Retalls per a una autobriografia sociolingüística

Imatge

Jo soc fill de l’Hospitalet de Llobregat, concretament dels blocs Ciutat Comtal del barri de Sant Josep. Per aquest motiu, en Carles Ferrer Sales, també fill del barri, m’ha demanat un escrit on expliqui alguns dels records de la meva infantesa. També l’ha demanat a altres persones fills dels blocs, com, per exemple, l’Eugeni Rodríguez, el conegut activista pels drets  del col·lectiu LGBT. Realment, ha estat un plaer.

A l’escrit, que us adjunto, inevitablement he fet referència a la situació lingüística que es vivia en aquell moment a l’Hospitalet. Deformació professional? Necessitat d’explicar-me? Necessitat de fer entendre el que va passar amb els catalanoparlants durant el Franquisme? Necessitat de reivindicar l’existència d’una classe treballadora d’origen català? Necessitat de recordar amics que van morir per culpa de la droga… No ho sé, segurament de tot una mica.

L’ESCRIT

Fill de la nevada del 1962

Jo soc fill de la nevada del dia de Nadal de 1962, ja que vaig néixer el 15 de setembre de 1963, pràcticament nou mesos després. Els meus pares vivien als blocs Ciutat Comtal des de l’any 1961, gràcies a les gestions de Mn. Francesc Xavier Bartrolí (1908-1967), un capellà de Capellades (l’Anoia), que el 1955 havia estat nomenat  rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana. De fet, els meus dos segons noms, Antoni i Xavier, corresponien, respectivament, al meu avi matern i al nom d’aquest mossèn. El nom de Pere, per tradició familiar, em venia del meu avi patern, el qual treballava a la fàbrica tèxtil Guasch de Capellades –va ser famós l’anunci de televisió de quan érem petits: “Pañuelos Guasch, pañuelos con classe”. El meu avi matern treballava a la fàbrica de paper de fumar Smoking, que l’empresa Miquel i Costas, d’origen també capelladí, tenia a Barcelona, al costat del riu Besòs.

El meu pare era de Capellades i de molt jove havia anat a viure a Barcelona –passant abans per Santa Coloma de Gramenet– a fer d’escenògraf, ja que li encantava dibuixar i pintar. Fins al final de la dècada dels 50 va treballar a diversos tallers d’escenografia de Barcelona, on va tenir l’oportunitat de conèixer personatges tan interessants com, per exemple, Salvador Dalí.

La mare era de l’Hospitalet de Llobregat, del carrer Major, on els meus avis, que també provenien de Capellades, havien muntat una botiga de llegums cuits, amb els diners que l’avi Antoni havia fet després de passar vuit anys a Filipines. La guerra va arruïnar el negoci i, finalment, van anar a viure al barri del Clot, on es va criar la meva mare, la qual, quan es va casar, va tornar a l’Hospitalet. Després de treballar de secretària a les oficines del famós laboratori mèdic Doctor Andreu a Barcelona, en contraure matrimoni, com, dissortadament era habitual en aquells moments, va deixar la feina.

Com dèiem, els meus pares arriben als blocs, al carrer Sant Eugeni, l’any 1961, any en què es casen. En aquell moment, era un barri viu, ple de parelles joves que provenien en alguns casos d’altres punts de Catalunya o, fins i tot, del País Valencià, i en molts altres casos –segurament la majoria– de zones castellanoparlants de l’Estat espanyol. Fins i tot, en recordo de Galícia, gallegoparlants que, malauradament, en la majoria de casos, no van transmetre la llengua del seu país d’origen als fills, com vaig poder comprovar a casa d’alguns amics. De petit, recordo com el meu pare, de cultura diguem-ne de poble, havia rebatejat els veïns, dels quals, en molts casos, desconeixia el nom, amb motius, tal com s’havia fet sempre a Capellades: l’Exòtica, l’Índia, l’Andalusa, l’Ogru –per cert, una bellíssima persona amb un peculiar caràcter sorneguer, però que tenia una imatge molt ferrenya…

I era també un barri ple de petits locals comercials: el rellotger de sota casa, la bodega del Pere Casals –el Peret–, la fusteria del Ramon, el forn de la plaça de Sant Jordi –encara en recordo el pa amb una presa de xocolata–, la pastisseria de la mateixa plaça, la merceria, el bar Suspense, la botiga de roba de la carretera –nom amb el qual a casa coneixien el carrer que a hores d’ara es diu Prat de la Riba, i en aquell moment Generalísimo Franco– i, sobretot, recordo cal Campos, on comprava uns soldadets de plàstic molt petits en una mena de sobre: n’hi havia de tot el món, des de japonesos –de color groc, evidentment– a russos –de color vermell!–, passant per la Legió francesa, soldats italians, anglesos, nord-americans… Encara els tinc!

De petit, vaig anar a l’escola més propera de casa, la Inmaculada, on vaig aprendre de llegir i escriure, en castellà únicament, i on vaig descobrir que no em deia ni Pere-Anton –com en deien a casa– ni tan sols Pere, sinó un nom que sempre m’ha sonat estrany: Pedro. Quan va ser legal posar-se el nom en català, en els primers anys de la transició, ho vaig fer immediatament!

Quan es va inaugurar l’escola nacional Pau Esteve (l’havia vist escrita Pauesteve), al carrer aleshores Alps –ara Tarradellas–, va haver-hi una fugida, jo diria que massiva, si més no és el record que en tinc, d’alumnes d’una escola a una altra. El que vaig viure allà segurament no li desitjo a ningú. Només n’explicaré dues, d’anècdotes.

