Arxiu de la categoria: País Valencià

Informació sobre les comarques catalanoparlants que actualment formen part de l’anomenada “comunitat valenciana”

A les universitats de Catalunya, es pot fer la prova d’accés als graus d’Educació Infantil i d’Educació Primària i, per tant, accedir-hi, sense saber ni un borrall de llengua catalana

El país fet a mitges… Fa uns cursos es va decidir fer una prova de llengua als estudiants que volien accedir als graus universitaris d’Educació Infantil i d’Educació Primària… Semblava un gran èxit per intentar millorar el nivell de llengua catalana dels futurs mestres de Catalunya, els quals, a voltes, esdevenen l’únic model lingüístic en català d’una part molt important de l’alumnat.

Ara bé, quan llegeixes que els estudiants de batxillerat i de CFGS de fora de Catalunya o els estudiants de sistemes educatius estrangers (que en molts casos són d’aquí i han estudiat sempre a Catalunya)  poden sol·licitar els enunciats en castellà i respondre en castellà; o que també poden disposar de la prova en castellà els estudiants de 2n de batxillerat de Catalunya que estiguin exempts de la matèria de Llengua Catalana a la PAU pel Departament d’Educació; o  que els estudiants de sistemes educatius de València o de les Illes Balears poden decidir examinar-se en català o en castellà, certament ja no sé què pensar…

Us imagineu que a Itàlia, a França, a Anglaterra algú volgués estudiar un grau de mestre i no sabés un borrall d’italià, de francès o d’anglès…? Us imagineu com es poden sentir els alumnes de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa i Formentera, i del País Valencià que han fet tot l’ensenyament en català quan veuen que companys seus poden fer la prova en espanyol?

Formem els mestres que Catalunya necessita? O intentem captar, al preu que sigui, alumnes d’arreu per omplir unes places universitàries…?

 

Font: http://universitats.gencat.cat/ca/altres_pagines/educacio_inf_i_prim/index.html [data de consulta: 19 de juny de 2020]

L’idioma català el 1884

Barcelona en la mano : guía de Barcelona y sus alrededores : ilustrada con grabados foto-tipográficos y cinco planos / per J. Roca y Roca..– Barcelona : E. López, 1884. — XVI, XVI, 375, 79 p., [4] f. pleg. : il. fot., plàn. ; 14 cm

Fa quasi 140 anys, en una guia de Barcelona, hi podíem llegir:

Idioma: -El idioma de Barcelona es el catalán, que con pocas variantes se habla en la mayor parte del antiguo reino de Valencia, en las islas Baleares, en la República de Andorra (sic), en el Rosellón, en la Cerdaña francesa y en algunos pueblos de la isla de Cerdeña (sic). -Es lenguaje nervudo, enérgico, expresivo, lleno de onomatopeyas, parco en calificativos, rico en monosílabos y susceptible de primores y dulzura. Procede directamente de la lengua rústica latina, lo que le da grandes puntos de semejanza con algunos dialectos de las costas italianas: ha sufrido la influencia literaria provenzal y en el uso vulgar sufre actualmente la del catellano, rebelde empero á muchas de las disinencias  (sic) de este, al ceceo y á las guturales fuertes. La pronunciación catalana facilita considerablemente el dominio de todos los idiomas europeos, especialmente los neo-latinos, germánicos y sajones. Usado el catalán como idioma literario desde el siglo XII, después de haber producido obras admirables, cayó casi en desuso durante los siglos XVII y XVIII; pero á mediados del siglo XIX ha renacido engendrando una verdadera pléyade de poetas y escritores que cultivan, algunos con verdadero talento, todos los géneros literarios, formando una literatura, digna por cierto de detenido estudio.

Com es pot veure, un text que des del punt de vista sociolingüística ens dona molta informació:

Els catalans cultes de Barcelona eren plenament conscients que la seva llengua era compartida amb molts altres territoris, fins i tot d’altres estats (Andorra, França i Itàlia).

El català era una llengua viva, vigorosa, ja que era, en definitiva, l’única llengua de la majoria de les classes populars i la llengua principal de relació de la resta de classes socials.

En ser una llengua romànica hi veien contacte amb les variants dialectals italianes, segurament del nord, on es parlen variants gal·loitaliques. En aquell moment la majoria dels “italians” només sabien la seva pròpia variant “dialectal” i en desconeixien l’estàndard, que és de base toscana.

