Arxiu de la categoria: Catalunya Nord

Informació sobre la part de Catalunya que actualment és a l’Estat francès

L’idioma català el 1884

Barcelona en la mano : guía de Barcelona y sus alrededores : ilustrada con grabados foto-tipográficos y cinco planos / per J. Roca y Roca..– Barcelona : E. López, 1884. — XVI, XVI, 375, 79 p., [4] f. pleg. : il. fot., plàn. ; 14 cm

Fa quasi 140 anys, en una guia de Barcelona, hi podíem llegir:

Idioma: -El idioma de Barcelona es el catalán, que con pocas variantes se habla en la mayor parte del antiguo reino de Valencia, en las islas Baleares, en la República de Andorra (sic), en el Rosellón, en la Cerdaña francesa y en algunos pueblos de la isla de Cerdeña (sic). -Es lenguaje nervudo, enérgico, expresivo, lleno de onomatopeyas, parco en calificativos, rico en monosílabos y susceptible de primores y dulzura. Procede directamente de la lengua rústica latina, lo que le da grandes puntos de semejanza con algunos dialectos de las costas italianas: ha sufrido la influencia literaria provenzal y en el uso vulgar sufre actualmente la del catellano, rebelde empero á muchas de las disinencias  (sic) de este, al ceceo y á las guturales fuertes. La pronunciación catalana facilita considerablemente el dominio de todos los idiomas europeos, especialmente los neo-latinos, germánicos y sajones. Usado el catalán como idioma literario desde el siglo XII, después de haber producido obras admirables, cayó casi en desuso durante los siglos XVII y XVIII; pero á mediados del siglo XIX ha renacido engendrando una verdadera pléyade de poetas y escritores que cultivan, algunos con verdadero talento, todos los géneros literarios, formando una literatura, digna por cierto de detenido estudio.

Com es pot veure, un text que des del punt de vista sociolingüística ens dona molta informació:

Els catalans cultes de Barcelona eren plenament conscients que la seva llengua era compartida amb molts altres territoris, fins i tot d’altres estats (Andorra, França i Itàlia).

El català era una llengua viva, vigorosa, ja que era, en definitiva, l’única llengua de la majoria de les classes populars i la llengua principal de relació de la resta de classes socials.

En ser una llengua romànica hi veien contacte amb les variants dialectals italianes, segurament del nord, on es parlen variants gal·loitaliques. En aquell moment la majoria dels “italians” només sabien la seva pròpia variant “dialectal” i en desconeixien l’estàndard, que és de base toscana.

Eren coneixedors de la influència trobadoresca (occitana) en la nostra poesia medieval.

També reconeixien la influència del castellà en els usos més col·loquials, encara que als parlants dels catalans els costés pronunciar la ce castellana (d’una part del castellà), alguns sons consonàntics (potser es refereix, per exemple, a la -D en posició final, que els catalanoparlants pronunciem [t]) i fer un ús com el del castellà dels morfemes flexius, especialment els dels verbs.

Atribueixen el fet de conèixer altres llengües (altres llengües romàniques, anglès i alemany) al coneixement del català, tot i que potser obvien dues coses: que aquest aprenentatge d’altres llengües segurament es donava més en classes socials elevades, les quals eren les úniques que ja coneixien dues llengües i, per tant, els era més fàcil aprendre’n una tercera; i que aquestes classes socials tenien més oportunitats per aprendre i practicar aquestes llengües.

Tenien notícia de la història literària i, sobretot, del renaixement de les lletres catalanes (cultes), que estaven vivint en directe.

En definitiva, un text prou interessant que ens dona moltes informacions sobre quina era la situació de la llengua en aquell moment a Barcelona…

 

 

Més cròniques negres del català a l’escola

L’any passat vaig publicar el llibre Cròniques negres del català a l’escola, del qual, per cert, encara continuo fent presentacions: la propera, a Ciutat de Mallorca el 10 de gener proper.

Ara bé, malauradament, les cròniques negres contra la nostra llengua continuen ben vives. Heus aquí alguns exemples de l’any passat:

2019 

El ministre francès d’Educació, Jean-Michel Blanquer, critica l’ensenyament immersiu en les llengües dites regionals (maig)

Durant els debats sobre la reforma escolar al Senat francès, el 21 de maig de 2019, acusa les escoles d’immersió en bretó, basc, occità, català, alsacià… de produir infants monolingües en llengua regional en detriment del francès.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/bresola-ministre-educacio-frances-senat/ [data de consulta: 30 de desembre de 2019]

 

Una realitat molt complexa (novembre)

“Els professors de secundària es troben, en general, amb tres poblemes: el rebuig del català entre alguns alumnes, l’ús del castellà com a llengua vehicular principal per part d’alguns docents i l’escàs impacte de l’escolarització en l’ús del català per part de la societat. Cada centre, però, té la seva pròpia realitat. Pot ser que el castellà es trobi en les relacions entre l’alumnat i també en el reducte de la sala de professors, o que sigui la llengua principal de docència i de relació.”