La primera fa referència a un noi del meu carrer, el Pepito García. Fill de vídua, sempre havia estat un alumne que ara en diríem conflictiu –petits robatoris a companys, per exemple–. Recordo que un dia, a quart d’EGB, quan tenia 10 anys (sí!, només 10 anys!), no sé què va fer, però el professor nacional va agafar el Pepito pels cabells (era assegut al pupitre), el va posar dret, el va tirar a terra, el va tornar a aixecar i el va tornar a seure. Encara en recordo els xiscles… El Pepito el vaig anar veient pel carrer i sé que va entrar en una espiral que el va portar a la presó i, crec, al món de les drogues. Va morir, com tants altres, molt jove. De ben segur que l’escola d’aquell moment no va fer res per ajudar-lo, ans al contrari.

L’altra és una experiència personal i també fa referència al mateix professor. Recordo que jo no era un alumne especialment dolent, però tenia dos problemes. En primer lloc dir-me Mayans Balcells. La majoria de professors –vinguts de la resta de l’Estat i, segurament, a contracor– no sabien pronunciar els meus cognoms i jo no em podia estar de rectificar-los, la qual cosa no els feia gens de gràcia. I el segon, quan escrivia en castellà –és a dir, sempre– feia habitualment l’error següent: les paraules acabades amb –D les escrivia amb –T: ciudad l’escrivia ciudat. El perquè és molt fàcil de saber: els catalanoparlants pronunciem amb [t] totes les D finals… La incomprensió d’aquells mestres era total i, un dia, emprenyat ves a saber per què, el professor, davant d’aquest error, em va etzibar una bufetada tan forta que em va deixar l’anell marcat a la cara durant una setmana, tot recordant-me que “te he dicho que se esribe con D”!

Arran d’aquests fets els meus pares em van canviar d’escola un altre cop i vaig anar a parar a l’Acadèmia Sant Josep, l’escola del senyor Josa… L’ambient era molt diferent i, sobretot, recordo una certa presència de la meva llengua. Després, amb els anys, vaig descobrir que el senyor Josa i la seva dona havien estat docents en l’època de la República i que no havien pogut fer de mestres nacionals durant el Franquisme. Això en va permetre entendre per què el senyor Josa havia esbroncat durament davant nostre una mestra que ens havia dit que el català era un dialecte del castellà…

L’anada a l’Acadèmia Santa Marta (TECOAD) i, després, per sort, a l’Institut Torras i Bages, de Can Serra, obren una nova etapa (la secundària, aleshores optativa) allunyada de la vida dels blocs.

Bo i això, recordo, com si fos ara, bons amics d’aquells anys, com l’enyorat Carles Ametller –segurament no ho escrivia així–, de la plaça de Sant Jordi. Anar a casa seva a jugar escacs, amb ell o amb el seu pare, és un bell record, però, segurament, el més intens és el de les magnífiques fogueres de Sant Joan –un dels dies més esperats de l’any– que fèiem cada any entremig dels blocs. Certament, ara seria impensable, però en aquell moment tot era possible: en recordo una d’especialment gran al capdamunt de l’interior del carrer de la Mare de Déu de la Mercè, en l’espai que s’obre a la plaça de Sant Jordi… Quan jo ja havia obert el camí universitari, vaig perdre el contacte habitual amb en Carles… Després vaig saber que també havia mort molt jove… No en sé, i no sé si les vull saber, les causes.

Records d’un barri de gent treballadora, de procedència diversa, d’interessos diversos, amb aquelles grans entrades no tancades, amb una reixa horrorosa a l’escala que es tancava a la nit, amb aquells maons d’obra vista, amb aquella mena de gelosia que des de l’escala, sense ascensor, et permetia veure els patis interiors dels blocs, en aquells moments simples descampats on la canalla jugava, amb carrers amb unes voreres molt estretes i amb unes columnes que el senyor Casals anava colpejant, involuntàriament, cada cop que transportava begudes del magatzem a la seva bodega…

 

Pere Mayans

Imatge

Em plau compartir amb vosaltres una entrevista que m’han fet al Periòdic d’Andorra el mes de març proppassat. Parlem d’immersió, d’escola catalana, del que hauria de ser el projecte lingüístic de l’escola catalana, de l’ús de la llengua, però també de les acusacions que es fan als docents de Catalunya sobre un possible adoctrinament a les escoles catalanes.

 

Pere Mayans

L’Hospitalet de Llobregat,  1963.

Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i postgraduat en Gestió de la Diversitat Lingüística i Cultural, des de 1984 es dedica a l’ensenyament. Catedràtic de llengua catalana i literatura, ha fet de cap del Servei d’Ensenyament del Català i del Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístics del Departament d’Ensenyament, des d’on s’ha encarregat, entre d’altres temes, de l’acollida de l’alumnat d’origen estranger i de la immersió lingüística. En aquest entrevista parlem amb ell com a expert en processos de normalització lingüística i com a membre del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals.

 

  1. Quina és la situació de l’escola catalana actualment?

 És una pregunta complexa de contestar, perquè, d’una banda, podem afirmar que els nostres docents, en general, han donat la resposta educativa que necessitaven els alumnes de les escoles catalanes del segle XXI. S’ha fet una aposta clara per uns centres inclusius, per una constant innovació pedagògica, per una formació permanent, adequada cada cop més a un alumnat divers, molts divers, en tots els sentits. S’ha treballat en un ensenyament competencial i en un sistema d’avaluació que avanci també en aquesta línia. Ara bé, això no implica que no hi hagi un marge de millora important en, per exemple, l’aprenentatge de la llengües estrangeres, en les polítiques de manteniment de les llengües d’origen de molts dels nostres alumnes, en la competència oral en general, en les polítiques de cohesió social, en els resultats d’algunes matèries… De fet, la situació de la nostra escola no és gaire diferent a la que té la institució escolar a bona part d’Europa.