Eren coneixedors de la influència trobadoresca (occitana) en la nostra poesia medieval.

També reconeixien la influència del castellà en els usos més col·loquials, encara que als parlants dels catalans els costés pronunciar la ce castellana (d’una part del castellà), alguns sons consonàntics (potser es refereix, per exemple, a la -D en posició final, que els catalanoparlants pronunciem [t]) i fer un ús com el del castellà dels morfemes flexius, especialment els dels verbs.

Atribueixen el fet de conèixer altres llengües (altres llengües romàniques, anglès i alemany) al coneixement del català, tot i que potser obvien dues coses: que aquest aprenentatge d’altres llengües segurament es donava més en classes socials elevades, les quals eren les úniques que ja coneixien dues llengües i, per tant, els era més fàcil aprendre’n una tercera; i que aquestes classes socials tenien més oportunitats per aprendre i practicar aquestes llengües.

Tenien notícia de la història literària i, sobretot, del renaixement de les lletres catalanes (cultes), que estaven vivint en directe.

En definitiva, un text prou interessant que ens dona moltes informacions sobre quina era la situació de la llengua en aquell moment a Barcelona…

 

 

Professorat despistat… on no!

Milatar colpista

En un treball de recerca de batxillerat d’un institut de Mataró, a propòsit de la imatge d’aquest apunt, un alumne escriu: “el que sorprèn és trobar encara noms de carrers dedicats a militars colpistes del 1936, com aquesta que vam poder fotografiar a l’Alacant el 2013 (hi havia una placa on posava “carrer”, i una altra que posava “calle” -l’explicació de qui era el personatge només era en castellà, és clar”.

De fet, una mica abans havia escrit que “al País Valencià, a part d’algunes poblacions que mantenen el nom oficial tant en català com en castellà (Alacant-Alicante, Alcoi-Alcoy, Almassora-Almazora, Borriana-Burriana, Castelló de la Plana-Castellón de la Plana, el Fondó de les Neus-Hondón de las Nieves, Sant Jordi-San Jorge, la Torre de les Maçanes-Torremanzanas, Xàbia-Jávea, Xixona-Jijona, …), algunes poblacions mantenen únicament la toponímia en castellà: Alboraya (Alboraia), Cañada (la Canyada), Cervera del Maestre (Cervera del Maestrat), Lucena del Cid (Llucena), San Rafael del Río (Sant Rafel del Riu, on tots els noms del carrer encara són en castellà), Valencia (València)…”.

Fins aquí, penso que tot plegat era força inqüestionable. Ara bé, el comentari de la professora, escrit damunt del PDF de l’alumne, realment sorprenent: “He viscut a alacant  uns quants anys : pot ser, en aquells temps ni es teníen signes d’identitat catalanes:  tots deien que parlaven “alecantí”… una barreja de valencià, català, castella: motiu:la frontera de  la  reconquesta  entre Castella i la Corona d’aragó”.

Ha reproduüt, literalment, la grafia del comentari. Si, d’entrada, és greu que una persona (catedràtica d’institut) escrigui d’aquesta manera, encara ho és més que, sent professora d’història, escrigui aquestes observacions lingüístiques que se’m fan difícil de qualificar (el més suau que se m’acut és que són pròpes de persones ignorants)… Aquests deuen ser els mestres que , segons Wert, han estat una fàbrica d’independentistes. Com no sigui per reacció!.

Quan tot plegat fa riure, si no fes plorar…

De fet, poc podem dir després que hagueu llegit el text que apareix en la imatge d’aquest bloc. Correspon a la part “solidària” d’un “sobre verde” de correus (perdó de Correos, que es veu que és una marca!), del qual teniu la imatge completa en el document adjunt. I, com a solidària que és, és l’única part plurilingüe del sobre… La resta tot en espanyol, únicament: remitente, destinatario…

Però això, mireu, encara és més del que fan la majoria d’empreses, siguin públiques, semipúbliques o privades, d’abast estatal… El problema és més grotesc: hi apareixen cinc llengües: l’espanyola, la basca, la catalana, la catalana 2 (és a dir, la versió valenciana) i la gallega.

