Una gran iniciativa: Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyons

Imatge

Tots els catalanoparlants en general, i en especial els algueresos, ens hem d’alegrar per aquesta iniciativa de la Plataforma per la Llengua de l’Alguer: editar un llibre-disc amb un recull de cançons i poemes d’arreu de la nostra terra adreçades als infants, i interpretades i modernitzades per un cor infantil alguerès i per músics dels diversos territoris catalans és, sens dubte, una excel·lent noticia.

Els impulsos de la iniciativa, amb Irene Coghene al capdavant, destaquen que aquesta iniciativa “naix amb l’objectiu d’oferir a les noves generacions d’algueresos -que no gaudeixen de gairebé cap tipus d’ensenyament en llengua catalana a l’escola- un producte cultural d’homenatge a la sua cultura”. Per aquest motiu, la major part dels intèrprets de les cançons alguereses (en concret, quinze de les vint-i-dues cançons) han estat els mateixos minyons o joves que en aquests anys han après a cantar en alguerès a l’escola, seguint l’ensenyament d’alguns mestres de la nostra ciutat. Paral·lelament, s’ha volgut que cantessin artistes de Catalunya, del País Valencià, de l’Alguer mateix (amb l’Àngel Maresca, el nostre estimat barber)…per tal de fer conèixer als algueresos altres maneres de dir el català i recordar que és un patrimoni comú que tenim 10 milions d’europeus. Paral·lelament, la resta de catalans podran descobrir la riquesa a la nostra diversitat que aporta l’alguerès.

En el llibre disc (el podeu trobar gratuïtament a: https://www.plataforma-llengua.cat/campanyes/mans-manetes/ ), per cada cançó trobareu una introducció al text amb referents històrics i socials; informacions sobre els autors i els arranjadors; referències discogràfiques; i, a part, trobareu també els acords per acompanyar les cançons amb guitarra.

La producció artística del disc i els espectacles de presentació a les ciutats de Tarragona, l’Alguer i Barcelona han anat a càrrec de Marc Serrats (Xerramequ) i del nord-català Raph Dumas, i han comptat amb la col·laboració del músic alguerès Claudio Gabriel Sanna.

Les cançons del projecte són obra de Pino Piras, Pasqual Gallo, Antonello Colledanchise, Franco Cano i Mariano Piras, a més de les lletres populars i tradicionals de la música infantil. La Coral de l’Alguer, Joan Garriga, Arnau Caparó, Carles Sanjosé (Sanjosex), Meritxell Gené, Pot Petit, Guillem Roma, Carles Belda, Neus Berenguer, Pau Elias (Aquafonia), Mireia Vives, Xarli Oliver i Pau Alabajos, a més del ja citat Àngel Maresca han estat els encarregats de posar la veu i el ritme a les 22 cançons del llibre-disc.

Del disc Mans manetes. L’Alguer: paraules, cançons i veus de minyonsse n’’han lliurat 10.000 exemplars a minyons i mestres de l’Alguer. Cal dir que ha comptat amb la col·laboració del Festival  BarnaSants i el suport de la Generalitat de Catalunya. També ha comptat amb la participació de l’Institut d’Estudis Catalans, el Municipi de l’Alguer, la Fondazione Meta, Alghero Turismo i l’Obra Cultural de l’Alguer.

Cal destacar que el llibre-disc s’ha pogut finançar també gràcies a una campanya de microdonatius, que ja compta amb les aportacions de més de 300 mecenes i que continuarà oberta fins el mes de març proper. Podeu participar-hi des d’aquesta aquesta pàgina web: https://www.plataforma-llengua.cat/col-labora/donatius-mans-manetes/.

L’Alguer, en català, al Vaticà

Imatge

20161210_112035

En aquest punt trobareu un exemple que la catalanitat de l’Alguer era coneguda més enllà del nostre país, però també de com poden ser de nacionalistes els estats que ens envolten.

 

És simpàtic trobar a la Galleria delle carte geografiche del Museu Vaticà una representació del segle XVI de Sardenya on pots trobar el topònim de l’Alguer (escrit Lalger –ja sabem que l’ortografia és arbritària!) en llengua catalana, axí com el Mont Girat o el cap de la Caça… Com podeu observar en les imatges, el mapa està orientat d’una forma diferent a la que estem acostumats actualment: la part baixa del mapa és el nord, mentre que la zona de Càller és a la part alta. Segons ens informa l’historiador Marcel Farinelli, també a la Sala delle Carte del Palazzo Vecchio de Florència n’exposen una igual, on surt “Lalger”.

Aquesta singularitat catalana de Sardenya encara guanya valor després de llegir la informació que es dóna d’aquesta galeria a les pàgines d’informació dels Museus Vaticans (basades en un article de l’Osservatore Romano, de 27/28 de setembre de 2010, intitulat Come prepararsi al 150° dell’unità passeggiando per la Galleria delle Carte Geografiche. Giro d’Italia senza uscire dal Vaticano d’Antonio Paolucci), en la qual podem llegir una exaltació nacionalista italiana, segurament fora del lloc: «Capiranno, prima di tutto, che l’Italia era costituita in unità ben prima che Cavour e Garibaldi giocassero il grande azzardo. Univano il Paese non la politica ma la storia, la cultura, la bellezza, la religione. Per la prima volta nel catalogo delle arti figurative, nel cuore dei Palazzi Apostolici, questa idea di unità assume forma così consapevole da rimanere indimenticabile. Per la prima volta viene offerta allo stupore del mondo con gloriosa e allo stesso tempo didattica evidenza. […] È la Chiesa di Roma che con i suoi miracoli e con i suoi santi copre come un salvifico provvidenziale mantello la patria italiana. […] E poi c’è il mare, il luminoso azzurrissimo mare italiano increspato di onde leggere, vivo e come rabbrividente al soffio di venti bizzarri che gonfiano le vele di navi dalle fogge più singolari. L’Italia è, fra tutti i paesi del mondo, il “più nobile” intendendo nel termine tutto quello che è Storia, Memoria, Cultura, Varietà, Bellezza. Così pensava Gregorio XIII Boncompagni. Così sta scritto nei cartigli che sovrastano la carta dell’Italia antica (Commendatur Italia locorum salubritate, coeli temperie, soli ubertate) e quella dell’Italia moderna (Italia artium studiorumque plena semper est habita). Così, ancora oggi, alla vigilia del centocinquantesimo anniversario del fatale 1861, noi continuiamo a pensare».