  1. La campanya de desprestigi de l’escola catalana, acusada d’adoctrinament per part de certs mitjans espanyols, ha afectat la tasca dels docents?

Per sort, els nostres docents són uns excel·lents professionals que saben perfectament  que aquesta campanya només respon a uns interessos ideològics molt concrets. La nostra escola no adoctrina, educa… Potser els que adoctrinen són justament aquells qui ens volen acusar a nosaltres de fer-ho. És el mateix discurs que fan servir quan parlen del suposat “adoctrinament” dels mitjans de comunicació públics catalans. Qualsevol observador neutral pot veure que on hi ha realment adoctrinament és als mitjans espanyols.

En el cas de l’ensenyament, com pot ser titllat d’adoctrinament, com es va fer en seu parlamentària, treballar un mapa de la llengua catalana on, com és lògic, s’englobin tots els territoris de parla catalana? Com pot ser titllat d’adoctrinament parlar de Corona catalanoaragonesa, quan és evident el paper cabdal dels catalans en aquella confederació en la qual hi havia un rei que, alhora, era comte de Barcelona? Com pot ser adoctrinament parlar a les aules del que està passant a la societat, quan en els nostres currículums es diu literalment que formar “ciutadans competents, lliures, crítics, autònoms, solidaris i responsables és consubstancial al progrés en l’escolarització i a l’èxit escolar”?

De fet, puc afirmar que l’escola, com un dels pilars bàsics de la nostra societat, ha estat atacada d’una forma barroera i injusta.

  1. Per què podem afirmar que els castellanoparlants no estan discriminats?

D’entrada, l’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua castellana es garanteix al llarg de tota l’escolaritat obligatòria amb la finalitat que, en acabar-la, tots els alumnes, independentment de la seva llengua d’origen, tinguin plenes competències lingüístiques en català  i en castellà. És més, si amb les hores de llengua castellana no es pogués garantir que el nivell de castellà fos igual al del català, un centre educatiu podria decidir fer alguna activitat en llengua castellana.

Els resultats de castellà i de català són sempre similars a les proves de competències i a proves com les de la Selectivitat. Quan l’Estat fa proves per valorar el nivell de llengua castellana dels alumnes, els resultats dels alumnes catalans se situen per davant de comunitats “bilingües” com el País Valencià, Galícia o Balears, però també per davant d’Andalusia, Canàries, Extremadura…

Sempre m’ha cridat l’atenció que tots aquells qui demanen l’ensenyament en la llengua familiar (en aquest cas el castellà) no s’esgarrifen quan hi ha gent que porten els fills a escoles on l’ensenyament es vehicula en francès, anglès o alemany (i en molts casos sense tenir en compte el que sí que es té en compte a les escoles catalanes: l’aplicació de metodologies d’aprenentatge de segones llengües, és a dir, les estratègies del programa d’immersió).

  1. Tenint en compte que està demostrat que el model educatiu de l’escola catalana funciona, per què hi ha tant d’interès de posar en dubte aquest model?

Perquè l’escola, malgrat tots els peròs que li puguem buscar, és un dels pocs àmbits en què el català és necessari, és imprescindible, i això ens fa una mica més “normals”, entès el concepte de normal com allò que tenen tots els pobles del món que tenen una llengua normalitzada (espanyol, francès, italià, alemany…). Fixeu-vos que s’ha atacat tot allò que ens igualava als qui tenen un Estat al darrere: escola, policia, mitjans de comunicació…

  1. Quin és el projecte lingüístic de l’escola catalana?

L’escola catalana ha de fer del català la llengua vehicular de referència, la llengua de la vida de l’escola, la llengua de la cohesió social, per garantir que tothom, independentment de l’origen, pugui tenir plenes competències en aquesta llengua. Ha d’assegurar, a més, que, en acabar l’ensenyament obligatori, tots els alumnes tinguin un nivell de llengua castellana molt similar al que tenen en llengua catalana.

Pel que fa a les llengües estrangeres, cal assegurar un bon domini d’una primera llengua estrangera (que permeti ser competent tant en àmbits formals com informals), que pot ser l’anglès o el francès. Cal potenciar l’aprenentatge d’una segona llengua estrangera (francès o anglès, italià, alemany, portuguès i, per què no?, les llengües internacionals que ens han arribat amb la nova immigració: àrab, xinès mandarí…).

Cal també potenciar les possibilitats d’aprenentatge de les llengües de la nova immigració més enllà de les llengües considerades internacionals: amazic, neerlandès, ucraïnès, bengalí, etc.

I, finalment, es vol un ensenyament plurilingüe i intercultural, en el qual es formin ciutadans respectuosos amb la diversitat lingüística i als quals haguem desvetllat interessos plurilingües, com que el que es treballen amb programes com els d’intercomprensió entre llengües romàniques (comprensió lectora en diverses llengües, inclosa la llengua occitana de l’Aran).