I mare de déu quins esforços han de fer per diferenciar les dues versions del català…

I per fer-ho s’han d’inventar dues estructures diferents: “Al comprar” o “Amb la compra”; la primera “catalana”, la segona “valenciana”… Sense comentaris. L’única paraula diferent del text és el demostratiu (aquesta/esta). Per cert, esta també es fa servir en alguns parlars nord-occidentals del Principat de Catalunya!

Recordem, a més, que l’IEC, quan fa referència als demostratius, destaca que, en el sistema d’oposicions díctiques, són pròpies de l’àmbit general tant la  distinció de dos graus (aquest, aquell) com la de tres (aquest, aqueix, aquell). Són pròpies de l’àmbit general les formes aquest (pron. aquest, aquet) – aquesta, aqueix – aqueixa, aquell – aquella, i els plurals aquests (pron. aquests)/aquestos – aquestes, aqueixos – aqueixes, aquells – aquelles; açò, això, allò, i també ací, aquí, allí/allà. És propi de l’àmbit general mantenir la pronunciació aquest davant mots començats per vocal o per h-: aquest amic, aquest home. Són pròpies de l’àmbit restringit les formes este (pron. este, est) – esta, eixe (pron. eixe, eix) – eixa, i les de plural estos – estes, eixos – eixes, característiques dels parlars valencians i d’alguns altres nord-occidentals, i la forma aqueis (plural de aqueix), característica dels parlars baleàrics.

Segur que els amics de “Correos” van tenir en compte aquestes orientacions de l’IEC… Segur segur que tan respectuosos com són amb la diversitat aviat incorporaran les versions en extremeny, castellà aragonès, panotxo i en dues o tres versions de l’andalús…

De ruta literària pel Santuari de la Mare de la Salut (Traiguera) tot seguint l?obra de Vicent Sanz

El 8 de setembre proppassat ens vàrem aplegar al Santuari de la Mare de la Salut de Traiguera, a la comarca del Baix Maestrat, al bell mig d’aquest allargassat territori que va de Salses del Rosselló a Guardamar de Segura, gent de diversos indrets per fer una ruta literària, històrica, artística, arquitectònica, lingüística, personal… basada en el llibre La Font de la Salut, la, fins ara, darrera obra de l’autor traiguerí Vicent Sanz Arnau, publicada per Edicions Saldonar, una editorial estretament relacionada amb les comarques centrals del país en estar dirigida per Francesc Gil,  un vinarossenc establert a mig camí de les Cases d’Alcanar i de Barcelona.


Imatge: La Font de la Salut de Traiguera




Vicent Sanz és un professor de llengua catalana i literatura d’un institut del Maresme que vàrem conèixer professional, personal i també literàriament els anys 90, quan va publicar a Edicions del Bullent de Picanya el seu primer llibre, Cròniques perdudes, un magnífic recull de contes que tenen com a marc de referència el Maestrat, en un intent, sensual i rude, i tendre i violent alhora, de recuperar de l’oblit una història, unes històries, d’una part d’aquest país nostre en una línia, vaig aventurar-me a dir en el seu moment, molt propera a la narrativa de Jesús Moncada, el gran autor de Mequinensa.

L’obra de Sanz ha continuat principalment en la narrativa curta. En aquest gènere ha guanyant diversos premis: amb el conte «Olives trencades i timó» el VII Premi de Contes Alambor de Benicarló, amb «Begudes refrescants» el I Premi a la Creació Virtual en la modalitat de narrativa de la UOC, amb la narració «El tren de la platja» el premi de prosa de la XX Mostra Literària del Maresme. També ha participat en reculls col·lectius de narrativa curta de l’àmbit ebrenc, com, per exemple, Estius a l’Ebre (Aeditors, el Perelló, 2007) i Galeria ebrenca (Aeditors, el Perelló, 2009). El 2008 va aparèixer la seva primera novel·la, Partida, (també publicada a Aeditors), una novel·la d’acció, d’aventures, d’amor i de guerra ambientada en el Maestrat de l’època de la postguerra.

