Informe sobre la situació de la llengua 2015/2: l’ensenyament al Carxe

Imatge

Territoris administratius que formen el Països CatalansTerritoris administratius que formen el Països Catalans

Des de l’any 2005 s’imparteixen cursos de valencià a la Universitat Popular de Iecla (1), que depèn de l’Ajuntament ieclà i que compta amb la col·laboració de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). El curs de valencià ha tingut molt bona acceptació. Les persones que s’hi han inscrit han tingut diversos objectius: el d’aprendre el valencià per tal d’obrir-se noves possibilitats laborals i el de descobrir una llengua i una cultura per plaer.

El curs, d’entrada d’un únic nivell, ha seguit impartint-se de manera continuada fins a l’actualitat, però a partir del curs 2011/2012 s’ha ampliat l’oferta i s’ha ’impartit un nou curs de nivell elemental-mitjà per a totes aquelles persones que ja havien assolit un nivell inicial i volien continuar la seva formació en valencià. L’AVL és l’encarregada de pagar la docent d’aquests cursos i la Universitat Popular de Iecla, a través de l’Ajuntament, és la que cedeix les instal·lacions i facilita els materials que es lliuren a l’alumnat.

Durant el curs 2014/2015, divuit persones, d’entre 22 i 30 anys i amb estudis superiors, s’han inscrit en el curs de nivell elemental i onze, d’entre 25 i 50 anys i també amb estudis superiors, en el de nivell mitjà. Cal destacar que cap d’aquests alumnes és catalanoparlant. El curs 2015/2016 també s’han ofert cursos de nivell elemental (llengua oral) i de nivell mitjà. S’oferien 30 places a cada nivell (hi hagué 16 inscrits a nivell elemental i 15 a mitjà).

Pel que fa a l’ensenyament reglat, el català és, en canvi, inexistent als tres municipis murcians (Iecla, Favanella i Jumella) on hi ha població catalanoparlant.

(1) 121 Consulteu-ne l’oferta formativa per al curs 2016-2017 a: http://www.yecla.es/Portals/0/Servicios%20Municipales/Cultura/UniversidadPopular/folletos%20cursos/valenci%C3%A0_16.pdf

L’ensenyament del català al Carxe, a Múrcia

Imatge

220px-Nuclis_de_població_del_Carxe_svg

 

Des de l’any 2005 s’imparteixen cursos de valencià a la Universitat Popular de Iecla, que depèn de l’Ajuntament ieclà i que compta amb la col·laboració de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. En principi, aquest curs havia d’impartir-se a les escoles del Raspai, una pedania catalanoparlant d’aquesta població murciana, però, com que no estaven habilitades, passà a impartir-se a la capital municipal, que ja és fora del domini lingüístic. Aquest canvi capgirà el perfil inicial de l’alumnat. Recordem que el motiu principal pel qual s’originà aquesta iniciativa era el de donar resposta a la necessitat dels habitants del Raspai d’aprendre a escriure la seva llengua, de fer-los conèixer la literatura i la cultura popular de la zona, la toponímia local, de fer conèixer i explicar-los l’extensió geogràfica del valencià, la caracterització dialectal del parlar fronterer de la comarca del Carxe, a més d’aprendre les regles ortogràfiques i gramaticals de nivell inicial.

No obstant això, el curs de valencià ha tingut molt bona acceptació, la gent que s’hi ha anat inscrivint ha tingut diversos objectius: el d’aprendre el valencià per tal d´obrir-se noves possibilitats laborals i el de descobrir una llengua i una cultura per plaer. El curs d’un únic nivell ha seguit impartint-se de manera continuada fins a l’actualitat, però a partir del curs 2011 s’ha ampliat l’oferta i s’ha ’impartit un nou curs de nivell elemental-mitjà per a totes aquelles persones que ja havien assolit un nivell inicial i volien continuar la seva formació en valencià.

L’AVL és l’encarregada de pagar a la docent d’aquestos cursos i la Universitat Popular de Iecla, a través de l’Ajuntament, és la que cedeix les instal·lacions i facilita els materials que es lliuren a l’alumnat. Durant el curs 2014-2015, divuit persones alumnes, d’entre 22 i 30 anys i amb estudis superiors, s’han inscrit en el curs de nivell elemental i onze, d’entre 25 i 50 anys i també amb estudis superior, en el de nivell mitjà. Cal destacar que cap d’aquests alumnes és catalanoparlant.

Pel que fa a l’ensenyament reglat, el català és, en canvi, inexistent als tres municipis murcians (Iecla, Favanella i Jumella) on hi ha població catalanoparlant.

