Unamuno i la llengua catalana

Imatge

 

Imagen 073

Acabo de veure la pel·lícula Mientras dure la guerradirigida i escrita per Alejandro Amenábar i, certament, m’ha agradat com s’ha tractat el moment d’inici de la guerra del 36 i, sobretot, com n’era de complexa la figura de Miguel de Unamuno.

En aquest bloc de sociolingüística, i fent referència a la complexitat del personatge, volem recordar algunes de les opinions que va dedicar a la llengua catalana i als catalans (ell que era basc… espanyolista):

1908

Unamuno i l’ensenyament en català

«Todo eso del llamado presupuesto de cultura es una maniobra para arrancar á los niños de las escuelas en que se les enseñe el castellano, es una campaña contra la lengua nacional […] la única lengua de cultura que en rigor tenemos en nuestra patria […]. Yo no digo que, hoy por hoy, deba hacer el Estado español lo que el prusiano está haciendo en Polonia para imponer su
lengua, pero tampoco debe permitir que municipios españoles creen escuelas
públicas en que no se enseñe español […]. La imposición de la lengua española es acaso la mayor obra de cultura en España.»

Escrit de Miguel de Unamuno referint-se al nou pressupost de cultura que volia aprovar l’Ajuntament de Barcelona.

 

Unamuno i l’ensenyament del català a no catalanoparlants

«Ni hay que perder de vista que a ese presupuesto de cultura habrían de contribuir todos los vecinos de Barcelona, catalanes y no catalanes, y como todos ellos son españoles justo sería que su rendimiento se emplease en enseñar en español, pero como no todos ellos son catalanes sería injusto se invirtiera en enseñar en catalán.»

 

1932

Unamuno i l’Estatut d’Autonomia

«La llengua i l’ensenyament van ser altres punts en què Unamuno va mostrar una actitud molt combativa. Va pro­testar pel fet que els funcionaris haguessin d’aprendre el català i, pel que fa a l’escola –art. 7–, demanà prioritat per a la llengua castellana en tots els centres d’aprenentatge de Catalunya, i que l’ensenyament oficial fos en aquella llengua. Es va oposar a la universitat autònoma, i va negar atribucions al Govern en matèria d’ensenyament.»

Teresa Abelló (2007). El debat estatutari del 1932. Barcelona: Parlament de Catalunya, p. 93.

 

Per cert, a la pel·lícula els comentaris sobre els catalans són omnipresents, de fet, com en la política actual…

L’occità, llengua del sistema educatiu a l’Aran?

De la mateixa manera que el català és (o hauria de ser) la llengua vehicular normalment emprada en el sistema educatiu de Catalunya, l’occità (anomenat aranès a l’Aran) és (o hauria de ser) la llengua vehicular normalment emprada en aquesta comarca nord-pirinenca.

Doncs bé, a la revista La borrufa, que es distribueix gratuïtament pel Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell i la Vall d’Aran (vaja, el que alguns anomenen el Pirineu de Lleida), que és escrita íntegrament en català, hi trobem aquest anunci d’un institut públic del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya: tret del nom, en occità, i d’unes paraules en francès, la resta, tota la resta, en espanyol.

M’agradaria saber què passa realment a la resta de les escoles de l’Aran amb la llengua occitana…

Per llogar-hi cadires!

Sobirania lingüística

Imatge

O també dignitat lingüística…

El 13 de setembre del 2007 el rei que aleshores era el cap de l’Estat espanyol, Joan Carles I, va visitar Girona per participar en el sopar organitzat per la patronal Federació d’Organitzacions Empresarials de Girona (la patronal gironina). Desenes de persones es van concentrar a la plaça del Vi per mostrar el seu rebuig al monarca i en van cremar fotografies. Els mossos d’esquadra van identificar Enric Stern i Jaume Roura, als quals l’Audiència Nacional (de Madrid, és clar) va condemnar a pagar una multa de 2.700 euros cadascun per un delicte d’injúries a la Corona si volien evitar entrar a la presó. Més de 10 anys després, el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha fet rectificar la decisió de la justícia espanyola i obliga l’Estat a indemnitzar els dos joves gironins condemnats.

