Antoni Canu, una veu algueresa

Imatge

L’any 2009, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) lliurava un dels premis Joan Coromines al poeta alguerès Antoni Canu. D’una banda, per l’aportació que Canu ha fet a la literatura catalana des de la ciutat de l’Alguer, a Sardenya, i, per l’altra, per la fidelitat que sempre ha demostrat en l’ús de la nostra llengua. La poesia de Canu, a més, ha estat una ambaixadora excel·lent de la llengua catalana a molts indrets de l’Estat italià.

Antoni Canu ha publicat quatre reculls de poesia: Poesies (l’Alguer: Edicions del Sol, 1995); En l’arc dels dies (l’Alguer: Edicions del Sol, 2000); Nou Cant (l’Alguer: Edicions del Sol, 2007); Les mies mans (l’Alguer/Roma: Edizioni Nemapress, 2014). L’any 2008 l’editorial barcelonina Fasolcat publicà Les veus de l’Alguer. Vint cançons per a veu i piano sobre poemes de Rafael Caria i Antoni Canu i l’any 2009 Antoni Canu. Itinerari Poètic, on es recollia la, fins aleshores, obra completa del poeta alguerès. El llibre anava acompanyat d’un CD amb poemes d’Antoni Canu: alguns cantats i musicats per cantants i compositors de Catalunya, de l’Alguer i de Sardenya; altres amb la veu del poeta mateix. El 2013, quinze poesies d’Antoni Canu són incorporades en l’antologia La Tercera Illa. Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013), publica a Edicions Saldonar de Barcelona i a cura del poeta valencianoalguerès Joan-Elies Adell, actual director de la Institució de les Lletres Catalanes. El 2016, les seves poesies (algunes encara inèdites) són incloses en el prestigiós Almanacco dei poeti e della poesia contemporanea, publicat a Rimini per Raffaelli Editore. Aquest 2019 Edicions Saldonar publicarà un nou recull de poesies, que portarà com a títol Ànimes precioses.

L’any 2017, Canu havia de ser un dels protagonistes del cicle  “Els dilluns de poesia”, que organitzava la Institució de les Lletres Catalanes a Arts Santa Mònica. Malauradament, la intervenció econòmica de la Generalitat i la posterior aplicació de l’article 155, que, de facto, suspenia l’autonomia de Catalunya, van impedir fer aquest acte, que volia ser un homenatge merescut a aquest poeta sènior (89 anys), però amb una vitalitat sorprenent i envejable!

Sortosament, l’acte s’ha pogut fer el 2018 i no hem volgut deixar de passar l’oportunitat de parlar-hi…

Antoni, quan i com vas fer teva la llengua de l’Alguer? Tu ets de llengua materna sarda, oi?

Só naixut a la població d’Ocier (Otier en sard) l’any 1929. I, per tant, la mia llengua d’origen és lo sard logudorès. A l’edat de 10 anys só arribat a l’Alguer, on faç mia la llengua del país d’adopció. Puc afirmar que la llengua que jo estim deliciosament s’és apropiada de la mia ànima i n’ha fet lo seu instrument.

Per tant, tu ets testimoni de tres moments clau en la història sociolingüística recent de l’Alguer. En un primer moment, quan arribes a l’Alguer, el català és encara la llengua necessària per viure-hi, veritat?

En aquellos moments a la ciutat tothom parlava alguerès i, si volia jugar, havia de parlar com los altros minyons. Quan al final de la dècada dels 30 arrib a l’Alguer, el català era la llengua principal del carrer, de la vida, de les relacions personals… Era imprescindible per viure-hi. És d’aqueixa manera com jo, i tants altros sards al llarg de la història i fins als anys 60 del segle passat, fem nostra la llengua que els catalans havien portat a Sardenya el segle XIV.

En un segon moment, tu vas poder veure com moltes persones de la teva edat abandonaven l’alguerès a casa per parlar en italià als fills. Per què ho van fer?

Sí, efectivament, la mia muller, Maria Musso, i jo sem estats de les poques parelles que als anys 60 parlàvem en alguerès als fills. Molta gent es passa a l’italià per la pressió dels mestres, de la televisió, de l’ambient. Creieven que, si parlaven italià als fills, aqueixos tengueriven un futur millor. 

I en un tercer moment has pogut veure com han nascut entitats que defensen la llengua del país i de les quals tu has format part. Quina creus que ha estat i és la seva tasca?

Són naixudes en lo moment en què es veu que la llengua mori. La sua tasca és conscienciar la població de la importància que té la llengua, promoure’n l’ensenyament, fer-la viva al carrer, pressionar els polítics, mantenir contacte amb els altros territoris catalans…  

I quan et vas interessar per escriure en alguerès?

Sempre m’havia agradat escriure, però em mancava poder fer-ho en alguerès, la mia llengua. A l’escola no me’l van ensenyar… A partir del 1985 i per aprofundir en el coneixement escrit del català, só anat a l’Escola d’Alguerés “Pasqual Scanu”. El 1990 ús lo català com a llengua poètica.