 

  1. Quines llengües utilitzen majoritàriament els joves i adolescents a l’escola? Depèn del territori?

Efectivament, no és el mateix el que passa a les comarques de l’interior de Catalunya, de les Terres de l’Ebre o d’altres territoris que el que passa en aquells contextos on la població prové majoritàriament de les grans migracions espanyoles de la segona meitat del segle XX o, fins i tot, de la nova immigració d’origen sud-americà. Pel que fa als joves procedents d’altres indrets, els usos lingüístics depenen molt del context sociolingüístic. Per exemple, al Ripollès –l’exemple no és escollit a l’atzar! – els joves d’origen magrebí parlaran normalment en català, mentre que els joves magrebins de l’Hospitalet parlaran habitualment en castellà.

  1. En quina situació es troba la llengua catalana actualment?

En una cruïlla històrica. Duna banda, la nostra llengua té totes les eines de les quals disposen les llengües que tenen assegurat el futur: una llengua consolidada normativament, mitjans de comunicació, escola, una literatura de qualitat, accés a les tecnologies de la comunicació i de la informació, una presència importantíssima a les xarxes…  D’altra banda, però, per primera vegada a la història el català ha deixat de ser la llengua del carrer, de la vida, de molts indrets del nostre país: Catalunya Nord, l’Alguer, àmplies zones del sud valencià, però també a moltes de les grans urbs, com Barcelona i voltants, València, Ciutat de Mallorca… És la vegada a la història en què, en nombres absoluts, hi ha més catalanoparlants, però és també la vegada que representem un percentatge més baix de la població…

És a dir, no ens podem adormir i cal fer polítiques actives per aconseguir nous espais d’ús per a la llengua.

  1. Darrerament s’ha parlat del fet que en alguns centres públics no es vehicula en llengua catalana, no es pot evitar que passi això?

Tot i que no dic que no passi puntualment (algun professor en concret, especialment de secundària) en alguns centres públics d’algunes zones de Catalunya, on es pot observar més aquest fenomen és en escoles de titularitat privada, especialment els centres no concertats per la Generalitat. Malgrat que sigui complex normativament parlant, en no ser centres que depenen del servei públic de Catalunya, caldria treballar molt més aquest tema, perquè en aquestes escoles no es garanteix el que ha estat un dels gran èxits del sistema educatiu a Catalunya: fer del català la llengua primera de l’escola i garantir el coneixement, al mateix nivell, del català i del castellà, tant per a alumnes catalanoparlants com per a alumnes castellanoparlant, i ara per a alumnes de qualsevol altra llengua.

  1. Per què és important que la població no confongui l’ensenyament en català amb la immersió lingüística?

Perquè el que, políticament i mediàticament, s’ha anomenat immersió lingüística no és altra cosa que una metodologia d’ensenyament i d’aprenentatge que es fa servir quan la llengua de l’escola no és la llengua de la majoria de l’alumnat. Són metodologies molts properes a les que es fan servir amb alumnes catalanoparlants o castellanoparlants quan els ensenyem matèries en francès o en anglès. De fet, s’aprèn la llengua simultàniament a l’aprenentatge de les matèries. Ensenyament en català és un terme molt més general, aplicable a qualsevol context sociolingüístic, ja que només fa referència a la llengua vehicular de l’escola.

  1. Creus que el professorat majoritàriament té en compte el context sociolingüístic dels escolars als quals s’adreça?

Justament, les metodologies pròpies del programa d’immersió s’han d’aplicar o no tenint en compte el context sociolingüístic dels alumnes. Malauradament, la formació inicial dels mestres dels nostres països no sempre capacita el professorat per fer classe en situacions en què la llengua de l’escola no és la llengua de la majoria de l’alumnat. I, si això passa a primària, ja et pots imaginar el que passa a secundària, on l’arribada d’alumnat estranger ha fet sacsejar un model en el qual es partia de la idea que tots els alumnes tenien ja (encara que no fos veritat) una plena competència en català.

  1. Veus amb optimisme el futur de la nostra llengua?

Ni amb pessimisme ni amb optimisme. Només crec que hem de continuar treballant per fer del català una llengua imprescindible en alguns àmbits (entre els quals l’escola, és clar). Si una llengua no és necessària, irremeiablement mor… Si el nostre país (els nostres Països) volen mantenir el català viu han de saber fer d’aquesta llengua la llengua de cohesió social, la llengua que la gent necessiti per viure en els nostres territoris, la llengua que permeti la mobilitat social… sense que això signifiqui que no creiem que els nostres ciutadans hagin de ser el màxim de plurilingües possible.

llengua22_el_periòdic_Andorra_entrevista

La llengua dibuixada, d’Enric Larreula

Imatge

Voliana Edicions acaba de publicar el llibre La llengua dibuixada del professor, escriptor i observador de la realitat sociolingüística del nostre país Enric Larreula. Autor de desenes de contes i novel·les per a petits, joves i adults, en algunes d’aquestes obres ja incorpora elements que fan reflexionar el lector sobre la situació de la llengua. Recordem, per exemple, Terres Verges (1997) i, sobretot, Em dic Paco… (1991), del qual s’arribà a publicar una guia didàctica per treballar-hi, entre d’altres, els aspectes sociolingüístics. A més, però, Larreula ha escrit assaig sociolingüístic, que culminà en l’obra Dolor de llengua (2002), que va estar elaborant durant un període de 32 anys.

