Ara, a Catalunya, s’hi parla aragonès, una franja de llevant aragonesa?

Imatge

M’acaba d’arribar informació sobre la  IV Seminario sobre el plurilingüismo en España, orrganitzat per la Fundación Ortega – Marañon i per la Fundación Joan Boscà, que es va celebrar el divendres dia 21  al Senat espanyol. Es tracta de la quarta sessió del Seminari sobre el Plurilingüisme a Espanya, en la qual el representant del Comitè d’Experts de la Carta Europea de les llengües regionals i minoritàries, Fernando Ramallo , va impartir una conferència sobre el compliment d’aquest tractat internacional, el director general de Política Lingüística del Govern d’Aragó, José Ignacio López Susín, va fer conèixer la situació a la comunitat autònoma d’Aragó, fent especial èmfasi en la situació de l’aragonès (del català no cal, és clar) i, finalment, es va parlar de la Lengua de signos en España (encara que, com tothom sap, n’hi ha dues, la catalana i l’espanyola).

Tres curiositats, aquesta Fundació Joan Boscà, que té com a objectiu “Impulsar cualquier iniciativa dirigida a promover la unidad en la diversidad política y social y el intercambio personal, cultural y económico entre las distintas regiones y nacionalidades que conforman la España constitucional” (ho poso en castellà perquè la versió en català no funciona), té com a membres del seu patronat personatges com Josep Ramon Bosch, fundador de Somatemps, un col·lectiu que defensa «la identitat hispana de Catalunya», que va presidir la plataforma unionista Societat Civil Catalana.

En el mapa que s’ofereix en el tríptic del seminari, es pot veure clarament com l’aragonès entra dins de Catalunya, desapareix d’una part de la Franja i, en canvi, ara es parla al costat de la zona nord del País Valencià… Falta de rigor, falta de coneixement, intencionalitat clara de potenciar l’hibridisme de la Franja, ves a saber…

Curiosament també, en el programa hi ha apareixen dos socialistes catalans, com a codirector del seminari, Carles Martí i Jufresa, primer secretari de la Federació de Barcelona i membre del Consell Nacional del PSC, i, com a coordinadora, Paquita Sanvicén Torné, exdirectora general de Política Lingüística en l’època del tripartit i en nom també del PSC.

Certament, no sé què pensar…

 

 

Ai la Franja!

Imatge

Jornada a la Franja

Ahir es va celebrar a Fraga (el Baix Cinca) una jornada magnífica sobre llengua i escola, encara que amb una trista conclusió: la situació de la llengua en els territoris on governa el PP (i abans altres partits d’obediència espanyola) la nostra llengua és al límit límit… Tant la intervenció valenciana com les intervencions de la Franja posaven en evidència que, sense una política lingüística a favor de la llengua, no hi ha futur per al català.

També es va fer evident que el procés de substitució de la llengua a la Franja ha avançat en els anys darrers com mai i, ara, per primera volta, podem trobar xiquets de família catalanoparlant que es parlen entre ells en castellà… El mite que la franja era el lloc del país amb un percentatge més alt de catalanoparlants es desmunta per moments… Només uns exemples: una metgessa catalanoparlant del Matarranya que sempre ha parlat en català als pacients catalaloparlants, ara canvia de llengua davant d’aquests pacients perquè té una infermera que no entén la llengua del país on treballa; en el restaurant no dinàrem, propietat de fragatins catalanoparlants, la cambrera, d’origen argentí, afirmava que ella no tenia per què entendre el català o el fragatí perquè era a Espanya i a Espanya es parla espanyol… Si voleu són anècdotes, però anèctodes sociolingüísticament molt significatives…

Particularment, a més, sentir el que ens van explicar una mare del Matarranya i una professora de Fraga sobre les dificultats de l’ensenyament del català i en català em va fer pensar en debats que al Principat es van fer fa trenta anys, agreujats pel fet que el discurs oficial (aragonès) diu que cal aprendre català a la Franja per si es va a estudiar o a treballar a “Catalunya” i no perquè sigui la llengua pròpia del territori, la llengua en la qual es pugui viure en el país…