Curiosos pensaments aplicats a la Sardenya del segle XVI, part integrant de la Corona catalanoaragonesa, amb institucions calcades a les de Barcelona en algunes ciutats –com la mateixa Alguer–, amb una catalanització (i en alguns casos, a partir del segle XVI, amb una incipient espanyolització –sinònim de castellanització–, a causa de la presència de militars, càrrecs reials i d’ordes religiosos d’aquesta procedència) de moltes de les capes socials dominats de l’illa. En tot cas, el que, aleshores, podia unir Sardenya amb el conjunt de l’actual Estat italià, amb la Itàlia de llengua toscana, era la presència al nord de l’illa de colons corsos, que havien portat la seva variants toscana de Còrsega a la Gal·lura i que tant havien influït en el parlar sassarès… Però ja se sap la història és un relat que es construeix… i en aquestes paraules de  l’Osservatore Romano es vol defensar el paper del Vaticà en la unitat d’Itàlia. Quedem-nos, de tota manera, amb la presència catalana en la toponímia de l’Alguer, que demostra que la catalanitat de la ciutat era coneguda més enllà de l’illa, a la mateixa Roma.

Informe sobre la situació de la llengua 2015/1: l’ensenyament a l’Alguer

Imatge

PPCC i l'Alguer

Amb aquest apunt, en comencem una sèrie dedicada a la situació de la llengua a l’ensenyament en els diversos territoris catalans l’any 2015. Aquests textos formen part de l’Informe sobre la situació de la llengua (2015) , que ha publicat la Xarxa Cruscat de l’IEC (http://blogs.iec.cat/cruscat/wp-content/uploads/sites/15/2016/11/informe2015.pdf). La part d’Ensenyament l’hem elaborada Maria Areny, Teresa Tort i Pere Mayans.

L’Alguer

Des del curs 2011-2012 a les escoles alguereses ja no s’imparteixen les classes de llengua catalana en la seva variant algueresa, organitzades per Òmnium Cultural de l’Alguer mitjançant el Projecte Palomba. El juny de 2014 també va tancar l’única presència continuada d’ensenyament reglat de la nostra llengua, “La Costura”. Aquesta línia d’ensenyament plurilingüe –alguerès, italià i anglès– fou oberta el curs 2004-2005 a l’escola privada d’educació infantil San Giovanni Bosco, gràcies a un acord entre la Generalitat de Catalunya, Òmnium Cultural de l’Alguer, el Municipi de l’Alguer i l’escola. Cal destacar, però, que, en els cursos darrers, el centre ja no rebia cap suport de les institucions per mantenir la línia en català i que, en tot cas, la continuïtat era iniciativa de la direcció de l’escola. Algunes activitats de la Costura, com les de les cançons en català, també es compartien amb la resta de l’alumnat de l’escola (un centenar). Cal destacar, però, que, gràcies a la Llei regional L.R. 9 març 2015, núm. 5, art. 33, par. 33 –Ensenyament i ús vehicular de la llengua sarda en horari curricular a les escoles de cada ordre i grau–, es torna a fer ús de l’alguerès al sistema educatiu reglat. Cada curs té una durada mínima de 24 hores: dues hores setmanals durant 3 mesos en la mateixa classe. Les imparteixen ensenyants de l’escola o bé un expert extern. En tots dos casos, els ensenyants són de llengua familiar algueresa o tenen una competència activa i passiva de la llengua a nivell C1 del Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües (MECR).

ISTITUTO COMPRENSIVO núm. 3 – infància expert
ISTITUTO COMPRENSIVO núm. 3 – primària expert
ISTITUTO COMPRENSIVO núm. 3 – secundària expert
ISTITUTO ISTRUZIONE SUPERIORE E. FERMI – científic expert
ISTITUTO ISTRUZIONE SUPERIORE E. FERMI – clàssic expert
ISTITUTO ISTRUZIONE SUPERIORE E. FERMI – artístic expert
IST. PRO. PER I SERV. ALBERGH. E RISTOR. “E.LUSSU” expert
IST. C. N. 1 ALGHERO – infància – no finançat Ensenyant de l’escola

En aquesta línia cal recordar que, durant l’any 2015, s’organitzà un curs de llengua i didàctica del català de l’Alguer per a ensenyants dels centres educatius de la ciutat, estudiants que estaven acabant els estudis universitaris i experts externs amb experiència a l’ensenyament. Organitzat per l’Ofici Lingüístic Regional, amb la col·laboració del Municipi de l’Alguer i la Generalitat de Catalunya, hi participaren 45 possibles docents, de llengua familiar algueresa o amb una competència oral i escrita de nivell avançat en alguerès[1].