En declaracions al diari Ara, Enric Stern, un dels inculpats, declara:

«Al judici vam explicar tot el que havíem fet i ho vam dir amb el cap ben alt. I ho tornaríem a fer. Malgrat que ens humiliessin per parlar en català, vam dir que havíem cremat fotografies del rei. Vam haver de fer dues sessions del judici, perquè en la primera vam respondre les preguntes en català i el jutge, amb molta prepotència, ens va dir que no ens entenia, quan a l’Audiència Nacional els acusats s’han pogut expressar en altres llengües com el basc, l’àrab, etc. La llengua no havia sigut cap problema perquè s’utilitzaven traductors. La intenció del jutge era humiliar-nos. Va ser dur perquè el judici es va fer igualment, no vam deixar de parlar català, però notaves que la teva veu no valia per a res. Davant d’aquesta situació, vam demanar la nul·litat del judici i es va repetir. La sentència, però, va ser la mateixa».

Què voleu que us digui, Stern i el seu company van mostrar una dignitat lingüística, una sobirania lingüística, que no he sabut veure per enlloc aquests dies. Fer canviar de llengua en un tribunal que vol ser d’àmbit estatal (de fet, podríem dir el mateix en els tribunals que són a Catalunya) és senzillament considerar que els catalanoparlants tenim menys drets lingüístics que, per exemple, els ciutadans estrangers. Claudicar i parlar en castellà és una mostra més de la submissió del poble de Catalunya a un poder supremacista espanyol.

Una dignitat que també han tingut altres joves que han passat per l’Audiència Nacional acusats del mateix (recordo, per exemple, el cas de dos joves mataronins que fa pocs anys també van haver-hi d’anar en estar acusats de cremar una imatge del rei).

Per pensar-hi!

La Cerdanya no és Sardenya

Imatge

Recordo que fa uns anys, en una conferència que vaig fer sobre l’Alguer i Sardenya a la Biblioteca Pública de Lleida, una persona em va preguntar, molt al principi de la meva explicació i molt sorpresa, per què jo em referia a Sardenya com una illa… Em digué que ella sabia que hi havia una illa catalana a l’estranger, però que no tenia mar, sinó que estava al mig d’una vall del Pirineu. Ràpidament vam desfer l’embolic, producte de la semblança fonètica dels dos topònims (agreujat per la presència de la llengua espanyola: Cerdaña i Cerdeña) i prova del desconeixement que molts catalans (del Principat de Catalunya) tenen de la resta dels Països Catalans.

Una part de raó tenia, però. A l’estat francès hi ha una “illa” catalana, però no una  illa envoltada de mar, sinó una “illa” envoltada de territori administrativament francès: la vila de Llívia. I què hi fa aquest enclavament de la Catalunya Sud dins de la Catalunya Nord, és a dir, dins de la part de Catalunya que es va annexionar França el segle XVII? Doncs, senzillament, que, arran del Tractat dels Pirineus (1659), que havia posat fi a l’anomenada Guerra dels Segadors, una autèntica guerra d’independència en la qual els catalans s’havien revoltat contra el rei —com també ho havia fet Portugal, amb millor sort tot cal dir-ho—, el reialme de França, a canvi de no continuar donant suport a Catalunya, se n’annexionà un cinquena part (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i tots els pobles al nord de Puigcerdà, la capital cerdana). A darrera hora (1660), s’adonaren que Llívia tenia el títol de vila i que, per tant, havia de tornar a la corona hispana.

I des d’aquell moment Llívia és una illa administrativa… Ara bé, els habitants de Llívia continuen tenint drets de pastura, encara ara, en territoris cerdans que van passar a territori francès, de la mateixa manera que l’aigua que alimenta l’estany artificial de Puigcerdà (que es remunta a l’edat mitjana) prové també de l”altra” Cerdanya…

Espanya i França han separat una comarca, un país, una llengua, una gent, una terra que sempre havien estat una: la Cerdanya (i, per extensió, Catalunya). La història és, però, tossuda i els catalans encara hi som, tant a la Baixa Cerdanya —la que quedà de la banda “espanyola”— com a l’Alta Cerdanya, tot i que la influència i la repressió, tot cal dir-ho, franceses han fet estralls en la llengua i en la catalanitat del país.

  1. Frontera (alguns en diuen afrontera) gens natural entre Puigcerdà i la Tor de Querol, entre la Catalunya Sud i la Nord, entre els estats espanyol i francès…

2. Puigcerdà, la capital cerdana, es recorda de l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya.

3. Llívia, un enclavament envoltat de terra… catalana!

Desconcert total: la Societat Catalana de Pedagogia de l’IEC accepta el trilingüisme a les aules

Imatge

La Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar una Declaració que pretén defensar un model de la gestió de les llengües al nostre sistema educació que és presentat com el resultat de l’evolució de la immersió lingüística. Obliden, d’entrada, que el nostre sistema educatiu no és, per essència, d’immersió lingüística, sinó que aquesta metodologia d’ensenyament i d’aprenentatge en segones llengües s’aplica, o s’hauria d’aplicar, només en aquells contextos en què el català no és la primera llengua familiar dels alumnes; a la resta parlaríem d’ensenyament en català, i prou.

