Quant a pmayans

Pere Mayans (l’Hospitalet de Llobregat, 1963) és llicenciat en filologia catalana, postgraduat en gestió de la diversitat lingüística i cultural per la Universitat Oberta de Catalunya i és catedràtic de llengua catalana i literatura de l'ensenyament secundari. Ha fet durant diversos cursos d'assessor de llengua del Departament d’Ensenyament, on ha estat cap del Servei d'Ensenyament del Català, del Servei d'Immersió i Ús de la Llengua i del Servei d'Immersió i Acolliment Lingüístics.

La Cerdanya no és Sardenya

Imatge

Recordo que fa uns anys, en una conferència que vaig fer sobre l’Alguer i Sardenya a la Biblioteca Pública de Lleida, una persona em va preguntar, molt al principi de la meva explicació i molt sorpresa, per què jo em referia a Sardenya com una illa… Em digué que ella sabia que hi havia una illa catalana a l’estranger, però que no tenia mar, sinó que estava al mig d’una vall del Pirineu. Ràpidament vam desfer l’embolic, producte de la semblança fonètica dels dos topònims (agreujat per la presència de la llengua espanyola: Cerdaña i Cerdeña) i prova del desconeixement que molts catalans (del Principat de Catalunya) tenen de la resta dels Països Catalans.

Una part de raó tenia, però. A l’estat francès hi ha una “illa” catalana, però no una  illa envoltada de mar, sinó una “illa” envoltada de territori administrativament francès: la vila de Llívia. I què hi fa aquest enclavament de la Catalunya Sud dins de la Catalunya Nord, és a dir, dins de la part de Catalunya que es va annexionar França el segle XVII? Doncs, senzillament, que, arran del Tractat dels Pirineus (1659), que havia posat fi a l’anomenada Guerra dels Segadors, una autèntica guerra d’independència en la qual els catalans s’havien revoltat contra el rei —com també ho havia fet Portugal, amb millor sort tot cal dir-ho—, el reialme de França, a canvi de no continuar donant suport a Catalunya, se n’annexionà un cinquena part (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir i tots els pobles al nord de Puigcerdà, la capital cerdana). A darrera hora (1660), s’adonaren que Llívia tenia el títol de vila i que, per tant, havia de tornar a la corona hispana.

I des d’aquell moment Llívia és una illa administrativa… Ara bé, els habitants de Llívia continuen tenint drets de pastura, encara ara, en territoris cerdans que van passar a territori francès, de la mateixa manera que l’aigua que alimenta l’estany artificial de Puigcerdà (que es remunta a l’edat mitjana) prové també de l”altra” Cerdanya…

Espanya i França han separat una comarca, un país, una llengua, una gent, una terra que sempre havien estat una: la Cerdanya (i, per extensió, Catalunya). La història és, però, tossuda i els catalans encara hi som, tant a la Baixa Cerdanya —la que quedà de la banda “espanyola”— com a l’Alta Cerdanya, tot i que la influència i la repressió, tot cal dir-ho, franceses han fet estralls en la llengua i en la catalanitat del país.

  1. Frontera (alguns en diuen afrontera) gens natural entre Puigcerdà i la Tor de Querol, entre la Catalunya Sud i la Nord, entre els estats espanyol i francès…

2. Puigcerdà, la capital cerdana, es recorda de l’Alguer, la ciutat catalana de Sardenya.

3. Llívia, un enclavament envoltat de terra… catalana!

Dilluns de poesia amb l’Antoni Canu, poeta alguerès

Imatge

 

 