I ara ens ha sorprès amb La Font de la Salut, on, amb una prosa extraordinàriament àgil, ben travada, ben elaborada, Sanz, com si fos una mena de guia del lloc, ens endinsa, mitjançant vint-i-quatre narracions, en l’evocació d’un paisatge, d’una història, d’un temps…, d’una forma subjectiva i personal, gens freda i gens distant, com no podia ser d’una altra manera coneixent-lo… Com diu Sanz,  llegir La (meua) Font de la Salut és situar-nos al davant d’una “narrativa del jo, una literatura feta de l’experiència vital i de l’experiència estètica, a cavall entre el memorialisme, l’assaig i una imaginació molt personal”. Llegint-la, podem comprovar que ens trobem davant d’un autor d’un vasta cultura, a tots els nivells, que sap incorporar-la en unes narracions vinculades al propi record. Sanz també ens recorda que “dins la meua experiència he escrit un llibre en el qual parlo d’aquestes sensacions, de com de xicotet, de jove i més gran les he experimentades i parlo també de tot allò que des del punt de vista històric amaga la Font de la Salut”.

En definitiva, un llibre per assaborir a poc a poc, per conèixer una mica més un dels referents religiosos (i no únicament religiosos) d’aquesta part central del país, per reflexionar sobre un temps, sobre unes vivències d’un món que encara ha pogut viure la generació de l’autor (en Vicent Sanz és de l’any 1966) i que tot just es va anar acabant quan ens anàvem fent grans…




Ciutadans al País Valencià

Llegeixo amb un cert astorament que Ciutadans/Ciudadanos es vol implantar al País Valencià. Ho sento, però, de debò que tot plegat em sembla un insult a la intel·ligència…

Un partit que basa el seu discurs en l’atac al nacionalisme català, a la denúncia sobre una suposada opressió de l’espanyol a Catalunya… no deixa de ser curiós que intenti implantar-se en un lloc com el País Valencià, on, com tothom sap, el castellà és perseguit, a la televisió pública només s’emet en català, l’ensenyament és únicament en la nostra llengua, a l’adminstració tot és únicament en català, hi ha poblacions -com Alacant o Bendidorm- on no se sent ningú parlar en la “llengua espanyola comuna”, a la toponímia no es tradueixen a l’espanyol els noms (la qual cosa provoca que els turistes s’equivoquin de lloc, és clar)… Sort tenim que C’s podrà posar fre a la desaparició de l’espanyol al sud dels Països Catalans i aturarà l’independentisme pancatalà…

Imatge: A Sant Rafel del Maestrat (o del Riu), un poble del  Baix Maestrat, a la mateixa ratlla imaginària que fa de frontera entre el País Valencià i el Principat e Catalunya, ja podem comprovar que el castellà és una llengua perseguida al sud de la nostra comunitat lingüística (si no fes pena, ràbia, fàstic, tot plegat semblaria una opereta).



Però la cosa encara és més curiosa… Segons sembla, aquest partit busca, en el seu discurs, pouar vots d’un partit socialista en hores baixes i que, en el cas de Catalunya, acusen d’acceptar la “deriva” independentista (vaja, estem parlant d’un partit espanyolista de centre, complementari, per tant, amb un PP que és un partit espanyolista de dretes). Així, no ens pot estranyar que aquest espanyolisme els faci parlar, a la seva pàgina web (i en aquest cas només en espanyol), d’un comitè territorial de “Levante” (ja sabem, per tant, on tenen el seu punt de referència), que inclou les agrupacions, d’una banda, d’Alacant, Múrcia i Albacete (en la línia més dura, per tant, del segregacionisme que havia deixat entreveure el PP), i, d’una altra, València i Castelló (és evident que en els cinc casos ens refereim a l’àmbit territorial de les províncies, la divisió territorial en què segurament se sent més còmode aquest partit).

En el cas del País Valencià, però, haurà de disputar-se el pastís espanyolista no PP amb UPyD, que ja tenen com a diputat per València a les corts espanyoles un personatge com l’actor valencià Toni Cantó, que transpua autoodi per tot arreu.  Ja ho diu la cançó:

Què té aquesta terra nostra

que congria traïdors:

diputats i senadors,

hi ha mestres i professors

i també el senyor rector

i aquets són els pitjors.

Els diuen que són senyors

i sols els tenen per mostra.

Semblen tots triats a posta.

Xavi Castillo a la sala Muntaner: un poquet d’aire fresc valencià

Ara fa just un any, també a la sala Muntaner de Barcelona, Xavi Castillo, ànima del grup teatral del País Valencià Pot de Plom, presentava el seu espectacle “Això ho pague jo“, un monòleg on satiritzava sense pietat ni concessions la política valenciana (com ell mateix deia, l’actualitat li donava tants elements que “era un no parar” i una demostració que la realitat pot superar qualsevol ficció).