En l’ensenyament universitari també hi ha hagut canvis significatius. S’ha aconseguit que la llengua catalana ja no sigui una assignatura optativa, sinó una llengua curricular en els graus de Mediazione linguistica e culturale i en el de Turisme. Això vol dir que el català té un reconeixement acadèmic similar al de l’anglès, l’espanyol o l’alemany. Les assignatures són llengua nivell A2, B1 del MECR, i llengua i literatura. A més d’aquests cursos, a la Facultat de Llengua i Literatura estrangeres s’ofereixen dos nivells de llengua (A2 i B1), un curs de llengua i literatura catalanes i un curs de literatura catalana per al màster (postgrau o Specialistica, segons el terme italià). Sàsser, capital de la província on és l’Alguer, és seu dels exàmens per obtenir els certificats de llengua catalana, tot i que, des que no es fan classes a l’Alguer per a alumnes de fora de la universitat, s’ha reduït molt el nombre d’inscrits.

Quant a l’ensenyament de català per a adults, associacions diverses continuen fent cursos, encara que no totes de manera sistemàtica. L’Escola d’Alguerés Pasqual Scanu ofereix cursos de la variant algueresa del català per al públic en general. En concret, durant el curs 2015-2016 hi ha hagut tres classes en funcionament (dues de llengua i història, i una d’aprofundiment): a la primera classe hi ha hagut 15 inscripcions i 12 persones han acabat el curs; a la segona classe, de 30 inscripcions, han acabat el curs 17 estudiants, i, finalment, 30 persones han participat a la formació didàctica de l’última classe, on s’han previst diversos seminaris a càrrec d’experts i professionals.

Durant l’any 2015 l’Ateneu Alguerés ha impartit un curs de literatura catalana l’objectiu del qual ha estat potenciar les habilitats orals a través d’uns exercicis previs a la lectura del text triat. En concret, s’ha fet el curs: “El menjar en les obres del segle XX i XXI, de Carner a Bel Olid”, una visió temàtica que ha servit per fer també una anàlisi històrica i de gèneres. De fet, “Lletres a l’Ateneu”[2] ha esdevingut, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, “Lletres a l’Alguer”.

Enguany, ha continuat la iniciativa d’Òmnium Cultural de l’Alguer d’oferir cursos de llengua catalana. El curs, que va començar el novembre del 2014 i va acabar el maig del 2015, va tenir 33 alumnes matriculats, el 70% dels quals van fer-lo íntegrament. Af final d’octubre de 2015 va començar un altre curs, en dos nivells: el primer, de lectura i de primeres regles d’escriptura; el segon, de gramàtica. En total s’hi van inscriure 40 persones.


[1] Per a més informació: < http://www.regione.sardegna.it/j/v/25?s=286689&v=2&c=11&t=1> [Consulta: 2 juny 2016]

[2] Consulteu l’Informe 2014.

Guia sentimental de l’Alguer de Joan-Elies Adell

Imatge

portada_guia-sentimental-de-lalguer_joan-elies-adell-pitarch_201605031122

El segell editorial Pòrtic ha encetat una col·lecció de guies (sentimentals) de diversos punts emblemàtics de les terres de parla catalana. En aquests moments, ja hi ha publicades la guia de Perpinyà, la capital de la part de Catalunya que actualment és a l’Estat francès (obra del singular escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff); la guia de l’Empordanet (obra de l’antropòleg i periodista Adrià Pujol sobre una part de l’Empordà, el Baix Empordà, que en un programa de la Televisió de Catalunya els catalans van escollir com el millor paisatge del país); i, aquest maig, ha aparegut la Guia sentimental de l’Alguer, obra d’aquest poeta alguerès de Vinaròs (País Valencià), representant de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer i ara també coordinador cultural de la delegació del govern català a Itàlia, que és el Joan-Elies Adell.

 

I, justament, són unes guies sentimentals i no unes guies més de turisme, perquè les han fetes persones amb una vinculació especial amb cadascun dels territoris i unes persones que, a més, tenen ofici a l’hora d’escriure. En el cas de Joan-Elies Adell, es tracta d’una persona que porta 7 anys vivint a la ciutat catalana de Sardenya, on ha arrelat potser definitivament…

 

I el que ens ofereix és, justament, una visió personal d’una ciutat amb la qual compartim tantes i tantes coses. I, per començar, com no podia ser d’una altra manera en tractar-se d’un poeta, ho fa recollint la veu d’autors com l’alguerès Ramon Clavellet, el mallorquí Damià Huguet o els catalans del Principat de Catalunya Josep Pla i Pere Català i Roca. També ens endinsa breument en la història de la Barceloneta de Sardenya, una historia lligada en molts moments a Catalunya.

 

Ara bé, cal no oblidar que també és un guia turística i, per tant, ens fa conèixer allò que és indispensable de visitar de l’Alguer i del seu ric entorn i, a voltes, ho fa mitjançant informació molt amena que pot satisfer el lector que vol saber més coses del lloc on va. En aquest apartat, també recorre a autors literaris, en aquest cas majoritàriament algueresos, per apropar-nos a la realitat de l’Alguer: Antoni Canu, Rafael Caria, Maria Chessa Lai, Fidel Carboni, Antònia Cervai (que ens atansa a la curiosa història de Fertília, un nucli habitat dins del terme municipal de l’Alguer creat durant l’època feixista i que va ser poblat per refugiats istrians després de la Segona Guerra Mundial).

