Arxiu de la categoria: Illes Balears i Pitiüses

Informació sobre Mallorca i Menorca (les Balears) i sobre Eivissa i Formentera (les Pitiüses)

A les universitats de Catalunya, es pot fer la prova d’accés als graus d’Educació Infantil i d’Educació Primària i, per tant, accedir-hi, sense saber ni un borrall de llengua catalana

El país fet a mitges… Fa uns cursos es va decidir fer una prova de llengua als estudiants que volien accedir als graus universitaris d’Educació Infantil i d’Educació Primària… Semblava un gran èxit per intentar millorar el nivell de llengua catalana dels futurs mestres de Catalunya, els quals, a voltes, esdevenen l’únic model lingüístic en català d’una part molt important de l’alumnat.

Ara bé, quan llegeixes que els estudiants de batxillerat i de CFGS de fora de Catalunya o els estudiants de sistemes educatius estrangers (que en molts casos són d’aquí i han estudiat sempre a Catalunya)  poden sol·licitar els enunciats en castellà i respondre en castellà; o que també poden disposar de la prova en castellà els estudiants de 2n de batxillerat de Catalunya que estiguin exempts de la matèria de Llengua Catalana a la PAU pel Departament d’Educació; o  que els estudiants de sistemes educatius de València o de les Illes Balears poden decidir examinar-se en català o en castellà, certament ja no sé què pensar…

Us imagineu que a Itàlia, a França, a Anglaterra algú volgués estudiar un grau de mestre i no sabés un borrall d’italià, de francès o d’anglès…? Us imagineu com es poden sentir els alumnes de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa i Formentera, i del País Valencià que han fet tot l’ensenyament en català quan veuen que companys seus poden fer la prova en espanyol?

Formem els mestres que Catalunya necessita? O intentem captar, al preu que sigui, alumnes d’arreu per omplir unes places universitàries…?

 

Font: http://universitats.gencat.cat/ca/altres_pagines/educacio_inf_i_prim/index.html [data de consulta: 19 de juny de 2020]

L’idioma català el 1884

Barcelona en la mano : guía de Barcelona y sus alrededores : ilustrada con grabados foto-tipográficos y cinco planos / per J. Roca y Roca..– Barcelona : E. López, 1884. — XVI, XVI, 375, 79 p., [4] f. pleg. : il. fot., plàn. ; 14 cm

Fa quasi 140 anys, en una guia de Barcelona, hi podíem llegir:

Idioma: -El idioma de Barcelona es el catalán, que con pocas variantes se habla en la mayor parte del antiguo reino de Valencia, en las islas Baleares, en la República de Andorra (sic), en el Rosellón, en la Cerdaña francesa y en algunos pueblos de la isla de Cerdeña (sic). -Es lenguaje nervudo, enérgico, expresivo, lleno de onomatopeyas, parco en calificativos, rico en monosílabos y susceptible de primores y dulzura. Procede directamente de la lengua rústica latina, lo que le da grandes puntos de semejanza con algunos dialectos de las costas italianas: ha sufrido la influencia literaria provenzal y en el uso vulgar sufre actualmente la del catellano, rebelde empero á muchas de las disinencias  (sic) de este, al ceceo y á las guturales fuertes. La pronunciación catalana facilita considerablemente el dominio de todos los idiomas europeos, especialmente los neo-latinos, germánicos y sajones. Usado el catalán como idioma literario desde el siglo XII, después de haber producido obras admirables, cayó casi en desuso durante los siglos XVII y XVIII; pero á mediados del siglo XIX ha renacido engendrando una verdadera pléyade de poetas y escritores que cultivan, algunos con verdadero talento, todos los géneros literarios, formando una literatura, digna por cierto de detenido estudio.

Com es pot veure, un text que des del punt de vista sociolingüística ens dona molta informació:

Els catalans cultes de Barcelona eren plenament conscients que la seva llengua era compartida amb molts altres territoris, fins i tot d’altres estats (Andorra, França i Itàlia).