La Institució de les Lletres Catalanes va organitzar el dilluns 29 d’octubre el cicle
Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica amb una sessió dedicada al poeta
alguerès Antoni Canu. Aquesta és una de les sessions que havia estat programada per al tercer trimestre de 2017 i que va quedar ajornada arran de la intervenció econòmica de la Generalitat i de l’aplicació de l’article 155.
El cicle “Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica” obre un espai públic per donar a
conèixer al llarg de l’any les veus més remarcables de la poesia catalana i
internacional a Barcelona. En cada sessió es presenta l’obra d’un poeta que llegeix
personalment la seva obra i és presentat per un crític, estudiós o traductor de
referència.
Antoni Canu va néixer a la població d’Ocier (Otier en sard) l’any 1929. La seva
llengua d’origen és, per tant, el sard logudorès. A l’edat de 10 anys va arribar a
l’Alguer, on fa seva la llengua del país d’adopció, com ell mateix explica: “la
llengua que jo estim deliciosament s’és apropiada de la mia ànima i n’ha fet lo seu
instrument”. Casat amb una algueresa de “raça” (terme que es fa servir a l’Alguer
per indicar aquelles persones que provenen de famílies que durant generacions han parlat la nostra llengua), a partir del 1985 i per aprofundir en el coneixement
escrit del català, assisteix a l’Escola de Alguerés Pasqual Scanu. El 1990 comença
a utilitzar el català com a llengua poètica.
Antoni Canu ha publicat quatre reculls de poesia: Poesies (l’Alguer: Edicions del
Sol, 1995); En l’arc dels dies (l’Alguer: Edicions del Sol, 2000); Nou Cant (l’Alguer:
Edicions del Sol, 2007) i Les mies mans (l’Alguer/Roma: Edizioni Nemapress,
2014).
L’any 2008 l’editorial barcelonina Fasolcat publicà Les veus de l’Alguer. Vint
cançons per a veu i piano sobre poemes de Rafael Caria i Antoni Canu i l’any
2009 Antoni Canu. Itinerari Poètic, on es recollia la, fins aleshores, obra completa
del poeta alguerès (els tres primers reculls més algunes poesies que en aquell
moment eren inèdites). El llibre anava acompanyat d’un CD en què hi havia alguns
poemes de Canu cantats i musicats per cantants i compositors de Catalunya, de
l’Alguer i de Sardenya i altres amb la veu del poeta mateix. El 2013, quinze
poesies d’Antoni Canu són incorporades en l’antologia La Tercera Illa. Poesia
catalana de l’Alguer (1945-2013), publicada a Edicions Saldonar de Barcelona i a
cura de Joan-Elies Adell.
El 2016, les seves poesies (algunes encara inèdites) són incloses al prestigiós
Almanacco dei poeti e della poesia contemporanea, publicat a Rímini per Raffaelli
Editore. La seva obra ha estat àmpliament reconeguda a l’Alguer, a Sardenya i a
l’Estat italià. Ha aconseguit nombrosos reconeixements, entre els primers caldria
destacar el Concurs Nacional Dialectal G. Modena (1991); secció dialectal del
Massimiliano Kolbe (1992); Concurs Nacional Luci di Poesia (1993). I entre els
darrers, el més important de Sardenya, el premi Ozieri (2014), i el de la Biennal de la poesia d’Spoleto, a l’Úmbria, secció internacional (2015). El 2017 guanya el
premi Rafael Sari 2017, en aquest cas a l’Alguer.
La poesia d’Antoni Canu s’ha presentat a diverses poblacions de Sardenya, d’Itàlia
i dels Països Catalans (Perpinyà, la Vila d’Eivissa, Es Castell –Menorca–,
Barcelona, Mataró, Vilafranca del Penedès, Capellades, Arenys de Mar, Arenys de
Munt…).

Vegeu-ne l’enregistrament: https://www.youtube.com/watch?v=6F9lDG4nrg8

Desconcert total: la Societat Catalana de Pedagogia de l’IEC accepta el trilingüisme a les aules

Imatge

La Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, acaba de publicar una Declaració que pretén defensar un model de la gestió de les llengües al nostre sistema educació que és presentat com el resultat de l’evolució de la immersió lingüística. Obliden, d’entrada, que el nostre sistema educatiu no és, per essència, d’immersió lingüística, sinó que aquesta metodologia d’ensenyament i d’aprenentatge en segones llengües s’aplica, o s’hauria d’aplicar, només en aquells contextos en què el català no és la primera llengua familiar dels alumnes; a la resta parlaríem d’ensenyament en català, i prou.

