportació Catalana, 1962), Joan Fuster ens hi recorda que fins al segle xv el mot català tenia un abast “total”, com ho demostra l’ús que n’havien fet l’empordanès Ramon Muntaner (Peralada, 1265 – Eivissa, 1336), el mallorquí Anselm Turmeda (Ciutat de Mallorca, 1355 – Tunis, d. 1423) o el Papa valencià Calixt iii (Torreta de Canals, 1378 – Roma, 1458), però que, a partir d’aquell moment, “el gentilici comú es regionalitza” i “el localisme s’hi aferra. D’un costat, al País valencià i a les Illes (…) una denominació com la de «catalans», que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una específica aplicació regional –que no és la d’ells. De l’altre cantó, al Principat, també el terme «català» ha adquirit una accepció restrictiva”. “El particularisme, doncs, hi és, a tot arreu. S’ha convertit en una mena d’automatisme mental, per a uns i per als altres”. Però Joan Fuster en recorda que, pel que fa a les Illes i al País Valencià, el “fenomen no és res més (…) una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat”. Sigui com sigui, en aquests segles els referents, establerts per la Cort, es traslladen fora del país.

 

1609. Expulsió dels moriscos del País Valencià.

Es perd un terç de la població.

1610. Expulsió dels moriscos al Principat de Catalunya.

[1] IGLÉSIES, Josep. Pere Gil, S.I., 1551-1622, i la seva Geografia de Catalunya, seguit de la transcripció del llibre primer de la historia Cathalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2002, p. 328.

Cròniques negres del català a l’escola/5: les nostres contradiccions

Imatge

Cal dir, però, que, deixant de banda Andorra, en aquells territoris en què el català té un reconeixement oficial, en aquest cas, conjuntament amb l’espanyol, a bona part dels centres educatius en què se segueix un sistema educatiu estranger (francès, alemany, suís, italià, nord-americà, japonès… en el cas del Principat de Catalunya), el català és una assignatura optativa[1]. Cal recordar que els acords que fan possible l’existència d’aquestes escoles a casa nostra són entre estats, els quals determinen que la llengua de l’Estat receptor (espanyol en el nostre cas) és també obligatòria en l’escola estrangera corresponent, de la mateixa manera que, per exemple, el francès és obligatori a les escoles espanyoles de França. Del català, no se’n diu res. Per tant, hi ha alumnes al Principat de Catalunya, a les Illes i al País Valencià que es poden estalviar perfectament no l’ensenyament en català, sinó, fins i tot, l’aprenentatge del català[2].

Un altre cas seria el cas de les comarques castellanoparlants del País Valencià, on el català (el valencià) és una llengua altre cop optativa. Curiosament, l’espanyol és una llengua obligatòria a les escoles del Principat, de les Illes i del País Valencià, perquè és la llengua oficial de l’Estat, però el català no és obligatori al tot el País Valencià[3] malgrat que a l’Estatut d’Autonomia es digui literalment que “l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià”[4]. El raser no sempre és igual… I quan s’intenta, provoca reaccions airades dels qui, com sempre, veuen perillar l’estatus de privilegi del castellà[5].

I podríem anar més enllà, els pactes de la transició política van fer possible que, en aquells territoris on el català era una assignatura obligatòria, determinats alumnes en poguessin estar-ne exempts. Una norma que va néixer per “tranquil·litzar” militars i funcionaris estatals en general que portaven els seus fills a les escoles catalanes i que creien que la seva estada al país seria relativament curta. Aquestes exempcions van acabar convertint-se en una mena de “colador”, que va servir, fins i tot, en els casos més extrems, perquè fills de famílies catalanes que havien anat a fer el batxillerat fora del país (a voltes només un curs) demanessin l’exempció de la prova de llengua catalana a les Proves d’Accés a la Universitat.

Com tantes altres àmbits de la nostra societat, l’arribada massiva d’alumnat nouvingut de nacionalitat estrangera al nostre sistema educatiu va fer replantejar el tema de les exempcions. Actualment, en el cas del Principat de Catalunya ja està més o menys resolt gràcies als plans individuals, que, en cap cas, reconeixen l’exempció de fer l’assignatura de llengua catalana, sinó, només, l’exempció de l’avaluació final de l’assignatura a batxillerat. Malgrat això, encara es preveuen exempcions per als alumnes que porten menys de dos anys (de residència) a Catalunya per a les proves de selectivitat, d’accés als cicles formatius de grau mitjà i superior, i per a l’obtenció del graduat en educació secundària (proves lliures). En el cas dels cicles formatius, és curiós el gran nombre de persones d’Aragó que vol fer formació professional a Catalunya (especialment a Lleida), entre els quals alguns alumnes de la Franja que demanen l’exempció de català perquè no han tingut o no han volgut fer català a les escoles franjolines. Cal recordar, en aquesta línia, que una  persona de nacionalitat estrangera que acabi d’arribar aquí pot no examinar-se de català, però sí, obligatòriament, d’espanyol a la selectivitat, a les proves d’accés als cicles formatius i a la prova lliure per obtenir el graduat en educació secundària (un clar exemple de desigualtat jurídica entre les dues llengües oficials).

 Finalment, només fer esment de dos fets que són vox populi, però que ningú no acaba d’assumir-ne la responsabilitat i, molt menys, posar-hi remei, ja que són incòmodes i  demostren la feblesa del país i de la llengua.