El català era una llengua viva, vigorosa, ja que era, en definitiva, l’única llengua de la majoria de les classes populars i la llengua principal de relació de la resta de classes socials.

En ser una llengua romànica hi veien contacte amb les variants dialectals italianes, segurament del nord, on es parlen variants gal·loitaliques. En aquell moment la majoria dels “italians” només sabien la seva pròpia variant “dialectal” i en desconeixien l’estàndard, que és de base toscana.

Eren coneixedors de la influència trobadoresca (occitana) en la nostra poesia medieval.

També reconeixien la influència del castellà en els usos més col·loquials, encara que als parlants dels catalans els costés pronunciar la ce castellana (d’una part del castellà), alguns sons consonàntics (potser es refereix, per exemple, a la -D en posició final, que els catalanoparlants pronunciem [t]) i fer un ús com el del castellà dels morfemes flexius, especialment els dels verbs.

Atribueixen el fet de conèixer altres llengües (altres llengües romàniques, anglès i alemany) al coneixement del català, tot i que potser obvien dues coses: que aquest aprenentatge d’altres llengües segurament es donava més en classes socials elevades, les quals eren les úniques que ja coneixien dues llengües i, per tant, els era més fàcil aprendre’n una tercera; i que aquestes classes socials tenien més oportunitats per aprendre i practicar aquestes llengües.

Tenien notícia de la història literària i, sobretot, del renaixement de les lletres catalanes (cultes), que estaven vivint en directe.

En definitiva, un text prou interessant que ens dona moltes informacions sobre quina era la situació de la llengua en aquell moment a Barcelona…

 

 

Més cròniques negres del català a l’escola

L’any passat vaig publicar el llibre Cròniques negres del català a l’escola, del qual, per cert, encara continuo fent presentacions: la propera, a Ciutat de Mallorca el 10 de gener proper.

Ara bé, malauradament, les cròniques negres contra la nostra llengua continuen ben vives. Heus aquí alguns exemples de l’any passat:

2019 

El ministre francès d’Educació, Jean-Michel Blanquer, critica l’ensenyament immersiu en les llengües dites regionals (maig)

Durant els debats sobre la reforma escolar al Senat francès, el 21 de maig de 2019, acusa les escoles d’immersió en bretó, basc, occità, català, alsacià… de produir infants monolingües en llengua regional en detriment del francès.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/bresola-ministre-educacio-frances-senat/ [data de consulta: 30 de desembre de 2019]

 

Una realitat molt complexa (novembre)

“Els professors de secundària es troben, en general, amb tres poblemes: el rebuig del català entre alguns alumnes, l’ús del castellà com a llengua vehicular principal per part d’alguns docents i l’escàs impacte de l’escolarització en l’ús del català per part de la societat. Cada centre, però, té la seva pròpia realitat. Pot ser que el castellà es trobi en les relacions entre l’alumnat i també en el reducte de la sala de professors, o que sigui la llengua principal de docència i de relació.”

Conferència inaugural de Llorenç Comajoan, professor del Departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura (Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya) a la Jornada “La llengua catalana a l’ensenyament secundari”,  organitzada pel Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona.

 

Armes de foc, sí; conscienciar a favor del català, no… Eivissa i el bullying lingüístic contra el català (novembre)

“El professor de Llengua a qui no deixen tranquil ho és, en concret, de Llengua Catalana. Les senyeres (‘banderes petites’) de què parlo eren espanyoles. El crit adreçat al professor de català pels passadissos era « ¡arriba España!». L’himne cantat a classe, el ‘ Cara al Sol’. I el nacionalisme que il·lustren tots aquests casos és l’espanyol. Ho aclareixo per si algú havia pensat una altra cosa llegint el paràgraf anterior, potser en la creença que el català és l’únic nacionalisme que existeix (o el més abundant, o el més agressiu).