Segons explica la mateixa Societat Catalana de Pedagogia, “la finalitat d’aquesta Declaració és la d’oferir als centres educatius, AMPA, consells escolars, entitats educatives i partits polítics un instrument amb fonamentació científica que els permeti explicar a les famílies, i a la ciutadania en general, el model d’escola catalana, avui plurilingüe”.

Doncs bé, no ens podem estar de comentar un d’aquestes suposats fonaments científics que, certament, no és que ajudin gaire a fer del català la llengua de referència del sistema educatiu. Diu la Societat Catalana de Pedagogia:

Presa de decisions fonamentades i contextualitzades. El trilingüisme uniforme que es presenta com a model generalitzable per a totes les escoles ha resultat altament ineficaç i desorientador en els territoris on s’ha imposat, atès que no és cap model fonamentat ni reflexionat per l’equip docent, sinó una simple distribució horària que compartimenta les llengües sense tenir en compte la relació que s’estableix entre les llengües i les societats. L’Administració ha d’atorgar als equips docents l’atribució de prendre les decisions ajustades tenint en compte les finalitats projectades en el Marc europeu comú de referència per a les llengües i els referents de cada context. La distribució horària del 30% només pot ser efectiva si és el resultat d’una presa de decisions fonamentades i contextualitzades”.

És a dir, d’entrada, si el trilingüisme és una imposició  d’un Govern (amb una clara referència al cas balear) és incorrecte, però si és producte d’un consens (de qui?) sí que pot ser efectiva la distribució horària del 30% en cadascuna de les llengües en joc (català, castellà i anglès)… És a dir, si un claustre (o potser millor dit una direcció o una patronal) amb el vist-i-plau dels pares decideix fer aquest repartiment seria una decisió correcta… Doncs, mireu, és el que ja fan moltes escoles privades de Catalunya i sense cap mena de vergonya, passant del fet que, segons la llei de la qual, entre tots, ens vam dotar democràticament, el català és la llengua que normalment s’ha d’emprar a l’escola, entre d’altres motius perquè és un dels pocs àmbits en què és llengua primera. Si és igual fer les classes en una llengua que en una altra, doncs, tranquils, al català li queden quatre dies, perquè, a més, a la resta d’àmbits de la societat aquest missatge és continu i omnipresent…

Plurilingüisme sí, però no a costa del paper del català com a llengua de referència del sistema educatiu.

La Vanguardia, com a símptoma

Imatge

Tots ens vam alegrar quan La Vanguardia va decidir fer també una edició en català. Semblava que, finalment, els editors del diari havien entès quin era realment el paper que la llengua catalana havia de jugar en la nostra societat. Ara bé, en el fons, per als propietaris d’aquest mitjà de comunicació, el català és un afegit, és de més a més. I, si no, fixem-nos en la pàgina web. Per trobar l’edició catalana cal fer tot un periple on has de demostrar les teves capacitats de navegació virtual: al portal, ni rastre; has de desplegar el menú de l’esquerra i l’apartat “servicios” hi ha la versió en català. Quasi com buscar “Wally”!

Retalls per a una autobriografia sociolingüística

Imatge

Jo soc fill de l’Hospitalet de Llobregat, concretament dels blocs Ciutat Comtal del barri de Sant Josep. Per aquest motiu, en Carles Ferrer Sales, també fill del barri, m’ha demanat un escrit on expliqui alguns dels records de la meva infantesa. També l’ha demanat a altres persones fills dels blocs, com, per exemple, l’Eugeni Rodríguez, el conegut activista pels drets  del col·lectiu LGBT. Realment, ha estat un plaer.

A l’escrit, que us adjunto, inevitablement he fet referència a la situació lingüística que es vivia en aquell moment a l’Hospitalet. Deformació professional? Necessitat d’explicar-me? Necessitat de fer entendre el que va passar amb els catalanoparlants durant el Franquisme? Necessitat de reivindicar l’existència d’una classe treballadora d’origen català? Necessitat de recordar amics que van morir per culpa de la droga… No ho sé, segurament de tot una mica.

