Els altres catalans d’Itàlia

Imatge

20161209_193704

Les relacions entre els diversos pobles que trobem en la nostra part del Mediterrani han estat, històricament, molt i molt intenses. No ens pot estrany, per exemple, l’existència de molts cognoms d’origen itàlic a terres catalanes[1]  (Bozzo, Dòria, Galiana, Crespí, Rigo, Orlandis, Pisà, Genovès, Llombard…), com tampoc no et pot sorprendre que el cognom “catalano” es trobi escampat per tot l’actual Estat italià (podeu consultar: http://www.mappadeicognomi.it/index.php?sur=catalano&s=Genera).

En aquest sentit, Sardenya és el punt central d’aquestes relacions humanes. A part de la influència immensa del català en els parlars sards, també cal recordar que es conserven uns quants cognoms catalans: Aymerich, Cardona, Roych/Roich/Rojch, Garau, Canelles/Caneglias, Elies/Elias, Cavalleri, Graneri, Palau, Ros… Població catalana s’instal·là, a part de l’Alguer, a ciutats com Sàsser o Càller.

En altres punts d’Itàlia també hi hagué una presència de població catalana important,  com, per exemple, a Sicília, amb un nombre significatiu de famílies nobles catalanes.

Cal citar, a més, un altre contingent de població d’origen català molt i molt oblidat: la dels jueus (hebraics) catalans (o també catalans d’origen hebraic) que foren expulsats de la Corona catalanoaragonesa el 1492. En aquesta data també foren expulsats, òbviament, els jueus algueresos. Aquests jueus catalans s’instal·laren al nord d’Àfrica, a Liorna[2] (d’aquí la famosa frase “qui va a Liorna no torna”), a Roma i a Nàpols (d’on foren expulsats, però, a mitjan segle XVI)…

A causa de l’arribada de la població hebraica procedent dels regnes hispànics (no només hi arribaren jueus catalans, sinó també els procedents del Regne de Castella), la comunitat hebraica de Roma va créixer considerablement, i hi van haver cinc escoles, una per a cada comunitat jueva:  Scuola del Tempio (que era la de població jueva romana), Scuola Nuova (la de la resta dels Estats pontificis, ja que Roma era l’única ciutat on tenien dret a viure, tret d’Ancona) i les  Scuola Siciliana, Scuola Castigliana i Scuola Catalana, que eren de ritus sefarditai que es corresponien a tres dels regnes de la Corona hispànica. Per aquest motiu, a Roma encara hi ha la piazza delle Cinque Scuole.

Quant de temps aquells catalans jueus van conservar la llengua catalana? Es van integrar lingüísticament amb el grup sefardita majoritari numèricament (el castellà)? Van aprendre ràpidament la llengua dels jueus locals? No tenim respostes, però sí que sabem que la seva presència, si més no, queda reflectida en el nom d’un dels carrers de Roma, urbanitzat després de l’enderroc de 1870, quan es van eliminar els murs del ghetto i quatre de les illes de cases més velles, i en record d’una d’aquelles comunitats que arribaren al ghetto romà al final del segle XV.


[1] Per ampliar la informació sobre aquest tema, podeu llegir:  MIRA, Francesc. Nosaltres i els italians. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2004. Consultable en línia:  http://www.iec.cat/butlleti/anterior/galera/2004/092704Presid_Mira1.pdf

[2] Livorno en italià.

Quan el català també es parlava als Estats Units d’Amèrica

Imatge

Menorca passat Florida-2.png

L’herència menorquina és present als carrers de Sant Agustí

En l’època en què Menorca era una colònia britànica, en concret el 1768, un miler de menorquins van embarcar, conjuntament amb mig miler més de grecs i d’italians (amb alguns occitans i corsos-grecs inclosos), en els vaixells del metge i empresari escocès Andrew Turnbull en direcció a Amèrica, en concret a la Florida, a les plantacions de Nova Smyrna. La Florida era també en aquells moments un colònia britànica, ja que els espanyols la havien hagut de cedir a Anglaterra el 1763 i la majoria de la població hispana se n’havia anat a altres colònies espanyoles.

A causa d’unes condicions de treball que es podien considerar d’esclavatge, nou anys després (i després d’haver mort més de 950 colons) aquells menorquins i els altres contingents de pobles mediterranis fugiren cap a Sant Agustí (l’antiga ciutat de San Agustín, fundada pels espanyols, que actualment és coneix amb el nom anglès de St. Augustine), on el 1786 eren el 71,93% de la població blanca (el grup catalanoparlant predominava clarament).

Florida va tornar a mans espanyoles el 1783. Espanya, però, se la va vendre als Estats Units el 1821 per cinc milions e dòlars d’aleshores. Des d’aquell moment, els menorquins catalanoparlants (de nom Coll, Pons, Roger, Villalonga, Vila, Llopis, Prat, Carreras, Salort, Camps, Andreu, Frau, Pau…) que s’hi havien establert passarien a ser ciutadans nord-americans (el 1845 la Florida esdevingué un Estat de la Unió).

Menorca passat Florida

Situació de Saint Augustine dins l’Estat de la Florida

 

En els quaranta anys de dominació espanyola, el castellà (o espanyol) s’imposà a la ciutat com a llengua oficial, mentre que el català continuava sent la llengua de bona part de la població (hi ha documentada la presència de capellans irlandesos formats a Espanya que no entenien la llengua de la gent de Sant Agustí). Comença, però, un procés de castellanització del català de la ciutat. Amb la incorporació als Estats Units el català i l’espanyol seran substituïts per l’anglès (malgrat tot, el 1856 encara hi ha algun parlant monolingüe català). Tot i que la nostra llengua va desaparèixer segurament a la segona meitat del segle XIX, el català d’aquells menorquins es va anar fossilitzant en l’anglès de la zona, on fins al segle XX eren vius expressions i mots d’origen català.

Ara la història d’aquells catalanoparlants és recordada pels seus descendents (se’n calcula uns 30.000), amb actes d’agermanament amb Menorca i fent anualment una festa que recorda l’herència menorquina.

 

Més informació: http://www.vilaweb.cat/noticia/2912411/20080627/noticia.html

RASICO, Philip. Els menorquins de la Florida: història, llengua i cultura. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987.

RASICO, Philip. El llibre d’or dels menorquins de la Florida. Menorca: Institut menorquí d’Estudis, 1988.