Hi ha un clima enrarit a les aules. No puc parlar de la totalitat dels centres, naturalment, ni de tots els moments ni de tot l’alumnat. Però passen coses tan contradictòries com que al professorat d’un centre se li argumenti sobre la inoportunitat de sensibilitzar sobre la llengua pròpia d’Eivissa mentre les directives d’altres centres no tenen cap inconvenient en portar el seu alumnat a fotografiar-se amb armes de foc [de l’exèrcit espanyol]. Una brutal inversió de valors. Armes de foc sí, llengua pròpia no? A què obeeix aquesta esquizofrènia?”

Article d’Albert Prats Rodríguez al Diario de Ibiza (27 de novembre de 2019). Font: https://www.diariodeibiza.es/opinion/2019/11/28/nacionalisme-les-aules/1107042.html [data de consulta: 30 de desembre de 2019]

 

Globus sonda del PSC contra la immersió lingüística (desembre)

“Per a un determinat nacionalisme, la immersió en català ha estat entesa no pas com un mètode per al domini efectiu d’aquesta llengua per part de les persones castellanoparlants, sinó com la materialització del model monolingüe que alguns somiaven, i això comporta la instrumentalització d’un mètode pedagògic cap a finalitats ideològiques que li són del tot alienes i que el degraden.”

“El govern independentista ha negat la realitat i ha paralitzat propostes de l’equip tècnic del Departament d’Educació, ja que la política lingüística a l’escola forma part de la rivalitat entre JxCAT i ERC i qualsevol desviació de la retòrica del “model d’èxit” porta aparellada l’acusació de botifler.”

“Cal vetllar perquè cap llengua cooficial resti exclosa de l’escola com a llengua vehiculadora d’ensenyaments, per raons d’aprenentatge però també per qüestions afectives i simbòliques.”

Font: Les llengües com a instrument de comunicació i convivència. Resolució del 14è Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Barcelona 13—15 desembre 2019 http://www.socialistes.cat/files/Resolucio_de_llengua.pdf [data de consulta: 30 de desembre de 2019]

 

 

Desconcert total: la Societat Catalana de Pedagogia de l’IEC accepta el trilingüisme a les aules

La Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar una Declaració que pretén defensar un model de la gestió de les llengües al nostre sistema educació que és presentat com el resultat de l’evolució de la immersió lingüística. Obliden, d’entrada, que el nostre sistema educatiu no és, per essència, d’immersió lingüística, sinó que aquesta metodologia d’ensenyament i d’aprenentatge en segones llengües s’aplica, o s’hauria d’aplicar, només en aquells contextos en què el català no és la primera llengua familiar dels alumnes; a la resta parlaríem d’ensenyament en català, i prou.

Segons explica la mateixa Societat Catalana de Pedagogia, “la finalitat d’aquesta Declaració és la d’oferir als centres educatius, AMPA, consells escolars, entitats educatives i partits polítics un instrument amb fonamentació científica que els permeti explicar a les famílies, i a la ciutadania en general, el model d’escola catalana, avui plurilingüe”.

Doncs bé, no ens podem estar de comentar un d’aquestes suposats fonaments científics que, certament, no és que ajudin gaire a fer del català la llengua de referència del sistema educatiu. Diu la Societat Catalana de Pedagogia:

Presa de decisions fonamentades i contextualitzades. El trilingüisme uniforme que es presenta com a model generalitzable per a totes les escoles ha resultat altament ineficaç i desorientador en els territoris on s’ha imposat, atès que no és cap model fonamentat ni reflexionat per l’equip docent, sinó una simple distribució horària que compartimenta les llengües sense tenir en compte la relació que s’estableix entre les llengües i les societats. L’Administració ha d’atorgar als equips docents l’atribució de prendre les decisions ajustades tenint en compte les finalitats projectades en el Marc europeu comú de referència per a les llengües i els referents de cada context. La distribució horària del 30% només pot ser efectiva si és el resultat d’una presa de decisions fonamentades i contextualitzades”.