L’ESCRIT

Fill de la nevada del 1962

Jo soc fill de la nevada del dia de Nadal de 1962, ja que vaig néixer el 15 de setembre de 1963, pràcticament nou mesos després. Els meus pares vivien als blocs Ciutat Comtal des de l’any 1961, gràcies a les gestions de Mn. Francesc Xavier Bartrolí (1908-1967), un capellà de Capellades (l’Anoia), que el 1955 havia estat nomenat  rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana. De fet, els meus dos segons noms, Antoni i Xavier, corresponien, respectivament, al meu avi matern i al nom d’aquest mossèn. El nom de Pere, per tradició familiar, em venia del meu avi patern, el qual treballava a la fàbrica tèxtil Guasch de Capellades –va ser famós l’anunci de televisió de quan érem petits: “Pañuelos Guasch, pañuelos con classe”. El meu avi matern treballava a la fàbrica de paper de fumar Smoking, que l’empresa Miquel i Costas, d’origen també capelladí, tenia a Barcelona, al costat del riu Besòs.

El meu pare era de Capellades i de molt jove havia anat a viure a Barcelona –passant abans per Santa Coloma de Gramenet– a fer d’escenògraf, ja que li encantava dibuixar i pintar. Fins al final de la dècada dels 50 va treballar a diversos tallers d’escenografia de Barcelona, on va tenir l’oportunitat de conèixer personatges tan interessants com, per exemple, Salvador Dalí.

La mare era de l’Hospitalet de Llobregat, del carrer Major, on els meus avis, que també provenien de Capellades, havien muntat una botiga de llegums cuits, amb els diners que l’avi Antoni havia fet després de passar vuit anys a Filipines. La guerra va arruïnar el negoci i, finalment, van anar a viure al barri del Clot, on es va criar la meva mare, la qual, quan es va casar, va tornar a l’Hospitalet. Després de treballar de secretària a les oficines del famós laboratori mèdic Doctor Andreu a Barcelona, en contraure matrimoni, com, dissortadament era habitual en aquells moments, va deixar la feina.

Com dèiem, els meus pares arriben als blocs, al carrer Sant Eugeni, l’any 1961, any en què es casen. En aquell moment, era un barri viu, ple de parelles joves que provenien en alguns casos d’altres punts de Catalunya o, fins i tot, del País Valencià, i en molts altres casos –segurament la majoria– de zones castellanoparlants de l’Estat espanyol. Fins i tot, en recordo de Galícia, gallegoparlants que, malauradament, en la majoria de casos, no van transmetre la llengua del seu país d’origen als fills, com vaig poder comprovar a casa d’alguns amics. De petit, recordo com el meu pare, de cultura diguem-ne de poble, havia rebatejat els veïns, dels quals, en molts casos, desconeixia el nom, amb motius, tal com s’havia fet sempre a Capellades: l’Exòtica, l’Índia, l’Andalusa, l’Ogru –per cert, una bellíssima persona amb un peculiar caràcter sorneguer, però que tenia una imatge molt ferrenya…

I era també un barri ple de petits locals comercials: el rellotger de sota casa, la bodega del Pere Casals –el Peret–, la fusteria del Ramon, el forn de la plaça de Sant Jordi –encara en recordo el pa amb una presa de xocolata–, la pastisseria de la mateixa plaça, la merceria, el bar Suspense, la botiga de roba de la carretera –nom amb el qual a casa coneixien el carrer que a hores d’ara es diu Prat de la Riba, i en aquell moment Generalísimo Franco– i, sobretot, recordo cal Campos, on comprava uns soldadets de plàstic molt petits en una mena de sobre: n’hi havia de tot el món, des de japonesos –de color groc, evidentment– a russos –de color vermell!–, passant per la Legió francesa, soldats italians, anglesos, nord-americans… Encara els tinc!

De petit, vaig anar a l’escola més propera de casa, la Inmaculada, on vaig aprendre de llegir i escriure, en castellà únicament, i on vaig descobrir que no em deia ni Pere-Anton –com en deien a casa– ni tan sols Pere, sinó un nom que sempre m’ha sonat estrany: Pedro. Quan va ser legal posar-se el nom en català, en els primers anys de la transició, ho vaig fer immediatament!

Quan es va inaugurar l’escola nacional Pau Esteve (l’havia vist escrita Pauesteve), al carrer aleshores Alps –ara Tarradellas–, va haver-hi una fugida, jo diria que massiva, si més no és el record que en tinc, d’alumnes d’una escola a una altra. El que vaig viure allà segurament no li desitjo a ningú. Només n’explicaré dues, d’anècdotes.