Què ens pots dir de la teva poesia?

Pel que fa a les característiques de la mia poesia, la professora  Giulia  Lanciani, que desgraciadament és morta recentment, destaca que só sobretot un poeta de la continuïtat, més que no pas un poeta de la metamorfosi, en el sentit que allò que preval és la coherència de les mies opcions: d’una banda, el manteniment d’una acurada estructura; de l’altra, el compactament i la unitat del discurs poètic, tot i que a voltes busc temes que van més enllà de la memòria d’un passat mitificat o d’un present humil. Així, la mia poesia no únicament tracta de temes “pròpiament” algueresos o sards, la mia poesia tracta de temes diversos, motivats per emocions fortes o qüestions importants de la mia vida. Per exemple, la poesia Vibracions és una descripció poètica d’una rentadora, un instrument que en principi ens pot resultar poc poètic, però que faç poesia -durant molts anys he adobat electrodomèstics!

Què en penses, d’aquestes paraules del professor Giuseppe Tavani: “el sociolecte alguerès ha incorporat i està incorporant a partir de l’idiolecte líric de Canu –com de la resta de poetes actius a l’Alguer (de Rafael Catardi fins avui)– aquell suport i aquella legitimació (…) a la poesia, en aquell bescanvi recíproc de saba al qual ha estat sempre confiada l’equació llengua=poesia en qualsevol lloc on hi hagi perill d’aixafament per part de les llengües i de les cultures majoritàries”?

Per a mi, el professor Tavani, el gran catalanòfil italià, és un gran referent i un gran amic. Jo só content de poder difondre la nostra llengua amb la mia poesia a l’Alguer, a la resta dels Països Catalans, però també a la Sardenya i a Itàlia.  

 

Com deia el poeta Joan-Elies Adell, “si no coneixeu encara la poesia d’Antoni Canu, faríeu bé de recuperar-la i així no deixar-vos perdre aquesta veu bella i necessària d’un poeta júnior[1] octogenari de l’Alguer, que ha trobat la llengua justa per parlar de la vida”.

 

 

[1] Júnior, perquè la seva obra literària en català comença quan el poeta té ja 60 anys.

La Cerdanya no és Sardenya

Imatge

Recordo que fa uns anys, en una conferència que vaig fer sobre l’Alguer i Sardenya a la Biblioteca Pública de Lleida, una persona em va preguntar, molt al principi de la meva explicació i molt sorpresa, per què jo em referia a Sardenya com una illa… Em digué que ella sabia que hi havia una illa catalana a l’estranger, però que no tenia mar, sinó que estava al mig d’una vall del Pirineu. Ràpidament vam desfer l’embolic, producte de la semblança fonètica dels dos topònims (agreujat per la presència de la llengua espanyola: Cerdaña i Cerdeña) i prova del desconeixement que molts catalans (del Principat de Catalunya) tenen de la resta dels Països Catalans.

Una part de raó tenia, però. A l’estat francès hi ha una “illa” catalana, però no una  illa envoltada de mar, sinó una “illa” envoltada de territori administrativament francès: la vila de Llívia. I què hi fa aquest enclavament de la Catalunya Sud dins de la Catalunya Nord, és a dir, dins de la part de Catalunya que es va annexionar França el segle XVII? Doncs, senzillament, que, arran del Tractat dels Pirineus (1659), que havia posat fi a l’anomenada Guerra dels Segadors, una autèntica guerra d’independència en la qual els catalans s’havien revoltat contra el rei —com també ho havia fet Portugal, amb millor sort tot cal dir-ho—, el reialme de França, a canvi de no continuar donant suport a Catalunya, se n’annexionà un cinquena part (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i tots els pobles al nord de Puigcerdà, la capital cerdana). A darrera hora (1660), s’adonaren que Llívia tenia el títol de vila i que, per tant, havia de tornar a la corona hispana.

I des d’aquell moment Llívia és una illa administrativa… Ara bé, els habitants de Llívia continuen tenint drets de pastura, encara ara, en territoris cerdans que van passar a territori francès, de la mateixa manera que l’aigua que alimenta l’estany artificial de Puigcerdà (que es remunta a l’edat mitjana) prové també de l”altra” Cerdanya…

Espanya i França han separat una comarca, un país, una llengua, una gent, una terra que sempre havien estat una: la Cerdanya (i, per extensió, Catalunya). La història és, però, tossuda i els catalans encara hi som, tant a la Baixa Cerdanya —la que quedà de la banda “espanyola”— com a l’Alta Cerdanya, tot i que la influència i la repressió, tot cal dir-ho, franceses han fet estralls en la llengua i en la catalanitat del país.