És a dir, d’entrada, si el trilingüisme és una imposició  d’un Govern (amb una clara referència al cas balear) és incorrecte, però si és producte d’un consens (de qui?) sí que pot ser efectiva la distribució horària del 30% en cadascuna de les llengües en joc (català, castellà i anglès)… És a dir, si un claustre (o potser millor dit una direcció o una patronal) amb el vist-i-plau dels pares decideix fer aquest repartiment seria una decisió correcta… Doncs, mireu, és el que ja fan moltes escoles privades de Catalunya i sense cap mena de vergonya, passant del fet que, segons la llei de la qual, entre tots, ens vam dotar democràticament, el català és la llengua que normalment s’ha d’emprar a l’escola, entre d’altres motius perquè és un dels pocs àmbits en què és llengua primera. Si és igual fer les classes en una llengua que en una altra, doncs, tranquils, al català li queden quatre dies, perquè, a més, a la resta d’àmbits de la societat aquest missatge és continu i omnipresent…

Plurilingüisme sí, però no a costa del paper del català com a llengua de referència del sistema educatiu.

S’Alguer

O

No, no ens hem equivocat i hem fet una barreja entre el nom català (l’Alguer) i el nom sard (s’Alighèra) de la ciutat catalana de Sardenya; senzillament en referim a un petit veïnat de casetes de pescadors a la cala s’Alguer, que es remunta al segle XV, i que podem trobar al municipi de Palamós (al Baix Empordà, a la zona coneguda com a Costa Brava). Aquestes construccions, magnífiques mostres d’arquitectura popular i tradicional, són fetes de parets de pedra i de voltes de ceràmica a la catalana. Des del 2004 el Govern de Catalunya les declarà Bé d’Interès Nacional.

Aquest topònim empordanès, bessó de l’Alguer sardocatalà, ens fa recordar que el català i el sard són les dues úniques llengües romàniques que actualment mantenen formes d’article derivades del demostratiu llatí IPSU (la que ha donat les formes catalanes, conegudes amb el nom d’article “salat”, es, ets, s’, sa, ses, so, sos o les formes sardes com su, sa, s’, sos, sas  i issu, issa, issos, issas). Les altres llengües romàniques van optar per les formes derivades de l’ILLU llatí (la que ha donat articles com el, la, lo, les, los, els, il…), tot i que, fins al final del segle XIX, l’occità (a la zona de Bearn i de Niça) i el sud-italià (a la zona dels Abruzzi i la Basilicata, i dels extrems nord i sud de Sicília) encara conservaven formes derivades d’aquest demostratiu llatí. Sembla que en espanyol antic i en el parlar dàlmata de Ragusa (avui dia desaparegut) també es feien servir formes derivades de l’IPSU.

En el cas català, a més, som l’única llengua romànica que ha mantingut viva la presència d’aquests dos articles, derivats tant de l’ILLU com de l’IPSU. Tot i que en la llengua escrita, en la llengua oral formal de tot el país, així com en la llengua oral en tots els àmbits de la majoria del territori des del segle XIII s’imposen les formes derivades de l’ILLU (com passa a l’Alguer), tant en la zona oriental del Principat de Catalunya (a l’anomenada Costa Brava) com en les dues illes balears (Mallorca i Menorca) i en les dues illes pitiüses (Eivissa i Formentera), on són especialment vius, s’han mantingut en la llengua oral els articles derivats de l’IPSU. Sense oblidar, a més, algun enclavament lingüístic al País Valencià (com, per exemple, la població de Tàrbena, que va ser repoblada el segle XVII per mallorquins). Com a curiositat, destacar que, des de sempre, els articles derivats d’IPSU s’havien percebut com a més col·loquials, fins a l’extrem que, encara ara, a les Illes els conceptes “elevats” mai no s’usen amb article “salat” (la mar –en contraposició a sa mà–, la Seu, el rector…)…

 

Pere Mayans

O

Mostres de toponímia amb articles “salats” a l’Empordà

 

 

Les Illes (no ses Illes!)

En aquests dies darrers, la mobilització de la comunitat educativa de les Illes en contra del tractament integrat de llengües (en principi, en defensa de la immersió lingüística en català) i en defensa de l’ensenyament públic, ha fet despertar una onada de solidaritat també al Principat de Catalunya i del País Valencià.

