Avui al metro he vist una noia que somreia. Tenia un somriure que es convertia en riure sense arribar a ser-ho. Deu tenir uns 27 anys, portava un abric de color verd poma i anava agafada del braç a una amiga. No es miraven, no es deien res, però ella tenia als ulls un somriure més intens que als llavis. He pensat que se sentia feliç. Aquell era el seu moment i jo he tingut el privilegi de veure’l. Aquella noia brillava entre la tristesa que acostumen a desprendre els rostres al metro.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!