Ara torna (fins al dia 13 de gener!) amb l’espectable “Veriueu-ho“, en el qual torna a posar en evidència tant la política valenciana com, també, la política que  apliquen contra el Principat els defensors de l’Espanya eterna. De fet, l’espectacle és la versió teatralitzada del programa del mateix nom que s’ha pogut seguir per Vilaweb.

Vaig descobrir la companyia Pot de plom i en Xavi Castillo en un Culturaviva, aquella jornada de revindicació de la cultura catalana que organitzava la CAL, en aquest cas a la ciutat d’Amposta. Després els he pogut veure dos cops a Alcoi, en representacions organitzades per Escola Valenciana, i dos cops més a Barcelona (a la sala Muntaner) i us asseguro que en totes les ocasions el que ha estat un no parar és el riure sobre una realitat que, si no fos per plorar, només es mereixeria que ens n’enfotéssim (i perdoneu el mot).

Gran coneixedor de les tècniques del teatre de carrer, de proximitat, Castillo ens endinsa en el món de personatges corruptes o en procés de demostrar que ho són (per cert, un descoberta divertida: Manuel Bustos, seguint la tònica valenciana, també és del País Valencià, encara que de la zona castellanoparlant), grotescament anticatalanistes (com la Fallera Major de la ciutat de València) o de polítics que, clarament, tenen una vocació teatral sense límits, com podria ser el cas del ministre Wert (atenció a com “pronuncia” el nom en Xavi Castillo)…

En definitiva, un espectable sa, saníssim, divertit, agosarat, valent, sense matisos (com a bon valencià), directe, participatiu (però sense patir!), sense embuts (encara que el Xavi se’n posi sovint al cap -rient-se del Cirque du Soleil), no apte per a militants recalcitrants del PP, de C’s, de l’espanyolisme ranci… ni de seguidors acrítics de la jerarquia catòlica…

Si no sou de la tropa anterior, no us el perdeu, l’espectable,  i, si més no, eixirem amb un somriure després de parlar de la nostra realitat… Que ja toca!









El nord amb el sud a la capital del país

L’Associació Amics de la Bressola, l’entitat que, des de la Catalunya del Sud, dóna suport a les escoles nord-catalanes de La Bressola, organitza aquest dijous 30 de juny un sopar-col·loqui en suport a l’ensenyament en la nostra llengua al País Valencià al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona.

Hi intervindran, entre d’altres, Vicent Moreno, president de la Federació Escola Valenciana -l’entitat capdavantera en la defensa del català com a primera llengua del sistema educatiu al País Valencià-, Joan-Pere Le Bihan, president de La Bressola, Tomeu Martí, coordinador de l’Obra Cultural Balear, Vicent Partal, director de Vilaweb…

Veus de tot el país per explicar que una llengua, que un país, no té continuïtat possible si, com a mínim, no té un sistema educatiu que faci d’aquesta llengua la llengua principal (que no vol dir única) de l’ensenyament. Si és català no és primera llengua de l’escola, on ho serà? És la principal garantia perquè el conjunt de la població tingui accés a la llengua del país i a la cultura que hi va associada…

(…)

Si l’escola no és principalment en català (com es pretén ara acabant amb les línies en valencià al País valencià, amb les intencions suposadament “trilingües” del PP a les Illes, o amb una pretensió similar a Catalunya amb els intents que el castellà sigui també vehicular de continguts al sistema educatiu -com diuen els tribunals espanyols i com defensa demagògicament el PP), en quin altre espai de la societat el català és primera llengua? I les llengües tenen continuïtat si són útils i necessàries… Si és igual parlar en català que en castellà, tranquils: dins de dos dies haurem desaparegut… Si és igual integrar els immigrants en català que en castellà, tranquils altre cop: el castellà és molt més útil…

Actes com el que proposa Amics de la Bressola permet reforçar-nos amb arguments que, evidentment, són molt útils al País Valencià, el territori on la situació a hores d’ara és més dramàtica, però també a la resta del país, on els arguments contra un sistema educatiu on el català és la llengua vehicular són cada dia més presents i més contundents.

Un acte, en defintiva, de tots els Països Catalans per a tots els Països Catalans.