 

Adell també ofereix al lector una aproximació a la variant catalana de l’Alguer, que ens apropa al dialecte més oriental de la nostra llengua, ple de paraules medievals que només han conservat a l’Alguer o que comparteixen amb altres punts, diguem-ne perifèrics, dels Països Catalans i, com és lògic, amb una influència sarda i ara italiana molt important.

 

I el darrer dels grans apartats del llibre, de la guia sentimental, és una aproximació a les tradicions, curiositats i personatges de l’Alguer, que ens permetrà descobrir com es viuen la Setmana Santa o els Focs de Sant Joan, conèixer cantants com Claudio Sanna, Franca Masu, Pino Piras o Lo barber (l’entrenyable Àngel Maresca), saber del boxejador català d’Itàlia, en Burrini, o encuriosir-nos per la història d’uns personatges com els Tupamarus de l’Alguer. Evidentment, el llibre acaba amb una aproximació a la cuina algueresa i als excel·lent vins de la zona.

 

En definitiva, un guia turística, sí, però molt més que una guia turística, que ens permet viure i reviure la ciutat catalana de Sardenya, aquell bocí de la història que encara és una realitat rica, amb molts matisos, que agermana persones d’aquesta part de la mediterrània occidental.

 

Pere Mayans

 

 

 

 

Moments negres del català a l’escola de l’Alguer

Imatge

La Costura

Una bella imatge de la primera promoció de “La Costura”

 

En aquest apunt us oferim alguns dels moments negres de l’alguerès a l’escola de la ciutat:

 

1760. Els piemontesos comencen la italianització de l’escola sarda

“I.- Dovendosi per tali insegnamenti [inferiors] adoperare fra le lingue più colte quella che si è meno lontana dal materno dialetto e ad un tempo la più corrispondente alle pubbliche convenienze, si è determinato di usare nelle scuole predette l’italiana […], non essendo più diversa dalla sarda di quello fosse la castigliana, poiché anzi la maggior parte dei sardi più colti già la pos­siede.
II.- La castigliana si studierà con secondaria importanza, e chi trascurerà l’italiana sarà meno bene educato e di meno buona aspettativa.
III.- Dovranno pertanto i catechismi, i discorsi sacri, i libri devoti, le esortazioni, in una pa­rola tutta la direzione spirituale non meno che la letteraria farsi in lingua italiana.”

 

Edicte de Carles Manuel iii, duc de Savoia i rei de Sardenya, amb el qual s’establien les bases per a la reforma educativa que s’havia d’estendre a tota l’illa.

Armangué, Joan.

Llengua i cultura a l’Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon.

Barcelona: Curial / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996 (p. 38).

 

 

1928. A l’Alguer, amb el feixisme hi comença la italianització de debò

El prefecte de Sàsser (la capital provincial d’on depèn l’Alguer) i el podestat (càrrec designat per decret reial pel règim feixista per substituir els òrgans democràtics dels municipis, inclòs el síndic de la ciutat) s’encarreguen de tancar les Costures, guarderies populars fora del control feixista (i no prou italianitzadores, ja que, de ben segur, el català de l’Alguer hi era ben present, si més no com a llengua de relació).

Contràriament, l’escola pública italiana transmetia els valors de la pàtria (Itàlia) i del règim (feixista).

Extret de Marcel A. Farinelli Història de l’Alguer. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2014 (p. 157).

 

1934. El feixisme posa les bases de la política lingüística de l’escola italiana

A Itàlia, es prohibeix l’ús del “dialecte” a l’escola (la qual cosa inclou evidentment altres llengües, com el sard, el ladí, el friülà, el grec, l’albanès, el serbocroata, l’eslovè, el francoprovençal, l’alemany, l’occità i, és clar, el català), ni tan sols per facilitar l’aprenentatge de l’italià. La italianització i el que s’ha anomenat feixistització de l’Estat es basava en l’adoctrinament de les noves generacions mitjançant les escoles.

Ordre decretada pel ministre Francesco Ercole.

Farinelli, Marcel A. El feixisme a l’Alguer. Barcelona: Angle Editorial, 2010 (p. 78).

 

El català arraconat de les escoles alguereses

Un dels principals problemes a l’hora d’ensenyar italià i en italià a l’Alguer era que els alumnes fossin algueresoparlants: el català continuava sent la llengua del joc, del carrer, de la família, dels àmbits informals… Per això, en els registres escolars podem trobar que, pel que fa les tasques didàctiques, una era el de la substitució de la varietat dialectal per l’italià.

Extret de Marcel A. Farinelli Història de l’Alguer. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2014 (p. 157).

 

Dècada dels 60. Algueresos, per millorar, cal abandonar l’alguerès!

“Els pares algueresos començaren a rebre pressions per part dels ensenyants i d’un sector de la intelligentsia autòctona, perquè usessin l’italià amb els seus fills, la qual cosa se suposava que havia de millorar llur rendiment escolar i llurs possibilitats d’obrir-se camí en una societat cada cop més competitiva, que ja no tornaria a ésser la de principis de segle: pescadora i comercial, tranquil·la i sense daltabaixos”.

Pueyo, Miquel. Tres escoles per als catalans. Lleida: Pagès editors, 1992 (p. 81).

 

2011. Acaba el Projecte Palomba, que portava l’ensenyament del català a bona part dels centres de l’Alguer

“… el curs 2011-2012, aquestes classes [Projecte Palomba] s’han deixat d’impartir. En podem trobar la causa en la situació econòmica del Municipi de l’Alguer, la del mateix govern de la Generalitat de Catalunya i la pèrdua de presència pública d’Òmnium Cultural de l’Alguer, sense oblidar també l’esgotament d’un model basat pràcticament en el voluntariat i la no-assumpció de responsabilitats per part dels qui en tenen en temes d’educació, tant algueresos com sards i italians”.