Si no canvien (canviem) les circusmtàncies polítiques, els sociolingüístes del futur descriuran aquest començament de segle com el de la gran reculada del català a molts dels territoris històrics. Enmig, és clar, del cofoïsme dels principatins que, com ahir vam constatar, s’esparveren quan senten el Pau Vidal dir veritats com un temple de la situació de la llengua: la situació del català al Principat tampoc no és per tirar coets, però això és tot un altre tema…

El discurs del colonitzat lingüísticament

A l’hora d’imposar una llengua, un dels mecanismes que més s’ha fet servir és el de fer creure als parlants de les llengües que es volen minoritzar (o, senzillament, fer desaparèixer) és que la nova llengua que han d’aprendre (i fer seva) és la millor per expressar el progrés, la modernitat, el pensament… És l’èxit del francès a l’Estat francès, de l’italià a l’Estat italià o de l’anglès al Regne Unit… I en el fons és el cert fracàs de l’espanyol a l’Estat espanyol, en el qual les seves classes dirigents no han sabut convèncer, seduir… o, si voleu, imposar la seva llengua al conjunt de l’Estat…

Aquesta percepció de la llengua imposada (i de la pròpia llengua) no té res a veure amb la llengua que es parla: l’alemany o el neerlandès són llengües clarament minoritzades a França, mentre que són llengües plenament normalitzades en els estats alemany i holandès. A Còrsega, actualment a l’Estat francès, malgrat que els corsos parlin “més italià” -són d’arrel toscana- que no pas els sards, els ladins, els friülans o els parlants d’algunes variants italianes molt allunyades lingüísticament del toscà -la base de l’estàndard de l’italià modern-, com podrien ser-ho el sicilià, el napolità o el vènet, el cors pot ser percebut com una llengua de segona enfront del francès.

Una altra constant en aquestes situacions és la de trobar sempre “indígenes” disposats a lloar la llengua dominant, la llengua dels dominadors…

I aquest és l’exemple que us volem comentar, el de Ramón Meseguer Albiac , professor d’universitat, doctor en filosofia i psicòleg clínic-psicoanalista. La seva formació es va desenvolupar des de 1957, successivament, a la Goethe Universität de Frankfurt, Tavistock Institute de Londres, ANDHSA i ARIP de París i HERNSTEIN de Viena. Parlava i escrivia en alemany, francès, català, castellà, anglès, llatí i grec antic.

El pare de Ramón Meseguer era de Mont-roig de Tastavins i la seva mare de Nonasp. (ambdós pobles a la comarca del Matarranya), per tant, se suposa que era catalanoparlant familiar. Com que el pare de Ramón Meseguer era cap d’estació i anava canviant de lloc, Meseguer va néixer a Quinto d’Ebro  (prop de Saragossa). Va viure bona part de la seva vida a Barcelona.

Va pertànyer a diverses societats: American Group Psicotherapy Association, l’Associació espanyola d’Història de la Psicoanàlisi i membre de l’EIT (European Institut for Transactional exercices in group developement). Va realitzar diferents activitats com a professor de dinàmica de grups en diversos centres d’Europa. Des de l’any 1968 es va dedicar a la psicoanàlisi individual i de grup. També va impartir conferències com a activitat periòdica en diferents institucions de diversos països europeus.

Va publicar Maestros Alemanes. Selección y Estudios. Editorial Planeta,1965, Ontología, ética y psicología, 1956 (Texto Bachillerato); Los españoles y el grupo, 1976; Las motivaciones inconscientes en la toma de decisiones, 1977; Group Dynamics and Society, 1980; El estrés en el hombre de empresa, 1986 i va realitzar recensions sobre llibres de psicoanàlisi de grup a l’Internacional Journal of group Psychotherapy de Nova York.