De fet, com es deia el poema Jo sóc català del mallorquí Pere Capellà, referint-se a mallorquins i a “catalans”, “en les hores greus us dàreu les mans”. I està molt bé que sigui així, perquè vol dir que el vincle que ens ha unit encara és viu. Dit tot això, però, per més bona fe que es tingui, els catalanoparlants que no som ni de les Balears ni de les Pitiüses no podem caure en l’error de parlar de “ses Illes”, amb un ús que es percep com a paternalista o d’ignorància lingüística…

Però expliquem-nos una mica més…

Efectivament, cal recordar que a les Illes Balears i Pitiüses  (tret de Pollença) hi ha dos tipus d’article, com en català medieval, un d’ús més col·loquial (es, sa, ets, ses…) i un d’ús més literari, més formal, que és el que sempre s’ha escrit, s’ha usat des de les trones de les esglésies –en les homilies dels capellans–, que s’utilitza fins i tot en els usos més col·loquials, més informals, quan ens referim a conceptes diguem-ne importants: la mar, el Papa, el bisbe, la Seu, la pagesia, la Rambla, la Terra, el món, el nord, el sud…, el nom de les hores (per exemple, les dues) i en expressions com fer la bona, l’endemà, l’any 2013, l’any que ve, a la baixa, a la fresca, a la dreta, a l’esquerra, a la menuda, a l’engròs… Per tant, les Illes són les Illes i no ses Illes…!

En aquest sentit, cal recordar que també hi ha articles salats (nom amb el qual es coneix aquest article) als Països Catalans peninsulars: a Cadaqués, on és usat per diverses generacions –de fet, sembla que la transmissió de pares a fills es va aturar els anys 80 del segle passat–; a Begur, Calella de Palafrugell i Tossa de Mar, on el seu ús es limita a pescadors molts grans que l’utilitzen en àmbits relacionats amb el mar o la família); i, finalment, a Tàrbena, al País Valencià, a la comarca de la Marina Baixa, on encara és molt viu en totes les generacions –recordem que aquesta població, així com la Vall de Gallinera, on ja s’ha perdut l’article salat, varen ser repoblades per mallorquins durant el segle XVII.

Antigament, aquest article estava molt més escampat. En èpoques recents, l’article s’usava en el nord-est del Principat de Catalunya, des de Blanes fins a pobles interiors de l’Empordà, i, com hem vist, a la Vall de Gallinera, al País Valencià. En èpoques més antigues, sembla que, fins i tot, es va usar durant l’edat mitjana a zones del català nord-occidental. Topònims que ens recorden la presència d’aquest article fora de les zones on s’ha usat més recentment: Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Collserola (coll de l’Erola), Sant Esteve Sesrovires…

Si us interessa el tema:

·         Busquets, Núria. El parlar salat: descripció, àmbit geogràfic i ús. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2011.

·         Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear. Llibre d’estil d’IB3. Ciutat de Mallorca, Documenta Balear, 2006.

En suport de la comunitat educativa de les Illes Balears

Avui mataronins i mataronines ens reunirem davant de l’Ajuntament de la ciutat  per mostrar el nostre suport públic als docents, a les famílies i als alumnes que estan fent vaga a les Illes Balears per defensar l’ensenyament en català.

 

Amb l’excusa d’implantar un demagògic (i impossible!) trilingüisme a les aules, l’únic que busca el Partit Popular, amb el decret que regula el tractament integrat de llengües als centres docents no universitaris de les Illes Balears, és arraconar la llengua catalana. Volen acabar amb la presència de la nostra llengua en l’únic àmbit de la societat illenca en què era primer idioma. L’ensenyament del català i en català a l’ensenyament de les Illes, com aquí al Principat de Catalunya, ha estat clau per garantir l’accés a la llengua de tota la població, és a dir, ha estat clau per garantir la igualtat d’oportunitats del conjunt de la ciutadania.

