Pasolini i les llengües friülana i catalana

Imatge

Pasolini i la seva mare

El poeta -en llengua friülana i en llengua italiana-, assagista, narrador, activista polític i, sobretot, cineasta Pier Paolo Pasolini (Bolonya,1922 – Òstia, Roma, 1975) pot ser considerat una de les veus del segle XX més rotundament crítiques, que no va defugir cap dels grans debats d’una Europa que tot just havia acabat de patir la 2a Guerra Mundial.

I entre els temes que va tractar, volem destacar, en el marc d’aquest bloc sobre sociolingüística, la seva opinió sobre el concepte dialecte, un tema aleshores i ara controvertit a Itàlia, i la seva concepció sobre les llengües diguem-ne no estatals, en aquest cas, el friülà, la llengua que li va transmetre la seva mare, que era del Friül, i el català, la realitat  de la qual li va fer conèixer l’eclesiàstic, escriptor i traductor català Carles Cardó.

D’entrada, us volem oferir un text, escrit originalment en friülà el 1944, en què tracta del tema, sempre complicat, de les relacions entre llengua i dialecte a Itàlia, on el paper del toscà com a base de l’italià estàndard s’havia anat imposant en els àmbits formals per damunt dels dialectes italians i per damunt, també, de les altres llengües que es parlaven (es parlen) a l’Estat italià, com el sard, el català, el friülà, el ladí, l’occità, el francoprovençal, l’eslovè, l’albanès, el grec, el serbocroata o, fins i tot, l’alemany. A més, cal recordar que Pasolini el va escriure en un context d’una Itàlia que tot just estava sortint del feixisme, que havia entès l’italià estàndard com la forma d’expressió de l’Imperi que creien que estaven creant[1]:

(…)

Per això el dialecte és la manera més humil i comuna d’expressar-se, només és parlat, a ningú no se li acut mai d’escriure’l.

Però i si a algú se li acudís aquesta idea? Vull dir la idea de fer servir el dialecte per expressar els seus sentiments, les seves passions? No, tingueu-ho ben clar, no per escriure dues o tres carallotades de fer riure, o per contar dues o tres historietes velles del poble (perquè aleshores el dialecte no deixa de ser dialecte), sinó amb l’ambició de dir coses més elevades, potser fins i tot difícils; si algú, en definitiva, cregués que s’expressava millor amb el dialecte de la seva terra, més nou, més fresc, més fort respecte de la llengua nacional apresa als llibres? Si a algú se li acut aquesta idea, i és bo realitzant-la, i d’altres que parlen el mateix dialecte li van al darrere i l’imiten, i així, de mica en mica, s’arreplega una bona quantitat de material escrit, aleshores aquell dialecte esdevé “llengua”. La llengua seria doncs un dialecte escrit i usat per expressar els sentiments més alts i secrets del cor.

És així que heu de saber –per exemple- que l’italià en un temps, fa molts segles, era també només un dialecte, parlat per la pobra gent, pels pagesos, pels criats, pels manobres, mentre que els rics i els instruïts parlaven i escrivien en llatí.

El llatí era en definitiva el que és ara per a nosaltres l’italià (amb el francès, l’espanyol, el portuguès), era un dialecte del llatí, com ara, per a nosaltres, l’emilià, el sicilià, el llombard… són dialectes de l’italià.

(…)

Fragment de Stroligùt di cà da l’agà, abril de 1944.

Pel que fa al friülà, Pasolini l’any 1946 recordava en aquest fragment de la publicació Il Stroligùt, núm. 2: “… i, esmentant els noms de Provença, de Catalunya, de Romania, no amagàvem les nostres difícils ambicions, ja que implícitament s’entenia que parlàvem, amb el friülà, d’una llengua i no d’un dialecte; les conseqüències d’aquest imprevist canvi de mirada, no només filològica, sinó sobretot estètica, van més enllà dels límits de la poesia, i per una subtil coherència, només ens poden posar davant la Pàtria del Friül com un problema estretament lligat amb el poètic.”

Aquest compromís de Pasolini amb la seva llengua materna (en aquest cas el terme és literal, ja que era la llengua de la mare), també el fa posicionar favorablement davant de les variants de l’italià, per això el seu interès pel romanesc, la variant de l’italià parlada a Roma (de fet, Pasolini va ser reclamat per alguns directors de cinema que volien donar dosis de versemblança lingüística a les seves obres).