Per tant, no estem parlant d’algú que no conegués llengües ni que no tinguis estudis, sinó ans al contrari. Doncs bé, en el llibre Los españoles y el grupo (Barcelona: Editorial Dirosa, 1976), arriba a dir, principalment en el capítol que duu el clarificador títol de “Sobre la comunicación en castellano o una maravillosa forma de hablar”, aquestes autèntiques barbaritats lingüístiques, que situen el castellà per damunt d’altres llengües :

“Atención al castellano: percibido por oídos extranjeros, alemanes, belgas, ingleses, suecos y otros europeos más nórdicos, el castellano suele producir dos tipos de impacto, uno de ellos un impacto serio, noble, digno, caballeresco; otro un impacte duro, ruidoso, de cacharrería férrea que entrechoca. Más tarde, los que logran sobrepasar esta primera impresión de ferretería traqueteante acaban por descubrir la noble seriedad del castellano”. (pàg. 78)

“El castellano es una lengua muy engañosa, aparentemente simple en la gramática donde solamente se presenta la dificultad del subjuntivo, pero difícilmente dominable en la riqueza de la frase, y casi insuperable en la estrategia del sustantivo y del matiz del adjetivo. A lo que se viene a sumar la dignidad de la música que, en mi opinión, solamente se llega a captar oyendo a la gente de los pueblos, de los pequeños pueblos castellanos…”. (pàg. 78).

“Las palabras y las frases de los cuadros lingüísticos del castellano tienen con mucha frecuencia el sonido equivalente a las pinceladas y a las figuras de Vel´ñazquez, donde la luz es transparente y donde la palabra es sonora, sonoramente impresionista”. (pàg. 78).

“Del hablar, las gentes de la península han hecho un arte extraordinario. Filólogos alemanes, al estudiar, comparativamente diversas lenguas europeas, llaman a la lengua española, desde el punto de vista de la fraseología, «selva virgen».” (pàg. 81).

“Es tan entrañable la estructura oratoria de nuestro lenguaje que incluso los individuos y los grupos que menos tienen en su vida cotidiana a la retórica, los negociantes, especialmente los negociantes catalanes (…), hombres prácticos intuitivos, relacionados, decididos, prosaicos, sentimentales, pero con poca facilidad de palabra, ninguna tendencia a la oratoria, y en general incapaces de retórica, estos mismo individuos[1], cuando un profesor, un consultor, un ministro les habla con retórica emocional y acertada se sienten profundamente afectados, halagados, complacidos, y acaban diciendo ¡qué bien habla este señor!” (pàg. 83).

“El castellano tiene una gracia dificilísima de alcanzar: la colocación exacta del sustantivo. Colocación exacta que muy pocos escritores ha llegado a manejar con la sabiduría y la inspiración que exigen la interna entraña del castellano”. (pàg. 83).

(…)

El 2006, en una entrevista al diari ABC de Sevilla, afirmava que, arran d’un estudi psicoanalític que estava fent sobre el flamenc, es podia dir que “El duende del flamenco es superior, en estado de trance, en calidad y profundidad, a otros folclores”. No tan sols el castellà és una llengua superior, sinó que també ho és la cultura associada a aquesta llengua.

Arran de la seva mort, s’ha publicat la seva obra literària, que s’ha presentat a Barcelona i, és clar, a Saragossa. S’imaginen quina era la llengua literària d’aquest autor?


[1] Les cursives són de l’autor.

Viure per veure a la Franja?

En data 3 de juliol de 2013 es va signar el protocol de coordinació entre l’Administració de la Generalitat de Catalunya, mitjançant el Departament d’Ensenyament, i la Comunitat Autònoma d’Aragó, per al desenvolupament d’accions coordinades en matèria d’educació. El Govern d’Aragó, en data 3 d’octubre de 2013, va publicar l’ordre del “Consejero de Presidencia y Justicia, por la que se dispone la publicación del protocolo de coordinación entre el Gobierno de Aragón y la Generalitat de Catalunya, para el desarrollo de acciones coordinadas en materia de educación”, mentre que el Departament d’Ensenyament va publicar el 3 de març de 2014 la resolució ENS/543/2014, per la qual es dóna publicitat al Protocol de coordinació entre l’Administració de la Generalitat de Catalunya, mitjançant el Departament d’Ensenyament, i la Comunitat Autònoma d’Aragó, per al desenvolupament d’accions coordinades en matèria d’educació.