Ja ho han dit molts cops, segons el PP, l’ensenyament en català a Catalunya ha fet possible l’augment del sentiment independentista (nosaltres afegiríem, però, que aquesta afirmació no és ben bé certa) i ara el que volen és tallar d’arrel a les Illes Balears, al País Valencià i a la Franja de Ponent un possible creixement d’aquest independentisme, no fos cas que amb cultura la gent s’adonés que tots som un, que tots som Països Catalans. La ignorància, l’arrogància,  la prepotència del PP no els fa veure que el sentiment de país, de Països Catalans, d’independència, està creixent per les seves agressions, de tota mena, al nostre poble, i, en especial, per l’alt valor simbòlic que té, per les agressions a la nostra llengua.

I que no ens enganyin, anar contra aquest decret de bilingüisme balear no és anar contra el poliglotisme dels nostres alumnes, sinó contra el fet que es vol arraconar el català de les aules. Un bon programa plurilingüe s’ha de fer amb professorat preparat, amb materials curriculars ben elaborats i provats, i fent significatiu l’ensenyament de les llengües, no fent un repartiment d’hores que no té en compte la realitat sociolingüística, ni els usos de les llengües. Per no parlar del risc que comporta que professorat no preparat o amb un nivell de llengua no suficient imparteixi matèries curriculars en una llengua que no domina: potser el fracàs escolar encara augmentarà més…

A més, hem de recordar que avui, amb la llei Wert, el PP ha fet un pas més contra la llengua, blindant l’ensenyament en castellà també a Catalunya, gràcies als vots del PP i d’UPyD –els germans ideològics de Ciudadanos a la resta de l’Estat–. És un pas més en aquesta espiral contra els catalans, contra el català, contra el nostre país al qual s’ha llençat incontroladament l’espanyolisme més ranci, més imperialista, més intolerant…

Per tot plegat, i perquè defensar i donar suport als companys insulars és també defensar-nos a nosaltres mateixos, perquè ells som nosaltres, i nosaltres som ells, per la dignitat de la llengua, per la dignitat com a país, per la justícia…, perquè tots som Països Catalans, perquè tots lluitem per una mateixa causa, solidaritat amb els mestres, amb els professors, amb els pares i amb els companys alumnes de les Illes. Gràcies pel que esteu fent! LA VOSTRA VAGA, LA NOSTRA DIGNITAT!

Somescola i les Illes Balears i Pitiüses

Malgrat ser el període vacacional, i més al l’ensenyament, o potser per això ho han fet, els atacs contra la llengua catalana i contra aquells qui la defensen no té aturador a les Illes Balears. Ara, el govern Bauzà ha distituït tres directors d’insitut de Menorca per negar-se a aplicar el decret de trilingüisme. Un decret que fa perdre el paper de pla de paller del sistema educatiu al català i que (re)incorpora el castellà com a llengua vehicular, a més d’incorporar l’anglès com a llengua vehicular de molts continguts curriculars, malgrat que se sap que no hi ha professorat preparat per fer-ho (no deixa de ser curiós que el senyor Bauzà culpi la immersió lingüística en català del fracàs escolar i, paral·lelament, promogui l’ensenyament en anglès: caldrà veure si en aquesta llengua, de la qual tenen un domini relativament baix una part important del professorat, disminueix el fracàs escolar (tot plegat, com a argumentació, fa riure…, si no fes plorar). 

Us imagineu que al Principat haguéssim cessat la munió de professors (especialment de secundària i de zones urbanes molt poblades) que han fet en aquests últims 20 anys classes en castellà o que haguessis denunciat las jutjats aquells centres que, descaradament, incompleixen la Llei d’educació, i abans la Llei de política lingüística? Se’ns hagués titllat de tot  i més… Per pensar-hi… Els altres sempre exerceixen violència, simbòlica i real, nosaltres sempre defensant-nos i justificant-nos…

Sortosament, i malgrat el que dèiem al principi del període estival, la societat dels Països Catalans, tant política com educativa, ha reaccionat…  Com a mostra, el comunicat que ha emès l’entitat principatina “Somescola.cat“, que trobareu en el cos d’aquest apunt…

Imatge dels directors cessats i del suport que han rebut.