Pel que fa a la llengua catalana va escriure: “La dictadura feixista de Franco ha condemnat la llengua catalana a l’ostracisme més dur, expurgant-la no tan sols de l’escola i dels jutjats, sinó també de la tribuna, de la ràdio, de la premsa, del llibre i, fins i tot, de l’església. Això no obstant, els escriptors catalans continuen treballant a les catacumbes en espera del dia, potser no gaire llunyà, en què el sol de la llibertat tornarà a brillar sobre aquesta llengua, hereva de la provençal, que va ser la segona en importància -després de la italiana- a l’edat mitjana, i que actualment parlen a Espanya, França (Pirineus Orientals) i a Itàlia (l’Alguer, a Sardenya) no menys de sis milions de persones“. Quaderno romanzo núm. 3. Pubblicazioni dell’Accademiuta, Casarsa (el Friül), juny de 1947.

Una aposta, en definitiva, per la diversitat, per la realitat, per la igualtat de les llengües (que vol dir la igualtat de les persones), contra la uniformitat… Era el gran Pasolini!

[1] Pel que fa al cas alguerès, és interessant la lectura del llibre El feixisme a l’Alguer  de Marcel A. Farinelli, pp. 80-94, per entendre com es va anar imposant l’italià i com, malgrat intents de recuperació, es van posar les bases per a la substitució de la nostra llengua, que es va accelerar a partir dels anys 60 amb l’arribada de l’anomenada “modernitat”).

La cooficialitat del cors, a debat

Imatge

Acte a Bastia -cooficialitat cors

 

 

És conegut que França és, conjuntament, amb Grècia, un dels estats europeus als quals més costa reconèixer la diversitat lingüística del seu territori. L’Estat francès encara té pendent de ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (un tractat internacional en forma de convenció per al reconeixement i la defensa de les llengües europees que té més de 20 anys), ja que el 2015 el Senat francès va votar en contra d’un projecte de llei presentat pel govern socialista de François Hollande, en el qual es volia modificar la Constitució francesa per a permetre-hi expressament la ratificació de la Carta.

Sigui com sigui, el cert és que les llengües que (encara) s’hi parlen viuen en una situació sociolingüística que cada cop més les aboca a la desaparició: neerlandesos i francoprovençals (arpitans) pràcticament han vist la llengua desapareguda; catalans, bascos, occitans, alsacians i bretons malden per fer sobreviure l’idioma bàsicament, tot i que no únicament, mitjançant l’escola; i, finalment, els corsos, que han decidit que la lluita per la llengua, emmarcada en una lluita per l’autonomia de l’illa, cal situar-la en la defensa de la cooficialitat.

De fet, en els anys darrers, a Còrsega s’han produït fets fins ara impensables. El 2013 l’Assemblea de Còrsega (amb 46 escons a favors de 51, que incloïa els nacionalistes corsos però també diputats d’obediència francesa) va demanar que es canviés l’estatus de l’illa. Entre les demandes, a més d’augmentar la minsa autonomia (Còrsega té unes poques competències traspassades per l’Estat), hi havia la cooficialitat del cors. Aquell mateix any l’Assemblea va aprovar la cooficialitat del cors (36 membres van donat suport a l’equiparació legal del cors i del francès, mentre que 11 no van voler participar en la votació i 4 n’eren absents). Malauradament, cal recordar que és l’Assemblea Nacional francesa qui ha d’atorgar la cooficialitat efectiva definitiva. Sense aquesta aprovació, la decisions de l’Assemblea corsa són lletra morta. Com en altres punts d’Europa, aquesta oficialitat s’havia de fer efectiva bàsicament en l’administració i en l’escola.

En aquests moments, la victòria de la coalició formada per autonomistes i independentistes a les eleccions corses de desembre de 2015 semblen albirar un nou impuls a aquestes velles lluites del poble cors, situades, a més, en un nou context de revisió de l’organització territorial francesa.

És en aquest context polític en què el col·lectiu “Parlemu corsu!” va organitzar a Bastia un debat públic (al qual assistiren més de 100 persones, entre els quals representants significats de la política corsa, com els germans Simeoni –mítics membres del nacionalisme cors–, l’alcalde de Bastia o responsables de política lingüística i educativa) en què s’analitzà què ha representat la cooficialitat per al català a Catalunya (i de retruc a la resta dels Països Catalans on la llengua és oficial), per al gallec a Galícia i què pot representar per al cors.