Xarxa CRUSCAT. Informe sobre la situació de la llengua catalana (2011). Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana, 2012 (p. 87).

 

2014. Tanca “La Costura”

El mes de juny tanca l’única presència continuada de l’ensenyament en alguerès, «La Costura», una línia d’ensenyament plurilingüe —alguerès, italià i anglès—, oberta el curs 2004-2005 a l’escola privada d’educació infantil San Giovanni Bosco gràcies a un acord entre la Generalitat de Catalunya, Òmnium Cultural de l’Alguer, el Municipi de l’Alguer i l’escola. Cal destacar, però, que, des de feia tres cursos, el centre no rebia cap suport de les institucions per a mantenir la línia en català i que, en tot cas, la continuïtat era iniciativa de la direcció de l’escola. Algunes activitats de «La Costura», com les de les cançons en català, també es compartien. Aquesta línia educativa s’ha diluït en el conjunt de l’escola, que fa l’ensenyament bàsicament en italià.

Xarxa CRUSCAT. Informe sobre la situació de la llengua catalana (2011). Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana, 2014 (p. 141).

Els mapes (de l’Alguer i de la resta dels Països Catalans): una manera d’interpretar el món

Imatge

Mapa Griera 1906

 

En una entrada recent,  ja vam poder veure com en la dècada dels 50 del segle XIX, la cartografia alemanya ja incloïa l’Alguer dins d’una comunitat lingüística catalana que encara es presentava com a part de les terres occitanes. El primer mapa rigorós i força complet dels territoris de parla catalana data, però, de 1906 i fou dibuixat per Antoni Griera sota la direcció de Mn. Joan Aguiló (ambdós mallorquins). Es féu amb motiu del Primer Congrés Internacional de Llengua Catalana (celebrat a Barcelona), on, per cert, també participaren els algueresos Antoni Ciuffo (Ramon Clavellet) i Joan Palomba (vegeu la imatge que encapçala aquest apunt).

La repercussió internacional d’aquest Congrés i el fet que, a partir d’aquell moment, el català mai més no serà considerat una variant de la llengua occitana fa que el Richard Andree’s Allgemeiner Handatlas  (l’atles etnicolingüísitc alemany), que el 1899 ja havia deixat un espai específic per als “Catalanen”, que incloïa les Balears i el País Valencià, en l’edició de 1909 (publicada el 1910), ja incorporés també l’Alguer, tal com podem veure en la imatge següent:

PPCC i l'Alguer

 

Per completar aquests primers mapes internacionals de la nostra comunitat lingüística, no ens podem deixar el mapa “Europa etnografica” de l’Atlante internazionale del Touring Club Italiano de 1927, on queda també molt ben delimitat l’espai català, amb l’Alguer, inclòs:

PPCC i l'Alguer-2

 

Curiosament, o no tan curiosa, durant l’època feixista italiana, època d’exaltació nacional (italiana) desapareix tota referència a la catalanitat de l’Alguer, tal com es pot veure en aquest mapa que data de 1939:

Itàlia

És just en aquesta època en què s’italianitzen els noms dels bastions algueresos: les denominacions tradicionals catalanes de Bastió de l’Esperó, Bastió de la Misericòrdia, Bastió de Sant Jaume, Bastió del Mirador i Bastió Reial són substituïdes per noms que tenen relació amb la cultura italiana: Bastioni Cristoforo Colombo (pel seu suposat passat genovès), Bastioni Marco Polo, Bastioni Magellano (ja que en la seva expedició al voltant del món va incloure-hi italians) i Bastioni Pigafetta (un explorador i geògraf de Vicenza que va acompanyar Magalhães). Com podem veure, la toponímia i també els mapes van esdevenir una eina per difondre una ideologia que buscava només una nació i una sola llengua: la italiana i l’italià (estàndard).

Notícies noves sobre l’ensenyament del (i en) català a l’Alguer

Imatge

Cartell curs professorat de l'Alguer

Algunes possibles idees per a una gestió democràtica de les llengües en una hipotètica Catalunya independentCom ja s’ha comentat en apunts anteriors, des del curs 2011-2012 a les escoles alguereses ja no s’imparteixen les classes de llengua catalana en la seva variant algueresa, organitzades per Òmnium Cultural de l’Alguer mitjançant el Projecte Palomba. El juny de 2014 també va tancar l’única presència continuada d’ensenyament reglat de la nostra llengua, “La Costura”. Aquesta línia d’ensenyament plurilingüe –alguerès, italià i anglès– fou oberta el curs 2004-2005 a l’escola privada d’educació infantil San Giovanni Bosco, gràcies a un acord entre la Generalitat de Catalunya, Òmnium Cultural de l’Alguer, el Municipi de l’Alguer i l’escola. Cal destacar, però, que, en els cursos darrers, el centre ja no rebia cap suport de les institucions per mantenir la línia en català i que, en tot cas, la continuïtat era iniciativa de la direcció de l’escola. Algunes activitats de la Costura, com les de les cançons en català, també es compartien amb la resta de l’alumnat del centre (un centenar). Cal destacar, però, que, gràcies a la Llei regional L.R. 9 març 2015, núm. 5, art. 33, par. 33 –Ensenyament i ús vehicular de la llengua sarda en horari curricular a les escoles de cada ordre i grau–, es torna a fer ús de l’alguerès al sistema educatiu reglat. Cada curs té una durada mínima de 24 hores: dues hores setmanals durant 3 mesos en la mateixa classe. Les imparteixen ensenyants de l’escola o bé un expert extern. En tots dos casos, els ensenyants són de llengua familiar algueresa o tenen una competència activa i passiva de la llengua a nivell C1 del Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües (MECR).