  

ATURAR LES AGRESSIONS A LA LLENGUACATALANA A LES ILLES, TAMBÉ ENS PERTOCA

 

Els directors dels instituts menorquins l’IES Joan Ramis i Ramis, IES Cap de Llevant i IES Pasqual Calbó i Caldés , han estat cessats fulminantment pel govern balear per no acatar les instruccions derivades del nou decret contra el català. Una altre director, el de l’IES Berenguer d’Anoia d’Inca, a Mallorca, ha dimitit amb el suport de tot l’equip directiu del centre, ja que no vol seguir unes instruccions que vulneren el projecte educatiu de l’institut. Tal i com estan les coses no seran les úniques direccions expedientades o dimissionàries, ja que la comunitat educativa de les Illes vol seguir defensant el paper tan positiu que ha fet el català com a llengua d’aprenentatge, encara que no s’ha arribat mai a la generalització dins del sistema educatiu com a Catalunya. També volem denunciar una nova normativa sobre l’ús de símbols en els centres educatius i edificis públics que vol castigar, amb multes de milers d’euros, la presència de llaços amb les quatre barres, que van sorgir a totes les Illes dins la campanya d’Enllaçats per la Llengua i que posteriorment es va estendre per tots els Països Catalans.
Des de la plataforma d’entitats Som Escola.cat volem manifestar la nostra solidaritat amb la comunitat educativa de les Illes Balears i Pitiüses i denunciar públicament la persecució de la llengua catalana del govern Bauzà. Estem, avui més que mai, enllaçats per la llengua que compartim amb tots els Països Catalans.

Per un país de tots, l’escola en català.

Paranoia anticatalana del PP

Tothom sap de la força ideològica del llenguatge… No és el mateix dir “la relació entre Catalunya i Espanya” que dir “la relació entre Catalunya i la resta d’Espanya”; no és el mateix parlar d’espanyol que parlar de castellà; no és mateix dir “País Valencià” que dir “Comunitat Valenciana”; ens posicionament molt clarament quan diem “selecció estatal de futbol” i no diem “la nostra selecció nacional (espanyola) de futbol”… Amb l’ús d’una o d’una altra paraula comuniquem alguna cosa més que un simple concepte, comuniquem referents, ideologies, marcs de referència…

Però el que ha fet el PP de les Illes supera, de molt, els exemples anteriors. En una convocatòria publicada en el Butlletí Oficial de les Illes Balears de 18 d’octubre de 2012 s’escriu el següent:

“…es convoquen subvencions per fomentar la producció, distribució i promoció de la indústria cinematogràfica i audiovisual de les Illes Balears en la llengua cooficial distinta del castellà”.

Per a aquesta gent, el català no té ni nom, malgrat que en l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears el nom que hi apareix és justament el de català. Quina serà la propera bestiesa d’aquesta tropa a les Illes? (i al País Valencià? i a la Franja? i al Principat de Catalunya?).      

Tots els fronts oberts: la pèrdua d’oficialitat del català a les Illes Balears

Si entenem que una llengua oficial és aquella que s’ha establert jurídicament com la llengua principal (o si voleu una de les llengües principals, ja que en poden ser més d’una) de relació entre els organismes públics i les persones que viuen en un territori, és evident que no demanar-lo com a requisit per ocupar certes places de l’administració pública balear és un retrocés, sense precedents recents, de l’oficialitat de la nostra llengua.

Us imagineu que a París no fos obligatori saber francès per entrar a l’administració francesa o que a Madrid hi hagués algú, encara que fes d’escombriaire, que no sabés espanyol i treballés per a l’Ajuntament de la capital de Regne?