En primer lloc, va intervenir Marcos Maceira, en nom de A Mesa pola Normalización Lingüística, una plataforma independent, l’objectiu de la qual és promoure l’ús del gallec en tots els àmbits de la vida social. La funció d’aquesta entitat és dur a terme iniciatives per sensibilitzar la població i obrir noves vies d’ús de la llengua en diferents àmbits, així com la denúncia de tot tipus d’agressions i discriminacions que pugui patir la llengua gallega i assegurar que es respecta el seu ús individual i col·lectiu. I, justament, Maceira va representar un exemple de societat civil organitzada que fa de burxeta d’un poder polític que, malgrat la cooficialitat del gallec, no treballa a favor de la llengua.

Posteriorment, Pere Mayans, en nom del CIEMEN i cap del Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístics del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, va exposar quins han estat els eixos de la política lingüística de Catalunya arran de l’aprovació de l’oficialitat del català i el posterior desplegament normatiu que aquesta situació jurídica ha permès: llengua preferent a l’administració catalana, mitjans de comunicació catalans de titularitat pública, toponímia i ensenyament no universitari… També va destacar, però, les dificultats i nous reptes als quals s’enfronta actualment la llengua. Es tractava, per tant, d’un exemple de com, quan hi ha un poder polític favorable, és possible treballar per a un futur per a la llengua, tot i que no és fàcil ni per a una llengua amb 10 milions de parlants com és el català.

Finalment, Alanu Di Meglio, vicepresident de la Universitat de Còrsega, encarregat de la llengua corsa, i Romain Colonna, autor del llibre Cuufficialità: 50 argumenti in giru à a ricunniscenza di u corsu, plantejaren la necessitat imperiosa de declarar el cors llengua cooficial de Còrsega.

La sessió acabà amb un intens debat per part del nombrós públic assistent en un acte que tingué, a més, un ampli ressò en els mitjans de comunicació de l’illa.

Una sorpresa sociolingüística a Bastia (Còrsega)

Imatge

Bastia

 

Aquesta imatge la vaig obtenir la setmana passada en un caixer de pagament d’un aparcament de la ciutat de Bastia, a Còrsega (a la plaça del Mercat). No cal dir que la sorpresa va ser majúscula. Sigui com sigui, i tot i que, d’entrada, la idea és d’agrair, la imatge em porta a fer algunes reflexions mig sociolingüístiques, mig polítiques:

Si el català s’associa amb l’espanyol, per què no s’associa també amb el francès o l’italià, ja que en els estats on aquestes llengües són oficials també hi ha catalanoparlants…

Volen dir que el català i l’espanyol estan a la mateixa alçada jurídica? Tant de bo!, però malauradament, per a l’Estat espanyol, només hi ha una llengua oficial al conjunt de l’Estat… (per això no podem ser llengua oficial d’Europa!).

Consideren que Catalunya (en aquest cas la del Sud) és a punt d’esdevenir un Estat amb igualtat de condicions que Espanya?

Per què no hi és la llengua del país, el cors? Potser perquè l’havien de posar al costat de la bandera francesa o potser perquè, en ésser tan similar a l’italià (de fet, hi ha qui el considera una variant força més italiana que el sicilià o el vènet), l’havien de posar al costat d’aquesta llengua?

Potser consideren que el català i l’espanyol són molt similars? Doncs potser caldria que observessin les semblances entre el cors i l’italià estàndard…

No crec que sigui perquè, com destaca Eugeni Casanova en la seva tesi doctoral Identificació i localització de gitanos catalans a França, llengua, cultura i itineraris migratoris, a Bastia hi ha gitanos de parla catalana al barri de Lupino.

Sigui com sigui, el català és present!

 

 

S’Alguer

Imatge

O

No, no ens hem equivocat i hem fet una barreja entre el nom català (l’Alguer) i el nom sard (s’Alighèra) de la ciutat catalana de Sardenya; senzillament en referim a un petit veïnat de casetes de pescadors a la cala s’Alguer, que es remunta al segle XV, i que podem trobar al municipi de Palamós (al Baix Empordà, a la zona coneguda com a Costa Brava). Aquestes construccions, magnífiques mostres d’arquitectura popular i tradicional, són fetes de parets de pedra i de voltes de ceràmica a la catalana. Des del 2004 el Govern de Catalunya les declarà Bé d’Interès Nacional.