ISTITUTO COMPRENSIVO núm. 3 – infància

expert

ISTITUTO COMPRENSIVO núm. 3 – primària

expert

ISTITUTO COMPRENSIVO núm. 3 – secundària

expert

ISTITUTO ISTRUZIONE SUPERIORE E. FERMI – científic

expert

ISTITUTO ISTRUZIONE SUPERIORE E. FERMI – clàssic

expert

ISTITUTO ISTRUZIONE SUPERIORE E. FERMI – artístic

expert

IST. PRO. PER I SERV. ALBERGH. E RISTOR.   “E.LUSSU”

expert

IST. C. N. 1 ALGHERO – infància – no finançat

Ensenyant   de l’escola

En aquesta línia cal recordar que, durant l’any 2015, s’organitzà un curs de llengua i didàctica del català de l’Alguer per a ensenyants dels centres educatius de la ciutat, estudiants que estaven acabant els estudis universitaris i experts externs amb experiència a l’ensenyament. Organitzat per l’Ofici Lingüístic Regional, amb la col·laboració del Municipi de l’Alguer i la Generalitat de Catalunya, hi participaren 45 possibles docents, de llengua familiar algueresa o amb una competència oral i escrita de nivell avançat en alguerès[1].

En l’ensenyament universitari també hi ha hagut canvis significatius. S’ha aconseguit que la llengua catalana ja no sigui una assignatura optativa, sinó una llengua curricular en els graus de Mediazione linguistica e culturale i en el de Turisme. Això vol dir que el català té un reconeixement acadèmic similar al de l’anglès, l’espanyol o l’alemany. Les assignatures són llengua nivell A2 i B1 del MECR, i llengua i literatura. A més d’aquests cursos, a la Facultat de Llengua i Literatura estrangeres s’ofereixen dos nivells de llengua (A2 i B1), un curs de llengua i literatura catalanes, i un curs de literatura catalana per al màster (postgrau o Specialistica, segons el terme italià). Sàsser, capital de la província on és l’Alguer, és seu dels exàmens per obtenir els certificats de llengua catalana, tot i que, des que no es fan classes a l’Alguer per a alumnes de fora de la universitat, s’ha reduït molt el nombre d’inscrits.

Quant a l’ensenyament de català per a adults, associacions diverses continuen fent cursos, encara que no totes de manera sistemàtica. L’Escola d’Alguerés Pasqual Scanu ofereix cursos de la variant algueresa del català per al públic en general. En concret, durant el curs 2015-2016 hi ha hagut tres classes en funcionament (dues de llengua i història, i una d’aprofundiment): a la primera classe hi ha hagut 15 inscripcions i 12 persones han acabat el curs; a la segona classe, de 30 inscripcions, han acabat el curs 17 estudiants, i, finalment, 30 persones han participat a la formació didàctica de l’última classe, on s’han previst diversos seminaris a càrrec d’experts i professionals.

Durant l’any 2015 l’Ateneu Alguerés ha impartit un curs de literatura catalana l’objectiu del qual ha estat potenciar les habilitats orals a través d’uns exercicis previs a la lectura del text triat. En concret, s’ha fet el curs: “El menjar en les obres del segle XX i XXI, de Carner a Bel Olid”, una visió temàtica que ha servit per fer també una anàlisi històrica i de gèneres. De fet, “Lletres a l’Ateneu”[ ha esdevingut, amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, “Lletres a l’Alguer”.

Enguany, ha continuat la iniciativa d’Òmnium Cultural de l’Alguer d’oferir cursos de llengua catalana. El curs, que va començar el novembre del 2014 i va acabar el maig del 2015, va tenir 33 alumnes matriculats, el 70% dels quals van fer-lo íntegrament. A final d’octubre de 2015 va començar un altre curs, en dos nivells: el primer, de lectura i de primeres regles d’escriptura; el segon, de gramàtica. En total s’hi van inscriure 40 persones.


[1] Per a més informació: < http://www.regione.sardegna.it/j/v/25?s=286689&v=2&c=11&t=1> [Consulta: 2 juny 2016]

 

L’Alguer del segle XIX, una realitat no tan desconeguda…

Imatge

L'Alguer 1852

 

Massa vegades hi ha la idea que el contacte entre l’Alguer i la resta dels Països Catalans va quedar interromput després de 1714, quan Catalunya és definitivament derrotada pels reis borbons i passa a ser, conjuntament amb el País Valencià, les Illes Balears i també l’Aragó, una simple regió espanyola. És a dir, a partir del moment en què la Corona catalanoaragonesa deixa de ser un estat independent, que compartia, això sí, rei amb Castellà des del segle XVI. I des del moment en què l’Alguer i el conjunt de Sardenya comencen el seu periple italià… Cal dir, però, que just abans d’aquesta cruïlla històrica i durant el setge de Barcelona de 1714, els algueresos enviaren a la capital catalana 50 escuts i, aproximadament, 25 quintars de forment[1], cosa la qual indica que els contactes continuaven ben vius. I, sembla, també, que les relacions no es tornen a reestablir fins al 1887, quan Eduard Toda, un català que feia de cònsol espanyol a Càller, “va descobrir” la pervivència del català a l’Alguer, la qual féu conèixer a Catalunya amb la publicació de dos llibres: Un poble català d’Itàlia: L’Alguer i Records catalans de Sardenya.