La primera fa referència a un noi del meu carrer, el Pepito García. Fill de vídua, sempre havia estat un alumne que ara en diríem conflictiu –petits robatoris a companys, per exemple–. Recordo que un dia, a quart d’EGB, quan tenia 10 anys (sí!, només 10 anys!), no sé què va fer, però el professor nacional va agafar el Pepito pels cabells (era assegut al pupitre), el va posar dret, el va tirar a terra, el va tornar a aixecar i el va tornar a seure. Encara en recordo els xiscles… El Pepito el vaig anar veient pel carrer i sé que va entrar en una espiral que el va portar a la presó i, crec, al món de les drogues. Va morir, com tants altres, molt jove. De ben segur que l’escola d’aquell moment no va fer res per ajudar-lo, ans al contrari.

L’altra és una experiència personal i també fa referència al mateix professor. Recordo que jo no era un alumne especialment dolent, però tenia dos problemes. En primer lloc dir-me Mayans Balcells. La majoria de professors –vinguts de la resta de l’Estat i, segurament, a contracor– no sabien pronunciar els meus cognoms i jo no em podia estar de rectificar-los, la qual cosa no els feia gens de gràcia. I el segon, quan escrivia en castellà –és a dir, sempre– feia habitualment l’error següent: les paraules acabades amb –D les escrivia amb –T: ciudad l’escrivia ciudat. El perquè és molt fàcil de saber: els catalanoparlants pronunciem amb [t] totes les D finals… La incomprensió d’aquells mestres era total i, un dia, emprenyat ves a saber per què, el professor, davant d’aquest error, em va etzibar una bufetada tan forta que em va deixar l’anell marcat a la cara durant una setmana, tot recordant-me que “te he dicho que se esribe con D”!

Arran d’aquests fets els meus pares em van canviar d’escola un altre cop i vaig anar a parar a l’Acadèmia Sant Josep, l’escola del senyor Josa… L’ambient era molt diferent i, sobretot, recordo una certa presència de la meva llengua. Després, amb els anys, vaig descobrir que el senyor Josa i la seva dona havien estat docents en l’època de la República i que no havien pogut fer de mestres nacionals durant el Franquisme. Això en va permetre entendre per què el senyor Josa havia esbroncat durament davant nostre una mestra que ens havia dit que el català era un dialecte del castellà…

L’anada a l’Acadèmia Santa Marta (TECOAD) i, després, per sort, a l’Institut Torras i Bages, de Can Serra, obren una nova etapa (la secundària, aleshores optativa) allunyada de la vida dels blocs.

Bo i això, recordo, com si fos ara, bons amics d’aquells anys, com l’enyorat Carles Ametller –segurament no ho escrivia així–, de la plaça de Sant Jordi. Anar a casa seva a jugar escacs, amb ell o amb el seu pare, és un bell record, però, segurament, el més intens és el de les magnífiques fogueres de Sant Joan –un dels dies més esperats de l’any– que fèiem cada any entremig dels blocs. Certament, ara seria impensable, però en aquell moment tot era possible: en recordo una d’especialment gran al capdamunt de l’interior del carrer de la Mare de Déu de la Mercè, en l’espai que s’obre a la plaça de Sant Jordi… Quan jo ja havia obert el camí universitari, vaig perdre el contacte habitual amb en Carles… Després vaig saber que també havia mort molt jove… No en sé, i no sé si les vull saber, les causes.

Records d’un barri de gent treballadora, de procedència diversa, d’interessos diversos, amb aquelles grans entrades no tancades, amb una reixa horrorosa a l’escala que es tancava a la nit, amb aquells maons d’obra vista, amb aquella mena de gelosia que des de l’escala, sense ascensor, et permetia veure els patis interiors dels blocs, en aquells moments simples descampats on la canalla jugava, amb carrers amb unes voreres molt estretes i amb unes columnes que el senyor Casals anava colpejant, involuntàriament, cada cop que transportava begudes del magatzem a la seva bodega…

 

Pere Mayans

Imatge

Em plau compartir amb vosaltres una entrevista que m’han fet al Periòdic d’Andorra el mes de març proppassat. Parlem d’immersió, d’escola catalana, del que hauria de ser el projecte lingüístic de l’escola catalana, de l’ús de la llengua, però també de les acusacions que es fan als docents de Catalunya sobre un possible adoctrinament a les escoles catalanes.

 

Pere Mayans

L’Hospitalet de Llobregat,  1963.

Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i postgraduat en Gestió de la Diversitat Lingüística i Cultural, des de 1984 es dedica a l’ensenyament. Catedràtic de llengua catalana i literatura, ha fet de cap del Servei d’Ensenyament del Català i del Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístics del Departament d’Ensenyament, des d’on s’ha encarregat, entre d’altres temes, de l’acollida de l’alumnat d’origen estranger i de la immersió lingüística. En aquest entrevista parlem amb ell com a expert en processos de normalització lingüística i com a membre del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals.

 

  1. Quina és la situació de l’escola catalana actualment?

 És una pregunta complexa de contestar, perquè, d’una banda, podem afirmar que els nostres docents, en general, han donat la resposta educativa que necessitaven els alumnes de les escoles catalanes del segle XXI. S’ha fet una aposta clara per uns centres inclusius, per una constant innovació pedagògica, per una formació permanent, adequada cada cop més a un alumnat divers, molts divers, en tots els sentits. S’ha treballat en un ensenyament competencial i en un sistema d’avaluació que avanci també en aquesta línia. Ara bé, això no implica que no hi hagi un marge de millora important en, per exemple, l’aprenentatge de la llengües estrangeres, en les polítiques de manteniment de les llengües d’origen de molts dels nostres alumnes, en la competència oral en general, en les polítiques de cohesió social, en els resultats d’algunes matèries… De fet, la situació de la nostra escola no és gaire diferent a la que té la institució escolar a bona part d’Europa.

  1. La campanya de desprestigi de l’escola catalana, acusada d’adoctrinament per part de certs mitjans espanyols, ha afectat la tasca dels docents?

Per sort, els nostres docents són uns excel·lents professionals que saben perfectament  que aquesta campanya només respon a uns interessos ideològics molt concrets. La nostra escola no adoctrina, educa… Potser els que adoctrinen són justament aquells qui ens volen acusar a nosaltres de fer-ho. És el mateix discurs que fan servir quan parlen del suposat “adoctrinament” dels mitjans de comunicació públics catalans. Qualsevol observador neutral pot veure que on hi ha realment adoctrinament és als mitjans espanyols.

En el cas de l’ensenyament, com pot ser titllat d’adoctrinament, com es va fer en seu parlamentària, treballar un mapa de la llengua catalana on, com és lògic, s’englobin tots els territoris de parla catalana? Com pot ser titllat d’adoctrinament parlar de Corona catalanoaragonesa, quan és evident el paper cabdal dels catalans en aquella confederació en la qual hi havia un rei que, alhora, era comte de Barcelona? Com pot ser adoctrinament parlar a les aules del que està passant a la societat, quan en els nostres currículums es diu literalment que formar “ciutadans competents, lliures, crítics, autònoms, solidaris i responsables és consubstancial al progrés en l’escolarització i a l’èxit escolar”?

De fet, puc afirmar que l’escola, com un dels pilars bàsics de la nostra societat, ha estat atacada d’una forma barroera i injusta.

  1. Per què podem afirmar que els castellanoparlants no estan discriminats?

D’entrada, l’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua castellana es garanteix al llarg de tota l’escolaritat obligatòria amb la finalitat que, en acabar-la, tots els alumnes, independentment de la seva llengua d’origen, tinguin plenes competències lingüístiques en català  i en castellà. És més, si amb les hores de llengua castellana no es pogués garantir que el nivell de castellà fos igual al del català, un centre educatiu podria decidir fer alguna activitat en llengua castellana.

Els resultats de castellà i de català són sempre similars a les proves de competències i a proves com les de la Selectivitat. Quan l’Estat fa proves per valorar el nivell de llengua castellana dels alumnes, els resultats dels alumnes catalans se situen per davant de comunitats “bilingües” com el País Valencià, Galícia o Balears, però també per davant d’Andalusia, Canàries, Extremadura…

Sempre m’ha cridat l’atenció que tots aquells qui demanen l’ensenyament en la llengua familiar (en aquest cas el castellà) no s’esgarrifen quan hi ha gent que porten els fills a escoles on l’ensenyament es vehicula en francès, anglès o alemany (i en molts casos sense tenir en compte el que sí que es té en compte a les escoles catalanes: l’aplicació de metodologies d’aprenentatge de segones llengües, és a dir, les estratègies del programa d’immersió).

  1. Tenint en compte que està demostrat que el model educatiu de l’escola catalana funciona, per què hi ha tant d’interès de posar en dubte aquest model?