Oficialitat vol dir això, que és una llengua necessària per treballar a la funció pública (que, per definició, vol dir servei al ciutadà i al conjunt dels habitants d’un territori)…




És interessant fer una lectura de la Llei 9/2012 ,de 19 de juliol, aprovada pel Govern balear, perquè, basant-se en la Sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, s’atreveix a dir que “per tot això (la Sentència de TC), a la vegada que es modifica la Llei 3/2007 per eliminar l’exigència general d’un determinat nivell de coneixement de català com a requisit per accedir a l’Administració o per ocupar-hi qualsevol lloc de treball, i en consonància amb els raonaments jurisprudencials abans esmentats, es considera oportú i necessari modificar les lleis que regulen l’ús de la llengua en l’Administració (Llei 3/1986, de 19 d’abril, de normalització lingüística, i Llei 3/2003, de 26 de març, de règim jurídic de l’Administració de la comunitat autònomade les Illes Balears) únicament en els aspectes que fan referència a aquesta qüestió.

D’acord amb tot el que s’ha exposat i, sobretot, amb la idea de continuar avançant en la professionalització del personal que accedeix a l’Administració, amb aquesta reforma es pretén instrumentar les mesures necessàries perquè els processos selectius permetin l’accés de les persones més ben qualificades i que superin les proves amb més nivell, sense que la falta de l’acreditació oficial d’un determinat nivell de català sigui, d’entrada, un obstacle per accedir-hi“.

Com es veu el català és un obstacle (com suposo que també ho deu ser l’alemany per a un català que vulgui fer de metge a Alemanya!). En canvi, no diuen res de l’espanyol… (l’espanyol “se supone”!).

Ara bé, ho intenten matisar dient que “tot això, sens perjudici que, una vegada dins l’Administració, les persones que no tenguin un determinat nivell de català puguin formar-se o millorar en el coneixement de la llengua catalana, amb la col·laboració de l’Administració, mitjançant el foment dels cursos adequats, per poder facilitar als ciutadans i a les ciutadanes l’exercici del dret d’utilitzar qualsevol de les dues llengües cooficials en lesseves relacions amb l’Administració. Igualment, els procediments de provisió valoraran com a mèrit els diferents nivells de coneixements de català, que no es podran exigir com a requisit més que en els casos que la llei determina” (només faltaria que penalitzessin o que fos un mèrit saber anglès o alemany i no català!).

Per tant, a partir d’ara “el coneixement de la llengua catalana no serà, de manera general, un requisit per accedir a la condició d’empleat públic de les administracions públiques de l’àmbit territorial de la comunitat autònoma de les Illes Balears, ni per ocupar-hi llocs de treball. El mateix principi s’ha d’aplicar al personal estatutari del Servei de Salut de les Illes Balears, així com per accedir o ocupar llocs en les entitats del sector públic instrumental dependent de les administracions anteriors”. Les excepcions les trobem bàsicament per als qui han d’exercir la docència, per als qui han de fer d’assessors lingüístics (és com una broma: només faltaria que no tinguessis un nivell de català els qui han d’assessorar en temes de llengua!) i els qui tinguin com a funció principal l’atenció al públic…

Fixeu-vos, però, que en l’escrit que s’envia als ajuntaments (el trobareu en el document adjunt) recordant-los que no es poden desviar ni una mica d’aquesta Llei es va més enllà i s’arriba a afirmar que en el cas de la docència només es pot demanar en aquells llocs en què la normativa de la funció pública docent ho determini (?).

A més, a la Llei esmentada també s’estableix que “els topònims de les Illes Balears poden tenir com a forma oficial la catalana o la castellana i la catalana conjuntament” (un altre pas enrere!) i que, és clar, com que hi podré haver-hi funcionaris que no tinguin ni idea de català, “l’Administració de la comunitat autònoma i les entitats que integren l’administració instrumental poden emprar el català i el castellà, indistintament, en les seves actuacions internes i en la relació entre aquestes. També els poden emprar indistintament en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques, sens perjudici del dret de les persones interessades a rebre resposta en la llengua cooficial utilitzada o en la que sol·licitin” (sort que ho podrem demanar!).