  1. Frontera (alguns en diuen afrontera) gens natural entre Puigcerdà i la Tor de Querol, entre la Catalunya Sud i la Nord, entre els estats espanyol i francès…

2. Puigcerdà, la capital cerdana, es recorda de l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya.

3. Llívia, un enclavament envoltat de terra… catalana!

Dilluns de poesia amb l’Antoni Canu, poeta alguerès

Imatge

 

 

La Institució de les Lletres Catalanes va organitzar el dilluns 29 d’octubre el cicle
Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica amb una sessió dedicada al poeta
alguerès Antoni Canu. Aquesta és una de les sessions que havia estat programada per al tercer trimestre de 2017 i que va quedar ajornada arran de la intervenció econòmica de la Generalitat i de l’aplicació de l’article 155.
El cicle “Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica” obre un espai públic per donar a
conèixer al llarg de l’any les veus més remarcables de la poesia catalana i
internacional a Barcelona. En cada sessió es presenta l’obra d’un poeta que llegeix
personalment la seva obra i és presentat per un crític, estudiós o traductor de
referència.
Antoni Canu va néixer a la població d’Ocier (Otier en sard) l’any 1929. La seva
llengua d’origen és, per tant, el sard logudorès. A l’edat de 10 anys va arribar a
l’Alguer, on fa seva la llengua del país d’adopció, com ell mateix explica: “la
llengua que jo estim deliciosament s’és apropiada de la mia ànima i n’ha fet lo seu
instrument”. Casat amb una algueresa de “raça” (terme que es fa servir a l’Alguer
per indicar aquelles persones que provenen de famílies que durant generacions han parlat la nostra llengua), a partir del 1985 i per aprofundir en el coneixement
escrit del català, assisteix a l’Escola de Alguerés Pasqual Scanu. El 1990 comença
a utilitzar el català com a llengua poètica.
Antoni Canu ha publicat quatre reculls de poesia: Poesies (l’Alguer: Edicions del
Sol, 1995); En l’arc dels dies (l’Alguer: Edicions del Sol, 2000); Nou Cant (l’Alguer:
Edicions del Sol, 2007) i Les mies mans (l’Alguer/Roma: Edizioni Nemapress,
2014).
L’any 2008 l’editorial barcelonina Fasolcat publicà Les veus de l’Alguer. Vint
cançons per a veu i piano sobre poemes de Rafael Caria i Antoni Canu i l’any
2009 Antoni Canu. Itinerari Poètic, on es recollia la, fins aleshores, obra completa
del poeta alguerès (els tres primers reculls més algunes poesies que en aquell
moment eren inèdites). El llibre anava acompanyat d’un CD en què hi havia alguns
poemes de Canu cantats i musicats per cantants i compositors de Catalunya, de
l’Alguer i de Sardenya i altres amb la veu del poeta mateix. El 2013, quinze
poesies d’Antoni Canu són incorporades en l’antologia La Tercera Illa. Poesia
catalana de l’Alguer (1945-2013), publicada a Edicions Saldonar de Barcelona i a
cura de Joan-Elies Adell.
El 2016, les seves poesies (algunes encara inèdites) són incloses al prestigiós
Almanacco dei poeti e della poesia contemporanea, publicat a Rímini per Raffaelli
Editore. La seva obra ha estat àmpliament reconeguda a l’Alguer, a Sardenya i a
l’Estat italià. Ha aconseguit nombrosos reconeixements, entre els primers caldria
destacar el Concurs Nacional Dialectal G. Modena (1991); secció dialectal del
Massimiliano Kolbe (1992); Concurs Nacional Luci di Poesia (1993). I entre els
darrers, el més important de Sardenya, el premi Ozieri (2014), i el de la Biennal de la poesia d’Spoleto, a l’Úmbria, secció internacional (2015). El 2017 guanya el
premi Rafael Sari 2017, en aquest cas a l’Alguer.
La poesia d’Antoni Canu s’ha presentat a diverses poblacions de Sardenya, d’Itàlia
i dels Països Catalans (Perpinyà, la Vila d’Eivissa, Es Castell –Menorca–,
Barcelona, Mataró, Vilafranca del Penedès, Capellades, Arenys de Mar, Arenys de
Munt…).

Vegeu-ne l’enregistrament: https://www.youtube.com/watch?v=6F9lDG4nrg8

La poesia de l’alguerès Antoni Canu viatja per Catalunya

Imatge

Durant el mes d’octubre de 2018 la poesia d’Antoni Canu ha arribat a la part continental del domini lingüístic català en dos actes de gran prestigi.

D’una banda, el dia 29 d’octubre s’ha dedicat al poeta alguerès un dels “Dilluns de Poesia” que organitza la Institució de les Lletres Catalanes a Arts Santa Mònica (Barcelona). Els “Dilluns de poesia” obren un espai públic per fer conèixer al llarg de l’any les veus més remarcables de la poesia catalana i internacional a Barcelona. En cada sessió es presenta l’obra d’un poeta que llegeix personalment la seva obra i és presentat per un crític, estudiós o traductor de referència.