D’entrada, fins i tot al Principat de Catalunya, hi ha escoles que, encara que facin el currículum diguem-ne català, en no ser ni públiques ni mantingudes amb fons públics (per tant, no són escoles concertades), fan una mica el que volen (o el que pensen que els pot atraure més públic elitista). Hi posarem un exemple: en un publireportatge de La Vanguardia (és a dir, sense amagar-se’n en absolut, ans al contrari) de juliol de 2012 vam poder llegir que una escola inaugurava noves instal·lacions a Esplugues de Llobregat, al costat del barri barceloní de Pedralbes. En la notícia, que era una propaganda encoberta del centre (es destaca que té aules de psicomotricitat, altres amb projectors digitals interactius, informàtica –de fet, com qualsevol escola pública del país…! –, a part de piscina coberta, pista de pàdel –sic! –, tennis, bàsquet, futbol), es comentava que s’oferia un projecte educatiu catòlic (els nois i les noies van separats! i només es troben en el pati) amb un sistema bilingüe anglès–espanyol (!) a infantil i amb una introducció gradual del català a primària, en uns percentatges que són els que veureu en la il·lustració següent:

A la pàgina web[6] del centre, hem pogut comprovar que no es tracta d’un centre que depengui d’un altre sistema educatiu. En teoria, per tant, es regeix per la normativa catalana. Ara bé, sembla que la normativa lingüística catalana en el món de l’ensenyament no està pensada per a l’escola privada no concertada (uns trenta centres a tot Catalunya, els quals no tots, sortosament, segueixen aquest patró lingüístic). L’elitisme educatiu passa per una presència marginal del català, que ja, d’entrada, és una llengua inexistent a l’educació infantil, on, per cert, ja es poden treballar els usos  lingüístics dels alumnes (i que, segurament, el que es consolidi en aquesta etapa perdurarà al llarg de bona part de l’escolaritat). Fixem-nos com a la seva pàgina d’inici es pot llegir literalment que tenen com a finalitat que l’alumne s’expressi amb “fluïdesa en castellà i anglès”, però no es fa cap referència a la llengua del país.

I, en segon lloc, recordar que, malgrat que, des de la dècada dels 90, semblava jurídicament (i remarquem “semblava”) clar que la llengua normalment emprada al sistema educatiu en el cas de Catalunya havia de ser el català, alguns professionals, tant de centres públics com concertats, unilateralment n’han fet cas omís. Aquesta situació era –és– més accentuada en zones urbanes de vella immigració de l’Estat espanyol (i ara de la resta del món) i en segons quins tipus d’estudis (formació professional, adults…).

Només un exemple, que no és, justament, un dels més extrems del país: en l’article, publicat el 2013, de Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària: el projecte RESOL a la ciutat de Mataró, on es recullen les primeres dades d’un projecte de recerca del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona, es fa palesa “la feblesa de l’oferta –si més no, de l’oferta atractiva– en el camp de la televisió, la música i Internet en català” per als joves o que entre el pas de primària a secundària hi ha “una caiguda molt significativa del català i un augment del castellà” entre les persones que no tenien el català com a llengua inicial  o, en definitiva, que, “en general”, hi ha un retrocés del català”. S’ofereix, però, una dada especialment preocupant, la de la llengua (model d’ús lingüístic) del professorat, especialment a secundària…

La llengua emprada pels professors (sense comptar els de llengua) amb els alumnes (segons han declarat els alumnes, i no segons declaren els professors): mentre que a 6è de primària un 75,1% dels professors feien classe només o sobretot en català, a primer d’ESO aquest percentatge baixava a un 66,5% de les classes. Un 22,8% a primària i un 31,6% a secundària feien la classe en català i castellà, usant, segurament, les mateixes normes lingüístiques que fa un ciutadà “estàndard” que sàpiga, i vulgui, parlar en català: dirigint-se en castellà a qui s’adreça en castellà i canviant de llengua sense adonar-se. Sortosament, només un 2% feien les classes sobretot en castellà…

Una dada també preocupant és que només un 67,9% dels alumnes de 6è de primària i un 59,1% dels de primer de secundària s’adrecen sempre als seus professors en català. Un 29,2% a primària i un 36,5% a secundària alternen les dues llengües i, també, sortosament, només un 3 i 4,4% respectivament s’adrecen sempre en castellà. Sigui com sigui, el que és evident que el grau d’exigència en l’ús del català cau considerablement en el pas de primària a secundària.

Aquestes dades ens confirmen que, malgrat tot, el català no és “la” llengua vehicular única del sistema educatiu ni tan sols a Catalunya i que no s’han treballat en aquests anys adequadament unes pautes d’ús lingüístics favorables a la llengua  catalana. A més, si tenim present que Mataró és una ciutat amb quasi 125.000 habitants, que no és ben bé cinturó de Barcelona, però que tampoc no és una capital comarcal diguem-ne estàndard i no té tampoc una presència majoritària de catalanoparlants inicials (el 2007, segons dades de l’IDESCAT, només un 28,9% dels mataronins tenien com a primera llengua parlada el català, mentre que al conjunt del Principat era d’un 32’2%), la ciutat té una representativitat força interessant del que pot ser el conjunt de Catalunya (amb una lleugera tendència a favor de la llengua castellana si ho comparem amb el conjunt del territori).

 

[1] Podríem trobar excepcions com la del Liceu francès de Barcelona que, a la pàgina web, explicita clarament que:

“L’educació impartida pel centre està homologada pel Ministeri d’Educació Nacional francès, i va des de l’educació infantil (preescolar) fins al Batxillerat, de conformitat amb el sistema educatiu francès.
Però el Lycée, igualment reconegut i autoritzat pel Govern espanyol, integra programes complementaris previstos per l’acord cultural francoespanyol en Llengua i Literatura, així com en Història-Geografia (“Ciències Socials”). A això s’hi afegeix un ensenyament obligatori del català en compliment de les decisions del govern autònom local, competent en matèria d’educació.”

Font: http://www.lfb.es/cat/benvinguts.html [data de consulta: 23 d’agost de 2014].

 

[2] Només un exemple, en aquest cas de Mallorca: el col·legi suec de Palma anuncia a la pàgina web que “L’escola segueix el pla d’estudis suec. La llengua principal és el suec, però tots estudien suec, castellà i anglès. El català és opcional per a aquells alumnes que ja tenen bon nivell de castellà”. Font: http://www.svenskaskolanmallorca.com/om-skolan.php?language=ca [data de consulta: 23 d’agost de 2014].