 

Tríptic informatiu de les classes de valencià al Carxe: Valencià al Carxe

El Carxe, vint anys després

La primera volta que vaig visitar el Carxe, la petita zona catalanoparlant de Múrcia, va ser el 1992, aprofitant una estada d’estiu a Bellreguart, molt aprop de Gandia. De fet, no sabíem ben bé exactament on eren aquells poblets catalanoparlants que, administrativament, eren murcians. Després de passar el Pinós de Monòver i la “frontera” valencianomurciana (i després de preguntar diversos cops), vàrem arribar a l’Església del Raspai, nom oficial d’un llogarret que depèn del municipi de Iecla i que, de fet, és conegut també amb el nom del Carxe (igual que tota la subcomarca). Allà vam poder parlar amb diversa gent que, malgrat tot, tenien consciència de parlar valencià i que la seva llengua els permetia entendre’s, per exemple, amb aquells “catalans” que érem nosaltres…

Després hi vaig tornar a anar, era el 1995, amb motiu de la 1a Jornada del Carxe i de la sortida d’una de les columnes del Correllengua. Fou una trobada inoblidable, on gent de tot el sud valencià, i algun que altre del nord, ens aplegàrem per “redescobir” aquesta terra de parla catalana, de fet, l’última terra de parla catalana.

En aquells moments, tota la subcomarca del Carxe amb prou feines si tenia uns 700 habitants (durant la dècada dels 40, dels 50 i bona part dels 60 la zona havia arribat als 2.000 habitants). Actualment, hi ha 744 empadronats, dels quals, però, un 47’50 % són de nacionalitat estrangera. La comarca, pel que fa als seus habitants, ha canviat substancialment després de la meva primera visita (com bona part d’aquella zona, sigui al País Valencià, sigui a Múrcia). Amb vint anys ha canviat, en definitiva, el panorama sociolingüística de la zona de forma substancial…

I per tornar a “redescobrir” aquesta zona, la delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans, ha organitzat l’exposició El Carxe, terra de frontera, que està sent visitable a diferents indrets del país.

Una exposició, que he pogut veure Manresa, a la Biblioteca del Casino,  i que ens dóna molta informació de la situació actual de la llengua, que esllangueix entre el desinterès de les autoritats murcianes (el Comitè d’experts del Consell d’Europa que fa un seguiment de l’aplicació de la Carta de les Llengües ja ho ha denunciat repetidament), l’emigració de la població autòctona i la immigració massiva de població benestant estrangera…

En les imatges adjuntes trobareu alguns dels panells de l’exposició que ens permeten veure quina és la situació de la nostra llengua.

L’exposició la podeu veure en aquests moments a Vilanova i la Geltrú, fins al 4 d’abril.

Els parlars més ponentins del català

El Centre d’Estudis Locals del Vinalopó (de Petrer) acaba de publicar el llibre de Vicent Beltran El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, la regió més occidental i més al sud del nostre país. Es tracta, sens dubte, d’un territori molt complex lingüísticament, ja que es troba repartit entre el País Valencià i Múrcia (la subcomarca del Carxe), envoltat de territoris castellanoparlants (si més no, des del segle XVIII), amb repoblacions provinents de llocs diversos del propi País Valencià (al Fondó de les Neus la població prové de Monòver, però en altres llocs es prové de la Foia de Castalla, a l’Alcoià)…

En definitva, es tracta d’una interessant presentació d’una variant del català occidental que, en molts aspectes recorda el català, per exemple, de la Franja, que moltes vegades s’allunya del valencià general (per exemple, emmudiment de la -r final).

En el llibre trobareu una descripció general del valencià meridional (és a dir, del català que es parla més al sud del Xúquer), del valencià del sud de la mítica línia Biar-Busot (Guardamar, a part del ser la ciutat catalana de més del sud, és el bastió darrer del quasi desaparegut català oriolà) per acabar amb el català de les valls del Vinalopó, on es fa una interessant aproximació històrica i sociolingüística del relativament modern procés d’expansió del català a la zona murciana i del, encara més recent, procés de retrocés de la nostra llengua tant al Carxe com a les Valls del Vinalopó en general.

Tot seguit es dedica un capítol sencer -i molt exhaustiu- al parlar de les Valls del Vinalopó: fonètica, morfologia, lèxic (amb un extens glossari).