Fins aquí res que no sigui normal perquè és la continuïtat d’un protocol de col·laboració en matèria educativa que data de 2010, i que, en el fons, era la culminació del treball conjunt entre ambdues administracions durant força anys (escoles d’estiu, intercanvis de materials, d’alumnes, de professorat, de formació…).

(…)

Nota: la “molt” aragonesa presidenta del Govern d’Aragó Luisa Fernanda Rudi en un acte contra el català en la legislatura passada.

El que no deixa de sorprendre és que, malgrat les declaracions que hem anat sentint des que governa el PP a l’Aragó i malgrat la llei que ells mateixos han aprovat com a llei de llengües, on s’obvia clarament el nom de català per al català de la Franja, en el text de l’acord queda molt clar quina és la llengua de la Franja…

Efectivament, aquí en teniu alguns exemples:

Entres les actuacions, es destaca, literalment…

“f) Facilitar l’aprenentatge del català i la innovació educativa referida a aquest aprenentatge.

g) Promoure la difusió, l’intercanvi i la producció d’eines pedagògiques en català.

h) Establir acords d’homologació dels estudis de català realitzats en l’ensenyament reglat”.

Pel que fa als intercanvis i comissions de servei del professorat…

“El Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i el Departament d’Educació, Universitat, Cultura i Esport del Govern d’Aragó es facilitaran la concessió d’intercanvis i comissions de servei de professorat de català dels centres on s’ofereix aquest ensenyament, respectant en tot moment la normativa d’aplicació. Les retribucions dels comissionats aniran a càrrec del Departament que ho sol·liciti”.

Tot plegat, si no fos dramàtic, faria riure… L’evidència no es pot amagar ni que es vulgui, perquè la realitat és la que és i, a hores d’ara, ningú de la Franja no entendria que el es fa a les escoles i als instituts no és català…

Arxius: Text de l’acord – Boletín Oficial de Aragón | Text de l’acord – Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya

Pobra Franja (i pobra Catalunya), amb uns fills així

Que Josep Antoni Duran i Lleida no és independentista és un fet que no se li escapa a ningú. Potser el que no sap tanta gent és que fill del poble del Campell, a la comarca de la Llitera, actualment a la província d’Osca, per tant, administrativament aragonès. Òbviament, el senyor Duran és tan catalanoparlant com un senyor de Lleida, de Girona, de Ciutadella o d’Alcoi. Cal destacar, però, que en el seu blog escriu, literalment: “Vaig néixer a Alcampell, un petit poble de parla catalana a la Franja de ponent, a Huesca”. Tota una declaració de principis: el topònim sense normativitzar, acceptant-ne la castellanització i mantenint el topònim d’Osca escrit en castellà, encara que, com tothom sap, els topònims estrangers amb una tradició establerta en una altra llengua s’escriuren en la versió diguem-ne traduïda (per això quan escrivim en català o en espanyol London es diu Londres, o quan es referim a les capitals aragoneses parlem d’Osca, Saragossa i Terol).

Curiosament, també és significatiu que aquesta “catalanitat perifèrica” de Duran i Lleida mai no l’ha feta servir per parlar de la situació del català a la Franja -per exemple, al Parlament espanyol- o per parlar dels béns de la Franja des d’una posició catalana, ell que és democratacristià

Ara bé, una cosa és no parlar-ne i una altra dir el que diu en una entrevista al diari ABC, que, que jo sàpiga, no ha desmentit…

Literalment diu: “Mire, yo no puedo ser independentista por dos razones: una intelectual y otra sentimental. Por un lado, no lo veo posible porque Europa no lo aceptaría. Y por supuesto, España tampoco; y el camino sería todavía más difícil. Por otro, mi padre sigue viviendo en un pueblecito de Aragón, y mi corazón no puede aceptar que mi padre y yo vivimos en países distintos y que una frontera nos separa”.