[3] A l’article 24 de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià s’afirma que els pares o tutors residents a les zones castellanoparlants poden obtenir l’exempció de l’ensenyament del valencià per a llurs fills i tutelats, quan així ho sol·liciten en formalitzar-ne la inscripció.

[4] Article sisè de la LLEI ORGÀNICA 1/2006, de 10 d’abril, de Reforma de la Llei Orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana:

http://www.docv.gva.es/datos/2006/04/11/pdf/2006_4177.pdf [data de consulta: 13 de juliol de 2014].

A l’Estatut de 1982 ja es deia, en aquest cas a l’article 7è que “els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los”:

http://ca.wikisource.org/wiki/Estatut_d’autonomia_de_la_Comunitat_Valenciana_(1982) [data de consulta: 13 de juliol de 2014].

[5] Consulteu l’article de Xavier Aliaga Exempció, la penúltima batalla lingüística, publicat a la revista El Temps el mes de juliol de 2016: http://www.eltemps.cat/ca/notices/2016/07/exempcio-la-penultima-batalla-linguistica-15738.php  [data de consulta: 2 d’agost de 2016].

[6] http://www.colegiohighlands.net/ca/ [data de consulta: 23 d’agost de 2014]

 

Cròniques negres del català a l’escola/4: La importància de l’oficialitat

Imatge

Constitució espanyola

Cal recordar que la situació de la llengua a l’ensenyament en els diversos territoris catalans també dependrà del grau d’oficialitat que la nostra llengua tingui o hagi tingut en un període històric determinat. Una conseqüència, més, de l’oficialitat, de la llengua que sigui, és, si més no en teoria, que els poders públics estan obligats a incorporar-la, com a mínim, com a assignatura obligatòria en el sistema educatiu. Per aquesta raó, la situació de la llengua serà molt diversa en els diversos territoris de parla catalana. Actualment, per exemple, podem trobar llocs on el català no té cap mena de reconeixement legal, com seria el Carxe, la petita zona catalanoparlant de Múrcia,  i on, per tant, el català és inexistent a l’escola de la zona. Llocs on el català es pot ensenyar ja que la legislació, sense reconèixer-ne l’oficialitat, dóna un cert joc a la presència del català a l’escola, tant com a llengua curricular com, també, llengua vehicular d’alguna assignatura (sempre de forma optativa, voluntària, i mai universal a tot el sistema educatiu del territori): seria el cas de la Franja (que depèn del Govern d’Aragó), de la Catalunya del Nord (a l’Estat francès) i, d’alguna manera, encara que en un procés encara molt més endarrerit, a l’Alguer (a l’illa de Sardenya, a l’Estat italià). Llocs on el català té un reconeixement clar com a llengua oficial, conjuntament amb la llengua de l’Estat: Principat de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, on la situació de la llengua al sistema educatiu depèn de les polítiques de cadascun dels governs autonòmics (canviants segons la força política que governi en cada moment, i segons el moment polític, fet especialment significatiu en territoris com les Illes o el País Valencià). I, finalment, un lloc com Andorra, on, encara que el català sigui l’única llengua oficial, la realitat demogràfica i politicoeconòmica fa que sigui, si més no a l’ensenyament, una oficialitat de la qual no es deriva una exclusivitat de la llengua catalana com a llengua vehicular. Recordem que, a més del sistema educatiu andorrà (on conviuen el català, l’espanyol i el francès), hi trobem els sistemes educatius espanyol i francès, que tenen, respectivament, com a llengua vehicular l’espanyol i el francès, tret de les escoles eclesiàstiques que segueixen el sistema educatiu espanyol, però que funcionen, lingüísticament, d’una forma semblant als centres educatius del Principat de Catalunya, per tant, normalment en català.

Cròniques negres del català a l’escola/3: El llarg camí de la substitució, però també un camí de difícil recuperació

Imatge

la llengua no mor...

El llarg camí de la substitució

Com hem dit, malgrat tot, i centrant-nos ara en els territoris catalans que han estat sota l’Estat espanyol, si hagués estat fàcil eliminar el català de ben segur que no trobaríem tantes lleis, tantes normes, tants escrits en contra de la llengua catalana (no les trobem pas per a altres llengües com l’aragonès o l’asturià). Totes aquests atacs demostren, en definitiva, que la llengua i per extensió el país han continuat vius. Per aquest motiu, en alguns moments de la història especialment durs, l’Estat ha actuat més incisivament en aquelles parts de la comunitat lingüística en què la llengua es trobava en una situació social millor: pensem, per exemple, com va ser molt més dura després de la Guerra Civil la persecució contra el català al Principat de Catalunya que no pas a les Illes o al País Valencià (on, fins i tot, el 1939 es varen permetre, encara que ocasionalment, la representació dels tradicionals Miracles de Sant Vicent, mentre que Els Pastorets eren prohibits a la província de Barcelona). Ho feren, sobretot, perquè el bàndol guanyador tenia clar que a Catalunya el català havia esdevingut una llengua força normal, amb capacitat d’atracció fins i tot per a parlants d’altres llengües, apta per a tots els usos, mentre que a la resta de territoris catalans que eren dins de l’Estat espanyol la nostra llengua no havia, encara, assolit el mateix prestigi social. Curiosament, o, potser millor dit, significativament, al començament del segle XXI, la situació és un xic diferent, en aquells territoris on governen per períodes llargs forces polítiques clarament desfavorables a la plena normalització del català (al País Valencià, a les Illes Balears i la Franja) és ara on es legisla més durament contra la nostra llengua… Segurament per evitar que el “mal català”, que, segons alguns polítics, s’ha forjat en gran mesura a l’escola, s’escampi, “contamini”, la resta de terres on es parla català. Recordem les paraules del ministre d’Educació espanyol José Ignacio Wert el 2012, segons les quals “hi ha algunes evidències” que relacionen el creixement del sentiment independentista en algunes comunitats autònomes “amb la direcció que ha portat el sentit educatiu”[1].