D’altra banda, dos dies abans, el dissabte 27 d’octubre al Museu de Sant Cugat, en el marc del 18è Festival Nacional de Poesia que se celebra en aquesta població del Vallès, s’ha presentat el recital poètic “Les illes recordades”, en què, partint de la idea que la literatura catalana té les seves illes: Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i, a Sardenya, la ciutat de l’Alguer (un illa dins d’una altra illa) es presenten les veus de poetes de tots aquests territoris de parla catalana: Josep Lluís Aguiló (Mallorca), Antoni Canu (l’Alguer), Carles Fabregat (Eivissa), Maria Teresa Ferrer (Formentera), Pere Gomila (Menorca), Franca Masu (l’Alguer) i Maria Victòria Secall (Mallorca).

Recordem qui és Antoni Canu. Nascut a la població d’Ocier (Otier en sard) l’any 1929, la seva llengua d’origen és, per tant, el sard logudorès. A l’edat de 10 anys arriba a l’Alguer, on fa seva la llengua del país d’adopció, com ell mateix explica: “la llengua que jo estim deliciosament s’és apropiada de la mia ànima i n’ha fet lo seu instrument”. Casat amb una algueresa de “raça”, a partir del 1985 i per aprofundir en el coneixement escrit del català, assisteix a l’Escola de Alguerés Pasqual Scanu.

El 1990 comença a utilitzar el català com a llengua poètica. Antoni Canu ha publicat quatre reculls de poesia: Poesies (l’Alguer: Edicions del Sol, 1995); En l’arc dels dies (l’Alguer: Edicions del Sol, 2000); Nou Cant (l’Alguer: Edicions del Sol, 2007); Les mies mans (l’Alguer/Roma: Edizioni Nemapress, 2014).

L’any 2008 l’editorial barcelonina Fasolcat publicà Les veus de l’Alguer. Vint cançons per a veu i piano sobre poemes de Rafael Caria i Antoni Canu i l’any 2009 Antoni Canu. Itinerari Poètic, on es recollia la, fins aleshores, obra completa del poeta alguerès (els tres primers reculls més algunes poesies que en aquell moment eren inèdites). El llibre anava acompanyat d’un CD, amb poemes d’Antoni Canu: alguns cantats i musicats per cantants i compositors de Catalunya, de l’Alguer i de Sardenya; altres amb la veu del poeta mateix. El 2013, quinze poesies d’Antoni Canu són incorporades en l’antologia La Tercera Illa. Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013), publicada a Edicions Saldonar de Barcelona i a cura de Joan-Elies Adell. El 2016, les seves poesies (algunes encara inèdites) són incloses al prestigiós Almanacco dei poeti e della poesia contemporanea, publicat a Rímini per Raffaelli Editore.

La seva obra ha estat àmpliament reconeguda a l’Alguer, a Sardenya i a l’Estat italià. Ha aconseguit nombrosos reconeixements, entre els primers caldria destacar el Concurs Nacional Dialectal G. Modena (1991); secció dialectal del Massimiliano Kolbe (1992); Concurs Nacional Luci di Poesia (1993). I entre els darrers, el més important de Sardenya, el premi Ozieri (2014), i el de la Biennal de la poesia d’Spoleto, a l’Úmbria, secció internacional (2015). El 2017 guanya el premi Rafael Sari 2017, en aquest cas a l’Alguer.

La poesia d’Antoni Canu s’ha presentat a diverses poblacions de Sardenya, d’Itàlia i dels Països Catalans (Perpinyà, la Vila d’Eivissa, Es Castell –Menorca–, Barcelona, Mataró, Vilafranca del Penedès, Capellades, Arenys de Mar, Arenys de Munt…).

La Gàrdia (Guardia Piemontese), l’Alguer dels occitans

Imatge

Si hi ha una llengua bessona al català, aquesta és, sens dubte, la llengua occitana, que es parla al sud de l’Estat francès, a la comarca catalana de la Vall d’Aran (on és oficial), en una franja del Piemont i de la Ligúria tocant als Alps, en alguns barris de Mònaco (on també es parla monegasc, una variant lígur) i en una petita població de la província de Cosenza, a la regió de la Calàbria, en concret a la Gàrdia (en italià Guardia Piemontese –antigament Guardia Lombarde).

La població, que no arriba en l’actualitat als dos mil habitants, és producte de l’arribada d’occitans entre els segles XII i XIII, els quals fugien de la pobresa i de la intolerància religiosa. Provenien de Buebi (Bobbio Pellice) i eren valdesos, membres d’un moviment cristià sorgit el segle XII, principalment al nord-oest de la península Itàlica, que volia reformar l’Església i tornar-la a la seva essència original.