Segons explica la mateixa Societat Catalana de Pedagogia, “la finalitat d’aquesta Declaració és la d’oferir als centres educatius, AMPA, consells escolars, entitats educatives i partits polítics un instrument amb fonamentació científica que els permeti explicar a les famílies, i a la ciutadania en general, el model d’escola catalana, avui plurilingüe”.

Doncs bé, no ens podem estar de comentar un d’aquestes suposats fonaments científics que, certament, no és que ajudin gaire a fer del català la llengua de referència del sistema educatiu. Diu la Societat Catalana de Pedagogia:

Presa de decisions fonamentades i contextualitzades. El trilingüisme uniforme que es presenta com a model generalitzable per a totes les escoles ha resultat altament ineficaç i desorientador en els territoris on s’ha imposat, atès que no és cap model fonamentat ni reflexionat per l’equip docent, sinó una simple distribució horària que compartimenta les llengües sense tenir en compte la relació que s’estableix entre les llengües i les societats. L’Administració ha d’atorgar als equips docents l’atribució de prendre les decisions ajustades tenint en compte les finalitats projectades en el Marc europeu comú de referència per a les llengües i els referents de cada context. La distribució horària del 30% només pot ser efectiva si és el resultat d’una presa de decisions fonamentades i contextualitzades”.

És a dir, d’entrada, si el trilingüisme és una imposició  d’un Govern (amb una clara referència al cas balear) és incorrecte, però si és producte d’un consens (de qui?) sí que pot ser efectiva la distribució horària del 30% en cadascuna de les llengües en joc (català, castellà i anglès)… És a dir, si un claustre (o potser millor dit una direcció o una patronal) amb el vist-i-plau dels pares decideix fer aquest repartiment seria una decisió correcta… Doncs, mireu, és el que ja fan moltes escoles privades de Catalunya i sense cap mena de vergonya, passant del fet que, segons la llei de la qual, entre tots, ens vam dotar democràticament, el català és la llengua que normalment s’ha d’emprar a l’escola, entre d’altres motius perquè és un dels pocs àmbits en què és llengua primera. Si és igual fer les classes en una llengua que en una altra, doncs, tranquils, al català li queden quatre dies, perquè, a més, a la resta d’àmbits de la societat aquest missatge és continu i omnipresent…

Plurilingüisme sí, però no a costa del paper del català com a llengua de referència del sistema educatiu.

Cròniques negres del català a l’escola/17: 1681. Comencen a arribar mestres de fora…

Imatge

«Com que el rei troba molt bé que s’estableixin mestres d’escola francesos a les viles del Rosselló per ensenyar la llengua als infants i introduir els hàbits i costums de França, a Sa Majestat plaurà molt que vostra excel·lència faciliti […] els mitjans de fer-ne venir del Llenguadoc el nombre que podrà necessitar.»

Carta del ministre Louvois al Cardenal de Bonzy –arquebisbe de Narbona–.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998).

Op. cit., p. 105.

Cròniques negres del català a l’escola/16: 1680. Perseguir els qui porten a estudiar els fills a Catalunya –Sud–

Imatge

«He estat informat que alguns dels meus súbdits de les millors cases del meu país del Rosselló, en lloc de fer estudiar o educar els fills en el meu país, o d’enviar-los per al mateix fi en el meu reialme, els fan passar a Catalunya o a Espanya per ser-hi instruïts […]. Haureu d’obligar els pares o mares que tenen fills a Catalunya o a Espanya, a reclamar-los o fer-los tornar al meu país del Rosselló o passar a altres províncies del meu reialme, i això, en el període dels tres mesos vinents.»

Carta de Lluís xiv a l’intendent Camus de Beaulieu.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998).

Op. cit., p. 113.