Curiós discurs d’un catalanoparlant de la Franja que, suposo, es deu considerar en el fons un immigrant aragonès i que contrasta amb els milers de catalans d’origen castellanoparlant, amb arrels que no tenen res a veure amb aquest país, que creuen fermament en la llibertat d’aquest poble. Com deia el bon amic de la Franja Francesc Ricart, autor del magnífic recull d’articles Escrits contra l’erm (que ens ajuda a entendre personatges com el que comentem en aquest apunt), que Duran i Lleida no parli en nom dels pares i jo hi afegiria que, si us plau, no parli en nom de Catalunya si ni tan sols ha sabut entendre (o potser massa que l’ha entès) aquesta part dels Països Catalans que és la Franja de Ponent, que viu, en aquests moments, un intens i profund procés de descatalanització.

Tots els fronts oberts: la Franja

Em sembla que és evident que és global l’atac contra la llengua als territoris catalans que són a dins de l’Estat espanyol: al País Valencià, a les Illes, a la Franja i a Catalunya, amb sentències, amb propostes de lleis, amb propostes fins i tot de canvi de nom de la llengua… Ens volen acorralar…

En el cas de la Franja, si algú es pensava, però, que tot plegat es tracta de les elucubracions d’una consellera que s’ha de fer perdonar els seus orígens catalans (del Principat de Catalunya), va força errat: l’anticatalanisme forma part de l’ADN del PP (i no únicament del PP) aragonès, com bé ens va demostrar en la campanya electoral d’aquest partit. L’espanyolitat i l’anticatalanitat venen molt a Espanya, però encara més a l’Aragó, al País Valencià i potser una miqueta menys, però també, a les Illes i al propi Principat de Catalunya…

Un fotograma del reportatge que comentem en el cos de l’article (que demostra clarament que el que es parla a Aiguaviva de Bergantes, al Matarranya, no té res a veure amb el català!: en el poble li diuen “clau” a allò que en espanyol oriental d’Aragó li diuen “llave” i que en “altres llengües veïnes”, curiosament, també li diuen “clau”…). Per llogar-hi cadires!










A l’Aragó, però, és més que un simple anticatalanisme, és un acomplexament de la població autòctona catalanoparlant que es dins dels actuals límits d’aquesta “comunitat”, una ridiculació constant de la catalanitat que no té límits…

I com a mostra, us voldria fer veure aquest vídeo del programa Bien dicho de la televisió pública aragonesa sobre el parlar d’Aiguaviva de Bergantes (al Matarranya): tot un insult a la intel·ligència i una mostra de com es pot manipular tota una població, fent-los creure que el parlen no té res a veure amb el català (quan fan referència a la llengua del País Valencià i de Catalunya parlen de “sus particulares lenguas” -sense comentaris….). Aquí no li diuen “aragonés oriental“, com pretenen des del Govern aragonès, aquí, senzillament, l’anomenen “chapurriau”, una denominació que des del 1984, amb la Declaració de Mequinensa, signada per la majoria dels alcaldes de la zona, semblava que cada cop perdia més força, ja que implica valors clarament pejoratius…. Tornem enrere. Per cert, sembla que una part dels alcaldes de la zona han tornat a reaccionar com van fer, encara que insuficientment, fa quasi 30 anys! Potser ara cal donar un pas més enllà i deixar clar que, dins de l’Aragó, el futur de la Franja és inexistent…










Ens volen la llengua acorralada al reducte folklòric

Llegint el que he llegit en el programa de les Festes del Pilar que ha editat l’Ajuntament de Fraga, i parafrasejant Joan Fuster, el títol d’aquest apunt és el més suau que se m’acut davant la indiferència i menyspreu envers la nostra llengua que mostra l’actual equip de govern (PP) de la capital franjolina.