Establerts a diversos pobles de la Calàbria, durant tres segles varen conviure pacíficament amb els cristians catòlics. Ens adherir-se aquests occitans a la Reforma protestant del segle XVI, el cardenal Ghislieri (Gran inquisidor i futur papa Pius V) va llençar una croada contra d’ells. El 3 de juny de 1561, tropes mercenàries al servei de la Inquisició varen matar uns dos mil occitans acusats d’heretges. El 1600 es fundà un convent dels dominics, que durant dos segles va vigilar la vida pública i privada de la població conversa. En record d’aquella massacre hi ha la Pòrta dal Sang, una de les antigues portes de la població, i un monument en homenatge a les víctimes, que consisteix en una roca portada de la Torre de Pèlis (Torre Pellice, en italià), un poble de la zona d’origen d’aquests occitans, a la província de Torí. La Torre de Pèlis està agermanat amb la Gàrdia des de 1981.

Hi ha dues manifestacions culturals que recorden la relació dels habitants de la Gàrdia amb la resta d’Occitània:

  • La “Primavera Occitana”, que es fa a l’abril, i en la qual es fan intercanvis amb escoles del Piemont.
  • La “Setmana Occitana”, que es fa a l’agost, en la qual es fan espectacles i conferències sobre el patrimoni lingüístic i cultural occitans.

Anar-hi i sentir-los parlar ens semblarà als algueresos i als catalans sentir un variant de la nostra llengua, ja que els entendrem sense gaire problemes… L’occità i el català eren, són, llengües germanes.

Existim o no existim

Bosa és una població de llengua sarda a uns 46 km. al sud de l’Alguer (per cert, entre les dues poblacions no hi ha cap nucli habitat rellevant). Té uns 8.000 habitants i hi ha alguns indrets realment interessants, com, per exemple, l’església romànica de Sant Pere. En visitar-la, pots comprar alguns llibrets editats, com el que teniu a la imatge.

En veure la portada, et pots imaginar que, un cop has sortit de l’Alguer, els catalans hem deixat d’existir, històricament parlant, i d’una banda a l’edat mitjana érem, senzillament, aragonesos i més tard únicament uns espanyols més. Ara bé, la sorpresa és majúscula quan, en obrir el llibret, et trobes que a la part “espanyola” el text és en català… Una grata sorpresa… només caldria canviar-ne la portada…

 

Una gran iniciativa: Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyons

Imatge

Tots els catalanoparlants en general, i en especial els algueresos, ens hem d’alegrar per aquesta iniciativa de la Plataforma per la Llengua de l’Alguer: editar un llibre-disc amb un recull de cançons i poemes d’arreu de la nostra terra adreçades als infants, i interpretades i modernitzades per un cor infantil alguerès i per músics dels diversos territoris catalans és, sens dubte, una excel·lent noticia.

Els impulsos de la iniciativa, amb Irene Coghene al capdavant, destaquen que aquesta iniciativa “naix amb l’objectiu d’oferir a les noves generacions d’algueresos -que no gaudeixen de gairebé cap tipus d’ensenyament en llengua catalana a l’escola- un producte cultural d’homenatge a la sua cultura”. Per aquest motiu, la major part dels intèrprets de les cançons alguereses (en concret, quinze de les vint-i-dues cançons) han estat els mateixos minyons o joves que en aquests anys han après a cantar en alguerès a l’escola, seguint l’ensenyament d’alguns mestres de la nostra ciutat. Paral·lelament, s’ha volgut que cantessin artistes de Catalunya, del País Valencià, de l’Alguer mateix (amb l’Àngel Maresca, el nostre estimat barber)…per tal de fer conèixer als algueresos altres maneres de dir el català i recordar que és un patrimoni comú que tenim 10 milions d’europeus. Paral·lelament, la resta de catalans podran descobrir la riquesa a la nostra diversitat que aporta l’alguerès.

En el llibre disc (el podeu trobar gratuïtament a: https://www.plataforma-llengua.cat/campanyes/mans-manetes/ ), per cada cançó trobareu una introducció al text amb referents històrics i socials; informacions sobre els autors i els arranjadors; referències discogràfiques; i, a part, trobareu també els acords per acompanyar les cançons amb guitarra.

La producció artística del disc i els espectacles de presentació a les ciutats de Tarragona, l’Alguer i Barcelona han anat a càrrec de Marc Serrats (Xerramequ) i del nord-català Raph Dumas, i han comptat amb la col·laboració del músic alguerès Claudio Gabriel Sanna.

Les cançons del projecte són obra de Pino Piras, Pasqual Gallo, Antonello Colledanchise, Franco Cano i Mariano Piras, a més de les lletres populars i tradicionals de la música infantil. La Coral de l’Alguer, Joan Garriga, Arnau Caparó, Carles Sanjosé (Sanjosex), Meritxell Gené, Pot Petit, Guillem Roma, Carles Belda, Neus Berenguer, Pau Elias (Aquafonia), Mireia Vives, Xarli Oliver i Pau Alabajos, a més del ja citat Àngel Maresca han estat els encarregats de posar la veu i el ritme a les 22 cançons del llibre-disc.