Hi ha, però, dos antecedents diguem-ne catalans. L’any 1864 Ignazio Pillito, arxiver de Càller, participa als premis literaris dels V Jocs Florals de Barcelona, aclarint, però que la llengua en què escriu no és la seva, que és el sard, sinó una llengua que ha après consultant els documents de l’arxiu i informa, a més, que la llengua encara es parla a l’Alguer. L’any 1868 l’arqueòleg català Francesc Martorell visita l’Alguer i hi sent la nostra llengua. Ell va ser qui va posar en contacte el filòleg Milà i Fontanals, un dels impulsors de la Renaixença, que ja sabia de l’existència de l’Alguer arran de l’escrit de Pillito, amb el professor i bibliotecari alguerès Josep Frank. El 1869 es publica una poesia de Frank a la revista literària catalana Lo Gay Saber.

Hi ha, a més, com a mínim, tres antecedents més. D’una banda, l’historiador català (d’ascendència sarda per via materna) Adrià Mainar Scanu ha pogut trobar obres escrites que evidencien que alguns erudits sabien que els algueresos parlaven català. Així, el militar i polític torinès Alberto La Marmora (o della Marmora) en el seu llibre Voyage en Sardaigne de 1826 (volum I, pàg. 53 de la 2a edició de 1839) explica que el 1354 «les habitants d’Alghero” […] furent remplacés par une colonie catalane et aragonaise. C’est de cette époque que date l’usage de la langue catalane, que l’on parle encore en cette ville, dans presque toute sa pureté». I el 1860, el mateix autor a Itinéraire de l’ile de Sardaigne de 1860 escriu: «mais les habitants de la ville, sans être, à l’heure qu’il est, des Catalans pur sang, n’en ont pas moins conservé le langage à peu près intact; c’est en cette langue, circonscrite dans les murailles d’Alghero, qu’ils communiquent entre eux… ». De la mateixa manera, el sacerdot, periodista i escriptor de Càller Vittorio Angius el 1853 al seu llibre Città e villaggi della Sardegna dell’Ottocento  (pàgina 75) explica que «dall’epoca, in cui con la colonia catalana fu introdotta la loro lingua, restò bandita la sarda, ed ache al presente il catalano è il volgare degli algheresi, sebbene delle famiglie stanziatevi, pochissime, come può dedursi daig cognomi, convenga credere discendenti degli antichi coloni. Vi si intende però il sardo, e in questo linguaggio si responde ai villici, Sono gli algheresi attisssimi a ben parlare ogni altra lingua».

I encara més, en el mapa datat de 1852, fet  pel geògraf i cartògraf alemany Heinrich Berghaus, intitulat  “Ethnographische karte von Europa …”, i publicat a Physikalischer Atlas, Gotha, 1855 (mapes datats 1845 & 1852)[2], es pot apreciar clarament -vegeu el mapa que encapçala aquest apunt- que l’Alguer s’associa a la resta de terres catalanes (encara agermanades amb les occitanes, com feia la romanística durant el segle XIX).

Per tant, hi ha referències a la catalanitat de la llengua de l’Alguer els anys 1826, 1839, 1852, 1853, 1860, 1864, 1868 i 1869. Uns quants anys abans que Toda “redescobrís” l’Alguer el 1887. Segurament, els algueresos mai no havien oblidat l’origen català de la seva llengua.

Pere Mayans


[1]Antoni Nughes 1714 En ajut dels catalans: 50 escuts i 25 quintars de forment. L’Alguer (periòdic de cultura i informació), núm. 11. (pàg. 15 i 16).

 

[2] Citat per COMPANY, Rafael. Cartografia, ideologia i poder. Els mapes etnogràfics del Touring Club Italiano (1927-1952). València: Universitat de València, 2014 (pàg. 172).

S’Alguer

Imatge

O

No, no ens hem equivocat i hem fet una barreja entre el nom català (l’Alguer) i el nom sard (s’Alighèra) de la ciutat catalana de Sardenya; senzillament en referim a un petit veïnat de casetes de pescadors a la cala s’Alguer, que es remunta al segle XV, i que podem trobar al municipi de Palamós (al Baix Empordà, a la zona coneguda com a Costa Brava). Aquestes construccions, magnífiques mostres d’arquitectura popular i tradicional, són fetes de parets de pedra i de voltes de ceràmica a la catalana. Des del 2004 el Govern de Catalunya les declarà Bé d’Interès Nacional.

Aquest topònim empordanès, bessó de l’Alguer sardocatalà, ens fa recordar que el català i el sard són les dues úniques llengües romàniques que actualment mantenen formes d’article derivades del demostratiu llatí IPSU (la que ha donat les formes catalanes, conegudes amb el nom d’article “salat”, es, ets, s’, sa, ses, so, sos o les formes sardes com su, sa, s’, sos, sas  i issu, issa, issos, issas). Les altres llengües romàniques van optar per les formes derivades de l’ILLU llatí (la que ha donat articles com el, la, lo, les, los, els, il…), tot i que, fins al final del segle XIX, l’occità (a la zona de Bearn i de Niça) i el sud-italià (a la zona dels Abruzzi i la Basilicata, i dels extrems nord i sud de Sicília) encara conservaven formes derivades d’aquest demostratiu llatí. Sembla que en espanyol antic i en el parlar dàlmata de Ragusa (avui dia desaparegut) també es feien servir formes derivades de l’IPSU.