De fet, aquesta portada que reproduïm, i la frase “Ole le, ola la, se peñero e, lo millor que ña…” (sic) i un lacònic “Bones Festes”, que acaba un article fet íntegrament en castellà, són les úniques expressions escrites en llengua catalana (en algun cas hauríem de dir pseudoescrites) en un programa de 70 pàgines!

Però això no és el més greu, la lectura de la introducció que es fa al pregoner de les festes, Hipólito Gómez de las Roces, i el que diu aquest personatge ens fan recordar altres temps que, malauradament, sembla que estan tornant, si és que mai no se n’havien anat.

Efectivament, només cal llegir la presentació que es fa del personatge per adonar-nos de qui estem parlant: tot i néixer a Astúries i haver estudiat a Madrid, “su carrera política comenzó en el seno de la Falange al presidir la Diputación Provincial de Zaragoza entre 1974 i 1977″. Va ser fundador de la Candidatura Aragonesa de Centro (CAIC) i posteriorment del PAR (Partido Aragonés Regionalista). Amb els vots del PAR i d’Alianza Popular (l’antic nom del PP), fou elegit president d’Aragó (1987-1991).

Per cert, aquest peronatge actualment representa el Bisbat de Barbastre-Montsó en el litigi sobre les obres d’art de la Franja de Ponent reclamades al Museu Diocesà de Lleida. Per tot això no ens poden estranyar les perles que dedica en el seu pregó a la ciutat de Fraga:

. “El Estado tenemos que hacerlo todos, todos y para todos, y ese estado es desde luego, España entera” (la negreta i els errors de puntuació són de l’original).

. “Mejoremos nuestras comunicacions geográficas internas e internacionales, mostrándonos constantes más que efervecentes en asuntos como el de vuestras carreteras y el de los accesos a Europa a través de nuestro Pirineo, directamente a Francia” (els comentaris són meus: als afers de l’aigua, de les obres d’art de la Franja, de la llengua, hi afegirem ara el tren d’alta velocitat que, en comptes del corredor mediterrani, on hi ha bona part de la indústria i del turisme estatal, volen que passi pel mig d’enlloc?).

. “Cuanto nos sea exigible hacer en la vida pública hagámoslo pensando en nuestras familias, en la ciudad o en el pueblo en el que vivamos y por supuesto, en Aragón”.

. “Pero insisto, haciendo Aragón sin destruir ni perjudicar a España, esto es, sintiéndola como el empeño solidario de todas las regiones. Recordemos que España no es sólo nuestro ayer y que tanto hoy como mañana, debe seguir siendo nuestra patria común. ¡Ojala que España entera, nos sobreviva a todos!” (la negreta i els errors de puntuació i d’accentuació són de l’original).

Llegint el que he llegit, potser sí que tenim la independència a tocar si els polítics espanyols diuen el que diuen en territoris on es podria contagiar aquesta “malaltia” de Catalunya…

No ho poden entendre… o sí!

És cert que en aquests anys darrers hi ha hagut una certa voluntat política de fer avançar l’ensenyament del català i en català a la Franja, que hi ha hagut persones amb responsabilitats tècniques però també en alguns casos polítiques que han mostrat una sensibilitat per la llengua com, segurament, mai no hi havia hagut des del Govern d’Aragó… Cal ser conscients, però, que segurament s’hauria pogut anar més enllà si l’anticatalanisme no impregnés bona part de la política aragonesa (a voltes penso que un suposat aragonesisme, profundament espanyolista, només s’entén des de l’anticatalanisme…), el qual ha servit de fre (o d’autofre) al català a la Franja…

I també és cert que els qui ara arriben fan por, molta por. Sembla una broma de mal gust nomenar com a consellera d’educació, universitat, cultura i esport  una catalana que escriu el que escriu, i més en un moment en què dos dels ligitis “nacionals” aragonesos són l’art de la Franja i una llei de llengües que li diu català al català… (no sembla casual la tria, no), però ja sabem el que diu la cançó:

Què té aquesta terra nostra
que congria traïdors,
diputats i senadors,
hi ha mestres i professors,
i també el senyor rector,
i aquests són els pitjors:
ells diuen que són senyors
i sols en tenen per mostra,
semblen? tot triats a posta.

