Explicàvem en un apunt anterior que l’impacte del retrobament entre Catalunya i l’Alguer que es va fer a l’any 60 va ser tan gran que, fins i tot, una publicació de la Diputació de Barcelona, la revista San Jorge, havia fet un monogràfic sobre la ciutat catalana de Sardenya.
Hi trobem articles de Pere Català sobre llengua i història, d’Artur Llopis (pseudònim del periodista Artur Llorenç Opisso) sobre turisme, del professor de prehistòria Antoni Arribas Palau (que estudia les relacions a la prehistòria entre Catalunya, Balears i Sardenya), de l’arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó Vicent Salavert Roca, del, aleshores, director d’aquest Arxiu, Frederic Udina Martorell, de l’escriptor, traductor i historiador valencià Jesús Enric Martínez Ferrando, que ens ofereix un article sobre la influència hispànica a la literatura sarda, de l’estudiós sard de tradicions populars Francesco Alziator, del professor d’història Alberto Boscolo, que ens parla de les llegendes sobre Martí el Jove, del filòleg Pere Bohigas, que ens recorda la figura d’Eduard Toda, del director de l’arxiu comunal de Càller Evandro Putzulu, sobre el Castell de Bonaire, on hi hagué la primera comunicat catalana de Sardenya, de Giovanni Todde, arxiver, sobre els mercaders catalans a la Sardenya del XIV, fins i tot, trobarem un article en català de Dalmau Valls, que comentarem en el text de l’apunt, i, finalment, una petita antologia de literatura algueresa a càrrec de l’alguerès Pasqual Scanu, que acaba amb textos de poesia algueresa (Antoni Bal·lero de Càndia, Ramon Clavellet, Rafael Catardi, Rafael Sari, Lluís Cossu, Pasqual Scanu, Josep Loi, Àngel Cao, Francesc Manunta, Pasqual Gallo) i amb textos sobre l’Alguer de poetes de la resta dels Països Catalans (Salvador Espriu, Pere Català i Roca, Lluís Gassó, Antoni Sala, Tomàs Garcés, Ricard Sanmartí.
La revista també ofereix els articles traduïts a l’italià (!).
Certament una curiositat on la força de la història i de la llengua que representa l’Alguer va poder més que la mirada restringida que tenia la Catalunya franquista del moment.
No voldríem acabar aquesta entradeta sense recordar els llibres de Pere Català i Roca Invitació a l’Alguer actual (Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1957) o Crònica descriptiva de l’Alguer de Manuel Pagès i Mercader (també de l’any 1957), que varen permetre tornar a situar l’Alguer en la mirada dels catalans d’aquesta altra riba de Mediterrània i que varen fer possible publicacions tan curioses com la que hem comentat, publicada per un Diputació no precisament catalanista, però que en el fons començava a ser una mica catalana (el President de la Diputació d’aquell moment, Joaquim Buxó, va crear la Càtedra de Filologia Catalana a Sant Cugat del Vallès i va donar suport a les classes de llengua catalana als municipis, país curiós aquest…).
(…)
Nota: a la fotografia imatge de l’Alguer de l’any 1960 amb una para-sol que ens rep en català.
Com a exemple us oferim i en l’arxiu adjunt l’article en llengua catalana de Pere Català i Roca, que signà com a Dalmau Valls, com, de fet, va fer en altres publicacions (Dalmau era el cognom de la seva dona -l’editor Rafael Dalmau fou el seu sogre-, i Valls era la seva població d’origen). En aquest apassionat article proposava que Barcelona. “el cap i casal de Catalunya doni, com ho acaben d’efectuar Tarragona i València, el nom de l’Alguer a una via important de la població (l’actual “carrer de l’Alguer” barceloní, massa anodí i estrafalari, meresqué d’un periodista l’epítet “calle de nombre frustado”) i que regalés, a causa de manca de folklore genuí, “a la Ciutat de l’Alguer un parella de gegants, figures inexistents a tota l’illa de Sardenya i que, en actuar en les festes solemnes de l’Alguer, esdevindrien populars i característiques”. Malauradament els gegants no van arribar (i ara sí que serien populars com s’ha demostrat amb totes les figures creades a Catalunya després de l’arribada de la democràcia) i el carrer de l’Alguer continua sent un petit desastre que cap barceloní sap localitzar-és al barri del Carmel-, per no parlar del penós estat de la placa que recorda els invisibles Jardinets de l’Alguer que hi ha a l’avinguda Mistral.
Per entendre què va significar per a l’Alguer la figura de Pere Català i Roca, ànima del retrobament (i sobretot què va significar per a Pere Català l’Alguer), al qual el 12 de juny de 2000 fou concedida la Ciutadania Honorària de l’Alguer, us recomanem la lectura del llibre de poesia de propi Pere Català Veus seculars (cants a l’Alguer retrobat) publicat amb motiu d’aquesta concessió, com no podia ser d’una altra manera, per Rafael Dalmau, Editor. Els mots d’entrada són prou explícits: “Vaig compondre aquests durant el període 1956-1962, en restar profundament impressionat per la Poesia -amb majúscula- que emanava del Retrobament de l’Alguer i Catalunya”.
Malgrat que vivim en uns temps indubtablement prosaics -potser com tots!- i malgrat que la llengua i el país necessiten alguna cosa més que poesia, esperem que part d’aquella Poesia que es va desprendre d’aquell retrobament de fa 50 anys arribi també en aquesta reretrobada entre catalanoparlants, en un moment en què en els nostres Països en general i a l’Alguer en especial s’estan posant les bases per al futur immediat de la llengua, que camina a voltes cap la desaparició definitiva com a llengua de interelació personal però que a voltes sembla que avanci cap a una possible recuperació d’àmbits d’ús que poden garantir-ne la continuïtat. El futur l’estem escrivint… i a l’Alguer passa per fer de la nostra llengua altre cop una llengua útil (també amb l’arribada de turistes catalanoparlants!).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!