 


Però també un camí difícil de recuperació

De tota manera, si, com veurem, ha costat força als Estats imposar la seva llengua, també és cert que encara costa més redreçar la situació d’una llengua que ha patit un procés de minorització que ha durat tants segles, sobretot perquè no es disposa (segurament, en algun cas, per sort) dels mitjans dels quals han disposat (i continuen disposant) les llengües estatals. Han tingut una televisió monolingüe durant dècades senceres, únicament en la llengua de l’Estat. Van instaurar un sistema educatiu quan el paper de l’escola era fonamental per a l’educació dels alumnes, on només hi havia una llengua, i l’altra era perseguida o, en alguns caos, folkloritzada, o fins i tot ridiculitzada durant llargs períodes històrics amb mecanismes no especialment democràtics, amb mètodes d’ensenyament molt allunyats de les pràctiques actuals. Tenen una llengua de prestigi internacional, amb una promoció constant per part de l’Estat corresponent (només cal recordar l’Institut Cervantes o els Instituts Francesos o Italians escampats arreu del món). Tenen un mercat cultural molt extens, amb un gran nombre de potencials consumidors. Tenen funcionaris que poden obviar la llengua del país (jutges, militars, policies…). Tenen la força de l’Estat, amb la violència simbòlica que pot exercir, una violència que es percep…

Malgrat tot, però, es pot afirmar que, mentre el català era la llengua de la vida, de les relacions personals, de la feina, de les botigues…, hi havia futur, encara que en molts moments històrics subordinat a la llengua estatal… Tot i que no cal oblidar, ni amagar, perquè és comú a totes comunitats lingüístiques que no han tingut una estructura estatal al darrere, la fascinació que alguns catalanoparlants han tingut pel castellà. De fet, quan un catalanoparlant es proposava -en el xviii, en el XIX escriure en castellà, ho feia, en molts casos sense aconseguir-ho, és clar, per superar el castellà considerat més culte, el de Castella… Antoni de Capmany, Antoni Puigblanch, en podrien ser uns bon exemples. És un discurs que ha durat fins als nostres dies, quan certs polítics es preocupen per l’accent dels nostres alumnes i no pas per una visió més global de la competència lingüística, en aquest cas en castellà[1]. En aquests casos, potser seria útil fer una xic d’història-(sociolingüística)-ficció i pensar què hauria passat si al segle xvii Portugal no hagués aconseguit la independència i, en canvi, el Principat de Catalunya sí. De fet, les revoltes catalana i portuguesa són pràcticament simultànies. La resposta és clara: la situació del portuguès a Portugal seria més o menys la mateixa que la que té ara el català a Catalunya (o potser pitjor perquè, lingüísticament parlant, el portuguès és més proper al castellà que no pas ho és el català), i, en canvi, el català a Catalunya (i a la resta de territoris catalans que s’hi haguessin pogut vincular) seria una llengua tan normalitzada com ho és ara el portuguès a Portugal. És a dir, Portugal (amb Galícia) seria una o potser diverses comunitats espanyoles bilingües i Catalunya un estat d’Europa amb una llengua necessària per viure en aquest territori. I no cal dir que, sense haver de recórrer a la història-ficció, només cal observar casos de “normalitzacions reeixides” com la de l’hongarès, el finès, el txec o el polonès. Per exemple, casos com el del finès són especialment interessants, perquè, a diferència d’altres llengües (com el català), quan comença la seva normalització el segle xx mai abans no havia tingut la condició de llengua de cultura, de llengua nacional[2].

Sigui com sigui, ara, per primera vegada a la història, el català ja no és la llengua dominant al carrer en la majoria de territoris catalans i, en aquells llocs on ha aconseguit una certa normalitat institucional, podem dir que viu sota una doble pinça sociolingüística: d’una banda, el castellà continua sent la llengua de molts àmbits elevats (negocis, segons quins estudis universitaris, publicacions de tota mena, món del dret, món judicial…), però, alhora, és castellà també és la llengua de relació de nombroses capes de la població, arribades amb la immigració espanyola, principalment de la segona meitat del segle xx, i amb la immigració sud-americana de la primera dècada del segle XXI que es van trobar, en ambdós casos, amb una població establerta prèviament en el territori que en la seva totalitat coneixia la llengua castellana i que se’ls adreçava normalment en aquesta llengua…


[1] Font: http://www.sindicat.net/n.php?n=5436 [data de consulta: 13 de setembre de 2014].

[2] JOAN, Bernat. Les normalitzacions reeixides. Vilassar de Mar: Oikos-tau, 1996.

 

Cròniques negres del català a l’escola/2: Per imposició…

Imatge

Brams

 

Per imposició…

Sigui com sigui, i malgrat tots aquests condicionaments, el que també veurem en aquesta sèrie d’apunts és que la imposició d’una llengua no és un fet fàcil ni, molt menys, ràpid, ni tan sols quan la llengua que s’intenta imposar és tan potent com l’espanyol, el francès o, fins i tot, l’italià, idiomes amb vocació clarament “imperial”. Una vocació que ha portat a dir frases com les pronunciades pel rei Joan Carles i el 2001 amb motiu de lliurament del Premio Cervantes a l’escriptor Francisco Umbral: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima[1], el idioma de Cervantes. Unes frases molt similars a les que havia pronunciat el 1976 l’aleshores president del Govern espanyol Adolfo Suárez: “Pretendemos, en fin, el gobierno, algo tan normal como que todos los españoles puedan expresarse en la lengua española que realmente hablan y todo ello con naturalidad sin perjuicio de la lengua común que España eligió libremente y sin ninguna imposición y que es de hecho su unitario medio de expresión hace ya más de cuatro siglos”[2]. Vaja, de l’època en què Antonio de Nebrija al pròleg de la seva Gramática castellana de 1492 escrivia: “Sáco por conclusión mui cierta: que siempre la lengua fue compañera del imperio”. Com ens recorda el lingüista de la Universidad Autónoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera en el seu llibre Los dominios del español. Guía del imperialismo lingüístico panhispánico, “una de las manipulaciones del españolismo lingüístico es la de denunciar todas las medidas de promoción de las lenguas distintas del castellano como intentos de desarrollar un imperialismo lingüístico. Pero lo cierto es que el único imperialismo lingüístico efectivamente llevado a término es el que España ha promovido durante muchos años no solo en la Península Ibérica, sino también en buena parte de América”. Per al nacionalisme/imperialisme espanyol, és un fet natural que han d’acceptar entusiàsticament els pobles subjugats que s’imposi la seva llengua en una altra comunitat lingüística com a única llengua oficial, que es prohibeixi la llengua del territori en la majoria d’àmbits formals (i, en segons quins moments polítics, fins i tot informals), que es promogui exclusivament la llengua de l’Estat a les escoles, als mitjans de comunicació, als jutjats…, amb el suport a tot plegat d’un estol de funcionaris, civils i militars, establerts pertot. És la història al revés, com bé ha estat ironitzada pel grup Brams en la seva cançó de 2014 Història d’Espanya (explicada pels espanyols):