I, justament, l’obra que presentem ve a ser un complement a aquesta magna obra sociolingüística de Larreula, un complement de dolor de llengua, però un dolor que es pateix rient, ja que els seus dibuixos busquen provocar el somriure del lector, malgrat que el que s’hi reflecteixi no sigui precisament motiu per fer barrila. Larreula ens dibuixa els parlants, tant els catalanoparlants com els castellanoparlants, amb els seus complexos, amb les seves ideologies, amb les seves febleses i amb les seves pors. Cal dir que els dibuixos són acompanyats amb planes de text que ajuden al lector a situar-se, ja que molts d’aquests apunts es van fer durant els anys de l’anomenada transició i, fins i tot, abans. Malauradament, podem veure com molts d’ells són de rabiosa actualitat.

En una primera part, recordarem la introducció del català a l’escola franquista, el rebuig a aquesta introducció, el camí cap a l’escola catalana (que ara molts dirien que són dibuixos que adoctrinen), el mite de la llengua materna, el rebuig dels “catalanoprogres” a la llengua catalana, el mantra de la imposició del català, el bilingüisme, els intents de dividir, enfrontar, destruir la comunitat lingüística catalana, la por a la fracturació social, el mite segons el qual el català ja està normalitzat.

En una segona, en canvi, veurem la situació actual (tot i que la primera part, insistim, continua sent de màxima actualitat) i hi tracta la propaganda triomfalista de la Generalitat, que presenta el català com una llengua plenament consolidada, la percepció popular de la fortalesa de la llengua, la bona educació, altre cop el bilingüisme, la incomprensió i la hostilitat (que ara torna més que mai), la descatalanització del país…

Un llibre que només ha pogut fer aquest gran observador de la realitat que és l’Enric Larreula, que sap fer literatura allò quotidià i que ha sabut reflectir en dibuixos una realitat complexa d’una societat que, a més, ha oblidat el tema de la llengua en els debats de construcció d’aquest nou país que se suposa que volem crear.

 

Pere Mayans

L’ús de les paraules

Imatge

Crec que algun dia s’haurà d’estudiar a les facultats de ciències de la informació i de ciències polítiques tot el que els mitjans de comunicació espanyols (inclosos els mitjans de comunicació espanyolistes establerts a Catalunya com “El Periódico” o “La Vanguardia”) han fet per anar en contra dels procés democràtic a favor del dret a la independència que, per mandat del poble de Catalunya, han dut a terme els nostres representants polítics.

La pressió mediàtica ens ha volgut fer creure que les agressions policials de l’1-O no van existir o, en el millors dels casos, que van ser una resposta “proporcionada” a una resistència que no va ser tan pacífica… Les desqualificacions als nostres líders polítics han estat constants; el menyspreu a les nostres institucions, començant per l’escolar, s’han convertit en una constant;  el menyspreu als representants de la societat civil ha arribat a quotes que traspassen totes les línies vermelles.

En la imatge dos exemples: la portada de la revista “El Tiempo” no s’està de titllar de “fanáticos” Jordi Cuixart i Jordi Sànchez; la revista Interviu insisteix en la idea llançada per certs ministres i fiscals, segons la qual  a les escoles de Catalunya es difon l’odi contra la policia espanyola… i contra tot allò que s’ensuma a espanyol.

Tot plegat una demostració que en l’era de la comunicació la veritat es crea, es construeix tal com volen fer-la veure que és els qui tenen el poder polític, econòmic i, de retruc d’aquests tots, el mediàtic. I, evidentment, per crear estats d’opinió la gran arma (a part de les garrotades i de les sentències judicials) és la paraula: “De Carles Puigdemont hubo que aprender hasta cómo se pronunciaba su apellido·, ens deia un periodista d’aquell diari que hom es va pensar que era d’esquerres i que es diu “El País” en un article intitulat “El feroz bestiario del separtismo“.

 

Quan les víctimes esdevenen botxins (i, sobretot, els botxins, víctimes)!

Imatge

Fa anys que en el discurs sociolingüístic de la societat catalana en general ha arrelat la idea que tant el català com el castellà són llengües pròpies de Catalunya i cap s’ha d’imposar a l’altra. És més, fins i tot, s’ha volgut fer creure, per part de certs grups polítics, que ens havíem passat amb això del català. Per aquest motiu, s’han rebuts atacs jurídics i mediàtics en els pocs, poquíssims, àmbits en què el català havia esdevingut primera llengua (escola –i encara amb molts matisos–, mitjans de comunicació públics –i no parlarem del model d’ús de la llengua–, retolació de carrers i poblacions –encara que hi hagi ajuntaments com el de l’Hospitalet per als quals 35 anys després de la Llei de normalització lingüística sembla que el tema no vagi amb ells i mantenen els noms en castellà de molts carrers i places). Lluny queden ja els discursos que feia la sociolingüística més combativa o fins tot l’esquerra independentista segons els quals s’havia d’impugnar l’ús de l’espanyol si es volia garantir la continuïtat històrica de la llengua catalana. Si hi ha dues llengües que serveixen per a tot i per a tots els casos, no dubteu que a la llarga, o no tant a la llarga, una de les dues tendirà a la desaparició (la que la gent percebi com a menys útil).

Doncs bé, aquest discurs sembla que ara s’hagi traspassat a la política quan es parla del referèndum. Em fa la sensació que es vol que les víctimes siguin els “pobres” alcaldes socialistes que no deixen votar en el seu municipi i no els més de 700 alcaldes cridats a citar per la fiscalia, les persones identificades per encartellar o difondre material vinculats al referèndum, els directors de mitjans de comunicació amenaçats judicialment, els milers de voluntaris que s’han ofert per al dia de les votacions, les empreses que fan feina per al Govern en el tema del referèndum, els ciutadans que aniran a votar als quals des de les instàncies judicials de Madrid ja se’ls ha avisat que col·laboraran en un delicte… Un altre cop tot a l’inrevés i fer veure a la víctima que és el botxí… Però, és clar, què es pot esperar d’un Estat per als quals votar és antidemocràtic… (i amb això coincideixen tants els de dretes com els, suposadament, d’esquerres).