Aquest topònim empordanès, bessó de l’Alguer sardocatalà, ens fa recordar que el català i el sard són les dues úniques llengües romàniques que actualment mantenen formes d’article derivades del demostratiu llatí IPSU (la que ha donat les formes catalanes, conegudes amb el nom d’article “salat”, es, ets, s’, sa, ses, so, sos o les formes sardes com su, sa, s’, sos, sas  i issu, issa, issos, issas). Les altres llengües romàniques van optar per les formes derivades de l’ILLU llatí (la que ha donat articles com el, la, lo, les, los, els, il…), tot i que, fins al final del segle XIX, l’occità (a la zona de Bearn i de Niça) i el sud-italià (a la zona dels Abruzzi i la Basilicata, i dels extrems nord i sud de Sicília) encara conservaven formes derivades d’aquest demostratiu llatí. Sembla que en espanyol antic i en el parlar dàlmata de Ragusa (avui dia desaparegut) també es feien servir formes derivades de l’IPSU.

En el cas català, a més, som l’única llengua romànica que ha mantingut viva la presència d’aquests dos articles, derivats tant de l’ILLU com de l’IPSU. Tot i que en la llengua escrita, en la llengua oral formal de tot el país, així com en la llengua oral en tots els àmbits de la majoria del territori des del segle XIII s’imposen les formes derivades de l’ILLU (com passa a l’Alguer), tant en la zona oriental del Principat de Catalunya (a l’anomenada Costa Brava) com en les dues illes balears (Mallorca i Menorca) i en les dues illes pitiüses (Eivissa i Formentera), on són especialment vius, s’han mantingut en la llengua oral els articles derivats de l’IPSU. Sense oblidar, a més, algun enclavament lingüístic al País Valencià (com, per exemple, la població de Tàrbena, que va ser repoblada el segle XVII per mallorquins). Com a curiositat, destacar que, des de sempre, els articles derivats d’IPSU s’havien percebut com a més col·loquials, fins a l’extrem que, encara ara, a les Illes els conceptes “elevats” mai no s’usen amb article “salat” (la mar –en contraposició a sa mà–, la Seu, el rector…)…

 

Pere Mayans

O

Mostres de toponímia amb articles “salats” a l’Empordà

 

 

Luxemburg, una lliçó a mitges

Imatge

DSC01177

Anar a Luxemburg, i sentir parlar de la llengua luxemburguesa, no deixa de provocar-me una certa complexitat. Salvant totes les distàncies (i en aquest cas el terme és lingüísticament molt pertinent!) entre les dues situacions, em fa la sensació que és com si estiguéssim parlant d’una llengua andorrana. Ja sé que la distància entre el luxemburguès i l’alemany estàndard és relativament gran, però també ho és, o potser més, entre l’alemany d’Hamburg i l’alemany estàndard, i ningú no en qüestiona la unitat.

La clau és evident que no és lingüística, ja que a les zones de l’Estat francès (al Departament del Mosel·la) i a Alemanya (Bitburg) on també es parla el luxemburguès no es qüestiona que no sigui una variant més de l’alemany (tot i que cal tenir present que la situació a França el situa a punt de la desaparició). La clau és, per tant, l’existència d’un estat luxemburguès des del 1839 i al fet que s’hi ha desenvolupat una identitat pròpia.

Fins aquí, segurament res de nou (és un cas similar al del macedònic i el búlgar, o, estirant molt la corda, el del neerlandès i l’alemany: el primer no deixa de ser una variant germànica que ha triomfat perquè al darrere hi ha hagut un estat força potent des de fa segles): l’existència d’una Estat (o la no existència d’un Estat) fan que una variant lingüística pugui ser considerada o no una llengua. El que sorprèn és que aquesta llengua, o aquesta variant que s’ha volgut convertir en una llengua, considerada “llengua nacional” tingui, si més no a la capital, una presència relativament baixa, on la presència del francès és abassegadora.

Fixem-nos que es va dir a la llei (redactada en francès) de 24 de febrer de 1984: «la langue nationale du Luxemburg est le luxembourgeois; les textes légaux sont rédigés en français, les langues administratives sont, au choix, le luxembourgeois, l’allemand ou le français. Per ailleurs, dans l’administration, il doit être, dans la mesure du possible, répondu par le fonctionnaire au demandeur dans la langue que ce dernier a utilisée : français, allemand ou luxembourgeois».

Fa la sensació que el luxemburguès és una llengua d’identitat nacional en un país mancat d’aquests senyals d’identitat, amb una història marcada per la pressió francesa a tots els nivells, però que és una llengua subordinada tant al francès com a l’alemany estàndard (que ja es va servir com a llengua vehicular a l’escola, a l’Església, a la premsa…, com ha passat a la resta de territoris de parla alemanya).