 

Com dèiem a l’entrada d’aquest apunt, però, l’anticatalanisme que impregna bona part de la societat aragonesa ha fet que sempre s’hagi de justificar  per què es fan actuacions a favor del català des del Govern d’Aragó i que els diversos responsables sempre hagin actuat amb molta prudència.

Una prudència que, a voltes, ha fet escriure el que ara us reproduïrem (l’entrada a un capítol del llibre Pan de lectura del Gobierno de Aragón -sugerencias para un plan de lectura, escriptura y expresión oral, publicat a Saragossa el 2011):

“Lo que sigue es una parte del articulo que Antonio Bengoechea dedica a Desideri Lombarte, con ejemplo de sus primeras poesías donde el arraigo a su tierra nutrió los versos pese a una larga emigración a Cataluña”.

L’article ens suggereixes dues idees, una de positiva i una de negativa:

La positiva és que en un llibre dedica a un Pla de lectura (el títol Pan de lectura no és cap equivocació!) hi apareixen alguns articles en català (el que us he presentat només té aquesta entradeta en espanyol) i en aragonès. I això potser aviat serà part de la història.

La negativa la podem trobar en frases com les anteriors. Desideri Lombarte fou un escritpor en llengua catalana no malgrat la seva llarga emigració a Catalunya (i tan llarga, quasi tota la vida!), sinó, segurament, perquè anà a viure a Barcelona, on ves per on, es parlava la mateixa llengua que al Matarranya… Però la visió que es dóna a l’entrada és la d’entendre que el Matarranya forma part d’una realitat, indiscutible, que és l’Aragó (haguessin escrit el mateix si Lombarte hagués emigrat a Saragossa?, i, per cert, hagués escrit en català?). I això és el que crec que costa tant d’entendre, fins i tot per part d’aquells qui creuen, sincerament, que cal treballar per la llengua catalana a la Franja, però per als quals la frontera (ja em direu quina frontera!) pesa excessivament…

El que ve, però, apunta que serà molt pitjor…

El Partit Popular (i altres) i la llengua catalana/1: la Franja

Els resultats electorals a les municipals a la part del nostre país que és dins de l’Estat espanyol i els resultats als parlaments regionals a tres de les quatre comunitats autònomes de l’Estat on hi ha territoris catalanoparlants (Aragó, Comunitat  valenciana i Illes Balears) han estat, realment, negatius per al futur de la unitat de la llengua, per al futur del seu ús social i per al futur d’un mínim de treball conjunt entre tots els territoris.

La més que probable arribada al poder en aquestes regions del PP i l’ascens d’aquest partit a Catalunya (i l’ascens, cal no oblidar-ho, de la PxC de l’exmembre de Fuerza Nueva Josep Anglada mitjançant un discurs antiimmigració) no fan albirar un futur fàcil.

En aquest apunt veurem les primeres passes que el PP (partit, per cert, responsable directe de totes les sentències contra l’Estatut de Catalunya i, per tant, de totes sentències contra la llengua catalana) al País valencià i veurem el que ens diu el seu programa electoral per al català de la Franja i per a Illes Balears.

Després del que llegireu, se’m fa difícil d’entendre com algú que valori mínimament la llengua i la cultura catalanes pugui pactar, encara que sigui a l’ajuntament més petit, amb aquesta gent, que ha fet del seu anticatalanisme un dels seus arguments més potents...

Fixem-nos, en primer lloc, el que el PP deia en el seu programa electoral a l’Aragó, pel que fa a la llengua:

9. Estamos convencidos de que trabajar por Aragón es trabajar por España y colaborar en la construcción europea. Porque Europa, España y Aragón son realidades que ofrecen oportunidades vitales que deben estar al alcance de todos los aragoneses. Por eso, sin perjuicio de reconocer el destacado patrimonio lingüístico que tiene Aragón, apoyamos la defensa del castellano, que es la lengua común española y aragonesa, y el aprendizaje por parte de los aragoneses de las principales lenguas europeas con el objetivo de aprovechar mejor las oportunidades que ofrece la globalización.