El bilingüisme avança

Imatge

Aquests dies una part de la parròquia s’ha esverat moltíssim perquè l’Ajuntament de la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat (la segona ciutat del Principat de Catalunya i cinquena dels Països Catalans, després  de Barcelona, València, Palma i Alacant) ha decidit que a partir d’ara la retolació pública serà bilingüe. És allò de Prohibit Aparcar / Prohibido Aparcar…

És evident que iniciatives d’aquest tipus l’únic que volen és que el català no pugui funcionar sol, que no hi hagi cap mena de pressió perquè la gent s’hagi d’esforçar (una mica…) a entendre la llengua del país. Un missatge clar: el català és prescindible a Catalunya, és igual una llengua que l’altra, per tant, quedem-nos amb la que entén i parla tothom…

Però la corrua de despropòsits bilingüistes no té límits (tot i que una volta vaig poder veure a l’estació de RENFE de Mataró un insuperable Vía/Via) i la mostra és aquest escrit que trobareu a la imatge que una Escola Oficial d’Idiomes (que depenen del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya) envia al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya…, malgrat que la Llei d’educació digui, explícitament que “L’Administració educativa i els centres han d’emprar normalment el català tant en les relacions internes com en les que mantinguin entre si, amb les administracions públiques de Catalunya i de la resta del domini lingüístic català i amb els ens públics que en depenen”.

Què no es pot entendre d’aquest escrit? Qui de l’Administració no el pot entendre? Qui del carrer no ho pot entendre?

Per cert, caldria advertir a la coordinadora dels cursos especials que els noms de les llengües en català i castellà s’escriuen en minúscules (ja sabem que la pressió de l’anglès fa estralls)…

 

L’histerisme per l’anglès (o per l’elitisme)

Imatge

En els cursos darrers, estem assistint a la proliferació de projectes educatius en què la llengua principal és l’anglès. Un anglès que, evidentment, només es pot ensenyar per immersió lingüística ja que aquestes escoles van dirigides a població autòctona amb una capacitat econòmica elevada. Curiosament, ningú no es queixa d’aquesta immersió en anglès, que tothom veu beneficiosa… Lluny queden les defenses de l’ensenyament en la llengua familiar que tant argumenten els contraris a la catalanització del sistema educatiu.

Avui en veurem tres exemples, dos de dues escoles i un altre que exemplifica el paper d’algunes elits pel que fa a l’anglès (i, òbviament, pel que fa al català).

El primer dels casos és el que respon a la imatge d’aquest apunt. Es tracta d’una escola rural a Mataró (sic), creada recentment, en una zona agrícola (si més no, sobre el paper) al costat del barri de Rocafonda (un dels barris amb més densitat de població de la ciutat i amb un índex més alt d’estrangers, principalment persones procedents d’Àfrica). No sembla, d’entrada, que aquesta escola respongui a les necessitats de l’entorn immediat, sinó que és una escola que pouarà d’altres zones de la ciutat o d’altres pobles de la comarca del Maresme.

Segons s’explica, l’escola va néixer com un projecte singular que el Departament d’Ensenyament va denegar perquè no acomplia els requisits mínims que ha de tenir una escola. La solució per obrir l’escola: anar al consolat britànic i demanar-ne el reconeixement… I com diu la directora de l’escola:

“És una llàstima que projectes educatius com aquest i semblants no es puguin tirar endavant amb els nostres mestres, la nostra llengua, la nostra història i la nostra cultura. Ara Granja Escola Casa Nostra  és International Rural School. Quina pena!

N’hi ha que ho veuen un avantatge, ah, mira tot en anglès, però en el fons amaga una realitat denunciable, és impossible la creació d’autèntiques escoles noves”.

Doncs per 350 € (més dinar), teniu una escola arrelada a la natura (o això diuen), però desarrelada de la llengua del país, de l’entorn més immediat, de la gent que viu al voltant…

Un altre cas és el d’una escola també del Maresme, d’elit total… Mireu què hem trobat a la pàgina web de l’escola:

2n Cicle d’Educació Infantil: Tenint en compte que vivim en un entorn bilingüe (castellà-català), l’Escola ha optat per la integració en llengua anglesa fins els 6 anys. Mitjançant aquest sistema, aconseguim que els nostres alumnes adquireixin un anglès col·loquial espontani equiparable al de les altres dues llengües vehiculars de l’Escola. Una hora al dia els nostres alumnes tindran classe en castellà/català per realitzar tota la tasca de lecto-escriptura en aquests idiomes”.