La poesia de l’alguerès Antoni Canu viatja per Catalunya

Imatge

Durant el mes d’octubre de 2018 la poesia d’Antoni Canu ha arribat a la part continental del domini lingüístic català en dos actes de gran prestigi.

D’una banda, el dia 29 d’octubre s’ha dedicat al poeta alguerès un dels “Dilluns de Poesia” que organitza la Institució de les Lletres Catalanes a Arts Santa Mònica (Barcelona). Els “Dilluns de poesia” obren un espai públic per fer conèixer al llarg de l’any les veus més remarcables de la poesia catalana i internacional a Barcelona. En cada sessió es presenta l’obra d’un poeta que llegeix personalment la seva obra i és presentat per un crític, estudiós o traductor de referència.

D’altra banda, dos dies abans, el dissabte 27 d’octubre al Museu de Sant Cugat, en el marc del 18è Festival Nacional de Poesia que se celebra en aquesta població del Vallès, s’ha presentat el recital poètic “Les illes recordades”, en què, partint de la idea que la literatura catalana té les seves illes: Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i, a Sardenya, la ciutat de l’Alguer (un illa dins d’una altra illa) es presenten les veus de poetes de tots aquests territoris de parla catalana: Josep Lluís Aguiló (Mallorca), Antoni Canu (l’Alguer), Carles Fabregat (Eivissa), Maria Teresa Ferrer (Formentera), Pere Gomila (Menorca), Franca Masu (l’Alguer) i Maria Victòria Secall (Mallorca).

Recordem qui és Antoni Canu. Nascut a la població d’Ocier (Otier en sard) l’any 1929, la seva llengua d’origen és, per tant, el sard logudorès. A l’edat de 10 anys arriba a l’Alguer, on fa seva la llengua del país d’adopció, com ell mateix explica: “la llengua que jo estim deliciosament s’és apropiada de la mia ànima i n’ha fet lo seu instrument”. Casat amb una algueresa de “raça”, a partir del 1985 i per aprofundir en el coneixement escrit del català, assisteix a l’Escola de Alguerés Pasqual Scanu.

El 1990 comença a utilitzar el català com a llengua poètica. Antoni Canu ha publicat quatre reculls de poesia: Poesies (l’Alguer: Edicions del Sol, 1995); En l’arc dels dies (l’Alguer: Edicions del Sol, 2000); Nou Cant (l’Alguer: Edicions del Sol, 2007); Les mies mans (l’Alguer/Roma: Edizioni Nemapress, 2014).

L’any 2008 l’editorial barcelonina Fasolcat publicà Les veus de l’Alguer. Vint cançons per a veu i piano sobre poemes de Rafael Caria i Antoni Canu i l’any 2009 Antoni Canu. Itinerari Poètic, on es recollia la, fins aleshores, obra completa del poeta alguerès (els tres primers reculls més algunes poesies que en aquell moment eren inèdites). El llibre anava acompanyat d’un CD, amb poemes d’Antoni Canu: alguns cantats i musicats per cantants i compositors de Catalunya, de l’Alguer i de Sardenya; altres amb la veu del poeta mateix. El 2013, quinze poesies d’Antoni Canu són incorporades en l’antologia La Tercera Illa. Poesia catalana de l’Alguer (1945-2013), publicada a Edicions Saldonar de Barcelona i a cura de Joan-Elies Adell. El 2016, les seves poesies (algunes encara inèdites) són incloses al prestigiós Almanacco dei poeti e della poesia contemporanea, publicat a Rímini per Raffaelli Editore.

La seva obra ha estat àmpliament reconeguda a l’Alguer, a Sardenya i a l’Estat italià. Ha aconseguit nombrosos reconeixements, entre els primers caldria destacar el Concurs Nacional Dialectal G. Modena (1991); secció dialectal del Massimiliano Kolbe (1992); Concurs Nacional Luci di Poesia (1993). I entre els darrers, el més important de Sardenya, el premi Ozieri (2014), i el de la Biennal de la poesia d’Spoleto, a l’Úmbria, secció internacional (2015). El 2017 guanya el premi Rafael Sari 2017, en aquest cas a l’Alguer.