En el cas català, a més, som l’única llengua romànica que ha mantingut viva la presència d’aquests dos articles, derivats tant de l’ILLU com de l’IPSU. Tot i que en la llengua escrita, en la llengua oral formal de tot el país, així com en la llengua oral en tots els àmbits de la majoria del territori des del segle XIII s’imposen les formes derivades de l’ILLU (com passa a l’Alguer), tant en la zona oriental del Principat de Catalunya (a l’anomenada Costa Brava) com en les dues illes balears (Mallorca i Menorca) i en les dues illes pitiüses (Eivissa i Formentera), on són especialment vius, s’han mantingut en la llengua oral els articles derivats de l’IPSU. Sense oblidar, a més, algun enclavament lingüístic al País Valencià (com, per exemple, la població de Tàrbena, que va ser repoblada el segle XVII per mallorquins). Com a curiositat, destacar que, des de sempre, els articles derivats d’IPSU s’havien percebut com a més col·loquials, fins a l’extrem que, encara ara, a les Illes els conceptes “elevats” mai no s’usen amb article “salat” (la mar –en contraposició a sa mà–, la Seu, el rector…)…

 

Pere Mayans

O

Mostres de toponímia amb articles “salats” a l’Empordà

 

 

Nosaltres, els julians (autobiografia d’Antonia Cervai)

Nosaltres els julians

 

Vaig conèixer, casualment, els Cervai al final de la dècada dels 90, arran d’una carta al diari Avui de Barcelona que va publicar el més jove dels germans d’aquesta família, en Gianfranco. En aquest escrit, en el qual es presentava com a alguerès, es lamentava que en un cinema barceloní, en una sessió que teòricament havia de ser en català, tot es va fer en espanyol i que, davant la seva queixa, la responsable no podia entendre que hi hagués un catalanoparlant que no conegués l’idioma de l’Estat… (cal recordar que l’Alguer també ha estat un gran desconegut per a molta gent de la resta dels Països Catalans). Per uns amics comuns, vaig saber que, tot i que ell ja havia nascut a l’Alguer, en Gianfranco era d’una família que procedia d’Ístria, d’on uns 300.000 italians havien estat expulsats tot just acabada la 2a Guerra Mundial. Una part d’aquells istrians, d’aquells julians (la regió era coneguda com Venècia Júlia –Venezia Giulia en italià,  Venesia Jułia en vènet, Vignesie Julie en friülà–) havien arribat exiliats a la ciutat catalana de Sardenya, en concret al nucli de Fertília.

ístria  Catalunya l'Alguer

Realment el periple dels Cervai era, sens dubte, molt interessant. Perdedors, sense buscar-ho, d’una guerra on molta població va pagar els excessos dels feixistes italians i els excessos, posteriors, d’una incipient Iugoslàvia, que veia en el final del conflicte armat la possibilitat de venjança i de controlar un territori que durant segles havia estat vinculat a Venècia. Però és més, una part d’aquells julians s’havien instal·lat en una part de la nostra comunitat lingüística, en aquell lloc, com diu l’Antoni
Cervai, on la gent fa els plurals en -s i no en -i! Era, per tant, una petita comunitat (unes 400 persones) que havia arribat en una altra relativa petita comunitat dins del conjunt de Sardenya (que, a voltes, és també una minoria dins de l’Estat italià). I ho havia fet a Fertília (el nom, donat pel feixisme italià, ja ho diu tot), un nucli de població que s’havia creat als anys 30 per l’Ente Ferrarese di Colonizzazione amb la finalitat de facilitar l’arribada de ferraressos, ja que, en aquell moment, es va considerar que era una manera de calmar les tensions socials d’aquesta zona de la península Itàlica.

 

I justament aquesta apassionant, i a voltes oblidada fins i tota a Itàlia, història dels julians és la que va recuperar Antonia Cervai en el seu exquisit llibre Nosaltres, els julians (l’herència d’un èxode oblidat del segle XX), 15è Premi Romà Planas i Miró de Memòries Populars 2012 de la Roca del Vallès (Catalunya), que explica, en clau autobiogràfica, l’èxode d’aquests julians i la seva sensació de desarrelament una mica perpetu.

El llibre ens permet recuperar els moments de l’exili, l’arribada, passant per la península Italiana, a l’Alguer, els primers records, el contacte amb la població autòctona, els records lingüístics (és especialment interessant la relació que Cervai fa del seu vènet colonial amb el català, diguem també colonial, de l’Alguer), l’arribada a Catalunya (on va viure l’Antonia des de 1977), el retrobament amb la terra d’origen, el mar que ens agermana a istrians, algueresos i catalans de la resta dels Països Catalans…

Un llibre escrit des de l’emoció, des del dolor de l’èxode, des l’evocació d’unes arrels mig perdudes, però també amb el retrobament d’un nou país que va passar a ser definitivament el país de l’Antonia Cervai, com l’Alguer ho ha estat per a la resta de la família.

La part, especialment trista, va ser que Antonia Cervai ens va deixar el 16 de novembre de 2013 i, malauradament, no va poder veure el seu llibre presentat ni a l’Alguer (cosa la qual es féu el dia 25 d’abril de 2014 –el dia de Sant Marc, patró de la Sereníssima República de Venècia) ni a la seva estimada Fertília (que es féu el 25 de febrer proppassat).

Per sort, però, la seva vida, la seva experiència vital des d’Orsera (actualment, en croat, Vrsar) fins a Barcelona, passant, és clar, per Fertília i l’Alguer, ha quedat recollida en unes memòries que són, en definitiva, també la memòria d’aquells julians que s’instal·laren, si voleu per causa de la fatalitat, a les nostres terres.