Del disc Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyonsse n’’han lliurat 10.000 exemplars a minyons i mestres de l’Alguer. Cal dir que ha comptat amb la col·laboració del Festival  BarnaSants i el suport de la Generalitat de Catalunya. També ha comptat amb la participació de l’Institut d’Estudis Catalans, el Municipi de l’Alguer, la Fondazione Meta, Alghero Turismo i l’Obra Cultural de l’Alguer.

Cal destacar que el llibre-disc s’ha pogut finançar també gràcies a una campanya de microdonatius, que ja compta amb les aportacions de més de 300 mecenes i que continuarà oberta fins el mes de març proper. Podeu participar-hi des d’aquesta aquesta pàgina web: https://www.plataforma-llengua.cat/col-labora/donatius-mans-manetes/.

L’Alguer, en català, al Vaticà

Imatge

20161210_112035

En aquest punt trobareu un exemple que la catalanitat de l’Alguer era coneguda més enllà del nostre país, però també de com poden ser de nacionalistes els estats que ens envolten.

 

És simpàtic trobar a la Galleria delle carte geografiche del Museu Vaticà una representació del segle XVI de Sardenya on pots trobar el topònim de l’Alguer (escrit Lalger –ja sabem que l’ortografia és arbritària!) en llengua catalana, axí com el Mont Girat o el cap de la Caça… Com podeu observar en les imatges, el mapa està orientat d’una forma diferent a la que estem acostumats actualment: la part baixa del mapa és el nord, mentre que la zona de Càller és a la part alta. Segons ens informa l’historiador Marcel Farinelli, també a la Sala delle Carte del Palazzo Vecchio de Florència n’exposen una igual, on surt “Lalger”.

Aquesta singularitat catalana de Sardenya encara guanya valor després de llegir la informació que es dóna d’aquesta galeria a les pàgines d’informació dels Museus Vaticans (basades en un article de l’Osservatore Romano, de 27/28 de setembre de 2010, intitulat Come prepararsi al 150° dell’unità passeggiando per la Galleria delle Carte Geografiche. Giro d’Italia senza uscire dal Vaticano d’Antonio Paolucci), en la qual podem llegir una exaltació nacionalista italiana, segurament fora del lloc: «Capiranno, prima di tutto, che l’Italia era costituita in unità ben prima che Cavour e Garibaldi giocassero il grande azzardo. Univano il Paese non la politica ma la storia, la cultura, la bellezza, la religione. Per la prima volta nel catalogo delle arti figurative, nel cuore dei Palazzi Apostolici, questa idea di unità assume forma così consapevole da rimanere indimenticabile. Per la prima volta viene offerta allo stupore del mondo con gloriosa e allo stesso tempo didattica evidenza. […] È la Chiesa di Roma che con i suoi miracoli e con i suoi santi copre come un salvifico provvidenziale mantello la patria italiana. […] E poi c’è il mare, il luminoso azzurrissimo mare italiano increspato di onde leggere, vivo e come rabbrividente al soffio di venti bizzarri che gonfiano le vele di navi dalle fogge più singolari. L’Italia è, fra tutti i paesi del mondo, il “più nobile” intendendo nel termine tutto quello che è Storia, Memoria, Cultura, Varietà, Bellezza. Così pensava Gregorio XIII Boncompagni. Così sta scritto nei cartigli che sovrastano la carta dell’Italia antica (Commendatur Italia locorum salubritate, coeli temperie, soli ubertate) e quella dell’Italia moderna (Italia artium studiorumque plena semper est habita). Così, ancora oggi, alla vigilia del centocinquantesimo anniversario del fatale 1861, noi continuiamo a pensare».

Curiosos pensaments aplicats a la Sardenya del segle XVI, part integrant de la Corona catalanoaragonesa, amb institucions calcades a les de Barcelona en algunes ciutats –com la mateixa Alguer–, amb una catalanització (i en alguns casos, a partir del segle XVI, amb una incipient espanyolització –sinònim de castellanització–, a causa de la presència de militars, càrrecs reials i d’ordes religiosos d’aquesta procedència) de moltes de les capes socials dominats de l’illa. En tot cas, el que, aleshores, podia unir Sardenya amb el conjunt de l’actual Estat italià, amb la Itàlia de llengua toscana, era la presència al nord de l’illa de colons corsos, que havien portat la seva variants toscana de Còrsega a la Gal·lura i que tant havien influït en el parlar sassarès… Però ja se sap la història és un relat que es construeix… i en aquestes paraules de  l’Osservatore Romano es vol defensar el paper del Vaticà en la unitat d’Itàlia. Quedem-nos, de tota manera, amb la presència catalana en la toponímia de l’Alguer, que demostra que la catalanitat de la ciutat era coneguda més enllà de l’illa, a la mateixa Roma.

Informe sobre la situació de la llengua 2015/1: l’ensenyament a l’Alguer

Imatge

PPCC i l'Alguer

Amb aquest apunt, en comencem una sèrie dedicada a la situació de la llengua a l’ensenyament en els diversos territoris catalans l’any 2015. Aquests textos formen part de l’Informe sobre la situació de la llengua (2015) , que ha publicat la Xarxa Cruscat de l’IEC (http://blogs.iec.cat/cruscat/wp-content/uploads/sites/15/2016/11/informe2015.pdf). La part d’Ensenyament l’hem elaborada Maria Areny, Teresa Tort i Pere Mayans.