(…)

 

Tres mil anys d’història són

i per tant és la nació més antiga del món,

i de fet a les pintures d’Altamira ja s’hi veu

una tuna, un tricorni i el Santiago Bernabéu.
Els romans i els visigots vingueren aquí

pel bon tracte al turisme i no pas a conquerir.

La Dama d’Elx, que ja parlava valencià,

per educació en espanyol s’hi va adreçar.
Però allò que tant

confon i estranya,

amb la història tan gran

que té Espanya

és que alguns vulguin fotre el camp.
El rei Jaume, que era manyo i lapaoparlant,

va fer fora tots els moros de Mallorca i del llevant,

no pas com a reconquesta, sinó perquè van venir

a robar la feina a la gent d’aquí.

Després vam descobrir el continent americà

i aquella pobra gent tant es va meravellar

que morien a milers a les mines d’or

per pagar la catequesi i les classes d’espanyol.

 

I així vam ser l’imperi on

es deia que el sol mai no s’hi pon

i si s’ha desfet és perquè no hem fet ús

de la força contra qui no hi està de gust.

 

(…)

 

Una mateixa norma que han seguit França i Itàlia. La primera amb molt més èxit que Espanya, tot cal dir-ho. A l’Estat francès el 1790 parlaven habitualment en francès 14 milions de ciutadans, mentre que 6 milions el parlaven amb dificultat i uns altres 6 l’ignoraven del tot (entre els quals, és clar, molts nord-catalans). Actualment, el català, l’occità, el basc, el bretó, el quasi moribund francoprovençal (o arpità), però també el neerlandès, l’alsacià (una variant de l’alemany) i el cors (una variant toscana de la llengua italiana) malden per sobreviure en un Estat per al qual, segons escrivia l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís, “tota llengua és soluble en àcid jacobí”[3]. De fet, la maquinària d’afrancesar ja havia començat abans de la Revolució Francesa, amb una monarquia (borbònica) que intentava acabar amb les llengües no franceses, tot i que serà a partir de 1789 quan s’accelerarà el procés, ara, però, en nom de la igualtat, de la fraternitat i de la llibertat… França i la seva llengua, el francès, esdevindran pràcticament una religió. No ens pot estranyar, per exemple, que en un informe presentat per Henri Grégoire (conegut com a Abat Grégoire) a la Convenció Nacional el  juny de 1794 sobre la situació de la llengua francesa a França, el conegut com a Rapport sur la nécessité et les moyens d’anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue française, o Rapport Grégoire, es digui:

(…) on peut uniformer le langage d’une grande nation… Cette entreprise, qui ne fut pleinement exécutée chez aucun peuple, est digne du peuple français, qui centralise toutes les branches de l’organisation sociale et qui doit être jaloux de consacrer au plus tôt, dans une République une et indivisible, l’usage unique et invariable de la langue de la liberté.

En aquest informe també es recordava l’existència dels catalans:

Peut-être n’est-il pas inutile d’en faire l’énumération: Le bas-breton, le normand, le picard, le rouchi ou wallon, le flamand, le champenois, le messin, le lorrain, le franc-comtois, le bourguignon, le bressan, le lyonnais, le dauphinois, l’auvergnat, le poitevin, le limousin, le picard, le provençal, le languedocien, le velayen, le catalan, le béarnois, le basque, le rouergat & le gascon ; ce dernier seul est parlé sur une surface de 60 lieues en tout sens.

Au nombre des patois, on doit placer encore l’italien de la Corse, des Alpes-Maritimes, & l’allemand des Haut & Bas-Rhin, parce que ces deux idiômes y sont très-dégénérés.

D’altra banda, per a Itàlia, l’èxit ha estat relatiu, tot i que realment sorprenent si tenim en compte que el 1861, l’any de la reunificació de l’Estat que ara coneixem amb el nom d’Itàlia, només sabien la llengua italiana 630.000 persones d’un total de 22.212.000 habitants (i 400.000 eren toscans, per als quals l’italià estàndard era –si fa no fa– la llengua familiar). De fet, segons Sergio Salvi al llibre L’Italia non esiste, el 1955, i seguint el sociolingüista italià Tullio de Mauro, “després de més d’un segle d’experiments, de prohibicions i de seduccions, d’escola més o menys obligatòria, de servei militar i de mitjans de comunicació de masses, parlava habitualment l’italià «no més d’un 11-12% de la població, a la qual calia afegir un 17-18% que sabia parlar italià una mica, però que també parlava en dialecte. Dues terceres parts de la població no sabien parlar altra cosa que el dialecte propi, i eren completament aliens a l’ús de l’idioma que els llibres definien com a llengua nacional italiana, la llengua de la pàtria». Aquestes dades gairebé es podrien refregar per la cara del Risorgimento[4]. Aquesta és la situació que es van trobar a l’Alguer (on no es parlava un dialecte italià, sinó la llengua catalana) els catalans que els anys 60 del segle passat van participar en el famós Retrobament. No cal dir que la situació actual ha canviat, per l’efecte de la televisió, dels moviments de població (fenòmens d’immigració interna dels estats, turisme de massa, noves immigracions i noves emigracions…), d’una escolarització més eficient, que ha fet que molts mestres, encara ara, si més no a l’Alguer, recomanin als pares fer servir l’italià estàndard amb els fills per evitar-los, ai las, problemes a l’escola… Actualment, a Itàlia, però, encara un percentatge significatiu de la població manté la seva llengua pròpia (francoprovençal, occità, alemany, ladí, friülà, eslovè, grec, albanès, serbocroat, sard i català) o el que Salvi anomena el seu dialecte propi (lígur, piemontès, vènet, campanià –napolità–, sicilià…).