II Jornades de normalització lingüística a la Univeristat d’Alacant

Convidat pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), participo aquest dilluns en aquestes jornades, on parlaré del “Multilingüisme en el marc actual de l’ensenyament superior”.

D’entrada, ha estat un plaer conèixer joves estudiants del sud del nostre país, com Guillem Sellés. Estudiant del màster de porfessorat de secundària i llicenciat en filologia catalana, amb una preparació molt més àmplia que la teníem nosaltres als vint-i-escaig d’anys, ell mateix resumeix el que ha passat i pot passar a les terres més meridionals del nostre domini lingüístic: nét d’avi alacantí, de la dura ciutat d’Alacant, culpabilitzat sociolingüísticament per parlar en valencià i que ja no va transmetre la llengua al fill, el pare d’en Guillem; fill, per tant, de pare valencià que ja no parlava la llengua i de mare castellana, en Guillem va anar, però, a la línia en valencià del seu poble d’Ibi, i ara és un catalanoparlant més -molt més, diríem, ja que en ell es pot resumir pràcticament la famosa cançó del Tio Canya.

Joves com en Guillem malden per fer del català una llengua normal en un context tan dur com és la Universitat d’Alacant (on les classes en català pràcticament es limiten als estudis de filologia catalana, a les de formació de mestres -en la línia en valencià- i a alguna assignatura solta) i són la demostració que, encara, hi ha país malgrat tots els malgrats.

(…)

En molts contextos dels nostres Països Catalans, fins i tot al Principat de Catalunya, la Universitat no ha sabut donar continuïtat al gran esforç que mestres i, en menor mesura, professors han fet per catalanitzar el sistema educatiu. És evident que, per la seva natura diferent als altres ensenyaments, les universitats catalanes  no poden tenir únicament la llengua catalana com a llengua vehicular (la internacionalització i la competitivitat de les nostres universitats fan que hi hagi professors visitants que, temporalment, imparteixin classes en anglès o en castellà) , però això no vol dir que el català sigui una llengua testimonial, com passa en segons quines especialitzats vinculades al món del dret, de l’economia o de la ciència, on les classes en castellà són habituals en professors que porten tota la vida aquí.

El missatge pot ser demolidor fins i tot a Catalunya: el català és la llengua de l’educació infantil i primària, és una llengua que ja a secundària no és tan important (quants professors que fan les classes en català canvien de llengua quan algú els parla en castellà?), a moltes especialitats de la formació professionals el català té un pes molt petit i, finalment, si a la Universitat el castellà guanya moltíssim terreny… quina serà la llengua que faran servir els nostres professionals que no treballen a l’administració?

En aquest sentit, només cal recordar que, quan el govern de Catalunya ha premut una mica l’accelerador, la reacció del món universitari no ha estat globalment positiva, tot i que, certament, es demanava al professorat universitari (i no a tots!) un nivell de llengua similar al nivell de llengua dels alumnes de 4t d’ESO! Molt en la línia d’una universitat que no acaba de formar aquells professionals que necessitaria un país -uns països- com el nostre (només cal veure, per exemple, que formem mestres, en moltes universitats, als quals no els expliquem com s’ha d’ensenyar en contextos en què l’alumnat no coneix majoritàriament la llengua de l’escola -la immersió lingüística…).

Sens dubte, la universitat és un àmbit on encara hi ha moltíssima feina a fer malgrat els esforços dels serveis lingüístics d’arreu del país i de molts professionals que topen, però, amb la inèrcia d’una part del professorat que no acaba d’entendre per a quina societat està fent la seva tasca…

Explicant la nova immersió lingüística a la Marina Alta

Convidats per Escola Valenciana-Federació d’Entitats per la Llengua, aquest 17 d’abril proppassat hem estat a la Seu Universitària de Benissa (a la Marina Alta), que depèn de la Universitat d’Alacant, explicant a una trentena de mestres valencians el que pensem que ha de ser el plantejament de la nova immersió lingüística als nostres sistemes educatius. És a dir, explicant  com hauríem d’ensenyar la llengua catalana i en llengua catalana en contextos en què una part significativa de l’alumnat no té el català com a primera llengua (ja que tenen el castellà, l’amazic, l’àrab, el xinès wu, el panjabí, el romanès, el wòlof o qualsevol com a llengua familiar).

Tot seguit trobareu algunes de les idees principals que vam presentar i la versió en format pdf de la presentació digital que vam fer servir (dividida en quatre parts).