La imatge que acompanya aquest apunt crec que és força significativa…, si més no de la situació a la capital…

Traduccions / Translations

Els processos de substitució lingüística són complicats, extraordinàriament complicats: alguns poden durar segles, estar estancats durant molt del temps, sobretot si la llengua més feble és encara útil per a segons quins aspectes de la vida (el que ha passat a Occitània fins fa unes poques dècades); altres poden ser extraordinàriament ràpids i passar un poble a ser monolingüe en una llengua a ser finalment, en tres generacions, a ser monolingüe en la llengua dels dominadors (a l’Alguer són molt a prop d’aquesta situació). Però, a més, també són molt complicats sociològicament i psicològicament: Qui és realment el botxí? Qui és el que hi col·labora? Per què ho fa? Ho fa en principi a fi de bé? El parlant de la llengua dominant que s’instal·la a la casa del dominat és sempre un ocupant? El progrés, o un suposat progrés, és el denotant de la substitució lingüística? La misèria, l’emigració, com hi influeixen? La repressió sistemàtica a la llarga acaba aconseguint el que es proposa…? Amb la despersonalització lingüística d’un poble s’aconsegueix alguna cosa més que fer-li perdre la llengua? Què hi ha de lluita generacional? Quin és el paper de l’escola? Per què quan s’inicia la despersonalització d’un poble la primera cosa que es fa és la substitució de la toponímia autòctona (pensem en la Franja, en la Catalunya del Nord, en la resta del país durant el Franquisme…)? Per què, també, una de les primeres paraules que es perden són els noms propis de la gent?…

Totes aquestes preguntes, d’una manera o d’una altra, ens apareixen a l’obra Traduccions / Translations de Brian Friel, que, actualment, s’ha està representant a la Biblioteca de Catalunya de la mà de La Perla 29

Una obra situada en la primera meitat del segle XIX en una de les zones encara profundament (i en part orgullosament) gaèliques d’Irlanda, el Donegal, que, certament, aconsegueix, gràcies a un magnífic text, una magnífica interpretació i direcció i, en aquest gràcies també a un marc espectacular com és la Biblioteca de Catalunya, fer-nos endinsar en la vida d’uns personatges complexos, contradictoris, humans en definitiva. I, sobretot, ens permet reflexionar sobre el procés de substitució lingüística en una illa que, contràriament a nosaltres, ha aconseguit la independència, malgrat que hagi renunciat a la seva llengua com a llengua de comunicació real… 

Les reflexions del director de la versió catalana, Ferran Utzet, són realment molt interessants per entendre la possible comparació entre els casos català i irlandès…, segurament omnipresent en el cap de l’espectador durant tota l’obra.

En definitiva, molt interessant com a història, com a posada en escena, com a representació teatral, pel paper dels actors i, des del punt d’interès d’aquest blog, pel contingut sociolingüística que ens aporta… 

Mònaco, un enclavament lingüístic lígur

Fa sis anys vaig publicar en aquest blog una petita nota sociolingüística sobre el monegasc.Abans de tot, recordem, però, que Mònaco ha estat fins al segle XX un enclavament lígur (genovès), llengua que hi van portar el segle XIII, entre d’altres, els Grimaldi. Cal aclarir, però, que a Mònaco sempre hi van conviure dues llengües: aquest parlar nord-italià, el lígur monesgasc, era parlat a la zona de la Roca -i era la llengua dels Grimaldi-, mentre que les altres zones eren de llengua occitana niçarda. Al segle XIX el francès, però, va ser declarat llengua oficial… Bo i això, sembla que queden unes 5000 persones capaces de parlar-lo, perquè té una certa presència, com comentàvem en l’apunt de 2007, a l’escola.

Ara en tornem a parlar, del monegasc, d’aquesta mena d’Alguer dels genovesos, per tal de donar noves informacions…

 

D’entrada, trobareu en un document adjunt un magnífic article  de Joan-Lluís Lluís, publicat el desembre de 2012, que forma part de la sèrie A cremallengües, que es publica setmanalment a la revista Presència i que, en una primera part, publicà en el llibre A cremallengua, elogi de la diversitat lingüística (ed. Viena, Barcelona, 2011). L’article, nascut d’una conversa que vam mantenir durant la manifestació de l’any passat a Perpinyà en què es commemorava el Tractat dels Pirineus i es reivindicava la catalanitat de la Catalunya del Nord, és especialment interessant pels comentaris que Joan-Lluís Lluís fa de la relació entre les dues llengües, diguem-ne pròpies, de Mònaco: el lígur i l’occità (passant, és clar, pel sedàs del francès, omnipresent a partir del segle XIX).