498. Derogaremos la Ley de Lenguas, comenzando al mismo tiempo una política activa para la preservación y divulgación de nuestras modalidades ligüísticas.

Més clar impossible. Derogaran una llei de mínims, que realment no fa del català ni tans sols llengua oficial en el territori on s’ha parlat històricament, però que té, per al PP, un problema de base: al català li diu català i no el nom de cadascuna de les “modalidades lingüísticas”, que, evidentment, no tenen ni nom.

En temes d’interculturalitat no n’hi ha prou amb bona fe: cal creure-s’ho!

Ja sabem que, d’uns anys ençà, tothom s’ha apuntat a la interculturalitat, fins i tot aquells que mai no han entès gaire cosa del que significa la diversitat. Fixem-nos en el que hem trobat en aquesta web del Centro Aragonés de Recursos para la Educación Intercultural: una perla referida a la llengua àrab i una altra a la llengua catalana.

Pel que fa a l’àrab, en l’apartat “Países y lenguas de inmigación“, referint-se als caràcters de l’àrab (l’alifat) trobem les afirmacions següents, que ens recorden tots els tòpics contra els quals hauria de lluitar una autèntica educació intercultural (llengües fàcils / llengües difícils; llengües riques / llengües pobres; llengües de debò / dialectes):

“Presentan éstos una serie de trabas para el estudiante extranjero de difícil solución. La primera de ellas, bastante considerable, es la dificultad de su escritura. Saber leer no significa saber pronunciar. Por otra parte, la gramática está repleta de normas, variedades y excepciones y el léxico es extensísimo. El árabe común moderno o árabe literal facilita las posibilidades de acceso a las formas dialectales”.

No hi ha dubte que, amb aquestes premisses, ningú no es posarà a aprendre la llengua àrab. A part, de com d’inexactes són bona part de les afirmacions que s’hi fan: què vol dir exactament que saber llegir no vol dir saber pronunciar (potser s’hauria d’haver matisat la informació explicant que en l’àrab escrit modern no s’escriuen les vocals); totes les gramàtiques són plenes de normes, varietats i excepcions  (potser algú li hauria de preguntar a un anglès què opina de la flexió verbal de llengües com l’espanyol o el català?); veure com un problema tenir un lèxic extensíssim (si es parlés de l’espanyol seria una mostra de la riquesa d’aquesta llengua! -sense oblidar que aquest suposat lèxic extensíssim no deixa de ser sempre una qüestió relativa: totes les llengües tenen les paraules que necessiten i, si no, les creen); dir que l’àrab comú facilita les possibilitats d’accés a les formes dialectals és com dir que saber castellà estàndard facilita l’accés a l’andalús… a part que el que ells anomenen “formes dialectals” són autèntiques llengües -encara que la majoria no s’escriguin…

“Es rica en consonantes y pobre en vocales, aunque éstas (i, a, u) distinguen entre largas y breves”.

Potser caldria preguntar-los si el castellà és una llengua pobra en vocals ja que només en té 5 (i l’àrab, pel que sembla, 6 i el català 8!).

Pel que fa al català, la “perla” no és tant del que es diu sinó d’on es diu. A l’apartat Materiales sobre el racismo, en concret el conte “El país de los colores”, podem veure com hi ha la versió original en espanyol, després la versió en “altres idiomes”, com el wòlof, l’àrab, el xinès, el rus, el polonès… i el català i l’aragonès. Com es veu no tenen gens clar allò que diu la llei aragonesa: el català i l’aragonès són llengües pròpies de l’Aragó. Més aviat, són llengües que han d’estar a la mateixa alçada que les llengües de la nova immigració! A part us convido a escoltar la versió catalana feta en una variant dialectal difícil d’endevinar… perquè no existeix (es tracta d’un parlant que comet els típics errors de qui sap parlar en català però que mai no hi llegeix!).