[1] Adjectiu superlatiu de “libre”.

 

[2] Citat per Juan Carlos Moreno Cabrera a Los dominios del español. Guía del imperialismo lingüístico panhispánico, p. 32.

[3] LLUÍS, Joan-Lluís. Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. Barcelona: La Magrana, 2002 (p. 59).

[4] P. 120 de la versió catalana del llibre de Sergio Salvi: Itàlia no existeix (Barcelona: Curial, 2004).

 

Cròniques negres del català a l’escola/1: El paper dels estats (i no únicament a l’escola…)

Imatge

Tres escoles per als catalans

El paper dels estats

Com destacava Miquel Pueyo a Tres escoles per als catalans (Lleida: Pagès editors, 1996), d’entrada, el procés de substitució lingüística de la llengua catalana als diversos territoris catalans ha tingut ritmes diferents no tant per la resistència d’uns o altres catalanoparlants, sinó per “l’eficàcia i la velocitat amb què els estats respectius[1] difongueren i imposaren la que havia estat definitivament assenyalada com llur llengua nacional”, és a dir, l’espanyol, el francès o l’italià, segons l’Estat al qual pertanyia cada territori de parla catalana. És el que Pueyo anomena el procés de facilitació del coneixement i l’ús de la llengua nacional dels estats respectius i que, en els fons, és el que posa les bases al procés de substitució lingüística de la llengua minoritzada en tots els àmbits de la vida.

Aquests processos de facilitació de la llengua de l’Estat, a més, apareixen acompanyats de pressions econòmiques, polítiques, legislatives i psicosocials… Com més potent, com més efectiu sigui l’Estat, més ràpid serà el procés de substitució de la nostra llengua, el qual s’accelerarà si, per les circumstàncies que siguin, arriba al territori població que només coneix la llengua de l’Estat (o que, senzillament, desconeix el català i opta per aprendre la llengua que serveix per a tot i per a tothom). De fet, en casos com el de l’Estat espanyol, tal com ens recordava el pedagog i historiador de l’educació Jordi Monés, tot referint-se al segle xix com el segle de la castellanització educativa, “el fracaso de las clases dirigentes españolas para crear una estructura escolar moderna frena, en parte, el proceso de descatalanización”[2].

I, òbviament, i per matisar les afirmacions de Pueyo, quan una part de la nostra comunitat lingüística (com seria el cas del Principat de Catalunya) ha pogut tenir infraestructures que recorden un Estat, més ha pogut frenar aquesta part del país el procés de substitució de la llengua. Unes infraestructures, per cert, que eren possibles perquè una classe política, per raons múltiples, entre les quals també, i potser principalment, les econòmiques, va apostar per aquesta llengua i per aquesta cultura, i no es va integrar amb els braços oberts a la llengua i cultura dominants a l’Estat, com sí van fer les classes dirigents d’alguns dels nostres territoris.

I, justament, en aquest llibre trobarem una bona mostra de com els Estats en què estem (re)partits els catalanoparlants han fet el possible per “facilitar-nos” la llengua que han considerat la seva, com han fet pressions econòmiques, polítiques, legals, judicials… i també pressions de tipus psicològic per tal de crear un estat d’opinió contrari a la normalitat de la llengua catalana… I no oblidarem tampoc l’entusiasme, en algun moment històric i en algunes regions més que en d’altres, d’algunes elits autòctones que mantindran una posició clarament sucursalista i tindran una actitud a voltes d’enlluernament i a voltes de sentiment d’inferioritat envers la llengua i la cultura de l’Estat. Ens centrarem, però, en el cas de l’ensenyament, possiblement una de les eines més potents que han tingut els estats per imposar la seva llengua, tot i que no ha estat pas l’única.

 

Però no únicament a l’escola…

En moments concrets de la història dels catalanoparlants, els serveis militars espanyol, francès i italià (i els conflicte bèl·lics en què han intervinguts aquests estats) han fet un paper tant o més important que l’escola a l’hora de facilitar la llengua estatal, entre d’altres coses perquè hi anaven obligatòriament tots els homes i perquè era un espai on la llengua de l’Estat era imprescindible i on la llengua pròpia era, en molts casos, ridiculitzada, menyspreada… Només un exemple que fa referència a la trobada a la Lorena el mes de maig de 2014 del cos del soldat nord-català Enric (Henri) Pajau, natural d’Eus, al Conflent, mort el 1914, al qual es féu un funeral d’Estat (francès) el setembre de 2014 al seu poble de naixement.  Aprofitant aquest fet, que va comportar un desplegament espectacular del nacionalisme francesa la comarca nord-catalana, el professor de l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà Alà Baylac-Ferrer ens recorda que, “a principis del segle xx l’escola i l’administració havien introduït el francès a la societat nord-catalana, però la llengua de la població era el català. En aquella situació diglòssica es va començar a generar un efecte de menysvaloració, d’autoodi cap el català, que conduiria als anys quaranta en la interrupció de la transmissió familiar del català. Al mig, la Primera Guerra Mundial afegeix un argument suplementari, l’aparició de l’hipernacionalisme francès en el context bèl·lic”. La Primera Guerra Mundial va ser “en un moment clau de l’evolució de la societat nord-catalana en relació amb la seva identitat i la integració en el projecte nacional francès”[3].