De fet, la conversa va sorgir arran del fet que havia encarregat a La Llibreria de Perpinyà (l’antiga Llibreria Catalana, que actualment regenta la Joana Serra) la compra d’exemplars de dues reedicions de llibres en monegasc que havia publicat el Comité National des Traditions Monégasques (Cumitàu Naçiunale d’ë Tradiçiùe Munegasche, en lígur monegasc), i que només es distribuïen a Mònaco. En concret, es tractava de les obres Grammaire monégasque i Dictionnaire monégasque-français  de Louis Frolla, que podeu trobar en línia en aquesta pàgina del Comitè Nacional de Tradicions Monegasques. Curiositats d’una Europa realment diversa, producte d’una història, com totes, complexa, i que, malauradament, és a punt de desaparèixer…

 

 

Arxius: Principis de Mònaco – Article de Joan-Lluís Lluís (Presència, 14 de desembre de 2012) | Carrer en monegasc

 

 

 

Quatre notes sociolingüístiques d?un viatge a Txèquia?

Aquest estiu hem passat uns dies a Txèquia, principalment a Praga, però també a diverses poblacions del voltant: Kutná Hora, Terezín, Karlstejn… I, des d’un punt de vista sociolingüístic, hi hem observat algunes situacions interessants, de les quals podríem prendre nota -en algun cas…

D’entrada, hem de recordar que el nombre de parlants de txec –una llengua, per cert, molt semblant a l’eslovac, tot i que amb dues tradicions literàries diferenciades i dos alfabets que són un xic diferents– es pot situar al voltant dels 11 milions (molt similar al nombre d’habitants dels Països Catalans), dels quals la immensa majoria viuen a la República Txeca (tot i que hi ha petites minories txeques a Eslovàquia, Croàcia, Àustria, Bulgària i Ucraïna)… Com la llengua catalana, el txec, després d’un període de “decadència” (segles XVI-XVII-XVIII) en què l’alemany s’anà imposant com a llengua de cultura i com a llengua oficial, va fer un procés de renaixença de la llengua i la cultura pròpies. A diferència de la nostra llengua, però, a partir de la independència -1918-, en esdevenir l’única llengua oficial, va assolir una normalització plena…

Com a turistes, el primer que ens va sorprendre va ser el relatiu bon domini de l’anglès que vam trobar, especialment a Praga, per part de cambrers, dependents de supermercats, conductors de transports públics, policies… només vint i pocs anys després de la caiguda del règim comunista, en què l’idioma que s’aprenia com a llengua estrangera era el rus. Certament, hi havia molts rètols (turístics) bilingües anglès/txec, sense que això no signifiqui, és clar, que la llengua de comunicació entre els txecs continuï sent el txec… L’anglès està guanyant la partida a altres llengües internacionals, com el rus i l’alemany, que en el seu moment havien tingut un paper molt important a la societat txeca (especialment l’alemany), però que actualment, com passa amb l’espanyol i el francès, tenen un abast internacional d’àmbit molt més regional que no pas l’anglès… Crec que, seriosament, ens haurien de mirar com s’ha fet l’ensenyament i l’aprenentatge d’aquesta llengua ens els estats de l’antiga òrbita soviètica, amb només vint anys ens han avançat a nosaltres, que portem, pel capbaix, una dècada més ensenyant-la com a primera llengua estrangera.

