La Cerdanya no és Sardenya

Imatge

Recordo que fa uns anys, en una conferència que vaig fer sobre l’Alguer i Sardenya a la Biblioteca Pública de Lleida, una persona em va preguntar, molt al principi de la meva explicació i molt sorpresa, per què jo em referia a Sardenya com una illa… Em digué que ella sabia que hi havia una illa catalana a l’estranger, però que no tenia mar, sinó que estava al mig d’una vall del Pirineu. Ràpidament vam desfer l’embolic, producte de la semblança fonètica dels dos topònims (agreujat per la presència de la llengua espanyola: Cerdaña i Cerdeña) i prova del desconeixement que molts catalans (del Principat de Catalunya) tenen de la resta dels Països Catalans.

Una part de raó tenia, però. A l’estat francès hi ha una “illa” catalana, però no una  illa envoltada de mar, sinó una “illa” envoltada de territori administrativament francès: la vila de Llívia. I què hi fa aquest enclavament de la Catalunya Sud dins de la Catalunya Nord, és a dir, dins de la part de Catalunya que es va annexionar França el segle XVII? Doncs, senzillament, que, arran del Tractat dels Pirineus (1659), que havia posat fi a l’anomenada Guerra dels Segadors, una autèntica guerra d’independència en la qual els catalans s’havien revoltat contra el rei —com també ho havia fet Portugal, amb millor sort tot cal dir-ho—, el reialme de França, a canvi de no continuar donant suport a Catalunya, se n’annexionà un cinquena part (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i tots els pobles al nord de Puigcerdà, la capital cerdana). A darrera hora (1660), s’adonaren que Llívia tenia el títol de vila i que, per tant, havia de tornar a la corona hispana.

I des d’aquell moment Llívia és una illa administrativa… Ara bé, els habitants de Llívia continuen tenint drets de pastura, encara ara, en territoris cerdans que van passar a territori francès, de la mateixa manera que l’aigua que alimenta l’estany artificial de Puigcerdà (que es remunta a l’edat mitjana) prové també de l”altra” Cerdanya…

Espanya i França han separat una comarca, un país, una llengua, una gent, una terra que sempre havien estat una: la Cerdanya (i, per extensió, Catalunya). La història és, però, tossuda i els catalans encara hi som, tant a la Baixa Cerdanya —la que quedà de la banda “espanyola”— com a l’Alta Cerdanya, tot i que la influència i la repressió, tot cal dir-ho, franceses han fet estralls en la llengua i en la catalanitat del país.

  1. Frontera (alguns en diuen afrontera) gens natural entre Puigcerdà i la Tor de Querol, entre la Catalunya Sud i la Nord, entre els estats espanyol i francès…

2. Puigcerdà, la capital cerdana, es recorda de l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya.

3. Llívia, un enclavament envoltat de terra… catalana!

Cròniques negres del català a l’escola/17: 1681. Comencen a arribar mestres de fora…

Imatge

«Com que el rei troba molt bé que s’estableixin mestres d’escola francesos a les viles del Rosselló per ensenyar la llengua als infants i introduir els hàbits i costums de França, a Sa Majestat plaurà molt que vostra excel·lència faciliti […] els mitjans de fer-ne venir del Llenguadoc el nombre que podrà necessitar.»

Carta del ministre Louvois al Cardenal de Bonzy –arquebisbe de Narbona–.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998).

Op. cit., p. 105.

Cròniques negres del català a l’escola/16: 1680. Perseguir els qui porten a estudiar els fills a Catalunya –Sud–

Imatge

«He estat informat que alguns dels meus súbdits de les millors cases del meu país del Rosselló, en lloc de fer estudiar o educar els fills en el meu país, o d’enviar-los per al mateix fi en el meu reialme, els fan passar a Catalunya o a Espanya per ser-hi instruïts […]. Haureu d’obligar els pares o mares que tenen fills a Catalunya o a Espanya, a reclamar-los o fer-los tornar al meu país del Rosselló o passar a altres províncies del meu reialme, i això, en el període dels tres mesos vinents.»