Al capítol dedicat a les conclusions, hi trobem uns quadres resum molt clarificadors que, a més, han tingut l’encert d’incloure, com a referència, els altres llocs del nostre domini lingüístic en què es produeixen els fenòmens lingüístics indicats, és a dir, ens fan veure el català d’aquesta zona no com una realitat aïllada sinó com una realitat que comparteix alguna de les seves característiques a voltes amb llocs tan allunyats com el del català central, el de la Franja de Ponent o, fins i tot, el de de les Balears o de l’Alguer… Una pràctica molt interessant i molt allunyada d’altres estudis d’aquest tipus en què alguns autors només semblen col·leccionistes de les diferències i no pas persones que tinguin clara la unitat de la llengua catalana.

Per acabar el llibre, trobem 96 mapes lingüístics de la zona, a color, on podem veure clarament l’abast territorial d’alguns dels trets més característics de la comarca.

En definitiva, un llibre molt interessant per a totes aquelles persones que s’interessin per la realitat lingüística (i sociolingüística) d’una de les zones més complexes del nostre país: el sud del sud.

Quatre (o cinc) constitucions per als catalans (2). Estat espanyol (1)

La primera de les constatacions que s’ha de fer en llegir la Constitució espanyola (que es fonamenta en “la indissoluble unitat de la Nació espanyola” -sic!) és que ni els catalans ni la llengua catalana no hi apareixen. Cal recordar que, segons aquesta Constitució, “el castellà és la llengua espanyola oficial a l’Estat”, mentre que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. És a dir, només una llengua espanyola té nom, el castellà, la qual, a més, “tots els espanyols tenen el deure de conèixer i el dret d’usar”. Les altres, en canvi, no se sap ni quines són, però sí que queda clar que són també llengües espanyoles. Finalment, també hi ha un apartat que fa referència a “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya” (no se sap ben bé a què es refereix), segons el qual es tracta d’”un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

 

Anem ara a veure com s’ha desplegat aquest article 3 de la Constitució espanyola en els diversos Estatuts d’Autonomia dels territoris on hi ha població catalana. Comencem pel més petit dels territoris catalanoparlants: el Carxe, , una petita minoria de catalanoparlants a la Regió de Múrcia.

 

L’Estatut d’Autonomia de Múrcia no és més que una mostra del que, per a moltes regions espanyoles, va significar el procés de descentralització de l’Estat espanyol. Fixem-nos què es diu ja en el primer article: “La provincia de Murcia, como expresión de su entidad regional histórica dentro de la indisoluble unidad de España, se constituye en Comunidad Autónoma para acceder a su autogobierno, de acuerdo con la Constitución y el presente Estatuto, que es su norma institucional bàsica” (no fos cas que algú tingués cap mena de dubte)..

 

Curiosament, i malgrat que a Múrcia s’hi parli català i una “modalitat lingüística” que popularment es denomina “panotxo” (una variant del castellà amb molt elements que provenen del català), a l’Estatut no hi ha cap mena de referència. En tot cas, només hem trobat el següent:

 

Artículo 8

 

La Comunidad Autónoma prestará especial atención al derecho consuetudinario de la Región, con particular referencia a los tribunales consuetudinarios y tradicionales en materia de aguas, y protegerá y fomentará las peculiaridades culturales, así como el acervo de costumbres y tradiciones populares de la misma, respetando en todo caso las variantes locales y comarcales.

 

Artículo 10

1. Corresponde a la Comunidad Autónoma de Murcia la competencia exclusiva en las siguientes materias:

14.- Patrimonio cultural, histórico, arqueológico, monumental, artístico, paisajístico y científico de interés para la Región.

 

 

Ben poca cosa, per a una tema que desperta passions, com podem veure en aquesta pàgina de defensa del murcià (http://www.llenguamaere.com/), on podem trobar informacions com la que teniu adjunta en aquest apunt, o pàgines visceralment contràries com http://www.paralalibertad.org/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=4564.

Pel que fa al Carxe podeu consultar http://elcarxe.blog.com/.

 

El Carxe: la darrera terra de parla catalana

Article pensat per fer conèixer la comarca del Carxe a la resta dels Països Catalans

 

Contràriament a allò que es pensa popularment, la darrera expansió de la llengua catalana no és la ciutat de l?Alguer, sinó que ho és la comarca del Carxe, un territori que forma part actualment de Múrcia, una de les comunitats autònomes de l?Estat espanyol. El Carxe és una subcomarca, d?uns 300 km2 (compareu-los amb els 224 km2 del terme municipal de l?Alguer), estretament vinculada econòmicament, social, cultural i, òbviament, lingüística a la comarca valenciana de les Valls del Vinalopó. La població del Pinós de Monòver, dins del País Valencià, és l?autèntica capital de la vintena de pobles i llogarets, sense municipi propi, que formen el Carxe. Els nuclis de població més importants són el Carxe o Raspai ?pedania1 que depèn del municipi de Iecla?, la Canyada del Trigo, la Torre del Rico, l?Alberquilla, la Raixa i la Sarsa -pedanies de Jumella, població famosa pels seus excel·lents vins?, i, finalment, la Canyada de l’Alenya o els Martines, el Collado dels Gabriels i l?Ombria de la Sarsa ?pedanies de l?ajuntament, també murcià, de Favanella.