I, justament, el cas de l’alemany a Praga no deixa de ser paradigmàtic, sobretot si n’observem l’evolució durant els segles XIX i XX. Potser cal recordar que aquesta capital, centre de la Bohèmia alemanya (recordem que fins al final de la II Guerra Mundial a les zones fronteres amb Alemanya i Àustria la població era alemanya, els anomenats sudets) a la dècada dels 40 del segle XIX tenia una majoria de població alemanya, que, a més, constituïa bona part de la burgesia dirigent i de l’administració de la ciutat. Quaranta anys després, però, per cada alemany ja vivien a la ciutat quatre txecs, procedents d’altres zones de Txèquia… Els alemanys varen ser apartats poc a poc de la vida política de Praga i, fins i tot, l’any 1891 es varen retirar els noms dels carrers en alemany… Els noms tradicionals dels carrers es varen canviar amb criteris nacionals txecs… Al començament del segle passat, encara hi havia uns 35.000 alemanys a la ciutat, que representaven ara el 7% de la població (de majoria a minoria en menys d’un segle!), que eren, això sí, una classe social alta i amb recursos econòmics, que disposava d’escoles, d’universitat, de dos grans teatres, editorials, diaris, associacions… Una minoria que vivia en una mena de torre d’ivori. A aquests alemanys, que de tant en tant despertaven les ires de la població txeca, cal sumar-hi la població jueva, que era de llengua alemanya (en la seva majoria asquenazites que parlaven jiddisch, una llengua germànica jueva derivada de l’alemany medieval). Per això no ens pot estranyar que Kafka, un jueu de Praga, tingués com a llengua de cultura l’alemany… Les ironies del destí, però, van fer que després de la II Guerra Mundial quedessin pocs parlants de l’alemany a Txèquia. Uns perquè van col·laborar en l’ocupació alemanya –expulsions massives de sudets–; altres perquè com a jueus van ser exterminats pels propis alemanys: per exemple, una de les germanes de Kafka, Ottla, va ser enviada primer aTerezín (una fortalesa que feia de gheto jueu i que servia als nazis de propaganda ) i el 1943 al camp de concentració d’Auschwitz, on va ser gasejada.

I, finalment, en aquests apunts sociolingüístics sobre Txèquia, dues petites referència a la nostra llengua… La primera és que a Kutná Hora vam trobar informació turística en català i, si mireu la imatge que acompanya aquest apunt, fixeu-vos en la bandera que hi han posat. El futur és aquí! La segona és una curiositat lingüística, la paraula robot és d’origen txec (“robota” originalment en txec vol dir treball, normalment forçat) i prové dels personatges de l’obra teatral R.U.R. (Robots Universals de Rossum) de Karel Txàpek (1920)…

Pasolini i les llengües friülana i catalana

He tingut l’oportunitat de visitar, i no és retòrica,  la magnífica exposició Pasolini Roma, que s’ha està fent al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins al 15 de setembre proper. Controvertit, valent, diferent…, el poeta -en friülà i italià-, assagista, narrador, activista polític i, sobretot, cineasta Pier Paolo Pasolini pot ser considerat una de les veus més rotundament crítiques del segle XX, que no va defugir cap dels grans debats d’una Europa que tot just havia acabat de patir la 2a Guerra Mundial.

I entre els temes que va tractar, volem destacar, en el marc d’aquest bloc de sociolingüística, la seva concepció sobre les llengües diguem-ne no estatals, en aquest cas, el friülà, la llengua que li va transmetre la seva mare, que era del Friül, i el català, la realitat literària de la qual li va fer conèixer l’eclesiàstic, escriptor i traductor Carles Cardó, o la seva concepció del concepte dialecte, un tema aleshores i ara controvertit a Itàlia.

Text de la imatge: “La dictadura feixista de Franco ha condemnat la llengua catalana a l’ostracisme més dur, expurgant-la no tan sols de l’escola i dels jutjats, sinó també de la tribuna, de la ràdio, de la premsa, del llibre i, fins i tot, de l’església. Això no obstant, els escriptors catalans continuen treballant a les catacumbes en espera del dia, potser no gaire llunyà, en què el sol de la llibertat tornarà a brillar sobre aquesta llengua, hereva de la provençal, que va ser la segona en importància -després de la italiana- a l’edat mitjana, i que actualment parlen a Espanya, França (Pirineus Orientals) i a Itàlia (l’Alguer, a Sardenya) no menys de sis milions de persones“. Quaderno romanzo núm. 3. Pubblicazioni dell’Accademiuta, Casarsa (el Friül), juny de 1947.   