Carta de Lluís xiv a l’intendent Camus de Beaulieu.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998).

Op. cit., p. 113.

Cròniques negres del català a l’escola/15: 1678. Les autoritats franceses han de cedir per aconseguir els seus objectius

Imatge

«Permeto la impressió del present llibre [la sintaxi de Joan Torrella], amb la traducció francesa i catalana. Així doncs, ordenem a tots los súbdits […] que hagin de servir-se del dit llibre amb la traducció per a tots els qui estudien la Gramàtica, i de fer-los aprendre de memòria les dites traduccions amb el text llatí, a fi que la joventut es pugui acostumar a aprendre i a parlar més fàcilment la llengua francesa.»

Permís de l’intendent del Rosselló Michel Camus de Beaulieu que encapçala la sintaxi de Torrella.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998).

Op. cit., p. 92.

 

Cròniques negres del català a l’escola/14: 1672. El bilingüisme, clau en l’accés al francès

“Sa Majestat ha ordenat l’establiment de diverses escoles a la dita vila de Perpinyà, on els infants d’un i altre sexe puguin instruir-se (…) tant en llengua francesa com en la del país, i també en l’escriptura d’aquestes dues llengües, per tal que insensiblement esdevinguin comunes i recíproques a tots els dits habitants francesos i catalans, i que els dits infants mascles que voldran estudiar les lletres puguin, d’aquesta manera, ser capaços d’anar a les classes de gramàtica, on són educats sota responsabilitat dels reverends pares jesuïtes tant en llengua llatina com en llengua francesa, tal com s’ha convingut amb ells, per accedir tot seguit a les altres ciències i arribar als graus i privilegis del doctoral, i als càrrecs d’honor, de judicatura i magistratura, que no seran lliurats en un futur a qualsevol sense que els qui hi aspiraran parlin i entenguin passablement la dita llengua francesa”.

Ordenança de l’sobre les escoles reials.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998).

Op. cit., p. 101

Cròniques negres del català a l’escola/13: 1672. Prohibit queixar-se

Imatge

«Només es tracta […] d’obeir i executar les ordres donades sobre aquest tema per Sa Majestat, sense recórrer a queixes inútils que només poden ser molt desagradables a Sa Majestat i a les quals no puc consentir.»

Ordenança de l’intendent Carlier sobre les escoles reials, arran d’unes queixes d’alguns cònsols de Perpinyà davant de la voluntat reial de crear escoles per aprendre francès.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1988).

Op. cit., p. 100.

Cròniques negres del català a l’escola/11: 1663. El francès s’ha d’ensenyar i parlar constantment

Imatge

“La seule maison d’instruction gratuite pour les filles et la seule de toute la province où la langue française soit constamment enseignée et parlée”.

Nota oficial de les autoritats franceses on queda clar la funció d’aquesta escola per a noies.

SANABRE, Josep (1985).

La resistència del Rosselló a incorporar-se a França.

Perpinyà: Llibres del trabucaire, p. 173.

 

Cròniques negres del català a l’escola/10: 1663. Ja es comença a associar tenir bones maneres amb l’ús de la llengua francesa

Imatge

Es crea un escola femenina dedicada ”à l’instruction des jeunes filles et leur apprendre les mœurs et la langue française”.

Decret segons el qual les benedictines de Besiers funden a la Catalunya del Nord una escola per a noies.

FERRER I GIRONÈS, Francesc (1985).

La persecució política de la llengua catalana.

 Barcelona: Edicions 62, p. 25.

Cròniques negres del català a l’escola/9: 1662. Cal convèncer els catalans!

Imatge

M’he oblidat de remarcar-vos que era de molt interès per al servei del rei que tinguéssiu cura d’insinuar als catalans que perdran una decisió molt agradable al rei si envien llurs fills al col·legi dels jesuïtes perquè hi siguin instruïts”.

Carta del ministre Louvois als cònsols de Perpinyà. Els jesuïtes ja feien l’ensenyament en francès.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998). Op. cit., p. 90.