Més recentment, i especialment a partir de la dècada dels 60 del segle passat (amb antecedents, però, com el de la ràdio i el de la premsa escrita), també cal tenir en compte la importància sociolingüística de l’arribada massiva de la televisió a totes les llars catalanoparlants, la qual era únicament en la llengua de l’Estat, tant a Espanya, com a Itàlia, com a França. Aquest mitjà, a més, de propagar, consolidar i valoritzar la llengua estatal, també ha servit per crear uns referents culturals, mediàtics, polítics…, un univers, en definitiva, en el qual els catalans, en el millor dels casos, érem (som) una simple comparsa… Una gran eina de descatalanització de la població…

I, finalment, no voldríem defugir de parlar dels moviments migratoris arribats de forma massiva a les diverses regions de parla catalana a partir de la segona meitat del segle xx, que afavoriren l’arribada de persones que desconeixien la llengua del país i que poques vegades tenien l’oportunitat de sentir-la, d’aprendre-la, d’usar-la (evidentment és un fenomen que presenta situacions diferents segons les regions catalanes i, fins i tot, diferents dins d’una mateixa regió). A més, es trobaren amb una població catalanoparlant molt bilingüitzada, a la qual havien inculcat que no era educat parlar en la llengua pròpia davant d’una persona que no la parlava o que, senzillament, la llengua pròpia només era per usar-la a casa i amb la gent que coneixies… Uns usos lingüístics que, malauradament, continuaran fins i tot després que hagin desaparegut, en algunes parts del territori, les circumstàncies polítiques que els van imposar…

 


[1] Espanya, França i Itàlia.

[2] MONÉS, Jordi. «La campaña “Català a l’escola”. Cataluña durante el franquismo. Capítol xv». La Vanguardia. Col·leccionable (1985), p. 245.

[3] PALMER, Jordi. D’Enric a Henri. Barcelona: Nació Digital (26 d’agost de 2014). Consultable en línia: http://www.naciodigital.cat/noticia/73296/enric/henri [data de consulta: 28 d’agost de 2014].

Tot recordant Jordi Carbonell

Imatge

Jordi Carbonell

 

Avui ha mort Jordi Carbonell, el filòleg, el professor universitari, el polític, l’activista, el defensor de la llengua i del país… Com a homenatge i record, em plau publicar una entrevista que li vam fer el professor fragatí Francesc Ricart i jo fa 11 anys i que vàrem publicar a la revista “L’escletxa”, núm.8 (Barcelona, estiu de 2005), de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua.

 

Passió per la llengua, passió pel país

 

ENTREVISTA A JORDI CARBONELL

Sens dubte, és un privilegi parlar amb en Jordi Carbonell, i deixar-se portar per la seva passió per la filologia, per la llengua catalana, per la història dels Països Catalans… En la figura de Jordi Carbonell i de Ballester (Barcelona, 23 d’abril de 1924), hi podem trobar el filòleg més pur, però també el polític conseqüent que no renuncia als seus ideals. Com a filòleg, destacaríem que és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans i que ha estat director de la Gran Enciclopèdia Catalana (1965-1871), professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-1972, any en què en fou expulsat per motius polítics) i catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Càller (Sardenya). És especialista en la figura de l’escriptor valencià Joan Roís de Corella, en la literatura catalana de Menorca i del Rosselló dels segles XVIII i XIX, i en la cultura catalana de Sardenya. Com a polític, sempre s’ha significat com una persona nacionalista i d’esquerra. Va participar a la Taula Rodona (1966), a l’Assemblea d’Intel·lectuals a Montserrat (1970) i a l’Assemblea de Catalunya. El 1979 impulsà Nacionalistes d’Esquerra i després fou membre l’Entesa de l’Esquerra Catalana.  Del 1996 al 2004 ha estat president d’ERC.

 

Pere Mayans, professor; Francesc Ricart, tècnic del Departament d’Educació

 

 

L’11 de setembre de 1976, a Sant Boi, en el marc de la  primera Diada Nacional després de la mort del dictador Francisco Franco, vàreu pronunciar una frase que ja ha esdevingut un punt de referència: “No volem que la prudència ens faci traïdors”. En aquests 25 anys darrers hi hagut excessiva prudència pel que fa al tema de la llengua i a la defensa de la idea de Països Catalans?

D’entrada, no m’atreveixo a aplicar el terme “traïdor” a persones, ja que no sóc ningú per jutjar els altres. Només puc parlar per mi i de la meva pròpia experiència, però,  certament, hi hagut renúncies imperdonables: la renúncia a la idea de Països Catalans és, en definitiva, la renúncia a la nació catalana.

En aquestes darreres dècades, una part, segurament la més important numèricament, de la classe política del Principat de Catalunya ha anat abandonant progressivament la idea de Països Catalans…

Obliden que els Països Catalans no és un invent de quatre romàntics pancatalanistes, sinó que és el producte de la història, de la història de la nació catalana, que ocupa aquest espai natural que es troba d’esquena als altiplans de la Península ibèrica i que és obert a la Mediterrània. I que va de les Corberes al riu Segura. El mar ha estat el nostre gran vehicle de comunicació, que permetia l’enllaç entre les grans ciutats del país: Barcelona, València, Ciutat de Mallorca.

Un país, el nostre, que neix en un lloc de fricció d’Europa. Al nord, la pressió francesa; al sud, la pressió del món musulmà; i a l’oest, la pressió castellana, que amb el temps haurem de dir espanyola. Fixem-nos que quan els catalans arribem a Lleida o a Fraga, els castellans ja són a l’alçada de Toledo. A més, la nostra fragmentació com a país és a causa d’una geografia molt compartimentada, que ja ens va fer néixer en forma de comtats. De fet, només gràcies a un gran ciutat com va ser la Barcelona medieval s’entén el naixement de la nació catalana.

La història és, sens dubte, una bona eina per potenciar l’autoestima col·lectiva com a país…

És cert, cal recordar que la nostra nació va viure independent fins al segle XVIII i que només una ocupació militar ens va fer incorporar a l’Espanya que havia creat Castella.