 Alguns de les reflexions sociolingüístiques de Pasolini

D’entrada, un text en què tracta del tema, sempre complicat, de les relacions entre llengua i dialecte a Itàlia, on el paper del toscà com a base de l’italià estàndard s’havia anat imposant en els àmbits formals per damunt dels dialectes italians i per damunt, també, de les altres llengües que es parlaven (es parlen) a l’Estat italià, com el sard, el català, el friülà, el ladí, l’occità, el francoprovençal, l’eslovè, l’albanès, el grec, el serbocroata o, fins i tot, l’alemany. A més, cal recordar que Pasolini ho escriu en un context d’una Itàlia que tot just estava sortint del feixisme, que havia entès l’italià estàndard com la forma d’expressió de l’Imperi que creien que estaven creant (pel que fa al cas català, és interessant la lectura del llibre El feixisme a l’Alguer de Marcel A. Farinelli, pp. 80-94, per entendre com es va anar imposant l’italià i com, malgrat intents de recuperació, es van posar les bases per a la substitució de la nostra llengua, que es va accelerar a partir dels anys 60 amb l’arribada de la “modernitat”).
Pel que fa als temes de la relació entre dialecte, llengua i estil podem trobar aquest text escrit originalment en friülà el 1944:

(…)

Per això el dialecte és la manera més humil i comuna d’expressar-se, només és parlat, a ningú no se li acut mai d’escriure’l.

Però i si a algú se li acudís aquesta idea? Vull dir la idea de fer servir el dialecte per expressar els seus sentiments, les seves passions? No, tingueu-ho ben clar, no per escriure dues o tres carallotades de fer riure, o per contar dues o tres historietes velles del poble (perquè aleshores el dialecte no deixa de ser dialecte), sinó amb l’ambició de dir coses més elevades, potser fins i tot difícils; si algú, en definitiva, cregués que s’expressava millor amb el dialecte de la seva terra, més nou, més fresc, més fort respecte de la llengua nacional apresa als llibres? Si a algú se li acut aquesta idea, i és bo realitzant-la, i d’altres que parlen el mateix dialecte li van al darrere i l’imiten, i així, de mica en mica, s’arreplega una bona quantitat de material escrit, aleshores aquell dialecte esdevé “llengua”. La llengua seria doncs un dialecte escrit i usat per expressar els sentiments més alts i secrets del cor.

És així que heu de saber –per exemple- que l’italià en un temps, fa molts segles, era també només un dialecte, parlat per la pobra gent, pels pagesos, pels criats, pels manobres, mentre que els rics i els instruïts parlaven i escrivien en llatí.

El llatí era en definitiva el que és ara per a nosaltres l’italià (amb el francès, l’espanyol, el portuguès), era un dialecte del llatí, com ara, per a nosaltres, l’emilià, el sicilià, el llombard… són dialectes de l’italià.

(…)

Pel que fa al friülà, Pasolini l’any 1946 recordava “… i, esmentant els noms de Provença, de Catalunya, de Romania, no amagàvem les nostres difícils ambicions, ja que implícitament s’entenia que parlàvem, amb el friülà, d’una llengua i no d’un dialecte; les conseqüències d’aquest imprevist canvi de mirada, no només filològica, sinó sobretot estètica, van més enllà dels límits de la poesia, i per una subtil coherència, només ens poden posar davant la Pàtria del Friül com un problema estretament lligat amb el poètic.”

Aquest compromís de Pasolini amb la seva llengua materna (en aquest cas el terme és literal), també el fa posicionar favorablement davant de les variants de l’italià, per això el seu interès pel romanesc, la variant de l’italià parlada a Roma (de fet, Pasolini va ser reclamat per alguns directors de cinema que volien donar dosis de versemblança lingüística a les seves obres).

Una aposta, en definitiva, per la diversitat, per la realitat, contra la uniformitat…

L’occità d’Aran, el català, l’espanyol

Com tothom sap, o no, actualment a Catalunya hi ha tres llengües oficials: el castellà, com a llengua oficial de l’Estat, i el català i l’occità (en la seva variant aranesa), ambdues llengües pròpies de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

En concret, a l’Estatut de 2006 es recorda que “el català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les” (…). “La llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística”.

Per això, voldria comentar aquest rètol que vaig trobar a Viella en un supermercat d’una “famosa” empresa valenciana, on podem veure el text en occità i a sota en la versió espanyola del mateix text…

Efectivament, d’entrada ens hauríem de facilitar per trobar el text principal en la llengua pròpia (i també oficial) de la vall, cosa la qual, malauradament, no és gaire habitual en la majoria de comerços… Ara bé, el que trobo que no té gaire sentit és posar a sota la traducció únicament en espanyol…

De fet, per a mi, amb la versió occitana ja n’hi hauria prou: el mateix context ajuda a un no aranesoparlant a entendre-ho. Si es creu, però, que no s’acaba d’entendre per lògica, i seguint la legalitat, l’escrit hauria de tenir també la versió catalana. I si es diu que és per motius del turisme, hi trobo a faltar la versió en anglès i francès… Costa ser coherent!