Exemple de distribució horària, per llengua vehicular, d’un curs de primària:

Assignatura Hores 3r educació primària
Llengua i literatura catalanes 3,5 Català
Llengua i literatura castellanes 3,5 Castellà
Llengua i literatura angleses 5 Anglès
Matemàtiques 4 Castellà
UCMAS (Universal Concept of Mental Arithmetic System) 1 Castellà
Medi Natural Social i Cultural 5 Anglès
Educació Física 2 Anglès
Música 1 Anglès
Educació Visual i Plàstica 1 Anglès
4a llengua 2 Fra/Ale/Xin
Contes per pensar 1 Anglès
Informàtica 1 Anglès
teatre 1 Anglès
escacs 1 Anglès
Piscina/Pati 1 Cat/Cas/Ang
Assemblea 1 Cat/Cas/Ang
Tutoria 1 Cat/Cas/Ang

Per a algunes escoles, privades no concertades, de Catalunya és possible convertir el català en una simple assignatura “maria”. Fixem-nos en el cas de 3r de primària, només és en català l’assignatura de llengua i literatura catalanes  i, suposadament, són trilingües la piscina (poc s’hi deu parlar!), el pati (?), l’assemblea i la tutoria (un total del 13% de la càrrega lectiva) … La resta són anglès (54% de la càrrega lectiva) i castellà (27%)…

I, finalment, el cas, sagnant, d’un polític independentista, que en una entrevista d’Andreu Barnils intitulada “Alfred Bosch, el candidat que parla en anglès als fills” va dir el següent el 2015:

“Alfred Bosch (1961) va néixer a Barcelona i el seu pare el va matricular en una escola on s’ensenyava en anglès. L’Angloamerican School[1]. Per aquesta raó l’ara candidat a la batllia de Barcelona té un domini de la llengua anglesa molt superior a la mitjana del país. No només això. Bosch va decidir que als seus fills els parlaria en anglès tot i que ell, la mare, i els fills, són nascuts a Catalunya. La germana d’Alfred Bosch ha fet el mateix.

(…)

Alfred Bosch: Com a persona que va ser educada en anglès, aquest és un tresor que tinc. I quan penso en els meus fills, penso en quin és el tresor més preuat que els puc donar. I vaig decidir que aquest n’era un.

(…)

 

La nostra pregunta és, per fer parlants competents en llengua estrangera, cal renunciar al català, a la llengua del país? No s’està fent el mateix que el que van fer els burgesos catalans després de la Guerra Civil (però aleshores amb el castellà), o els nord-catalans amb el francès o els algueresos amb l’italià… Renunciar a la llengua pròpia en benefici d’un cert elitisme social… Com a societat, hem de formar parlants nadius de l’anglès, o parlants competents com a nadius en català amb competència lingüística molt elevada en espanyol, en anglès i, si és possible, en una altra llengua estrangera? Hi ha moltes maneres de fer-ho, sense renunciar a la llengua del país…

[1] Actualment, The British School of Barcelona. La quota anual d’aquesta escola oscil·la, en aquests moments, segons el curs, entre els 10.000 i els 12.000 euros (més una quota d’entrada de 3.000 €).

 

Mossèn Anton Serra i Planes (1808-1875): un poeta d’un gran valor sociolingüístic

Imatge

obra_poetica

 

Gràcies a l’amic Antoni Selva, he conegut la figura del mossèn Antoni Serra i Planes, nascut a Sant Jaume de Frontanyà,  i que va ser durant molts anys “lo Rector de Pallerols” (Pallerols de Rialb), on va morir i va ser enterrat. Carlí fins al moll de l’os, aquest autor, que podríem considerar dels primers romàntics catalans, ens ha deixat poemes com el següent, d’un alt interès sociolingüístic:

 

Encara la gran mania

de parlar’ls en castellà!

A ells lo pur català

sempre parlar se’ls deuria,

qui no’l sàpiga que estudia

que si vol ja l’aprendrà.

 

Dat cas que en Pallerols vinga

algun rector castellà,

ab lo llenguatge del poble

bé se haurà d’acomodà;

se per cas no entén los termes

que en los versos he posat,

faran de vocabulari

tota la gent del veïnat.

 

Ay, locura com aquesta

jo no crec que troba igual,

que sent prou ample el portal

haguem d’entrar per la finestra;

que per una llengua estraña

la pròpia haguem de deixà.

150 anys després, la llengua estranya ja no és tan estranya, gràcies a les polítiques educatives, coartives i, ja sé que no agrada recordar-ho, poblacionals que l’Estat espanyol ha imposat sense cap mena de vergonya i de les quals mai no ha renegat, amb l’ajut, imprescindible, és clar, de certes capes de la societat catalana autòctona.  Ara com abans, sembla que per a molts el portal de la llengua catalana els queda petit…

 

El castellà, llengua perseguida a Catalunya?/1

Imatge

Persecucin del castellano

 

Comencem una sèrie d’articles en què volem explicar quina és la situació real de la llengua catalana (i de la llengua castellana) en el Principat de Catalunya, en contraposició al cofoisme d’una part de la població i en contraposició, sobretot, a aquells qui, segurament sent botxins, es volen presentar com a suposades víctimes de la imposició del català.

Comencem per una tema que afecta el nom educatiu: el de les exempcions de la llengua vehicular del sistema educatiu, el català.

Actualment, “l’alumne que s’incorpora a primer o a segon curs de batxillerat procedent de fora del territori de Catalunya i que no ha cursat mai les matèries de llengua catalana, llengua catalana i literatura o equivalents, pot demanar l’exempció de l’acreditació del coneixement del català, en aplicació de l’article 21.7 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística. Aquesta exempció es visualitzarà en l’expedient de l’alumne perquè no tindrà qualificació d’aquesta matèria, sinó que hi constarà el terme “Exempt/a”, tal com es concreta més endavant”.

Aquesta norma, producte dels pactes de la transició que, en un principi, servia per reconèixer l’exempció de català a fills de militars i a altres funcionaris que estaven “de pas” a Catalunya, s’ha anat mantenint, encara que modificant parcialment (abans incloïa tots els nivells de l’ensenyament no universitari), en el batxillerat, les proves de selectivitat i les proves d’accés als nivells cicles formatius.