Conferència inaugural de Llorenç Comajoan, professor del Departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura (Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya) a la Jornada “La llengua catalana a l’ensenyament secundari”,  organitzada pel Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona.

 

Armes de foc, sí; conscienciar a favor del català, no… Eivissa i el bullying lingüístic contra el català (novembre)

“El professor de Llengua a qui no deixen tranquil ho és, en concret, de Llengua Catalana. Les senyeres (‘banderes petites’) de què parlo eren espanyoles. El crit adreçat al professor de català pels passadissos era « ¡arriba España!». L’himne cantat a classe, el ‘ Cara al Sol’. I el nacionalisme que il·lustren tots aquests casos és l’espanyol. Ho aclareixo per si algú havia pensat una altra cosa llegint el paràgraf anterior, potser en la creença que el català és l’únic nacionalisme que existeix (o el més abundant, o el més agressiu).

Hi ha un clima enrarit a les aules. No puc parlar de la totalitat dels centres, naturalment, ni de tots els moments ni de tot l’alumnat. Però passen coses tan contradictòries com que al professorat d’un centre se li argumenti sobre la inoportunitat de sensibilitzar sobre la llengua pròpia d’Eivissa mentre les directives d’altres centres no tenen cap inconvenient en portar el seu alumnat a fotografiar-se amb armes de foc [de l’exèrcit espanyol]. Una brutal inversió de valors. Armes de foc sí, llengua pròpia no? A què obeeix aquesta esquizofrènia?”

Article d’Albert Prats Rodríguez al Diario de Ibiza (27 de novembre de 2019). Font: https://www.diariodeibiza.es/opinion/2019/11/28/nacionalisme-les-aules/1107042.html [data de consulta: 30 de desembre de 2019]

 

Globus sonda del PSC contra la immersió lingüística (desembre)

“Per a un determinat nacionalisme, la immersió en català ha estat entesa no pas com un mètode per al domini efectiu d’aquesta llengua per part de les persones castellanoparlants, sinó com la materialització del model monolingüe que alguns somiaven, i això comporta la instrumentalització d’un mètode pedagògic cap a finalitats ideològiques que li són del tot alienes i que el degraden.”

“El govern independentista ha negat la realitat i ha paralitzat propostes de l’equip tècnic del Departament d’Educació, ja que la política lingüística a l’escola forma part de la rivalitat entre JxCAT i ERC i qualsevol desviació de la retòrica del “model d’èxit” porta aparellada l’acusació de botifler.”

“Cal vetllar perquè cap llengua cooficial resti exclosa de l’escola com a llengua vehiculadora d’ensenyaments, per raons d’aprenentatge però també per qüestions afectives i simbòliques.”

Font: Les llengües com a instrument de comunicació i convivència. Resolució del 14è Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Barcelona 13—15 desembre 2019 http://www.socialistes.cat/files/Resolucio_de_llengua.pdf [data de consulta: 30 de desembre de 2019]

 

 

La Cerdanya no és Sardenya

Recordo que fa uns anys, en una conferència que vaig fer sobre l’Alguer i Sardenya a la Biblioteca Pública de Lleida, una persona em va preguntar, molt al principi de la meva explicació i molt sorpresa, per què jo em referia a Sardenya com una illa… Em digué que ella sabia que hi havia una illa catalana a l’estranger, però que no tenia mar, sinó que estava al mig d’una vall del Pirineu. Ràpidament vam desfer l’embolic, producte de la semblança fonètica dels dos topònims (agreujat per la presència de la llengua espanyola: Cerdaña i Cerdeña) i prova del desconeixement que molts catalans (del Principat de Catalunya) tenen de la resta dels Països Catalans.

Una part de raó tenia, però. A l’estat francès hi ha una “illa” catalana, però no una  illa envoltada de mar, sinó una “illa” envoltada de territori administrativament francès: la vila de Llívia. I què hi fa aquest enclavament de la Catalunya Sud dins de la Catalunya Nord, és a dir, dins de la part de Catalunya que es va annexionar França el segle XVII? Doncs, senzillament, que, arran del Tractat dels Pirineus (1659), que havia posat fi a l’anomenada Guerra dels Segadors, una autèntica guerra d’independència en la qual els catalans s’havien revoltat contra el rei —com també ho havia fet Portugal, amb millor sort tot cal dir-ho—, el reialme de França, a canvi de no continuar donant suport a Catalunya, se n’annexionà un cinquena part (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i tots els pobles al nord de Puigcerdà, la capital cerdana). A darrera hora (1660), s’adonaren que Llívia tenia el títol de vila i que, per tant, havia de tornar a la corona hispana.