La poesia d’Antoni Canu s’ha presentat a diverses poblacions de Sardenya, d’Itàlia i dels Països Catalans (Perpinyà, la Vila d’Eivissa, Es Castell –Menorca–, Barcelona, Mataró, Vilafranca del Penedès, Capellades, Arenys de Mar, Arenys de Munt…).

Cròniques negres del català a l’escola/15: 1678. Les autoritats franceses han de cedir per aconseguir els seus objectius

Imatge

«Permeto la impressió del present llibre [la sintaxi de Joan Torrella], amb la traducció francesa i catalana. Així doncs, ordenem a tots los súbdits […] que hagin de servir-se del dit llibre amb la traducció per a tots els qui estudien la Gramàtica, i de fer-los aprendre de memòria les dites traduccions amb el text llatí, a fi que la joventut es pugui acostumar a aprendre i a parlar més fàcilment la llengua francesa.»

Permís de l’intendent del Rosselló Michel Camus de Beaulieu que encapçala la sintaxi de Torrella.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998).

Op. cit., p. 92.

 

Cròniques negres del català a l’escola/14: 1672. El bilingüisme, clau en l’accés al francès

“Sa Majestat ha ordenat l’establiment de diverses escoles a la dita vila de Perpinyà, on els infants d’un i altre sexe puguin instruir-se (…) tant en llengua francesa com en la del país, i també en l’escriptura d’aquestes dues llengües, per tal que insensiblement esdevinguin comunes i recíproques a tots els dits habitants francesos i catalans, i que els dits infants mascles que voldran estudiar les lletres puguin, d’aquesta manera, ser capaços d’anar a les classes de gramàtica, on són educats sota responsabilitat dels reverends pares jesuïtes tant en llengua llatina com en llengua francesa, tal com s’ha convingut amb ells, per accedir tot seguit a les altres ciències i arribar als graus i privilegis del doctoral, i als càrrecs d’honor, de judicatura i magistratura, que no seran lliurats en un futur a qualsevol sense que els qui hi aspiraran parlin i entenguin passablement la dita llengua francesa”.

Ordenança de l’sobre les escoles reials.

Traduït al català a IGLÉSIAS, Narcís (1998).

Op. cit., p. 101

Pel·lícules per treballar la sociolingüística/8: Indian Horse

Imatge

Aquesta pel·lícula canadenca, del 2017 (estrenada, però, el 2018), sens dubte ha remogut consciències al Canadà i, segurament, les hauria de fer remoure al conjunt dels anomenats països occidentals.

Narra la història de Saul Indian Horse, durant 30 anys de la seva vida. Una aventura vital que comença els anys 50 del segle passat, quan la seva família, especialment l’àvia, intenta allunyar-se del món dels blancs. Finalment, Saul, aleshores un nen, és portat, a la força, a una escola residencial. En aquestes escoles (creades al final del segle XIX), i per on es calcula que passaren més de 150.000 nens indis, mestissos i inuits, aquests eren separats de les  famílies amb l’objectiu de “matar l’indi en el nen”. I, sorpresa, la darrera d’aquestes escoles va ser tancada el 1996! En aquests centres, finançats per l’Estat i dirigits per eclesiàstics, els nens eren castigats sovint per parlar la seva pròpia llengua o per mostrar les seves pràctiques culturals tradicionals (tal com queda reflectit en la pel·lícula).

Gràcies a l’hoquei sobre gel, Saul aconsegueix, aparentment, obrir-se un futur fora de l’escola, però el racisme del públic -i d’alguns dels companys de l’equip professional on arriba a jugar- el porten a un procés destructiu molt similar al d’altres joves de les anomenades Primeres Nacions.

La pel·lícula se centra en el poble Ojibwa i es basa en la novel·la de Richard Wagamese Indian Horse.