Cal saber valorar la pròpia història, com ho fan tots els pobles del món. En aquest sentit, la meva experiència personal –he estat força anys vivint a Càller, fent de professor universitari i investigant sobre la petja catalana a Sardenya– em demostra que saber reconstruir la història ens ajuda a construir el present i el futur. Saber que el català va ser la llengua de la gent important de Sardenya –encara que no fossin catalans! – fins al segle XVIII i que encara hi ha una ciutat on la gent ha conservat la llengua, l’Alguer, sens dubte ens ha d’ajudar a potenciar l’autoestima col·lectiva i a reforçar un discurs on el nostre centre no sigui la Península ibèrica, sinó aquest mar Mediterrani que ens ha vist néixer.

 

Quan sentiu que hi ha personatges públics que afirmen que a Catalunya mai no s’ha perseguit el català, què en penseu?

Només cal que recordi que el gener de l’any 1971, després de l’Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat, vaig ser citat a declarar a la Direcció General de Policia de Barcelona i per negar-me a parlar en català, a casa meva!, vaig ser empresonat a la Model…[1]

O que a diversos punts del país, com, per exemple, a Alacant, es castigava els nens per parlar en català.

Parlant de renúncies i d’oblits, com veieu tota la qüestió del País Valencià?

Un amic basc em deia que, a l’Estat espanyol, l’única força que realment el faria trontollar és la unió de tots els territoris catalans!

Per això des de l’Estat, s’ha treballat tant per separar el País Valencià de Catalunya?

I tant, l’anticatalanisme al País Valencià va ser programat els primers anys de la transició per part de la UCD, i després ha estat heretat i adaptat pel PP, el qual el ressuscita quan li convé políticament, tal com hem vist aquests dies amb tota la polèmica sobre la unitat de la llengua. Divideix i venceràs, des de Madrid s’ha tingut clar.

Però al Principat de Catalunya les coses tampoc no són tan clares?

Per això la nostra obligació, l’obligació dels que estem convençuts d’aquesta idea, és refer aquesta unitat: interrelacionant persones, entitats, establir contactes, connexions intercomunicacions , llaços entre la gent, ja que estic segur que des de les bases és més fàcil que des de les forces polítiques.

Quedar-se amb la Catalunya estricta és tancar-se. No podem deixar aquest món que es va crear des de Catalunya a la seva sort, ja que ells són nosaltres.  Cal, a més, tenir clar que no són els nostres suplements, i que no volem xuclar a res ni a ningú, sinó que volem ajudar la resta de terres catalanes a anar endavant, perquè anar ells endavant vol dir anar nosaltres endavant.

Cal tenir clar que, quan una part de la nació perilla,  perilla tota la nació. I justament el punt més feble de la nació és, a part de Catalunya Nord i de l’Alguer, el País Valencià. Salvar tota la nació és una idea profunda que acabarà triomfant, a partir del progrés del contactes anirem avançant. Un país com el nostre, amb una personalitat de segles, que té tots els mitjans culturals, té un pes massa fort per deixar-lo enfonsar. Aquesta realitat profunda acabarà triomfant i estic convençut que té un paper a Europa, on podem ser els capdavanters dels països petits, que tots junts tenen molta força: Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Hongria, Txèquia, Eslovàquia…

Però certament, per fer-ho és importantíssim que la medul·la espinal de la nació, el Principat de Catalunya, s’impregni de la idea de Països Catalans, tal com vam fer a Enciclopèdia Catalana, una fita d’impregnació de país mitjançant els mapes del conjunt del territori: un motlle que es fica en el cap de la gent.

I ara cal retornar a la pregunta inicial, hem de reconèixer queal Principat de   Catalunya hi ha feblesa, hi ha  poc gruix de país en l’estament polític… Hi hagut poca decisió a l’hora de fer una força centrípeta que ens ajudés a reconstruir els Països Catalans i, en canvi, s’han donat ales a les forces centrífugues que ens descohesionaven i ens atansaven a Espanya. Crec que cal recordar que o ens salvem tots els Països Catalans o no ens salvarem cap.

Quan es publiqui aquesta entrevista ja s’haurà celebrat el referèndum sobre el Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europeu. Què en penseu?

Tot plegat és com una broma. Nosaltres que vam néixer del món carolíngi, d’un fenomen europeu i, per tant, no espanyol, nosaltres que som un país constitucional (fins al XVIII) ens hem vist obligats a votar que No. I que quedi clar que no ho fem per antieuropeus! De fet, penso que el No és l’única  resposta racional a una Constitució que ens és contrària, que no ha acceptat res del que hem proposat, que no ens té en compte per a res. És el mateix que ja va passar el seu dia amb la Constitució espanyola, no ens tenien en compte, per tant, era clar que també, com ara, calia votar que No (i ara no hi ha ni remor de sabres ni tambors militars que puguin tocar).

Per tant, tots els vots del No són un missatge a Espanya, a Europa, al propi país, són un vot d’autoestima contra aquells que ens foten bufetades. És un No perquè s’estima la llengua, és un No perquè s’estima el país. No es pot voler una Constitució que ens vagi en contra. Nosaltres hem nascut a Europa, volem tornar a Europa, però hi volem entrar com Dinamarca com Holanda, amb les mateixes limitacions i amb la mateixa independència.

I el futur del nostre país?

A voltes penso que els catalans sempre hem hagut de refer el que la generació anterior havia fet, a causa de les repressions que hem patit i que ens feia esborrar el que els nostres grans havien aconseguit. Ara, penso, el context ha canviat i tot i que per avançar en el nostre projecte d’independència nacional cal pactar, i el pacte sempre comporta renúncia, l’esperança és que cada cop més l’espai dels qui realment creuen en el país s’eixampli i que, com deia, la nostra realitat té un pes que, tard o d’hora, ens farà presents, per la porta gran, a Europa.

 


[1] En el llibre de David Bassa Quan els malsons esdevenen realitat (Edicions El Jonc, 1999), hi podeu trobar una àmplia explicació d’aquesta detenció.