Perquè l’escola, malgrat tots els peròs que li puguem buscar, és un dels pocs àmbits en què el català és necessari, és imprescindible, i això ens fa una mica més “normals”, entès el concepte de normal com allò que tenen tots els pobles del món que tenen una llengua normalitzada (espanyol, francès, italià, alemany…). Fixeu-vos que s’ha atacat tot allò que ens igualava als qui tenen un Estat al darrere: escola, policia, mitjans de comunicació…

  1. Quin és el projecte lingüístic de l’escola catalana?

L’escola catalana ha de fer del català la llengua vehicular de referència, la llengua de la vida de l’escola, la llengua de la cohesió social, per garantir que tothom, independentment de l’origen, pugui tenir plenes competències en aquesta llengua. Ha d’assegurar, a més, que, en acabar l’ensenyament obligatori, tots els alumnes tinguin un nivell de llengua castellana molt similar al que tenen en llengua catalana.

Pel que fa a les llengües estrangeres, cal assegurar un bon domini d’una primera llengua estrangera (que permeti ser competent tant en àmbits formals com informals), que pot ser l’anglès o el francès. Cal potenciar l’aprenentatge d’una segona llengua estrangera (francès o anglès, italià, alemany, portuguès i, per què no?, les llengües internacionals que ens han arribat amb la nova immigració: àrab, xinès mandarí…).

Cal també potenciar les possibilitats d’aprenentatge de les llengües de la nova immigració més enllà de les llengües considerades internacionals: amazic, neerlandès, ucraïnès, bengalí, etc.

I, finalment, es vol un ensenyament plurilingüe i intercultural, en el qual es formin ciutadans respectuosos amb la diversitat lingüística i als quals haguem desvetllat interessos plurilingües, com que el que es treballen amb programes com els d’intercomprensió entre llengües romàniques (comprensió lectora en diverses llengües, inclosa la llengua occitana de l’Aran).

 

  1. Quines llengües utilitzen majoritàriament els joves i adolescents a l’escola? Depèn del territori?

Efectivament, no és el mateix el que passa a les comarques de l’interior de Catalunya, de les Terres de l’Ebre o d’altres territoris que el que passa en aquells contextos on la població prové majoritàriament de les grans migracions espanyoles de la segona meitat del segle XX o, fins i tot, de la nova immigració d’origen sud-americà. Pel que fa als joves procedents d’altres indrets, els usos lingüístics depenen molt del context sociolingüístic. Per exemple, al Ripollès –l’exemple no és escollit a l’atzar! – els joves d’origen magrebí parlaran normalment en català, mentre que els joves magrebins de l’Hospitalet parlaran habitualment en castellà.

  1. En quina situació es troba la llengua catalana actualment?

En una cruïlla històrica. Duna banda, la nostra llengua té totes les eines de les quals disposen les llengües que tenen assegurat el futur: una llengua consolidada normativament, mitjans de comunicació, escola, una literatura de qualitat, accés a les tecnologies de la comunicació i de la informació, una presència importantíssima a les xarxes…  D’altra banda, però, per primera vegada a la història el català ha deixat de ser la llengua del carrer, de la vida, de molts indrets del nostre país: Catalunya Nord, l’Alguer, àmplies zones del sud valencià, però també a moltes de les grans urbs, com Barcelona i voltants, València, Ciutat de Mallorca… És la vegada a la història en què, en nombres absoluts, hi ha més catalanoparlants, però és també la vegada que representem un percentatge més baix de la població…

És a dir, no ens podem adormir i cal fer polítiques actives per aconseguir nous espais d’ús per a la llengua.

  1. Darrerament s’ha parlat del fet que en alguns centres públics no es vehicula en llengua catalana, no es pot evitar que passi això?

Tot i que no dic que no passi puntualment (algun professor en concret, especialment de secundària) en alguns centres públics d’algunes zones de Catalunya, on es pot observar més aquest fenomen és en escoles de titularitat privada, especialment els centres no concertats per la Generalitat. Malgrat que sigui complex normativament parlant, en no ser centres que depenen del servei públic de Catalunya, caldria treballar molt més aquest tema, perquè en aquestes escoles no es garanteix el que ha estat un dels gran èxits del sistema educatiu a Catalunya: fer del català la llengua primera de l’escola i garantir el coneixement, al mateix nivell, del català i del castellà, tant per a alumnes catalanoparlants com per a alumnes castellanoparlant, i ara per a alumnes de qualsevol altra llengua.