Hem presentat el canvi que va significar per a l’escola catalana l’acabament del franquisme: incorporació de l’ensenyament de la llengua, implementació de programes d’immersió lingüística en llengua catalana en contextos en què l’alumnat era majoritàriament castellanoparlant, democratizació, innovació pedagògica… Un moment en què la catalanització del sistema educatiu es va poder associar, especialment a infantil i primària, amb un ampli moviment de renovació pedagògica.

És el moment, per tant, en què Catalunya, mirant altres models educatius -en aquest cas del Quebec-, comença a implementar les estratègies d’ensenyament i d’aprenentatge de segones llengües (que és, en defintiva, la base de la immersió lingüística). I tot plegat per aconseguir que, en acabar l’ensenyament obligatori tot l’alumnat de Catalunya sigui capaç de poder-se expressar en les dues llengües oficials. És a dir, és una aposta de model educatiu que vol garantir la igualitat d’oportunitats per a tot el conjunt de la població, independentment del seu origen familiar.

Les apostes per dues línies edcuatives, una en la llengua pròpìa i l’altra amb la llengua de l’Estat -com seria el cas del País Valencià- demostren que l’alumnat no-catalanoparlant que va en línies en castellà no assoleix suficientment les competències lingüístiques en valencià, mentre que, en canvi, els que fan línies en la nostra llengua sí que assoleixen les competències en castellà.

Finalment, després d’analitzar les principals característiques dels programes d’immersió lingüística que es van començar a aplicar a Catalunya els anys 80 s’apunten els canvis que ens han fet parlar ara de nova immersió:

Als anys 80 i bona part dels 90, la majoria de l’alumnat d’aquest país, en arribar a l’escola, era o castellanoparlant, o catalanoparlant o bilingüe familiar (amb tots els matisos que vulgueu). Ara, al nostre sistema educatiu hi ha alumnat procedent de 170 estats del món i, per tant, moltíssimes llengües presents a les nostres aules.

En general, abans els grups eren força homogenis pel que fa al coneixement de la llengua de l’escola (la qual cosa ens va permetre saber en quins centres s’havia d’aplicar programes d’immersió lingüística i en quins no era necessari), mentre que actualment els grups són molt més heterogenis (poca gent es pot imaginar, per exemple, que la comarca que, percentualment, té més alumnat estranger és l’Alt Empordà).

Als anys 80 el procés d’implantació dels programes d’immersió lingüística naixia amb un alt grau de voluntarietat de les famílies que veien, en aquest model, que els seus fills tindrien l’oportunitat, que ells no van tenir mai, d’aprendre les dues llengües oficials del país. A partir dels anys 90, amb la generalització del sistema educatiu en llengua catalana es perd, en primer lloc, la consciència de les famílies (i dels professionals!) que s’estan aplicant programes d’immersió, i, en segon lloc, la corresponsabilització en aquest procés que tenien les famílies de començament dels 80. A més, a aquest fet cal sumar-hi en l’actualitat el desconeixement absolut que tenen de la nostra realitat sociolingüísca, sociocultural, història, política bona part de les famílies procedents de la nova immigració.

Als anys 80 i bona part dels 90, el nostre professorat coneixia les dues llengües que parlaven els nostres alumnes (de fet, si n’hi havia alguna que no sabien aquesta era la catalana!) i, per tant, s’acomplia una de les premisses del programa d’immersió: conèixer la llengua de l’alumnat. Ara aquesta premissa és impossible d’acomplir perquè a l’aula es poden parlar perfectament, a més de català i del castellà, amazic, àrab, xinès wu, xinès mandarí, panjabi, rus, wòlof…

I, finalment, aleshores els grups eren força estables (durant el curs i durant tota l’escolaritat), ara, en canvi, hi ha molta més mobilitat d’alumnat: arribada en qualsevol moment del curs, anada a altres centres a mitja escolaritat…).

Amb tots aquests canvis, als quals cal sumar-li els avenços de la recerca en temes d’ensenyament i aprenentatge de segones llengües i en temes d’ensenyament integrat de llengua i continuts,  i l’ús de les TIC, era evident que calia plantejar-se una nova immersió per a la Catalunya del segle XXI.

Una nova immersió que hem intentat d’explicar mitjançant les presentacions digitals que teniu en els documents adjunst.