I des d’aquell moment Llívia és una illa administrativa… Ara bé, els habitants de Llívia continuen tenint drets de pastura, encara ara, en territoris cerdans que van passar a territori francès, de la mateixa manera que l’aigua que alimenta l’estany artificial de Puigcerdà (que es remunta a l’edat mitjana) prové també de l”altra” Cerdanya…

Espanya i França han separat una comarca, un país, una llengua, una gent, una terra que sempre havien estat una: la Cerdanya (i, per extensió, Catalunya). La història és, però, tossuda i els catalans encara hi som, tant a la Baixa Cerdanya —la que quedà de la banda “espanyola”— com a l’Alta Cerdanya, tot i que la influència i la repressió, tot cal dir-ho, franceses han fet estralls en la llengua i en la catalanitat del país.

  1. Frontera (alguns en diuen afrontera) gens natural entre Puigcerdà i la Tor de Querol, entre la Catalunya Sud i la Nord, entre els estats espanyol i francès…

2. Puigcerdà, la capital cerdana, es recorda de l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya.

3. Llívia, un enclavament envoltat de terra… catalana!

Cròniques negres del català a l’escola/17: 1681. Comencen a arribar mestres de fora…

«Com que el rei troba molt bé que s’estableixin mestres d’escola francesos a les viles del Rosselló per ensenyar la llengua als infants i introduir els hàbits i costums de França, a Sa Majestat plaurà molt que vostra excel·lència faciliti […] els mitjans de fer-ne venir del Llenguadoc el nombre que podrà necessitar.»

Carta del ministre Louvois al Cardenal de Bonzy –arquebisbe de Narbona–.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998).

Op. cit., p. 105.

Cròniques negres del català a l’escola/16: 1680. Perseguir els qui porten a estudiar els fills a Catalunya –Sud–

«He estat informat que alguns dels meus súbdits de les millors cases del meu país del Rosselló, en lloc de fer estudiar o educar els fills en el meu país, o d’enviar-los per al mateix fi en el meu reialme, els fan passar a Catalunya o a Espanya per ser-hi instruïts […]. Haureu d’obligar els pares o mares que tenen fills a Catalunya o a Espanya, a reclamar-los o fer-los tornar al meu país del Rosselló o passar a altres províncies del meu reialme, i això, en el període dels tres mesos vinents.»

Carta de Lluís xiv a l’intendent Camus de Beaulieu.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998).

Op. cit., p. 113.

Cròniques negres del català a l’escola/15: 1678. Les autoritats franceses han de cedir per aconseguir els seus objectius

«Permeto la impressió del present llibre [la sintaxi de Joan Torrella], amb la traducció francesa i catalana. Així doncs, ordenem a tots los súbdits […] que hagin de servir-se del dit llibre amb la traducció per a tots els qui estudien la Gramàtica, i de fer-los aprendre de memòria les dites traduccions amb el text llatí, a fi que la joventut es pugui acostumar a aprendre i a parlar més fàcilment la llengua francesa.»

Permís de l’intendent del Rosselló Michel Camus de Beaulieu que encapçala la sintaxi de Torrella.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998).

Op. cit., p. 92.

 

Cròniques negres del català a l’escola/14: 1672. El bilingüisme, clau en l’accés al francès

“Sa Majestat ha ordenat l’establiment de diverses escoles a la dita vila de Perpinyà, on els infants d’un i altre sexe puguin instruir-se (…) tant en llengua francesa com en la del país, i també en l’escriptura d’aquestes dues llengües, per tal que insensiblement esdevinguin comunes i recíproques a tots els dits habitants francesos i catalans, i que els dits infants mascles que voldran estudiar les lletres puguin, d’aquesta manera, ser capaços d’anar a les classes de gramàtica, on són educats sota responsabilitat dels reverends pares jesuïtes tant en llengua llatina com en llengua francesa, tal com s’ha convingut amb ells, per accedir tot seguit a les altres ciències i arribar als graus i privilegis del doctoral, i als càrrecs d’honor, de judicatura i magistratura, que no seran lliurats en un futur a qualsevol sense que els qui hi aspiraran parlin i entenguin passablement la dita llengua francesa”.

Ordenança de l’sobre les escoles reials.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998).

Op. cit., p. 101

Cròniques negres del català a l’escola/13: 1672. Prohibit queixar-se

«Només es tracta […] d’obeir i executar les ordres donades sobre aquest tema per Sa Majestat, sense recórrer a queixes inútils que només poden ser molt desagradables a Sa Majestat i a les quals no puc consentir.»

Ordenança de l’intendent Carlier sobre les escoles reials, arran d’unes queixes d’alguns cònsols de Perpinyà davant de la voluntat reial de crear escoles per aprendre francès.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1988).

Op. cit., p. 100.

Cròniques negres del català a l’escola/11: 1663. El francès s’ha d’ensenyar i parlar constantment

“La seule maison d’instruction gratuite pour les filles et la seule de toute la province où la langue française soit constamment enseignée et parlée”.

Nota oficial de les autoritats franceses on queda clar la funció d’aquesta escola per a noies.

SANABRE, Josep (1985).

La resistència del Rosselló a incorporar-se a França.

Perpinyà: Llibres del trabucaire, p. 173.