Els diumenges a la nit, quan torno a casa amb el cotxe, escolto el programa de ràdio Prohibit als Pares. Per edat ja no em tocaria escoltar-lo perquè està dirigit a gent més jove, però la veritat és que ric una estoneta i la música que posen m’agrada. Segurament el diumenge és el millor dia per escoltar el programa perquè és quan fan el resum dels millors moments de la setmana. Però el fragment que he enganxat avui no era per riure sinó per reflexionar. Parlava una noia amb bulímia i explicava la seva experiència. Ha estat ingressada per tractar la malaltia, ha sortit de l’hospital i ara hi tornarà perquè ha recaigut. La seva veu trencada i que maldava per sortir sense mostrar desesperació, t’esquerdava interiorment. És conscient del problema que té i sap que serà difícil sortir-se’n. Explicava com va anar el primer dia que es va provocar el vòmit i et dibuixava la imatge d’una petita decisió que li ha comportat terribles conseqüències. Un règim que no li donava els resultats que volia, un àpat fort, un lavabo i un gran error. M’ha entristit molt sentir com una noia tan jove vivia la desesperació d’una malaltia que la pot dur a la mort.
Només puc desitjar-li forces perquè se’n surti, que se’n sortirà, i felicitar-la per haver decidit explicar el seu problema en un programa que escolta tanta gent de la seva edat.
P.A.P. (Prohibit als pares) ha rebut moltes crítiques perquè és un programa on es parla molt de sexe i s’utilitzen paraules malsonants. Els locutors no són políticament correctes i els oients que truquen parlen del que volen i sense tallar-se, tal i com ho farien amb un amic. Molts locutors voldrien aquesta capacitat de connectar amb la gent. Ells la tenen i, a més, avui han portat molt bé l’entrevista amb la noia que pateix bulímia. Han tractat el tema amb naturalitat, humanitat i gravetat. Sense fer un discurs moralitzant han aconseguit mostrar el drama de la malaltia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!