Aquesta ?darrera conquesta territorial portada a terme per gent de llengua catalana, una conquesta d?aladre2, no d?espasa?, com bé destacava en els anys 70 Antoni Ròdenas, una de les persones que va (re)descobrir aquestes terres a la resta dels Països Catalans, és relativament recent. Els últims estudis ens porten a creure que el Carxe va ser repoblat al tombant dels segles xix i xx, quan la fil·loxera obligà els llauradors valencians a buscar nous terrenys per al cultiu de la vinya. Aquesta gent provenia, en la seva majoria, del Pinós, de Monòver (poblacions de la comarca de les Valls del Vinalopó) i de Novelda (comarca del Vinalopó Mitjà), la qual cosa es pot veure encara en el parlar dels habitants del Carxe, que, bàsicament i com ells mateixos reconeixen, és igual al de Monòver amb algunes característiques del de Novelda. En definitiva, a la zona es parla valencià meridional, amb alguns trets que reflecteixen el gran contacte amb el castellà. Històricament, el Carxe havia estat una terra de ningú, una terra de frontera durant segles, amb una densitat molt baixa de població castellana després de l’expulsió dels moriscos3 en el segle xvii. Per tant, la poca població castellanoparlant es va assimilar ràpidament, ja que la vida econòmica, social i les relacions humanes eren molt més intenses amb el País Valencià que no pas amb els pobles murcians (per exemple, la Canyada del Trigo és a 8 quilòmetres del Pinós, mentre que Jumella és a 38 km; o Raspai és a 5 km del Pinós, mentre que Iecla és a més de 20 km).

En l’actualitat, la darrera conquesta dels catalanoparlants viu una situació de lent decaïment, com totes les zones agrícoles de secà. Dels 3.000 habitants que aproximadament hi havia els anys 50 del segle xx, a hores d?ara n?hi queden poc més de 500 (529 empadronats el 2003). A la comarca només hi ha tres escoles, amb poquíssims alumnes, en les quals no s’ha ensenyat ni s’ensenya ni una paraula de valencià. Fins i tot, és interessant de destacar que si els nois de la comarca van a estudiar al Pinós poden demanar l?exempció de l?assignatura de valencià, ja que són murcians. L’Església ha estat i és totalment castellana i castellanitzadora. És més, les autoritats murcianes mai no s’han preocupat per aquestes terres: una demostració ben palesa la tenim en el fet que a la Torre del Rico no es va acabar el clavegueram i la instal·lació telefònica fins a l’any 1994, quan un grup de veïns encapçalats per la pedània van demanar segregar-se de Jumella i agregar-se al Pinós si l?ajuntament no els solucionava els problemes que patien.

En els anys darrers, però, hi hagut un cert intent de reviscolament de la identitat valenciana d?aquestes terres. És especialment destacable la feina que féu l?entitat El Bull, associació cívica per a la normalització del valencià de Monòver, que ha organitzat jornades de divulgació de la realitat del Carxe. A més, el Carxe ha esdevingut, en els darrers anys, un dels punts de partida del Correllengua, que, des de diversos punts del país (des de Perpinyà fins a Guardamar, passant per Fraga i Menorca), reivindica la unitat de la llengua catalana i la difusió social de l?ús de la llengua.

Com a dada curiosa, recentment (el 2005) l’Acadèmia Valenciana de la llengua ha ofert classes de llengua als municipis on s’engloben aquests nuclis de població catalanoparlants. Els resultats, segons la regidora de cultura de Iecla, únic municipi que acceptà la iniciativa, encara estan ?molt verds?.

Pere Mayans

1 Entitat local menor, sense municipi propi.

2 Paraula del català occidental, geosinònim de la paraula del català oriental arada (en alguerès arado).

3 En parlar del moriscos, ens referim a la població de llengua àrab i de religió musulmana que quedaren en territori cristià després de les conquestes de l?edat mitjana i que no foren expulsats definitivament fins al segle xvii.