L’Alguer

Des del curs 2011-2012 a les escoles alguereses ja no s’imparteixen les classes de llengua catalana en la seva variant algueresa, organitzades per Òmnium Cultural de l’Alguer mitjançant el Projecte Palomba. El juny de 2014 també va tancar l’única presència continuada d’ensenyament reglat de la nostra llengua, “La Costura”. Aquesta línia d’ensenyament plurilingüe –alguerès, italià i anglès– fou oberta el curs 2004-2005 a l’escola privada d’educació infantil San Giovanni Bosco, gràcies a un acord entre la Generalitat de Catalunya, Òmnium Cultural de l’Alguer, el Municipi de l’Alguer i l’escola. Cal destacar, però, que, en els cursos darrers, el centre ja no rebia cap suport de les institucions per mantenir la línia en català i que, en tot cas, la continuïtat era iniciativa de la direcció de l’escola. Algunes activitats de la Costura, com les de les cançons en català, també es compartien amb la resta de l’alumnat de l’escola (un centenar). Cal destacar, però, que, gràcies a la Llei regional L.R. 9 març 2015, núm. 5, art. 33, par. 33 –Ensenyament i ús vehicular de la llengua sarda en horari curricular a les escoles de cada ordre i grau–, es torna a fer ús de l’alguerès al sistema educatiu reglat. Cada curs té una durada mínima de 24 hores: dues hores setmanals durant 3 mesos en la mateixa classe. Les imparteixen ensenyants de l’escola o bé un expert extern. En tots dos casos, els ensenyants són de llengua familiar algueresa o tenen una competència activa i passiva de la llengua a nivell C1 del Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües (MECR).

ISTITUTO COMPRENSIVO núm. 3 – infància expert
ISTITUTO COMPRENSIVO núm. 3 – primària expert
ISTITUTO COMPRENSIVO núm. 3 – secundària expert
ISTITUTO ISTRUZIONE SUPERIORE E. FERMI – científic expert
ISTITUTO ISTRUZIONE SUPERIORE E. FERMI – clàssic expert
ISTITUTO ISTRUZIONE SUPERIORE E. FERMI – artístic expert
IST. PRO. PER I SERV. ALBERGH. E RISTOR. “E.LUSSU” expert
IST. C. N. 1 ALGHERO – infància – no finançat Ensenyant de l’escola

En aquesta línia cal recordar que, durant l’any 2015, s’organitzà un curs de llengua i didàctica del català de l’Alguer per a ensenyants dels centres educatius de la ciutat, estudiants que estaven acabant els estudis universitaris i experts externs amb experiència a l’ensenyament. Organitzat per l’Ofici Lingüístic Regional, amb la col·laboració del Municipi de l’Alguer i la Generalitat de Catalunya, hi participaren 45 possibles docents, de llengua familiar algueresa o amb una competència oral i escrita de nivell avançat en alguerès[1].

En l’ensenyament universitari també hi ha hagut canvis significatius. S’ha aconseguit que la llengua catalana ja no sigui una assignatura optativa, sinó una llengua curricular en els graus de Mediazione linguistica e culturale i en el de Turisme. Això vol dir que el català té un reconeixement acadèmic similar al de l’anglès, l’espanyol o l’alemany. Les assignatures són llengua nivell A2, B1 del MECR, i llengua i literatura. A més d’aquests cursos, a la Facultat de Llengua i Literatura estrangeres s’ofereixen dos nivells de llengua (A2 i B1), un curs de llengua i literatura catalanes i un curs de literatura catalana per al màster (postgrau o Specialistica, segons el terme italià). Sàsser, capital de la província on és l’Alguer, és seu dels exàmens per obtenir els certificats de llengua catalana, tot i que, des que no es fan classes a l’Alguer per a alumnes de fora de la universitat, s’ha reduït molt el nombre d’inscrits.

Quant a l’ensenyament de català per a adults, associacions diverses continuen fent cursos, encara que no totes de manera sistemàtica. L’Escola d’Alguerés Pasqual Scanu ofereix cursos de la variant algueresa del català per al públic en general. En concret, durant el curs 2015-2016 hi ha hagut tres classes en funcionament (dues de llengua i història, i una d’aprofundiment): a la primera classe hi ha hagut 15 inscripcions i 12 persones han acabat el curs; a la segona classe, de 30 inscripcions, han acabat el curs 17 estudiants, i, finalment, 30 persones han participat a la formació didàctica de l’última classe, on s’han previst diversos seminaris a càrrec d’experts i professionals.