Queda clar, però, que, segons la normativa, “el fet d’obtenir l’exempció de la qualificació no eximeix l’alumne d’assistir a classe de llengua catalana i literatura, on ha de seguir un programa específic que li permeti assolir, com a mínim, una comprensió oral i escrita de la llengua. Aquest programa específic, amb les adaptacions i suports pertinents, s’ha de formalitzar en un pla individual, en les condicions establertes amb caràcter general a l’Ordre EDU/554/2008, de 19 de desembre, per la qual es determinen el procediment i els documents i requisits formals del procés d’avaluació i diversos aspectes organitzatius del batxillerat i la seva adaptació a les particularitats del batxillerat a distància i del batxillerat nocturn”.

“L’alumne a qui es concedeix l’exempció de la qualificació final de llengua catalana i literatura I o de llengua catalana i literatura II s’ha d’avaluar al llarg del curs acadèmic per al qual se li ha concedit l’exempció segons els objectius i criteris d’avaluació del seu pla individual, però està exempt de la qualificació final de la matèria llengua catalana i literatura I o llengua catalana i literatura II, que no comptabilitza per a la qualificació mitjana del batxillerat”.

“Aquesta exempció “es pot concedir (…)  dos cursos acadèmics consecutius”.

A més, aquesta exempció es relaciona amb la prova de llengua catalana a les PAU, ja que tot i que “l’exempció de la qualificació de llengua catalana i literatura en el batxillerat no comporta automàticament l’exempció de la prova de llengua catalana a les PAU i l’alumne que vulgui sol·licitar aquesta exempció s’ha d’adreçar a l’Oficina d’Accés a la Universitat”, per demanar cal “Resolució individualitzada emesa per la Direcció General d’Educació Secundaria Obligatòria i Batxillerat, que concedeix l’exempció de la qualificació final de Llengua catalana i literatura de segon de batxillerat en el curs corresponent” en el cas de l’alumnat que es trobi cursant el 2n de batxillerat, i acrediti l’exempció de la qualificació final de Llengua catalana i literatura de segon curs de batxillerat”

En el cas de “l’alumnat que s’hagi incorporat a 2n curs de batxillerat procedent de fora del territori de Catalunya i cursi matèries soltes i no hagi cursat mai les matèries de Llengua catalana i literatura o equivalents (excepte l’alumnat procedent de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i de la Comunitat Autònoma de València)”, cal una “còpia de l’expedient acadèmic de l’alumne/a, que demostri des de quan es troba escolaritzat a Catalunya”.

Segons la normativa actual es poden donar, es donen de fet, els casos següents:

–       Alumnes de pare i/o mare catalanes, que han viscut totalment o parcial la seva vida escolar fora dels Països Catalans, però que han  mantingut la llengua familiar del pare i/o de la mare. Aquestes alumnes estan exempts de català, però no de llengua castellana, la qual ignoren, en alguns casos, totalment.

–       Alumnes estrangers procedents de països on el castellà no és llengua oficial poden demanar l’exempció de la llengua vehicular de l’ensenyament, però no poden demanar l’exempció de la llengua castellana a batxillerat ni a les proves d’accés a la universitat o a cicles formatius.

–       La normativa tampoc no recull el cas dels alumnes que es matriculen a 2n de BAT i cursi matèries soltes que provingui de la Franja, Andorra o de la Catalunya Nord (on poden haver fet –i n’han estat qualificats– aprenentatge de llengua catalana i haver rebut, fins i tot, assignatures en aquesta llengua). En el cas de la Franja i de la Catalunya Nord, a més, la Generalitat els reconeix un nivell de llengua catalana.

 

 

Més d’una dècada d’aules d’acollida a Catalunya

Imatge

aula_acollidaUn dels grans reptes que ha hagut d’assumir el sistema educatiu de Catalunya ha estat, sens dubte, el de l’arribada massiva d’alumnat de procedència estrangera, especialment durant la primera dècada d’aquest segle, que, certament, ha fet canviar la manera d’entendre els processos d’ensenyament i d’aprenentatge.

Us facilito (en document adjunt) les últimes comunicacions sobre l’acollida que hem elaborat des del Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístics del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, que crec que poden ser d’utilitat:

– Les aules d’acollida a secundària. Instruments d’avaluació i resultats (2005-2014)
– L’acollida de l’alumnat de nacionalitat estrangera d’incorporació tardana als centres educatius d’ensenyament obligatori
– Las aulas de acogida de Catalunya (2004-2014)

– Podeu trobar més informació a:

– http://xtec.gencat.cat/ca/projectes/alumnatnou/reflexio/informes/
– http://xtec.gencat.cat/ca/projectes/alumnat-origen-estranger/suport-linguistic-social/sobre-sls/informes-estudis/  especialment a l’informe del Consell Superior d’Avaluació “Equitat i resultats de l’alumnat d’origen estranger a PISA 2012″ i a l’apartat corresponent de l'”Informe de política lingüística 2014”.
– http://ensenyament.gencat.cat/ca/departament/estadistiques/

També adjunto les adreces de les pàgines relatives a l’alumnat d’origen estranger (http://xtec.gencat.cat/ca/projectes/alumnat-origen-estranger/), amb informació i recursos més generals:

–  Alumnat nouvingut, http://xtec.gencat.cat/ca/projectes/alumnatnou
– Suport lingüístic i social, http://xtec.gencat.cat/ca/projectes/alumnat-origen-estranger/suport-linguistic-social/

 

Els documents adjunts: Acollida_Vic Acogida_Granada Acollida_sec_Girona (3)