  1. Per què és important que la població no confongui l’ensenyament en català amb la immersió lingüística?

Perquè el que, políticament i mediàticament, s’ha anomenat immersió lingüística no és altra cosa que una metodologia d’ensenyament i d’aprenentatge que es fa servir quan la llengua de l’escola no és la llengua de la majoria de l’alumnat. Són metodologies molts properes a les que es fan servir amb alumnes catalanoparlants o castellanoparlants quan els ensenyem matèries en francès o en anglès. De fet, s’aprèn la llengua simultàniament a l’aprenentatge de les matèries. Ensenyament en català és un terme molt més general, aplicable a qualsevol context sociolingüístic, ja que només fa referència a la llengua vehicular de l’escola.

  1. Creus que el professorat majoritàriament té en compte el context sociolingüístic dels escolars als quals s’adreça?

Justament, les metodologies pròpies del programa d’immersió s’han d’aplicar o no tenint en compte el context sociolingüístic dels alumnes. Malauradament, la formació inicial dels mestres dels nostres països no sempre capacita el professorat per fer classe en situacions en què la llengua de l’escola no és la llengua de la majoria de l’alumnat. I, si això passa a primària, ja et pots imaginar el que passa a secundària, on l’arribada d’alumnat estranger ha fet sacsejar un model en el qual es partia de la idea que tots els alumnes tenien ja (encara que no fos veritat) una plena competència en català.

  1. Veus amb optimisme el futur de la nostra llengua?

Ni amb pessimisme ni amb optimisme. Només crec que hem de continuar treballant per fer del català una llengua imprescindible en alguns àmbits (entre els quals l’escola, és clar). Si una llengua no és necessària, irremeiablement mor… Si el nostre país (els nostres Països) volen mantenir el català viu han de saber fer d’aquesta llengua la llengua de cohesió social, la llengua que la gent necessiti per viure en els nostres territoris, la llengua que permeti la mobilitat social… sense que això signifiqui que no creiem que els nostres ciutadans hagin de ser el màxim de plurilingües possible.

llengua22_el_periòdic_Andorra_entrevista

La llengua dibuixada, d’Enric Larreula

Imatge

Voliana Edicions acaba de publicar el llibre La llengua dibuixada del professor, escriptor i observador de la realitat sociolingüística del nostre país Enric Larreula. Autor de desenes de contes i novel·les per a petits, joves i adults, en algunes d’aquestes obres ja incorpora elements que fan reflexionar el lector sobre la situació de la llengua. Recordem, per exemple, Terres Verges (1997) i, sobretot, Em dic Paco… (1991), del qual s’arribà a publicar una guia didàctica per treballar-hi, entre d’altres, els aspectes sociolingüístics. A més, però, Larreula ha escrit assaig sociolingüístic, que culminà en l’obra Dolor de llengua (2002), que va estar elaborant durant un període de 32 anys.

I, justament, l’obra que presentem ve a ser un complement a aquesta magna obra sociolingüística de Larreula, un complement de dolor de llengua, però un dolor que es pateix rient, ja que els seus dibuixos busquen provocar el somriure del lector, malgrat que el que s’hi reflecteixi no sigui precisament motiu per fer barrila. Larreula ens dibuixa els parlants, tant els catalanoparlants com els castellanoparlants, amb els seus complexos, amb les seves ideologies, amb les seves febleses i amb les seves pors. Cal dir que els dibuixos són acompanyats amb planes de text que ajuden al lector a situar-se, ja que molts d’aquests apunts es van fer durant els anys de l’anomenada transició i, fins i tot, abans. Malauradament, podem veure com molts d’ells són de rabiosa actualitat.

En una primera part, recordarem la introducció del català a l’escola franquista, el rebuig a aquesta introducció, el camí cap a l’escola catalana (que ara molts dirien que són dibuixos que adoctrinen), el mite de la llengua materna, el rebuig dels “catalanoprogres” a la llengua catalana, el mantra de la imposició del català, el bilingüisme, els intents de dividir, enfrontar, destruir la comunitat lingüística catalana, la por a la fracturació social, el mite segons el qual el català ja està normalitzat.

En una segona, en canvi, veurem la situació actual (tot i que la primera part, insistim, continua sent de màxima actualitat) i hi tracta la propaganda triomfalista de la Generalitat, que presenta el català com una llengua plenament consolidada, la percepció popular de la fortalesa de la llengua, la bona educació, altre cop el bilingüisme, la incomprensió i la hostilitat (que ara torna més que mai), la descatalanització del país…

Un llibre que només ha pogut fer aquest gran observador de la realitat que és l’Enric Larreula, que sap fer literatura allò quotidià i que ha sabut reflectir en dibuixos una realitat complexa d’una societat que, a més, ha oblidat el tema de la llengua en els debats de construcció d’aquest nou país que se suposa que volem crear.

 

Pere Mayans