Durant l’any 2015 l’Ateneu Alguerés ha impartit un curs de literatura catalana l’objectiu del qual ha estat potenciar les habilitats orals a través d’uns exercicis previs a la lectura del text triat. En concret, s’ha fet el curs: “El menjar en les obres del segle XX i XXI, de Carner a Bel Olid”, una visió temàtica que ha servit per fer també una anàlisi històrica i de gèneres. De fet, “Lletres a l’Ateneu”[2] ha esdevingut, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, “Lletres a l’Alguer”.

Enguany, ha continuat la iniciativa d’Òmnium Cultural de l’Alguer d’oferir cursos de llengua catalana. El curs, que va començar el novembre del 2014 i va acabar el maig del 2015, va tenir 33 alumnes matriculats, el 70% dels quals van fer-lo íntegrament. Af final d’octubre de 2015 va començar un altre curs, en dos nivells: el primer, de lectura i de primeres regles d’escriptura; el segon, de gramàtica. En total s’hi van inscriure 40 persones.


[1] Per a més informació: < http://www.regione.sardegna.it/j/v/25?s=286689&v=2&c=11&t=1> [Consulta: 2 juny 2016]

[2] Consulteu l’Informe 2014.

Guia sentimental de l’Alguer de Joan-Elies Adell

Imatge

portada_guia-sentimental-de-lalguer_joan-elies-adell-pitarch_201605031122

El segell editorial Pòrtic ha encetat una col·lecció de guies (sentimentals) de diversos punts emblemàtics de les terres de parla catalana. En aquests moments, ja hi ha publicades la guia de Perpinyà, la capital de la part de Catalunya que actualment és a l’Estat francès (obra del singular escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff); la guia de l’Empordanet (obra de l’antropòleg i periodista Adrià Pujol sobre una part de l’Empordà, el Baix Empordà, que en un programa de la Televisió de Catalunya els catalans van escollir com el millor paisatge del país); i, aquest maig, ha aparegut la Guia sentimental de l’Alguer, obra d’aquest poeta alguerès de Vinaròs (País Valencià), representant de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer i ara també coordinador cultural de la delegació del govern català a Itàlia, que és el Joan-Elies Adell.

 

I, justament, són unes guies sentimentals i no unes guies més de turisme, perquè les han fetes persones amb una vinculació especial amb cadascun dels territoris i unes persones que, a més, tenen ofici a l’hora d’escriure. En el cas de Joan-Elies Adell, es tracta d’una persona que porta 7 anys vivint a la ciutat catalana de Sardenya, on ha arrelat potser definitivament…

 

I el que ens ofereix és, justament, una visió personal d’una ciutat amb la qual compartim tantes i tantes coses. I, per començar, com no podia ser d’una altra manera en tractar-se d’un poeta, ho fa recollint la veu d’autors com l’alguerès Ramon Clavellet, el mallorquí Damià Huguet o els catalans del Principat de Catalunya Josep Pla i Pere Català i Roca. També ens endinsa breument en la història de la Barceloneta de Sardenya, una historia lligada en molts moments a Catalunya.

 

Ara bé, cal no oblidar que també és un guia turística i, per tant, ens fa conèixer allò que és indispensable de visitar de l’Alguer i del seu ric entorn i, a voltes, ho fa mitjançant informació molt amena que pot satisfer el lector que vol saber més coses del lloc on va. En aquest apartat, també recorre a autors literaris, en aquest cas majoritàriament algueresos, per apropar-nos a la realitat de l’Alguer: Antoni Canu, Rafael Caria, Maria Chessa Lai, Fidel Carboni, Antònia Cervai (que ens atansa a la curiosa història de Fertília, un nucli habitat dins del terme municipal de l’Alguer creat durant l’època feixista i que va ser poblat per refugiats istrians després de la Segona Guerra Mundial).

 

Adell també ofereix al lector una aproximació a la variant catalana de l’Alguer, que ens apropa al dialecte més oriental de la nostra llengua, ple de paraules medievals que només han conservat a l’Alguer o que comparteixen amb altres punts, diguem-ne perifèrics, dels Països Catalans i, com és lògic, amb una influència sarda i ara italiana molt important.

 

I el darrer dels grans apartats del llibre, de la guia sentimental, és una aproximació a les tradicions, curiositats i personatges de l’Alguer, que ens permetrà descobrir com es viuen la Setmana Santa o els Focs de Sant Joan, conèixer cantants com Claudio Sanna, Franca Masu, Pino Piras o Lo barber (l’entrenyable Àngel Maresca), saber del boxejador català d’Itàlia, en Burrini, o encuriosir-nos per la història d’uns personatges com els Tupamarus de l’Alguer. Evidentment, el llibre acaba amb una aproximació a la cuina algueresa i als excel·lent vins de la zona.

 

En definitiva, un guia turística, sí, però molt més que una guia turística, que ens permet viure i reviure la ciutat catalana de Sardenya, aquell bocí de la història que encara és una realitat rica, amb molts matisos, que agermana persones d’aquesta part de la mediterrània occidental.

 

Pere Mayans